Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 19 d'agost de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1395 | 08/03/2011   Imprimir

La singularitat

L’agost passat, a San Francisco, hi hagué una cimera d’experts dedicada a cavil·lar sobre el final pròxim de la peculiaritat humana, tal com la coneixem. En 35 anys, asseguraven, allà pel 2045, la intel·ligència artificial serà tan poderosa que simplement suplantarà la humana, amb tots els resultats i conseqüències. En aquell reunió hi havia sobretot especialistes en computació i en nanotecnologia, però també psicòlegs, biòlegs moleculars, professors de medicina d’urgència, experts en el coneixement dels lloros grisos, i altres personatges extremadament seriosos. Els quals, calculant el creixement exponencial de la capacitat dels ordinadors, van concloure que ja queda poc temps fins que les màquines superen definitivament els humans, i el cervell artificial deixe obsolet el cervell natural. Amb la qual cosa, afirmen, el pròxim gran salt endavant serà sensacional, un salt com qui diu metafísic, mai no vist, i difícilment imaginable. Van passar desenes de milers d’anys des de l’aparició de l’Homo sapiens modern, la nostra espècie, fins a la revolució agrària. 8.000 anys, pel cap baix, des de l’inici de l’agricultura fins a la revolució industrial. Poc més d’un segle, entre aquesta revolució contemporània i la bombeta elèctrica. 90 anys des de l’ús de l’electricitat fins a l’aterratge a la lluna (que d’altra banda, dic jo, ningú no sap per a què va servir, ni quina continuïtat ha tingut...). 22 anys des del “gran pas per a la humanitat” en la pols lunar fins a l’esclat d’internet, la world wide web, i altres revolucions de l’electrònica. 9 anys només fins a la seqüenciació del genoma humà. I, tal com tothom sap o hauria de saber, cada dos anys es duplica la capacitat dels ordinadors, i es divideix el cost de fabricar-los. Calculat així el progrés, i vist que la seua acceleració no és lineal sinó exponencial, hom calcula que el 2015 un ordinador superarà la capacitat del cervellet d’un ratolí, cosa no gens menyspreable si considerem els milions de neurones que cal replicar. Vuit anys després, li arribarà el torn al cervell humà, més gros i més complicat, però no invencible en la competició amb la màquina. I cap al 2045, senyors, la intel·ligència de la màquina, el seu brainpower o poder mental (sí, en efecte: mental), serà superior al de tots els cervells humans combinats. Ja sé que tot això és difícil d’imaginar, i fins i tot difícil de concebre, i no és estrany: el nostre pobre cervellet humit no està preparat per a comprendre el significat d’aquesta intel·ligència prodigiosa.

Arribats en aquell punt, per tant, els mecanismes de l’evolució, i potser els de la cultura, deixaran de funcionar i fins i tot de tindre algun sentit. El futur és, doncs, efectivament inconcebible: s’ha produït una singularitat. La paraula ve de l’astrofísica, i es refereix a un punt en l’espai-temps (dins d’un forat negre, per exemple), on no s’apliquen les regles de la física ordinària. I ningú no sap quines regles s’aplicaran o tindran valor encara si una màquina no solament pot pensar més i més veloçment que un cervell, o que tots els cervells, sinó que és capaç d’allò que en diem consciència, de sentit de l’humor, d’ironia, de sentiments (com?, ah, això no ho sabem, precisament pel salt inconcebible) exactament humans, i fins i tot de reproduir-se ella mateixa. Aquesta part, però, em sembla poc realista: per molt singular que siga l’aparell, per molt humanament intel·ligent i sensible, no el veig arromangant-se per a picar en una mina els metalls que necessitaria per a reproduir-se ell mateix, ni construint les màquines necessàries, ni produint l’electricitat imprescindible, ni fabricant camions per al propi transport, ni edificis per a instal·lar-s’hi. En intel·ligència ens superarà, com a mà d’obra, no. I aquest és el secret que els entusiastes de la singularitat amaguen: la màquina serà més potent que el cervell, i tan humana com el cervell, però no tindrà budells, braços ni cames si els humans no li’n donen. I sempre la podrem desenganxar, desendollar, o tallar-li el subministrament elèctric. Si li podem transferir un cervell nostre, amb memòria i emocions incloses, i així perpetuar la nostra consciència personal, és tota una altra qüestió. Qui sap si és aquesta la pròxima promesa d’immortalitat. Tan singular, per cert, com les promeses antigues.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS