Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 21 de octubre de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 573 | 17/11/2011   Imprimir

Intel·lectuals, alta cultura

Ja sé que en temps de crisis i d’eleccions, quan les notícies maten les idees, sembla superflu o frívol parlar de cultura, i més en termes una mica genèrics o abstractes. Paciència. No és cap notícia crítica recordar que la cultura no és una substància identificable a priori: és allò que socialment funciona com a cultura, amb aquest nom. Idea inútil i redundant: segurament perquè no hi ha cap definició possible. Com els intel·lectuals, que són un conjunt dispers de persones que funcionen com a tals, vistos pels altres (i per ells mateixos) com a tals. Però si preguntàvem als possibles interessats: vosté és un intel·lectual (i per què)?, les respostes serien ben curioses. Veus vaporoses, per tant, sense substància. I preguntar què és (i què fa) un “intel·lectual valencià” seria encara més arriscat. Com aclarir què és o no és “patrimoni cultural”. Qui pensava, fa un segle, que eren “cultura” les locomotores? Fins que Marinetti i els futuristes van pensar que eren matèria d’art, el poderós art del futur. Les fàbriques i màquines de fa cent anys són ara objectes culturals, matèria de congressos, de llibres il·lustrats, d’exposicions i de museus. Abans funcionaven només com a industrials, ara són presentats amb el valor afegit de la història i de l’estètica, dignes d’una nova forma de contemplació. Aquesta és la qüestió: són presentats (pels teòrics, pels especialistes…) com a dignes de consideració intel·lectual, i per això són ja cultura alta, i altament respectables. De la mateixa manera que, fins ben avançat el segle XX, no eren ni alts ni culturalment respectables els cuiners, els modistes i els perruquers, i ara són personalitats escoltades, alta cultura, tan admirats com un gran músic o un poeta. Fan el mateix que abans, però no són vistos de la mateixa manera: ara formen part del nivell elevat i exquisit de la cultura (també en diners, i en contacte amb el poder). Ara les seues paraules, productes, idees, tenen una influència pública: són intel·lectuals. No sé si els intel·lectuals clàssics (si és que en queden) han acabat d’entendre aquesta petita o gran revolució. Ni algunes altres revolucions en marxa. I de passada: ningú, ni intel·lectuals ni polítics, no ha parlat de cultura en aquesta campanya electoral. No sé si és sorprenent o simptomàtic.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS