Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 19 de setembre de 2019
Joan F. Mira | Avui | 16/10/2010   Imprimir

La pàtria segons Angela

No la pàtria o nació de cap Àngela nostra, sinó d'Angela Merkel, cancellera de la República Federal d'Alemanya. I el títol no és meu, sinó de l'editorial del gran Jean Daniel, fa quinze dies, al setmanari Le Nouvel Observateur, que tinc el vici de llegir regularment des de fa més de trenta anys. Jean Daniel, nascut a Algèria de família jueva i que manté una lucidesa implacable als seus noranta anys acabats de fer, és un dels representants més eminents de l'esquerra intel·lectual francesa, sempre pròxim al partit socialista, i sempre pensant en els seus propis termes sobre els problemes de França i del món. Home de vastes lectures, i que ha tractat i tracta habitualment amb caps d'estat, des de Kennedy a Mitterrand, i amb Sarkozy, amb ministres i amb empresaris grossos, o amb escriptors de l'anomenada de Camus o de Sartre, posem per cas. Sap què passa al món de les idees, sap què passa a les societats, en l'economia i en la política, i té la virtut d'expressar-ho sense embuts. Per tant, no solament el títol sinó el contingut d'aquest paper seran més cosa seua que meua: en el cas improbable que ho arribe a saber, que em disculpe aquest plagi descarat que és sobretot una mostra d'admiració i de reconeixement.

Explica, doncs, Jean Daniel que Angela Merkel afirma que, finalment, tot hauria d'estar clar: que no es pot ser ciutadà de la República Federal Alemanya si hom no coneix la llengua del país, si hom no en respecta les lleis, i especialment si hom no comparteix la concepció que té la societat alemanya sobre les relacions entre homes i dones. Recorda Daniel que els alemanys han abandonat feliçment aquell “dret de sang” que assegurava una ciutadania més ètnica que democràtica i política, i recorde jo que innombrables ciutadans de la República Federal són ara d'origen turc, per exemple, i ocupen sense problemes càrrecs públics. En qualsevol cas, Jean Daniel insisteix en una afirmació que no cal oblidar tampoc al nostre país: “La idea que l'equilibri d'una societat puga ser somogut per l'arribada sobtada d'una comunitat massiva, estranya a la seua història i que no té la possibilitat d'integrar-se lentament, constitueix una tesi al'hora pertinent i seriosa.” I no perquè la dreta i l'extrema dreta aprofiten diabòlicament aquestes observacions, diu Daniel, ha de ser ignorada aquesta realitat.

Segons que explica Daniel, Lévi-Strauss comentava que Mitterrand va lamentar les frases que l'antropòleg havia pronunciat sobre l'existència d'un llindar o nivell de tolerància: “Aquest llindar existeix”, deia el savi, “i es tracta de no prendre'l com un valor sinó com una realitat.” El pensament de Lévi-Strauss, com el de Jean Daniel, no és precisament reaccionari, ni sospitós de cap ombra d'intolerància. En aquest sentit, la cosa important “no és que Angela Merkel invite els candidats a la nacionalitat a practicar la llengua del país d'acollida i a respectar les seues lleis, sinó que afirma sense cap complex la necessitat de protegir una germanitat, d'altra banda europea, contra els assalts suposats de tradicions estranyes.” Bé, ara imaginen vostès que un líder polític afirma que cal defensar la catalanitat contra els assalts suposats de tradicions estranyes. Ja poden imaginar també les reaccions indignades, i les acusacions de xenofòbia o de coses pitjors. La molt respectada senyora Merkel ho pot dir sense complexos, i el fundador i editorialista de Le Nouvel Observateur, degà dels periodistes del món, mestre del pensament progressista de la França universal, ho subscriu cordialment i també sense complexos.

Resulta, doncs, que Angela Merkel considera oportú recordar “que l'Allemagne doit rester allemande”. Que cap barreja de poblacions no l'hauria de fer renunciar a una concepció identitària marcada, això sí, pels avanços democràtics aconseguits a Europa. I un intel·lectual francès arquetípic d'esquerra aprova sense recel aquesta defensa de la identitat alemanya… perquè pensa, òbviament, que això mateix ha de fer França. Cosa, per cert, que no té res a veure amb l'expulsió de gitanos romanesos promoguda pel marit actual de Carla Bruni, amb molta comprensió per part de Rodríguez Zapatero, o amb altres incidents i disbarats per un estil. La cosa és més profunda. És que hem pres consciència, afirma Daniel, que l'ideal de la integració completa era una utopia, i que cal substituir-lo pel respecte a la diversitat. I també del fet que les reaccions contra els estranys, els que ara com ara no es poden assimilar i no sabem si podran fer-ho mai, comença a alimentar l'extrema dreta a tot Europa.

Sobretot, ves per on (i això ho vull remarcar jo, però Daniel també ho sap), als antics estats comunistes, on se suposa que almenys dues generacions havien estat educades en la fraternitat proletària universal. Mireu què passa a Rússia, o a Sèrbia o a Eslovàquia o a la República Txeca o a Romania, o a la mateixa Alemanya oriental d'on procedeix Frau Merkel. Però no solament allà, on la moral democràtica va ser implacablement dissolta i destruïda, sinó ací, a l'oest del continent, a Itàlia, on la Lliga de Bossi és en aquesta matèria una pesta maligna, a Holanda, de tradició tan tolerant i oberta, a la França de la liberté i l'égalité, que és alhora la França de Le Pen i companyia. En conclusió, que si el pensament il·lustrat i humanista tanca els ulls, la ideologia xenòfoba els té ben oberts i s'aprofita de la innocència angèlica dels altres.

I assegura Jean Daniel, amb una gosadia que jo no sé si puc compartir del tot, que d'ençà que ens ha caigut damunt la crisi financera (al Regne d'Espanya és molt més que això, i tothom ho sap i ningú no fa res) i de la incapacitat de controlar els fluxos migratoris, sembla que només queden dues ideologies en marxa, fora dels esquemes clàssics i totes dues en funcionament actiu: l'anticapitalisme i l'islamisme. La primera, l'hem vista com concentrava els seus seguidors més violents a Barcelona amb l'excusa d'una vaga general. De la segona, sembla que fa lleig parlar-ne. Tots aquests factors (i la indescriptible falta de visió dels dirigents polítics), conclou Daniel, “la realitat dels quals és subestimada o sobreestimada segons les circumstàncies, porten a redefinir la identitat nacional”. Si hom no pot ser, realment, ni ciutadà del món ni ciutadà d'Europa, potser caldria començar per ser ciutadà d'un país clarament definit. Ho afirma Jean Daniel, ho pensa Angela Merkel, i ací deixem la idea, per a qui la vulga meditar.

Enllaç original

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS