Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 16 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 572 | 10/11/2011   Imprimir

D'Ulisses a Papandreu

Fa molts anys, quan em dedicava més intensament a l’antropologia cultural, vaig publicar un estudi amb el títol “De com es pot ser grec per trenta segles”. Títol d’aparença impossible, però amb continguts ben reals: des de l’Odissea d’Homer i Els treballs i els dies d’Hesíode, fins als estudis dels antropòlegs del segle XX, la quantitat d’elements d’una “cultura profunda” que han continuat vius és impressionant. I un d’aquests trets o elements de fons és la valoració positiva de l’engany, de l’astúcia en el tracte, de la dissimulació, de prometre una cosa i fer-ne una altra, de fer-se passar per algú altre. Enganyar l’adversari no era un vici, era una virtut. Ulisses, des del primer vers, ja és definit com a polítropos, el de mil cares, el de moltes astúcies, i se’n vanta i ho explota, des del primer cant fins a l’últim. En el Cant XIII, a penes arribat a Ítaca, troba un jove pastor i li conta un seguit de mentides sobre qui és i d’on ve (no és la primera vegada que ho fa, ni serà l’última). Però el pastor resulta ser la deessa d’ulls grisos, Atena, que llavors es mostra com a tal, i li diu (traducció meua): “Astuciós i subtil ha de ser qui volgués superar-te / en tota mena d’enganys, fins i tot si és un déu qui t’encontra. / Murri, embolicador i mai tip d’ardits, no podries / ni en el teu propi país oblidar-te d’astúcies i trampes / i de relats mentiders, que t’agraden d’ençà que vas nàixer!”. Ulisses s’ha inventat una història falsa per amagar la pròpia identitat, i Atena li dedica, admirada, els epítets que defineixen l’heroi com a paradigmàticament hàbil i astut. Bé, doncs, aquest Ulisses, definit tan clarament per la deessa, és justament això: el grec paradigmàtic, l’exemple permanent, el portador d’un model de valors i de conducta. A cada governant grec contemporani (els tres Papandreu, avi, pare i nét, o la dinastia conservadora dels Karamanlis, i alguns altres), Atena també els podria haver dit: “No podries, ni en el teu propi país, oblidar-te d’astúcies i trampes i de relats mentiders?”. La diferència entre els antics i els moderns és que les víctimes d’Ulisses, al final, van ser els pretendents de Penèlope, i en el cas de Papandreu i els seus predecessors serà un país sencer, i potser algú més.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS