Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és diumenge, 15 de setembre de 2019
Joan F. Mira | Avui | 15/11/2008   Imprimir

Pasta de paper

Vegeu-lo també aquí.

A cada inici de tardor, a França, coincidint amb la verema i amb el retorn de vacances, hi ha la cèlebre rentrée editorial, el gruix de llibres que es llancen en massa a les llibreries amb ben poques possibilitat de fer-se un forat propi en un mercat monstruós. De novel·les només, enguany i de mitjana, n'han aparegut set-centes, un nombre absurd i prodigiós. Fa pocs anys, un escriptor anglès, crec que era el meu admirat Julian Barnes, però podia ser un altre, recordava que a la Gran Bretanya es publiquen anualment 80.000 llibres, dels quals, deia, potser 8.000 són de literatura, dels quals potser 800 tenen una mica de dignitat, dels quals 80 poden ser interessants, dels quals només 8 seran realment bons. Vol dir que tots els altres sobren? Que més valia no haver-los publicat? Pregunta ben difícil. I la rentrée, tan ritual a França, que omple fulls i fulls de diari, és també un mal universal. Els resultats, en tot cas, són dramàtics.

Després de llançaments costosos, de distribució general, de presentacions, articles, premsa, publicitat, i vendes bones o mediocres, els camions implacables ixen dels dipòsits de distribució, roden pels afores de París, arriben a una empresa especialitzada en reciclatge, i buiden un contenidor de deu tones. Deu mil quilos de llibres faran un munt sobre el ciment com si foren deu tones de patates. Ho explica l'escriptor Pierre Jourde en unes pàgines impressionants al Nouvel Observateur. No importa quins llibres, diu: biografies del president de la República encara calentes, cròniques dels Jocs Olímpics de Pequín, novel·les de famosos escrites per mercenaris, llibres per a infants, llibres de cuina, enciclopèdies, i la cèlebre autobiografia literària que ha tingut crítiques tan bones. Un buldòzer empeny el munt de llibres cap a una cinta transportadora, la cinta puja cap al cilindre triturador, se sent el soroll de les rodes dentades que destrossen desenes de milers de pàgines, milions de paraules impreses.

El drama, diu el cronista, es repeteix diverses vegades al dia, enginys elevadors, buldòzers, trituradores, evisceració de volums, estrèpit de màquines que vomiten paquets compactes premsats, metres cúbics de matèria piconada. Mirant atentament, el cronista escriptor reconeix títols coneguts o suggeridors, El suec sense esforç, En forma amb les plantes, Besos ardents, Youki contra els marcians. I la cèlebre autobiografia, i pàgines d'alguns dels bestsellers de moda. És el domini de la piconadora, del pilon, paraula maleïda i realitat amagada, malson dels escriptors sensibles o insensibles, horror final. Destí infernal al qual van dirigits, d'entrada, un percentatge important de tots els llibres, bons o dolents, poesia, novel·la, història o psiquiatria, llibres d'èxit i llibres fracassats. I els camions, i la piconadora, són vigilats per tal d'impedir que cap volum s'escape de l'infern: no fóra cas que arribaren, gratuïts, a mans de lectors clandestins, i se'n ressentira el negoci. A fora, continua el cronista, en l'immens terreny rodejat de murs, vigilat dia i nit per tres guardians, s'amunteguen els cubs de paper, de colors virolats, rosa i blau, blanc i roig, groc i verd, de la mateixa manera que pocs dies abans s'havien alçat en columnes glorioses de volums de colors a les grans llibreries. I així passa la glòria del món, sic transit. D'aquest camp funerari, la paraula escrita, glòria de la humanitat, passarà per banys químics, per batedores, per l'estat de pasta informe de color brut, i al final del procés el suport material de la literatura serà paper d'embalatge, paper de diari, cartó de capsa de sabates, cartó de capsa de pizza. Vist poèticament, és una metempsicosi, un cicle de reencarnacions: la poesia lírica, la novel·la de misteri, la multitud infinita de llibres inútils, nodreixen indiferentment aquesta indústria, escriu Pierre Jourde.

Cent milions de volums, a França, acaben així la seua vida mortal, reduïts a matèria informe, a matèria industrial. El segle XX, diu l'autor, va sacralitzar l'individu i el llibre: el segle XX també va inventar la seua destrucció metòdica. La qual, sovint, és una destrucció prevista, meditada, pareix que necessària, una estratègia deliberada de sobreproducció. Aquests bestsellers de les grans superfícies, de les llibreries d'estacions i d'aeroports, estan destinats en gran part a ser pasta de paper: dels cent mil exemplars, posem per cas, que han de formar aquelles piles i columnes que atrauen l'atenció del lector, que transmeten la sensació d'èxit, cinquanta mil acabaran formant cubs premsats i dissolts en banys químics, i l'editor ja ho sap, i potser l'autor no, o potser no li importa. És el preu de la glòria, del negoci, d'aquesta insensatesa del balafiament calculat, d'aquest horror.

I jo, que acabe de publicar un volum estimat, una novel·la, no puc evitar un sentiment petit d'angoixa, pensant si una part, gran o petita, d'aquest grapat d'exemplars que contenen una part de mi mateix acabaran en contenidors, en camions, en una planta de reciclatge, en pasta informe de paper. Que la Mare de Déu i tots els sants me'n guarden, si pot ser, que tinguen pietat de la pobra criatura.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS