Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimarts, 19 de març de 2024
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 609 | 08/11/2012   Imprimir

Reina d'Àfrica

Tot un barri sencer, molt prop d’on jo visc, ha esdevingut a poc a poc una mostra perfecta del canvi dels temps: allà on hi havia una barreja estable de població autòctona i d’andalusos, murcians o manxecs ja de llarga residència, hi ha ara mateix abundants romanesos, magribins, ucraïnesos, colombians, i africans que en solem dir subsaharians. Els colombians hi tenen el seu centre, “Colombia nos une”, els africans hi tenen locutoris i petits establiments on reparen i venen electrodomèstics usats, els romanesos hi tenen botigues i carnisseries per als seus connacionals, i els uns i els altres, i uns quants més, hi tenen capelles i esglésies amb gran varietat de creences i cultes. Hi ha una església ortodoxa, amb clientela dominical escassa, ja que els meus veïns romanesos, no sé per què, són majoritàriament adventistes, amb diverses esglésies i locals més o menys parroquials. Hi ha capella evangèlica, hi ha església Pentecostal, hi ha algunes altres de varietat que desconec, i hi ha l’església per als africans, Església Redimida de Déu, o alguna cosa semblant. Totes, no sé si calia dir-ho, bastant més plenes que els temples catòlics. Els africans, per anar als serveis religiosos, es vesteixen impecablement, com si acudiren a una festa de luxe: homes i joves amb corbata, vestit complet i sabates lluents, xiquets endiumenjats, i dones amb robes llampants i capell. Així va ser com diumenge de matí, fent la meua passejada habitual, em vaig trobar de cara la gran senyora resplendent. Alta, esvelta, de cara perfecta i bellíssima, lleument maquillada, pell de color de xocolata amb llet, ulls amb mirada orgullosa i serena. Duia un vestit a la moda del golf de Guinea, tot de roba daurada brillant ben arrapada al cos formant plecs elegants i subtils, amb els muscles inflats. I sobre el cap un d’aquells grans mocadors enrotllats o turbants, de plecs i volums impossibles i enormes, de la mateixa roba daurada sobre la qual llampeguejava el sol. Caminant pausadament, amb una ondulació lleugera de tot el cos, emetia una onada potent de bellesa, de majestat, que podia anul·lar i enfosquir mig món al seu voltant: una esplendor reial capaç d’encegar el pobre caminant pàl·lid, insignificant, que va trobar al seu pas. Déu siga lloat, que permet que aquesta criatura seua visca entre nosaltres.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS