Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 21 de octubre de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1362 | 20/07/2010   Imprimir

Un dinar, un país

De vegades, poques vegades, els qui pensem i vivim d’una certa manera (vull dir els qui tenim una certa idea de País Valencià i una certa lleialtat a la seua condició nacional, els qui ens sentim una miqueta o molt catalanistes i una miqueta o molt d’esquerra, els qui ens considerem ciutadans il·lustrats i tot això) tenim l’oportunitat o les ganes de compartir el temps i la conversa amb conciutadans nostres d’idees i actituds tan diferents que arriben a ser rigorosament antagòniques. I així passa que, sovint, suposem que la nostra visió de les coses com que és (i certament ho és) tan racional, tan democràtica, tan lògica i tan ajustada als fets, etcètera, hauria de ser necessàriament compartida, o almenys no impugnada amb virulència. Que els altres haurien de veure la realitat del país tal com la veiem nosaltres, i que en tot cas amb una mica de persistència i de bons arguments haurien de quedar-se, si no convençuts de la nostra raó, almenys desactivats en la seua hostilitat sense raons. Doncs no és així. Com ara en un dinar recent, una clàssica paella, convidat en una casa de família distant, una quinzena de persones entre parents i amics dels amfitrions. No a València ni a l’Horta, on suposem que, per al cas que ens ocupa, l’anticatalanisme es manifesta sovint de manera irreductible. No a l’Horta, sinó a la Plana. Entre homes d’empresa que coneixen món, enginyers que han estudiat a Barcelona, bons pares i avis de família, gent benestant sense un passat franquista, que es consideren demòcrates i liberals, tranquils, amables, i que òbviament voten el PP sense dubtes ni fissures, a pesar de riure’s d’alguns dels seus dirigents màxims per aquests escàndols que tots sabem i que ells consideren grotescos però perdonables. Bé, doncs, a l’hora del cafè, un dels presents, home de cordialitat extrema, em diu que em vol fer una pregunta, enmig del silenci dels convidats. Una pregunta pública. I la pregunta era: “Per què jo, que de jove i durant molts anys he tingut gran simpatia als catalans, que els admirava i pensava que eren una gent magnífica, ara no els puc veure ni en pintura?” I jo que li dic: “Això és un problema teu, deu ser mala informació, costa d’entendre.” I ell que insisteix: “És que no puc suportar res que vinga d’allà, cap dels seus polítics, res, ningú, em fan fàstic.” I més coses, insults concrets a personalitats conegudes, improperis, tot el que vostès puguen imaginar. Parlant català, evidentment (perdó, horror de la paraula: parlant valencià), com tota la resta dels presents, gent de la soca del país, amb cognoms tan contundents com podrien ser Camps, Ripoll, Rus, Fabra o Barberà.

La resta dels presents, en efecte, persones que han tingut també tractes llargs i satisfactoris amb col·legues i empreses de Catalunya, assentien amb major o menor virulència. Però assentien. Tots afirmaven que abans miraven els catalans com a gent pròxima, veïna i admirable, però que ara no els poden suportar, no volen saber-ne res, els veuen com a gent estranya i odiosa. Ah, per cert, el qui m’havia fet la duríssima pregunta, quan jo vaig contestar, entre altres coses, que si té una visió deformada de Catalunya és perquè només segueix determinats diaris o televisions, va respondre que no, que ell també veu amb molta freqüència TV3. Ja sé, d’altra banda, que els meus companys de taula llegeixen El Mundo i l’ABC, que alguns escoltaven la COPE, i que un altre declara que li agraden els programes d’Intereconomía. D’acord: considerem-los doncs enverinats, intoxicats si voleu. Però em fa l’efecte que no és una explicació suficient: podrien llegir altres diaris o escoltar altres emissores o televisions, però no ho fan; i si veuen TV3, no els fa cap efecte. I nosaltres podríem pensar que es tracta d’un petit grup de fanàtics o sectaris, que no representen res. Justament, és ací on cometríem, i cometem, l’error fatal. Perquè aquestes persones, que no són els blaveros clàssics i de tota la vida, ciutadans normals i raonables, cordials, i amb aquesta petita o grossa ferocitat afegida, representen pel cap baix la meitat del país. O potser més de la meitat. I no sé si ens ocupem de saber per què abans sentien i pensaven una cosa, i ara pensen i senten la contrària. Ja sé que aquest és un article inoportú i antipàtic, què hi farem.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS