Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 29 de març de 2024
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 645 | 17/10/2013   Imprimir

Al Tall, anècdota i categoria

Ara se’n van, després de prop de quaranta anys inoblidables, sobretot perquè el temps i la fatiga inevitablement passen factura. Han estat allò que sap tothom amb ulls i seny: una part insubstituïble i substancial d’aquest país ingrat i oblidadís. I després de tants anys, els estimem, no solament els “avis” sinó també els nostres fills i els nostres néts, cosa molt més difícil, però certa. I repassant la llarga història, la periodista del setmanari El Temps pregunta: Amb qui o contra qui heu cantat millor? I el músic contesta: Què podem dir que no sàpiga greu? No sé si és casualitat o no, però quan pitjor ho hem passat va ser en l’època de Lerma. Estiguérem a punt de tancar. I l’altre músic continua: Se’ns deia que ja havíem aconseguit tot el que volíem, que no calia continuar menejant-nos per res. Tenim democràcia, tenim autonomia, tenim les Corts, ja està bé, ens deien. I completa: Es va notar molt en la gent del partit socialista perquè abans els alcaldes ens buscaven i ens contractaven, però es veu que hi va haver consigna de no fer-ho. Recorden que ells anaven a gust als mítings dels partits d’esquerres, a cantar i a lluitar per l’esquerra i pel país, i si no els pagaven els era igual, i es van quedar amb els ulls com a plats quan van veure que la cosa començava a baixar, i quan notaven que estaven sent excessivament utilitzats. El músic diu que sobre això prefereix callar, i l’altre músic recorda el primer míting de Felipe González, el 1982, a la plaça de bous: va ser desagradable, asseguren. Per què?, pregunta la periodista. Pel tracte, diu el músic. Els capos ni tan sols ens arribaren a saludar: no pareixia un partit d’esquerres, semblava més una oficina de la Ford. Un dels oradors amollà: “Ciudadanos de la piel de toro!”, i la gent li xiulà. Un altre líder, valencià i ben conegut, va dir: “Qué maravilla, el socialismo nació en Sevilla”. La gent tornà a xiular, i els músics d’Al Tall recorden que pensaren: Què collons fem ací? Què volen de nosaltres? Tal com afirmava fa pocs dies el senyor Pérez Rubalcaba, “de aquellos lodos... perdón, de aquellos polvos, vinieron estos lodos”. Però en aquest país, ai dolor, la memòria és tan curta, tan curta, que sembla que ningú ho vol recordar. I tanmateix, hi ha anècdotes, com deia el cèlebre filòsof espanyol, que tenen valor de categoria. Els nostres músics d’Al Tall, grans músics insignes, són, en efecte, una categoria a part.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS