Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 19 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1367 | 24/08/2010   Imprimir

Saramago, amb retard

La desaparició d’una persona de renom públic, com ara d’un artista de fama o d’un escriptor insigne, sol ser motiu de tota mena d’elogis i lloances al difunt, tant si en vida n’havia rebut amb abundància com si no. El trànsit a la condició de “desaparegut” pot ser també un trànsit al panteó dels il·lustres, i motiu d’ofrena de corones verbals funeràries, com les que solen acompanyar el vehicle de l’últim viatge. Fins i tot els escriptors petits solen rebre, efímerament, una mica de reconeixement per part de la mateixa premsa que en vida els ignorava. Un consol pòstum, per rebre el qual, en realitat, no val la pena morir-se. Passades poques setmanes, no se’n recorda ningú: el retard és fatal. Quan l’escriptor havia esdevingut un nom universal, una presència pública habitual, i més si es tractava d’un premi Nobel, les glosses post mortem són més inflades i visibles encara. I si és patrimoni nacional, com en el cas de Portugal i Saramago, augmenta encara el ressò. El qual s’escampa més encara si l’escriptor s’havia convertit en allò que sol dir-se un referent cívic i moral. Saramago, doncs, es va morir, i s’aixecà el cor de les lloances. Merescudes, no cal dir-ho, quan anaven dirigides a la seua condició d’autor, a l’obra literària memorable, al seu llenguatge personal impecable, a les històries i els personatges que va ser capaç de crear. Jo, que com a crític sóc del tot incompetent, continue preferint, i de llarg, les obres de la primera etapa, de L’any de la mort de Ricardo Reis, al Memorial del convent o El setge de Lisboa. Les posteriors, sovint massa voluminoses, al·legòriques i doctrinals, no m’han arribat a convèncer, potser amb l’excepció de L’evangeli segons Jesucrist. Ideologia, doctrina moral i bona literatura no sempre coincideixen en sant pau i harmonia. Com ara en l’Assaig sobre la ceguesa, tan pesat com perfectament oblidable. La ceguesa, d’altra banda, va ser tota la vida una condició incurable del gran escriptor. Ceguesa sobre les monstruositats comeses en nom de la ideologia política que defensà rigorosament fins al final. Mai no va condemnar uns crims immensos, incomparablement pitjors que els abusos que contínuament criticava. I un home que visita la ciutat palestina de Ramal·lah i afirma que és exactament com Auschwitz (no era un lapsus: hi va insistir), no mereixia l’epítet de “lúcid” que tan generosament rebia. El seu historial polític és estrictament sectari, i a la Lisboa dels anys setanta (sobretot en el món de premsa) coneixien molt bé la seua actuació intolerant i censora: ho sé de fonts molt directes. Deixem-ho, doncs, i oblidem-ho. I no participem tampoc de les bestieses que publicà el diari del Vaticà.

Gran escriptor sí. Ciutadà exemplar, no tant. I sobretot un gran portuguès, a pesar de tot. Un patriota tendre, incondicional, profund. Conscient de la grandesa d’un país que pot semblar petit. La primera vegada que vaig visitar Portugal, encara hi manava el lúgubre Oliveira Salazar, les parets eren plenes d’uns cartells on figurava un muntatge de mapes amb el territori “metropolità”, Angola, Moçambic, Goa, Timor, Guinea i Cabo Verde, amb la llegenda “Portugal não é um país pequeno”. L’impossible mapa es va acabar en pocs anys i, afortunadament, Portugal sí que és um país pequeno. Potser per això m’agrada tant, a mi que els països massa grans em resulten incòmodes. Per alguna empatia comprensible, crec que he arribat a entendre l’angoixa subtil d’un país que ha navegat entre l’exigüitat del territori nacional i les amplàries de l’imperi, entre el poderós veí amenaçador i l’afirmació de la potència pròpia, entre creure’s el centre de l’univers i veure’s en un racó marginal d’Europa. Escrivia Torga en La creació del món: “Ningú de nosaltres acceptava la seua pàtria de manera natural o senzilla. En les veus que l’exaltaven o la denigraven vibrava el mateix despit, la mateixa humiliació, el mateix sentiment d’inferioritat”. Aquesta pàtria és la mateixa que ha produït un patriota com Saramago que, en el pròleg d’un llibre deliciós, Viagem a Portugal, escriu: “O viajante viajou no seu país. Isto significa que viajou por dentro de si mesmo”, que és la màxima forma d’identitat possible. I que, acusat de “massa espanyol” per alguns imbècils, afirmava en públic: “No tolere que ningú es diga més portuguès que jo”. Si això ho diguera un escriptor català, qui sap quines acusacions de “nacionalisme” pervers li dedicarien els mateixos que exalten amb entusiasme Saramago.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS