Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 24 de octubre de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 558 | 16/06/2011   Imprimir

Una llengua nacional

Les llengües, i ben especialment a Europa, no tenen solament un valor funcional, d’instrument o vehicle de comunicació, tal com afirmen alguns ben interessadament: amb aquest valor, les llengües més “reduïdes” serien fàcilment renunciables, en favor de les més grosses… i això és el que realment volen dir. No parle de les llengües en general, sinó de cada llengua particular (i sobretot de les anomenades “petites”: del grec al suec, de l’eslové al noruec, i així prop d’una vintena, incloent-hi la nostra, que no és de les menors), que quan és vista com a culta i oficial, reconeguda com a pròpia i nacional, esdevé en certa manera símbol d’ella mateixa: llengua institucional vol dir valor i dignitat igual que les altres llengües. Certament, la percepció d’aquesta “dignitat” és essencial per a la percepció eficaç de la dignitat pròpia del país o societat que la parla, i essencial per tal que actuen els mecanismes de cohesió i d’adhesió: no és fàcil adherir-se o ser fidel a allò —país o idioma— que és vist com a inferior i de menys valor. “Valor” i dignitat signifiquen prestigi eficaç, ús preferent, en tant que llengua pròpia, en tots els espais de la vida social i política, en la cultura i en l’educació. Perquè el poble i país propi, el grup d’identitat bàsica del qual hom forma part, no pot ser vist com a indigne de ser assumit i reconegut com a igual, sota pena d’alguna de les múltiples formes d’alienació o d’esquizofrènia col·lectiva, o d’algun dels múltiples símptomes de desaparició per dissolució. La llengua pròpia tampoc no pot ser vista com a inferior, indigna del mateix tracte que les altres… sota pena de ser abandonada a la primera ocasió o coacció. Com afirmava Antoine Meillet, un dels pares fundadors de la lingüística moderna, “une langue ne subsiste que misérablement là où elle n’est pas soutenue par un sentiment national”. I aquesta és també la història moderna d’Europa, d’Estònia a Eslovènia i de Grècia a Finlàndia. Per això, en aquest País Valencià, allò que es defensa o ataca en matèria de llengua (inclosa en primer lloc la matèria escolar) és, en últim extrem, si som o no som un país digne de ser-ho. Massa polítics nostres, evidentment, pensen que no.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS