Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 19 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 631 | 09/05/2013   Imprimir

Teoria de la identitat

Que, com totes les teories, és una mica abstracta però, com algunes, té aplicacions ben concretes. Vejam. La delimitació de la pertinença és una de les poques necessitats universals de les societats humanes: necessitem formar part d’algun àmbit que ens defineix com a membres d’un grup, i fins i tot, amb alguna molt rara excepció, com a membres d’un grup territorial. Parlar d’identitat, per tant, no és un subproducte dels nacionalismes i localismes diversos, tant si es valoren positivament com si no. Sembla, però, com si el concepte mateix fóra, per a alguns sectors d’opinió pretesament “universalistes”, una idea perillosa: com si qualsevol identitat col·lectiva o de grup (territorial, cultural, històrica, “nacionalitària”..., qualsevol que no corresponga a la definida per l’espai d’un Estat constituït) fóra un invent artificiós i pervers destinat sobretot al tancament i a l’enfrontament, i a ignorar la humanitat bàsica dels individus. Pensar això és tant com ignorar que l’arrel bàsica de la identitat està en aquella necessitat universal de pertinença: és ignorar que tothom, a tot arreu, necessita alguna mediació entre la seua pròpia singularitat i la universalitat de l’espècie. Fet i fet, qui pot no ser res?, qui pot ser únicament ell mateix, un individu i prou? El solipsisme cultural i social és una impossibilitat humana (si bé es mira, és inhumà, perquè la nostra espècia no és “solitària” com els óssos, sinó “comunitària” com el conjunt dels primats), i no passa de constituir una fantasia de l’intel·lectual que es creu autosuficient en la pròpia singularitat... que per això mateix ell pensa superior i privilegiada, tant si n’és explícitament conscient com si no. Dit això, és una obvietat manifesta afirmar que, com que no podem no ser res, hem de ser alguna cosa: algun id que ens afirma i distingeix. Una obvietat que, tanmateix, cal deixar ben clara: si alguna gent acceptara les realitats òbvies com allò que són –realitats, no obstacles per a judicis previs–, segurament viuríem més tranquils i ens respectaríem més els uns als altres. Parlar, doncs, dels continguts i espais de la id-entitat, és parlar de l’entitat d’aquest id necessari: què és, com es defineix i es delimita, fins on arriba i en què consisteix, aquesta cosa –aquest id– que som? I sobretot, quina és la pròpia responsabilitat en aquest àmbit propi. Cosa que no solen pensar els qui es defineixen com a “ciutadans del món”, ni ho aclareixen les enquestes del CIS.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS