Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 21 de octubre de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 597 | 31/05/2012   Imprimir

Infància, idioma

Vaig passar la infància i la primera adolescència en un lloc que ni era rural ni era urbà, ni era ciutat ni era del tot poble, i que era quasi rigorosament monolingüe. Monolingüe en valencià, no cal dir-ho, en temps d’estretors de postguerra, quan el general Franco no era encara un avi petit i remot. En aquell poble o barri de València, només es parlava el castellà en dues o tres cases normals, en la família de don Marcelino Alamar, que eren els únics verdaderament rics, i en les de mitja dotzena de forasters (llavors se’n deia així, sense implicar cap ofensa: “forasters”, o “castellans”, o com a màxim “xurros”, amb perdó, que era més descriptiu que despectiu). Els meus pares parlaven valencià entre ells, però com que mon pare era de dreta i empleat d’Hisenda, degué considerar (com tants altres pares) que, vista la situació imperant i el moviment de la història, era millor que els seus fills parlaren l’idioma oficial. De manera que vaig créixer parlant castellà a casa, amb els pares i els germans, i valencià al carrer, amb la resta de la humanitat. Excepte el llatí de la missa per la meua condició d’escolanet eventual, i el castellà en què calia dirigir-se a donya Josefina a l’escola. Sembla una història bastant propícia a l’esquizofrènia, a dissociar la vida i l’experiència en espais de llengües que es creuen, però no es troben, o algun efecte equivalent. Supose, però, que nosaltres no ho sentíem així: era “natural”, com si haguera estat sempre d’aquesta manera i no poguera ser mai de cap altra. Semblava tan immutable com el pas de l’aigua per la séquia i del tramvia pel seu carril: cada cosa al seu lloc i pel seu camí, sense tocar-se. Han passat bastants anys, en aquell barri de La Torre es van quedar sense tramvia, els “forasters” ja no ho són perquè són majoria, i jo em vaig convertir, no sé com, malgrat tot, en algú que després ha dedicat la vida a escriure, del tot naturalment, en la llengua que parlava llavors al carrer. Hi ha molta història en aquest país que no l’entén ningú encara. Ni sap ningú quina serà la història dels nostres nens i adolescents que ara mateix, a les ciutats i a les perifèries urbanes, al carrer parlen massivament castellà, però no van a l’escola de donya Josefina.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS