Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 22 d'agost de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1359 | 29/06/2010   Imprimir

Malestar, benestar

No cal que els ciutadans d’aquest país, i d’altres d’Europa, estiguen en la ruïna, que no puguen pagar la hipoteca, que hagen perdut la faena, ni cap altra catàstrofe grossa o petita. No cal res d’això perquè la massa humana, el poble, la gent o allò que en diem la societat, participe de manera ampla i extensa del sentiment de malestar, de decadència, de pèrdua, de tot això que solem considerar efectes de la crisi. Efectes psicològics, mentals o morals, o potser metafísics i tot. Com si, de sobte, en un temps molt curt, el benestar de què gaudíem, real o suposat, haja passat a ser un record remot, com si ara visquérem pitjor que mai de la vida, com si haguérem de retallar amb rigor i tristesa tot allò que fa l’existència agradable i raonablement segura i satisfactòria. Parlem d’aquest país, comunitats, regnes o principats en què vivim: deixem estar (cosa que no hauríem de fer) la humanitat africana, per exemple, on les coses de què ací parlem semblarien matèria d’un altre planeta. Fem una mica de memòria, doncs, i responguem honestament una pregunta: fa quatre o cinc anys, el 2005 o el 2006, vivíem més bé o més malament que ara? Més bé, contestarien molts, i tant que sí: eren els anys bons, els de la felicitat universal, el temps de l’optimisme i de l’eufòria, almenys en aquest Regne d’Espanya, on creixíem més que cap país europeu, la renda augmentava tant com els quilòmetres d’alta velocitat, construíem més cases que ningú del món i, en definitiva, aviat arribaríem a ser els primers entre els primers. Molt bé, mirem els números, que són la marca infal·lible per comparar: fa cinc anys, la marca del benestar, el producte interior brut per cap, era... el mateix d’enguany. O siga, l’any 2009 cada habitant de Catalunya, per exemple, havia produït béns i serveis (una altra cosa és si n’havia gaudit com a renda disponible, però això és igual cada any) per valor d’uns 26.800 euros, i en conseqüència ara té la sensació de ser molt dissortat. L’any 2006, si les dades que he llegit són correctes, n’havia produït per valor de 26.100, i se sentia molt pagat i satisfet. Deu ser més o menys igual a la resta de territoris, supose: la mateixa proporció, la mateixa sensació. Dit d’una altra manera, amb el mateix nivell de recursos produïts, la “moral” col·lectiva fa cinc anys estava pels núvols i ara està per terra. Vull dir la “moral” en el sentit d’aquells informes que invariablement enviaven des de les trinxeres de la I Guerra Mundial: “la soupe est bonne, et la morale aussi”. Ara doncs, la sopa és igual de bona que fa cinc anys, però la moral no. Vejats miracle.

Amb les mateixes xifres, llavors érem feliços i optimistes i rics, i ara som dissortats, pessimistes, desemparats i pobres. Sentiments dels quals només haurien de participar amb fonament els que han perdut la faena i el sou, que ara en són molt més que aleshores. Aquest és el drama real, o la tragèdia per a molts, i l’únic que cap govern, de l’estat o autonòmic, no sap com resoldre, i que no resoldrà amb proclames, ni amb decrets de reforma laboral de difícil comprensió i més difícil aplicació. El mal és més profund i, en realitat, ja ho era fa cinc anys, i deu i vint: Espanya sempre ha estat, en això i només en això, l’autèntic campió d’Europa. Però fora d’aquesta realitat que sembla indestructible i perenne, fora dels més de dos milions de persones que han perdut la faena (sumats als anteriors, ja en són més de quatre), la resta, de què es queixen tan amargament? Per què imaginem o sentim que hem passat de l’estat de benestar a l’estat de malestar? Com si ja no tinguérem un sou, i un cotxe o dos, i un pis, i un apartament a la platja, i roba per mudar-se (barata o de marca), i menjar abundant a preu raonable, i seguretat social i metges i hospitals, i escola per als fills, i més trens velocíssims encara, i bars infinits per fer un cafè o una cervesa, i vacances garantides, i tot això i allò que abans teníem i ara també. O és que tot això mateix que abans era tan gustós i satisfactori, ara és amarg i no fa gust de res? I malgrat tot, milions i milions de ciutadans ploren amb tristor existencial, per causa d’una crisi que els afecta poc o gens. Jo no. No senyor. Puc plorar per altres coses, per això no. Amb un PIB per cap de 25.000 o 26.000 euros, de què plorem, què ens falta? Per què fa quatre anys ens assegurava el benestar i la beatitud, i ara ens provoca el malestar, la malagana i la malenconia? Som una gent ben estranya, la gent dels països rics...

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS