Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 17 de octubre de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 538 | 13/01/2011   Imprimir

Viure i escriure

Tenia pensat fer la primera columna de l’any (suposant que siga una columna i no un basament o un sòcol, vista la forma física i el lloc on està), precisament sobre la matèria inefable que indica el seu títol. Després vaig pensar que és una matèria sense cap substància ni interés per als lectors. I després, fa dos setmanes, el suplement d’aquest diari preguntava, com a títol de coberta: "¿Por qué escribo?". Deu ser, doncs, que la resposta és d’interés públic general, encara que ho dubte. Ací va, per tant, allò que ja havia pensat abans. L’escriptor no és un enviat dels déus, no és un heroi, ni algú que porta a la humanitat un missatge personal i exclusiu. L’escriptor, diu Josep Pla (ho diu: no estic segur que ho pensara, però això és un altre tema), és un home normal i corrent, com els altres, "un home vulgar", que simplement observa i després aplica el seu ofici, que és fabricar textos comprensibles, i si pot ser llegidors, agradables i de lectura instructiva. Això diu. Quan l’ofici d’escriure és també l’ofici de viure, hi ha un escriptor. O siga, en paraules de Pla, un dels sants pares de la nostra literatura: "Ho he dit algunes vegades: la meva obra no és peremptòriament més que una addició de fulls d’un diari íntim vastíssim —unes reminiscències, unes reminiscències de la cendra de la vida". Viure humanament, en aquest temps limitat i mortal que és el nostre, és tant com recordar. Qui tinguera la memòria buida seria tant com un cadàver ambulant, un cos sense esperit, un monstre sense ànima. Qui fóra esperit pur, com els àngels del cel, o qui visquera ja en l’eternitat, podria gaudir, si això és la seua felicitat, de tants records com Ireneo Funes, aquell personatge d’un conte de Borges que ho recordava tot, absolutament tot. Però qui és encara un simple habitant humà d’aquesta terra s’ha de conformar amb la reminiscència, amb la cendra de la vida. Només amb un grapat d’aquesta cendra es pot fer un  bon poema. Amb un muntonet, ben pastat, es pot construir una novel·la. I així anem passant el temps que dediquem a l’ofici, fent la pròpia vida bastant més complicada, i la dels lectors, suposem, una miqueta més entretinguda i agradable.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS