Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 16 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1383 | 14/12/2010   Imprimir

Eons

De tant en tant, tinc la temptació (o el vici, o el defecte) d’enredar-me amb temes que no són de la meua competència, i per entendre els quals no tinc, ni de lluny, els coneixements mínims indispensables. Com ara l’astrofísica, la cosmologia, i altres especulacions pròximes a la metafísica, sobre les quals, en realitat, només un grapat de científics estan en condicions de parlar o d’escriure amb la solvència necessària. Tant se val: també parlem d’economia, de música, de pintura o de poesia, quan en realitat els profans en sabem ben poc i hi entenem encara menys. Si poguérem parlar únicament de les matèries de la pròpia competència acadèmica (suposant que en tinguem alguna), al final no parlaríem de res, o d’una sola cosa. En qualsevol cas, els primers filòsofs grecs ja parlaven de cosmologia, i no eren científics com els d’ara. I el llibre del Gènesi comença amb la creació del món. És a dir, que són preguntes –amb resposta o no– que portem dins de l’ànima el comú dels mortals. Bé, és el cas que, segons que asseguren alguns científics que s’hi dediquen, sembla que hi ha proves o indicis d’esdeveniments anteriors al famós Gran Esclafit, que es poden veure en l’aura o resplendor (qualsevol cosa que siga aquest glow) de les radiacions de microones que omple l’Univers. Si no vaig errat del tot, d’això no se’n parlava gens fins fa poc temps, o se’n parlava poc i com a cosa improbable o impossible: si amb el Big Bang havia començat tot (o tot allò que es pot conèixer, i de què es pot parlar), si del temps anterior, que no era temps, era rigorosament inútil o improcedent dir res, calia simplement callar, com hauria dit Wittgenstein. Resulta, tanmateix, que cosmòlegs d’altíssim renom com Roger Penrose, afirmen que l’anàlisi d’aquestes microones còsmiques mostra ecos d’esdeveniments previs del mateix estil d’aquest gran esclat d’on venim tots i tota cosa existent. Aquests fenòmens o “esdeveniments” (events), apareixen en forma d’anells al voltant de grups o clusters de galàxies on la variació en el fons és inusualment baixa. No hi entenc res, però tant se val. El professor Penrose sembla que no compartia la idea que l’inici violent del nostre univers és un esdeveniment únic, que ens ha portat on som partint de l’expansió inicial inconcebiblement ràpida i potent d’un punt infinitament petit que no sabem d’on ve. Misteri impenetrable. I ara, a penes fa un mes, apareix l’article on assegura que han trobat proves d’activitat anterior al Big Bang. O siga, dit en termes vulgars, d’un altre univers (o d’altres) precedent que ha deixat senyals en el nostre. Fins on he pogut entendre, amb les dades que ha enviat un satèl·lit dedicat a aquestes medicions, s’ha pogut dissenyar un mapa de la radiació de fons de microones, que seria com la remor electromagnètica generada per la gran explosió inicial. I en aquest mapa apareixen forats i variacions, anisotropies, que segons Penrose, a partir de patrons matemàtics en la seua distribució, podrien estar associades a xocs de forats negres (no cal explicar què és un “forat negre”: ja formen part de la cultura popular) que es degueren produir en un univers anterior al nostre.

De manera que, segons la teoria, el principi de tot no era el principi de tot, sinó el principi del nostre món, i abans n’hi havia d’altres, i després també n’hi haurà. Es tractaria, doncs, de l’antiga idea (també grega, òbviament), del cicle de creació i desaparició dels universos, l’etern retorn o com en vulguem dir. El misteri, així, es fa encara més impenetrable, com ha de ser quan es tracta de voler trobar la raó última de tot. El professor Penrose ho descriu en termes perfectament antics i clàssics: “D’acord amb la cosmologia cíclica conforme (conformal), allò que normalment seria considerat la història sencera del nostre univers, que comença amb la gran explosió i acaba amb l’acceleració de l’expansió, seria només un eó en una successió (potser sense fi) d’eons”. , tal com diu el diccionari, és un “període de temps immesurable o indefinit”. Bé, en grec, aión pot ser una generació, una època, o també i sobretot el temps infinit, l’eternitat: aiòn ápaustos, que escrivia Eurípides, l’eternitat sense fi. “Afirme”, diu Penrose, “que aquest eó [el nostre] és una més d’una successió de fets semblants, on el remot futur dels eons previs esdevé d’alguna manera el Big Bang del nostre eó”. In saecula saeculorum, que diu l’Evangeli en llatí. Meravellós, no troben?

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS