Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 17 de octubre de 2019
Joan F. Mira | Avui | 04/04/2009   Imprimir

L'ànima i l'embrió

Enllaç original

Els bisbes i el Vaticà s’aferren a una teoria molt estranya i peculiar, segons la qual vida humana i persona humana són termes rigorosament sinònims. Però vida humana és qualsevol trosset insignificant del nostre cos, com ara un fragment d’orella o una goteta de sang, que són matèria vivent i són matèria humana, i no he sentit mai que alguna conferència episcopal defense que cal protegir moralment i políticament aquests trossets de vida, estrictament humans. Ajuntar l’adjectiu humà al substantiu vida, i a continuació redactar manifestos, convocar manifestacions, escampar imatges de criatures amb bolquers al costat d’animalets protegits, i dir-ne, de tot això, “defensa de la vida” és un sofisma indigne i profundament immoral. Com si els qui no pensen com ells foren defensors de la mort.

Òbviament, la teoria assegura que un embrió de poques cèl·lules és ja una personeta, i per tant aquest mínim grumoll cel·lular és un ciutadà amb tots els drets civils i religiosos. Déu, se suposa que diu l’estranya teoria, infon l’ànima espiritual en el moment que l’òvul rep l’espermatozou –no se sap què hi pot fer un esperit en un lloc tan difícil, però tant se val–, i per tant a partir d’aquell moment tenim ja complet un ésser humà perfectament batejable. A propòsit d’aquesta insigne collonada teològica, cal recordar que, si la santa mare  església hi creguera realment, el Codi Canònic establiria que tot embrionet aparegut viu a la llum –per avortament prematur o per qualsevol altra causa, inclosa la fecundació in vitro– hauria de ser ràpidament batejat, li hauria de ser assignat un nom cristià, i hauria de ser inscrit en el registre parroquial corresponent. Si cregueren de veritat en la insostenible teoria, els bons metges catòlics dels hospitals catòlics cridarien el capellà de la casa per batejar canònicament (amb efectes retroactius, si és el cas) cada embrió que els caiguera a les mans, altrament tots aquests microhumans (inclosos els congelats) no tindrien més opció que passar l’eternitat als llimbs amb la resta d’innocents sense baptisme, no podrien aspirar mai al cel. Però no tinc notícia que hagen batejat mai un embrionet gros com un cap d’agulla.

El cas, en tot cas, és que un embrionet gros com un cap d’agulla encara no té ànima espiritual, no senyor, i aquesta ha estat doctrina sòlida i antiga dins de l’església catòlica apostòlica, abans d’inventar-se les insostenibles teories que ara fan circular. El problema és que el papa, els cardenals de la cúria vaticana i els bisbes de les diverses conferències –i els seus braços armats, dits moviments pro vida– no llegeixen els clàssics cristians. Si almenys conegueren el pensament de Dante, s’estalviarien aquests errors herètics que ara escampen. Dante, en efecte, bon coneixedor de Tomàs d’Aquino, dels dogmes de la fe, de la doctrina dels sants pares i de la ciència del seu temps, exposa un esplèndid resum d’embriologia humana en el cant XXV del Purgatori. La llavor de la generació (una mena de “sang perfecta” o depurada, que no és la sang de les venes) “baixa al lloc que és millor / callar que dir, i des d’allí es destil·la / sobre altra sang dins del vas natural. / Allí es recullen l’una i l’altra juntes” i aquesta llavor masculina dins del receptacle femení forma una mena de coàgul i li dóna vida.

Aquesta vida, en una primera etapa posseeix una “ànima” vegetal (“s’ha fet ànima com de planta”, i si fóra una planta s’acabaria ací el procés, suggereix Dante). Després, és com un animal elemental (“com esponja de mar”), després com un animal amb òrgans diferenciats, i finalment arriba a ser un fetus amb cervell complet, capaç d’acollir una ànima racional: “Obre el pit a la veritat que ve, / i sàpigues que, en el moment que el fetus / ja té un cervell complet i articulat, / Déu, el primer motor, se’l mira, alegre / per tan gran art de natura, i li inspira / un esperit nou i ple de potències”, etcètera. L’embriologia dantesca, doctrina que mai no va ser impugnada per l’Església del seu temps, no definia en quin moment, o a partir de quina setmana, la criatura en gestació rebia la seua animeta espiritual i per tant ja era humana: només afirmava, amb molt de seny, que això només podia produir-se en la darrera etapa, no en les etapes primeres.

Sembla que Déu Nostre Senyor, i el seu intèrpret Dante Alighieri, són molt més assenyats que aquests papes de Roma i els  seus cardenals, més que la conferència episcopal espanyola (i les altres conferències del ram), més que els anomenats defensors de la vida que criden pels carrers. Perquè al senyor Alighieri i a l’Esperit Sant no se’ls acudiria mai inspirar una animeta racional, és a dir insuflar vida pròpiament humana, en un “coàgul” o en un embrionet sense “cervell complet i articulat”. És clar que a la dreta espanyola –si governara al seu gust– sempre li quedaria la possibilitat d’enviar Dante a l’exili, i al Vaticà la de posar la Divina Comèdia a l’índex de llibres prohibits. “Apri a la verità che viene il petto”, demana el poeta a través d’un altre poeta. Però aquesta gent que ix als carrers i brama, bisbes inclosos, no obren el pit a la veritat que ve, sinó a la mentida que passa.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS