Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 9 de desembre de 2019
Joan F. Mira | El Punt Avui | 14/10/2011   Imprimir

Ravenna, Dante, ciclistes

El passat 30 de setembre, a la ciutat de Ravenna, cap a les 9 del vespre i havent sopat en agradable i abundant companyia, un servidor començà a explicar l'itinerari català de la Divina Comèdia, començant amb la traducció d'Andreu Febrer, el primer terç del segle XV, i acabant amb la traducció seua (vull dir meua), publicada el setembre de l'últim any del segle XX, que era el 2000. L'acte, amb un punt de solemnitat, tenia lloc a la basílica de Sant Francesc, al costat del sepulcre de Dante, que és una església franciscana de nau ampla i clara, de bellesa profunda i modesta. Un centenar i mig de persones seguien atentament les preguntes del conductor de la sessió, dantista expert, i les respostes meues o del professor Raffaele Pinto, vingut expressament de Barcelona. La setmana anterior, la sessió dantesca o dantiana s'havia dedicat a la traducció recent de la Comèdia al noruec, primera en aquella llengua, i els assistents que ens escoltaven es van sorprendre una mica que, en un literatura tan poc coneguda internacionalment com la catalana, les traduccions del gran llibre de Dante tingueren una història tan antiga i tan rica. La realitat, per desgràcia, és que quan afirmes per ací o per allà –a Sevilla, a Madrid, a París, a Roma, a Viena o a Nova York, per posar alguns casos que he vist i patit—que la literatura catalana és una gran literatura, segurament la gran literatura europea ignorada, o que ara mateix es publiquen tants i tants milers de llibres en català, el públic sol fer cara de sorpresa o de perplexitat. Fins i tot a Ravenna, ciutat de vida cultural increïblement densa i variada, on m'agradaria viure en la pau i la serenitat dels seus carrers i places.

I d'altra banda, no sé si em puc imaginar un acte com aquell en una ciutat nostra de gruix equivalent, com ara Tarragona o Castelló, omplint una església per sentir parlar, posem per cas, de la traducció búlgara o noruega de Llull o d'Ausiàs March. A Ravenna, ja fa uns quinze anys que s'hi dediquen, a aquesta pràctica de presentar anualment, amb comentaris erudits i recitacions, les versions de l'insigne Alighieri a les llengües del món, des de la xinesa i la francesa el primer any, fins a la noruega i la catalana el darrer, passant per la turca, la vietnamita, la japonesa, l'albanesa, la uzbeka, la nepalesa i un bon grapat més. No tinc cap raó per a pensar que enguany, per tractar-se de la versió catalana, hi hagués més assistència que altres anys. En fi, que vam parlar, vam recitar el cant XVIII del Paradís, un rapsode professional en italià, jo en català, després el pare prior em va fer lliurament del Lauro Dantesco, en memòria de la meua visita, i pareix que la clientela se'n va anar a dormir discretament satisfeta.

Abans de començar, però, vaig acostar-me a saludar el senyor batle de la ciutat, assegut a la primera fila, i li vaig fer una petita broma. “Senyor sindaco”, que li vaig dir, “se suposa que la funció del seu càrrec consisteix a intentar millorar la ciutat, no és cert?” “És clar”, em digué l'alcalde, “això mirem de fer.” “I com es fa”, li vaig dir jo, “per millorar una ciutat que és ja perfecta?” Em fa l'efecte que una cosa així no li l'havia dita mai ningú. I em va respondre: “Mire, quan una paret està molt bruta, les taques no s'hi veuen; però quan està neta, una sola taca és una ofensa per als ulls. Aquest és el meu problema.” Deu ser també el problema d'altres ciutats de la Romanya, com Ferrara per exemple, tan pròxima i tan igualment serena, ciclista i perfecta, ciutats d'aire clàssicament burgès, de prosperitat sòlida i evident, i curiosament governades des de temps quasi immemorial per alcaldes del Partit Comunista Italià (ell mateix tan peculiar), i ara pel seu successor, el Partit Democràtic: a Ravenna o a Ferrara, tan burgeses, tan riques i tan tradicionals, les majories d'esquerra són espectaculars, i el berlusconisme, gairebé insignificant. Coses que passen.

El viatger que baixe del tren a l'estació de Ravenna, trobarà una plaça ampla i oberta, i un carrer que porta al centre urbà. A la plaça, i al carrer, i en la resta de places i carrers, el visitant trobarà algun autobús petit i lent, i molt escassos cotxes, també lents i tranquils. O no cap vehicle de motor, si no és per als residents acreditats, que sembla que hi circulen només en cas de necessitat absoluta. No sé com resolen els problemes habituals del trànsit, en aquesta ciutat de dimensions equivalents a Lleida, no sé què en pensen els veïns. Sé que, dins del perímetre urbà que el visitant pot recórrer, la pau és tan visible i tan palpable, la conservació de l'urbanisme antic i de la seua arquitectura és tan completa i tan perfecta, que sembla que hom ha arribat a un altre món, a una antiga civilització preservada, o que és un somni difícil de creure, irreal. El viatger, a més de visitar els monuments d'un cristianisme solemne i bizantí, els baptisteris, les basíliques, els mausoleus, els mosaics prodigiosos i bellíssims de San Vitale o San Apollinare, la memòria del Gal·la Placídia, del rei Teodoric, de Justinià i Teodora gloriosos en un absis daurat i bellíssims, a més de tot això, volia meditar uns minuts (ja ho havia fet, pocs anys abans, en una primera visita) davant del sepulcre de Dante, que ací trobà aixopluc final enmig d'un país turbulent.

Al sepulcre, s'hi arriba caminant en pau perfecta per carrers i places ocupats només per vianants i per ciclistes pacífics. L'únic soroll de trànsit és, de tant en tant, el timbre discret d'una bicicleta, ring ring, que avisa del seu pas encalmat. Passen velletes ciclistes amb jaqueta i barret, passen iaies i mares ciclistes amb néts i fills en la cadireta auxiliar, passen senyors ciclistes ben vestits i amb corbata, senyores joves ciclistes que van a comprar, adolescents ciclistes que no fan cap soroll. A les places, davant de les botigues, a tot arreu, hi ha bicicletes incomptables esperant els seus amos ciclistes, bicicletes velles i noves, modernes i antigues, ocupant tot l'espai que en altres llocs és ocupat pels cotxes. Més que a les ciutats d'Holanda, fins i tot més que a Ferrara, que és ciutat de Lucrècia Borja i de moltes bicicletes. Ravenna va ser port de la flota d'August, va ser capital de l'Imperi d'Orient amb Honori, capital del regne de Teodoric l'ostrogot, capital de la Itàlia bizantina, i ara és una ciutat de vida pròspera, de comerç elegant i de ciutadans unànimement ciclistes. Mereix, més que cap altra, conservar el sepulcre de Dante Alighieri, que hi va passar els seus darrers anys de vida, i que seria feliç escoltant els seus versos en les llengües del món, inclosa la nostra. I jo, si pogués ser alcalde d'algun lloc, ho seria, sense cap dubte, de Ravenna.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS