Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 22 d'agost de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 611 | 22/11/2012   Imprimir

Fuster, país, política

Som un “país sense política”, va escriure Fuster –i és útil recordar-ho, ara que ja s’acaba el cinquantenari de Nosaltres, els valencians–, i aquesta carència singular no és més que la cara més visible d’un dèficit històric, i la constatació i manifestació d’unes altres carències. En primer lloc, de la carència d’una identitat clara i definida, assumida i compartida per una majoria suficient dels ciutadans, com se suposa que és el cas en països més “normals”. Fuster tornarà una vegada i una altra sobre aquest punt, simplement perquè és el punt crucial: un país sense consciència clara d’una “personalitat” pròpia, com podria actuar en tant que “persona” col·lectiva, i en tant que protagonista conscient de la pròpia història i del propi destí? Però n’hi ha més encara: si un país no ha fet política, si no ha produït la part que li tocava de personatges i de moviments polítics propis, substancials i constructius, vol dir probablement que tampoc no ha produït altres coses. Per exemple, que no ha produït una burgesia industrial i urbana (Fuster no pogué conéixer els estudis històrics posteriors, que ens la mostren com a burgesia real i potent però, això sí, ideològicament poc “valenciana”), que l’hauria fet entrar amb més bon peu en la contemporaneïtat. És un país posseït per una “fúria demolidora”, on durant algunes generacions no importava, per exemple, conservar una arquitectura pròpia que, per ser pròpia, no era considerada valuosa. Des de fora ens han fet com han volgut, perquè nosaltres no “ens féiem” de cap manera, però també ens hem desfet nosaltres sols, sense ajuda de ningú. Com que no ens hem definit, ens defineixen uns altres, i com que no hem volgut ser el nostre propi centre, ens col·loquen sense cap esforç al marge i en la perifèria de tot: aquesta, potser, és sobretot la nostra “singularitat”, aquesta més que cap altra. Un text del 1973, sobre la “singularitat amarga” del País Valencià, es clou amb aquestes paraules: “Però la ciutadania en la seua petita obligació diària, el que pense i el que faça en la seua condició de ‘valencians’ i com l’entenguen i la practiquen, és l’únic que compta: l’única política que serveix o que pot servir. Per a nosaltres, almenys...”. L’única política, en efecte.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS