Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 19 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 633 | 23/05/2013   Imprimir

Alessandra M.

Supose que vostés degueren veure en algun lloc aquella foto al palau de Montecitorio, cambra dels diputats, durant les votacions a la presidència de la República Italiana, fa poques setmanes. Les votacions van ser un perfecte desastre, un espectacle trist de tenebra política, d’inèpcia dels partits (començant pel penosíssim Partito Democratico), de gamberrisme funest dels grillini, i de satisfaccions per al cavaliere Berlusconi. Hi hagué escenes grotesques de tot tipus, resultat d’una cultura i d’una història, i entre els rengles d’escons, l’onorevole Alessandra Mussolini gesticulava amb gran indignació, vestida amb una samarreta amb l’escrit “Il diavolo veste Prodi”, volent al·ludir òbviament al candidat dissortat Romano Prodi. En aquests països dits mediterranis o meridionals, ja es veu que les samarretes parlamentàries comencen a formar una tradició que s’escampa. Després ens indignem si els alemanys ens consideren poc seriosos. Al parlament italià, en qualsevol cas, han ocupat escons personatges tan insignes com la Cicciolina coronada de floretes o un senyor transsexual o transvestit, amb el nom de Vladimir Luxuria (Vladimir en honor de Lenin, supose). La senyora Mussolini, néta del Duce Benito i filla d’una germana de la gran Sofia Loren, fa molts anys que és ella mateixa un espectacle fascinant. És hereva directa de l’avi en ideologia política i en la manera arrogant d’alçar la barbeta i de gesticular, i hereva de la tia Sofia en l’esplendor contundent de tota la figura. El seu neofeixisme, però, no la priva de defensar causes meritòries, com quan un jutge absolgué un agressor sexual adduint que la víctima anava vestida de manera excitant, i llavors la diputada Mussolini es presentà al parlament amb uns texans i una brusa tan arrapats que deixaven pocs dubtes sobre la intenció desafiant del gest explícit. La recorde en un míting neofeixista a la Piazza dei Santi Apostoli, fa una vintena d’anys (al qual vaig acudir per interés diguem-ne cultural o etnogràfic), on la seua presència i la seua oratòria produïen impactes fulminants. I en un altre míting electoral quinze anys després, davant del Panteó (casualitats de visitant assidu), quan ja s’apagava la seua potència política, però no la potència personal: davant d’un grapat de fidels, Alessandra parlava sense efectes visibles. Em va fer, fins i tot, una mica de pena.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS