Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 19 de setembre de 2019
Joan F. Mira | Avui | 02/07/2011   Imprimir

Un pont, i la Reina de la Pau

Em quede uns instants contemplant l'edifici que, segons diuen, va ser una escola d'arquitectura. Té un aspecte de bona construcció oficial europea del primer terç del segle XX, però en queda només la façana renegrida, la resta és una ruïna desolada, víctima dels combats dels primers anys noranta. Molt a prop, a la vora d'un dels carrers centrals de la ciutat, que és també carretera, un petit parc és ara un cementeri dedicat als morts d'aquells mesos terribles: morts musulmans, només, perquè som a la banda esquerra del riu, sepulcres en tombes blanquíssimes i pulcres. Diuen que és una idea falsa, això que a una banda del riu hi havia els bosnians musulmans i a l'altra els croats catòlics, diuen que a Mostar hi havia, abans de l'agressió sèrbia, una convivència amable i una població barrejada a tots dos costats. Potser tenen raó, però em fa tot l'efecte que no. A l'altra banda del riu, a la dreta, sobre un turó hi ha el monument a les víctimes del conflicte, segons m'expliquen, però el monument és només una creu enorme, visible des de lluny. La convivència, si va ser real en vida, no sembla que ho siga en el record dels morts.

Ací, en aquest occident extrem d'Europa, hem oblidat massa ràpidament aquells anys, tan recents, de l'horror d'una guerra fratricida, dels conciutadans d'un dia que l'endemà es mataven brutalment entre ells, de les massacres fredes i les violacions massives, de tot allò que passava tan a prop de nosaltres i que ens semblava tan lluny. Ho recordem només quan, encara, algun dels culpables més grossos és detingut (per què ara, i no abans?) i enviat al tribunal de l'Haia, on invariablement declara que ell només defensava el seu país o la seua gent, que és innocent de cap crim. I la seua gent, llavors, omple les parets de pintades i de retrats i cartells on el proclamen heroi de la pàtria sèrbia o de la pàtria croata. Ante Gotovina, que dirigia l'expulsió dels serbis de Croàcia, amb massacres incloses, és un heroi per als croats, i el seu retrat abunda als carrers de Zagreb o de Split. Ratko Mladic, criminal insigne que finalment han tret del forat on s'amagava, és un heroi per als serbis de Bòsnia. Hi ha malalties, infeccions col·lectives i febres, que són molt difícils de guarir.

El viatger, que tenia ganes de visitar amb calma aquestes ciutats, valls i muntanyes, anava pujant per la vall del riu Nèretva, des de la costa adriàtica, esperant que la visió de la ciutat de Mostar i del pont que l'ha feta cèlebre omplirien un espai encara buit en el seu llarg camí de contemplador de la història i dels paisatges. Hi ha llocs, edificis, places, carrers, monuments, que tenen un valor d'emblema o de punt de concentració de la memòria, de la bellesa, o del temps i els fets que han tingut un paper decisiu. I el pont de Mostar n'és un: signe eminent d'aquesta Europa central i oriental que sovint des d'ací ens sembla molt remota i, de vegades, fins i tot una mica exòtica, un dels llocs on els camins de l'orient enllaçaven amb els camins d'occident, els mercaders d'Istanbul amb els de Viena. Aquest és un pont únic, com un símbol d'aquella idea de convivència possible entre imperis, civilitzacions, pobles i religions. A més, no cal dir-ho, del valor de la seua bellesa impecable, obra d'un deixeble del grandíssim Sinan, el genial arquitecte d'Istanbul, de la millor època otomana. És un pont simplement perfecte, amb un arc únic i elegant, agosarat, altíssim sobre el riu. No és únicament una obra pràctica i sòlida d'enginyeria civil, és una bellíssima obra d'art.

El pont va ser construït en la segona meitat del segle XVI, continuà intacte i actiu sota administració turca i austríaca, travessà guerres, ocupacions, revolucions, esplendor i misèria. I després de més de quatre segles d'existència, el van destruir a canonades en 1993 durant les guerres de Bòsnia, quan a una banda i a l'altra d'aquest riu combatien feroçment bosnians i croats, o musulmans i catòlics, com en vulguem dir. Ells, o alguns, diuen que no hi tenia res a veure la religió o l'adscripció ètnica, i fins i tot s'ho creuen. Diuen que era només política, interessos, territori, rebots de la prepotència sèrbia, culpa d'Europa (?) o d'algun imperialisme remot. Però es mataven ells entre ells, es destruïen cases, escoles, mesquites i esglésies. I rebentaren el pont, símbol d'història comuna. El mateix pont que ara, impecablement refet (hi ha qui diu que, amb tanta tècnica moderna, hi apareixen ja algunes esquerdes, que els constructors turcs antics eren millors que els alemanys actuals…), fa l'efecte d'una simple atracció turística com n'hi ha tantes.

El visitant arriba al pont, per una banda o per l'altra del riu, rodejat de parades de souvenirs banals i de mercaderia barata, de quincalla de falsa artesania oriental, de venedors de qualsevol cosa, i d'una massa ambulant de gent que no sap per què hi ha vingut: per la cara que fan els turistes, aquesta deu ser per a ells una visita més, com les altres parades del dia. El viatger constata, amb una mica de tristesa, que tenia una esperança més alta, i s'atura un moment davant d'una paradeta o botiga on només venen records d'un altre temps i d'un altre règim, qui sap si encara enyorat: gorres i altres peces militars amb l'estrella roja, retrats del mariscal Tito, banderes roges amb la falç i el martell, insígnies del partit comunista i coses així. Aquesta és la història recent més visible, o l'única visible. Hi ha, en una de les portes del pont, una fotografia en blanc i negre de la destrucció, i una petita escultura feta de trossos d'obús d'artilleria, això és tot, i hi ha un petit museu poc visitat. Hi entra una família jove, mare, pare i dos nens, i la mare, que és una dona d'aire esvelt i enèrgic, va vestida de negre rigorós, coberta de cap a peus, i porta guants negres, i només una ratlla finíssima deixa veure o endevinar els ulls. No sé què deu pensar, travessant aquest pont.

El travesse jo també, baixe unes escales, contemple l'arc bellíssim des de baix, a la vora de l'aigua, i recorde els horrors de què va ser escenari fa ben pocs anys. Diu que, alguns dies, l'aigua passava espessa i roja, de tanta sang. I després de contemplar el pont i el riu, a la vora del qual juguen uns escolars vigilats per una mestra amb mocador estret al cap, no sé quin profit en podré traure, d'una visita tant de temps esperada. Aquell mateix matí a Medjugorje, a pocs quilòmetres d'ací, milers de pelegrins vinguts de tot el món catòlic, molts italians, molts polonesos, moltíssims sud-americans, cantaven i resaven a la Mare de Déu que es va aparèixer en aquest lloc fa exactament trenta anys. En diuen la Reina de la Pau com a advocació pròpia, creuen fermament en els miracles, resen i canten, i compren records piadosos, imatges fosforescents, rosaris i estampetes, en centenars de paradetes que el viatger (el viatger sóc jo, no els milers d'altres) troba tan angoixoses com les del pont de Mostar.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS