Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 21 de octubre de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1374 | 12/10/2010   Imprimir

Kakània

Una circumstància que ara no cal explicar amb detall (em van convidar a fer la conferència inaugural del Katalanistentag, el congrés dels catalanistes acadèmics de llengua alemanya), ha fet que coincidira uns dies a Viena amb un grapat d’amics i coneguts, entre ells el meu amic Guillem Calaforra, que té, amb tota certesa, el cap més ben fet i més ben ple de la seua generació. Calaforra, a més de ser un magnífic traductor de textos complicats del polonès i de l’alemany, és assagista de molt alta volada: el seu treball sobre el pensament de Joan Fuster és el millor estudi que s’ha fet sobre el tema, i el seu llibre recent sobre música i músics, So i silenci, és simplement impressionant. Calaforra és un home del Camp de Túria que es defineix com a rigorosament centreeuropeu, és a dir mig eslau i mig germànic de vocació, i això es nota. D’una altra banda, segurament és massa racional, i té una mica de recel davant de les mostres carregades d’excessos de gust dubtós i d’estètica fàcil, com ara el romanticisme elemental, l’òpera i la sarsuela, i la Viena dels Habsburg. Jo, que sóc una miqueta menys exigent en la matèria (tant la musical, per ignorància, com l’arquitectònica i l’artística en general), m’he tornat a reconciliar amb aquesta ciutat poderosa i gloriosa, i amb tot el que representa. En primer lloc, cal mirar els mapes històrics, que és una de les meues aficions permanents, i recordar que Viena, ara aparentment en un extrem oriental de l’Europa occidental (visió falsa, efecte de la ratlla que va tallar Europa en dos d’ençà del 1945), ocupava el centre físic, cultural i polític d’un imperi que s’estenia fins als Balcans, a Transsilvània, i al que ara és el sud de Polònia i l’oest d’Ucraïna. Només això, que és molt, ja explica la magnitud monumental de la ciutat, salvada dels bombardeigs i destruccions de la Segona Guerra Mundial (els aliats acceptaren la ficció que Àustria era una víctima dels nazis, i no una part entusiasta del projecte hitlerià), i salvada també en la pròpia bona consciència històrica. En qualsevol cas, Viena ha estat sempre una ciutat d’esquerres, de majories consistents socialdemòcrates, i un dels centres més clàssics del pensament socialista des de final del segle XIX. En realitat, Viena, des de la segona meitat d’aquell segle fins a l’annexió del 1938, ha estat un dels espais més agitats i més poderosos de producció de tots els pensaments i de totes les expressions innovadores de la cultura europea, de la música a la lingüística, i de la pintura a la literatura. No era només, ni de bon tros, aquella societat ridiculitzada pels mateixos artistes i escriptors vienesos, aquella capital del gust aristocràtic i burgès més decadent, una ciutat de valsos i de “Danubi Blau”, de balls de debutants, d’uniformes carregats de galons i de medalles, d’emperadors amb mostatxos, de palaus excessius, de pastisseria refinada i de desfilades al compàs de “La marxa de Radetzki”.

Viena no era només la capital de Kakània, aquell imperi que semblava podrit i descompost però que encara conservava alguns valors i alguns rigors que no haurien d’haver-se perdut. Com l’eficàcia administrativa, per exemple, i l’honestedat dels funcionaris. Encara, en plaques a la porta de palaus i d’esglésies, en inscripcions i escuts, apareixen les inicials K und K, o simplement K.K., és a dir Kaiserlich und Königlich, imperial i reial, fent al·lusió al sobirà, emperador d’Àustria i rei d’Hongria. Kakània, doncs, com a nom satíric del país K.K. Com a nom grotesc d’una societat buida, descomposta i falsa. Bé doncs, a mi aquesta Kakània em desperta, malgrat tot, una emoció suau i distant, i una admiració considerable. Un imperi antic, aristocràtic i militar, funcionarial, autoritari, i alhora sòlidament eficaç i en gran mesura al servei dels ciutadans o súbdits. Com aquest hospital immens de Viena, ara seu universitària, sòlidament construït, el més gran hospital antic que jo conec, dedicat des de final del segle XVIII “a la salut i consolació dels malalts”. “Saluti et solatio aegrorum. Josephus II Aug. Anno MDCCLXXXIV.” Això diu la placa. Josep II, el gran organitzador d’aquest imperi que després fou menyspreat amb el nom de Kakània, era, per cert, aquell mateix que la famosa pel·lícula Amadeus ridiculitza com a estúpid, ignorant o inepte. Però un hospital com aquell no el feia construir ningú, en aquell temps, enlloc més d’Europa.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS