Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 24 de octubre de 2019
Joan F. Mira | El Punt Avui | 10/02/2012   Imprimir

Euro, pecat, penitència

Sembla, si hem de fer cabal d’algunes opinions que circulen per la premsa europea (Le Monde, per exemple, i especialment en un article signat el dia de Nadal!), que en aquesta llarga crisi de l’euro els polítics d’ofici, els economistes i els experts habituals en la matèria no tenen en compte un factor important: Déu, el pecat i la penitència. És a dir, uns principis morals amb fonament religiós, i més concretament l’ètica i la teologia del protestantisme luterà. Vostès ja deuen haver llegit més d’un comentari sobre la personalitat d’Angela Merkel, filla de pastor del luteranisme nòrdic, i com a tal educada en el sentit personal i profund del pecat, com molts dels seus compatriotes. No del pecat una mica superficial i anecdòtic dels catòlics del sud, que poden fornicar o robar, estafar, balafiar diners o cometre altres formes i tipus d’excessos, i després confessar-se, resar tres avemaries de penitència sense propòsit d’esmena, i a continuació tornar alegrement a començar. El pecat, per als luterans clàssics (vull dir els luterans religiosos, els luterans culturals, o els luterans en la política i en l’economia), és una realitat molt més seriosa. Com que no hi ha confessionari discret i acollidor a les esglésies, el pecat és un afer personal del cristià amb el seu Déu, és una falta íntima de responsabilitat, el trencament d’un pacte molt seriós, i per això ha de ser també molt seriosament restaurat: no val una petita penitència frívola.

No es tracta exactament, ni únicament, d’aquella tesi tan coneguda de Max Weber en L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme, que relaciona la moral puritana i la responsabilitat personal amb l’eficàcia, el treball i l’estalvi, i altres virtuts més aviat germàniques, anglosaxones o nòrdiques que van acompanyar l’acció de la nova burgesia comercial o industrial des del segle XVII fins al XX. Es tracta d’això, i d’alguna cosa més, perquè en la teoria o explicació de Max Weber entrava el sentit del pecat, però no el de la penitència. Des de Berlín, capital del Regne de Prússia, sostenen que la zona euro no pot continuar funcionant com una màquina de fabricar deute, que aplicat a la pràctica vol dir que no és gens clar que els rics del nord hagen de garantir el deute dels pobres del sud, ja que això significaria donar suport públic al vici de l’endeutament. Dit d’una altra manera: l’aplicació d’aquesta solidaritat financera amb els balafiadors (els que treballen poc o malament, i gasten massa), tindria l’efecte pervers d’incitar aquests països sense rigor ni responsabilitat a continuar indefinidament amb el dispendi. I ací, possiblement, hi ha alguna cosa més que una distància moral o que el sentiment d’una certa superioritat ètica (que els països del sud certament no accepten, o se la miren amb recel i amb ironia, pensant “els alemanys treballen molt, però nosaltres sí que sabem viure!”, que és tant com dir “que antipàtics són ells, i que simpàtics nosaltres!”). Ací es pot sospitar o percebre una certa voluntat de castigar o, tal com afirmava Le Monde amb una retòrica clàssicament francesa, es pot sospitar “en el fons de les prescripcions de la política, la dialèctica del pecat i de la seua expiació.”

Així, a part de l’oportunitat política i de la necessitat econòmica, la sanció als pecadors té també la finalitat de dissuadir-los de tornar a pecar. Si la penitència és dura i aspra, el pecador haurà de fer un propòsit ben sòlid d’esmena, si no per convicció espiritual o moral, almenys per estalviar-se altres dolors en el futur. La penitència pot consistir, tal com pareix que insinuava el cap del Bundesbank, en el càstig rebut a mans d’aquests déus impalpables que en diem “els mercats”, que imposen com a escarment i penitència unes taxes doloroses i altes d’interès. El càstig monetari, a més a més, va acompanyat, o precedit, per un càstig moral que afecta la imatge pública del país o govern pecador: la degradació vergonyosa que li imposen les agències de notació. Si has pecat tan greument, baixes també seriosament de categoria: caure del grau A al grau B, no solament pot tindre efectes pràctics, sinó que en té de morals. El degradat ja no és persona o país de fiar, ja no mereix tant de respecte, ja pot ser assenyalat amb el dit. Jens Weidmann conclou així el seu sermó moral als ministeris de finances: “La bona política econòmica ha de ser recompensada gràcies al cost del crèdit, i la mala política, castigada pel mateix mitjà.” Gratificar el Bé, penalitzar el Mal. I els deutes, com els pecats, s’han de porgar. I voilà, concloïa Le Monde, per què Berlín no accepta que el Banc Central Europeu jugue un paper més actiu, i es refusa a augmentar la solidaritat financera entre els països de la zona euro. Per què es proposa resoldre la crisi fent gravar en lletres de bronze el compromís de disciplina pressupostària. I per què imposa la penitència i la porga com a única medecina i remei per a uns deutors que considera més com a pecadors culpables que com a malalts innocents.

Jo, sense anar tan lluny com els luterans de Berlín, afegiria que si a Europa (la del sud sobretot: i tant que ens costa d’acceptar-ho!) hem gastat més del que produíem, i si hem de tornar a viure amb una certa modèstia ja oblidada, el resultat final pot ser ben saludable. Recordant, per posar un exemple innocent, que el Regne d’Espanya, els darrers sis anys, ha malgastat més de 25.000 milions d’euros en ferrocarrils d’altíssima, luxosa i ruïnosa velocitat, amb gran orgull i alegria general. Que ací ho hem passat molt bé fent una piscina i un auditori en cada poble, un aeroport en cada capital de província, ciutats de la cultura o les arts o la llum, museus d’art contemporani, poliesportius, pavellons diversos, autopistes meravellosament buides que travessen la Meseta castellana, palaus de congressos, i tots els luxes que vostès poden afegir. A crèdit, no cal dir-ho: no amb els diners que produíem, sinó amb diners manllevats. I ara els balafiadors, els deutors, no solament no se’n penedeixen sinó que acusen els creditors. Per als líders polítics d’Espanya –els que manaven fins fa poc, i els que manen ara– la culpa de tot la té la crisi europea, o “la situació”, o la senyora Merkel: els responsables sempre són els altres, i els qui van emprar diners i els malgastaren serien només víctimes de la maldat oculta dels “mercats”. Som europeus, sí, però europeus irresponsables: pecadors que voldrien ser absolts sense fer penitència. Pecadors aviciats per culpa del confessionari, de la frivolitat i del parenostre i tres avemaries.

Enllaç original

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS