Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 21 de octubre de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 648 | 07/11/2013   Imprimir

Una santeta, un acordió

A la catedral de Guadalajara, estat de Jalisco, hi ha sempre gent entrant i eixint, gent fidel i devota, no solament turistes, que s’agenollen davant de la imatge preferida, que mediten o resen amb perfecta convicció, tal com és habitual encara a les esglésies d’Amèrica i ja no a les d’Europa. En una capella, la primera a mà esquerra, hi ha una santa infantil que atrau més que cap altra imatge l’atenció dels fidels, homes i dones, famílies, joves i criatures. La santeta reposa en una urna allargada, i té cara de nina, cabells rossos molt llargs, i va tota vestida de blanc, plena de llaços i randes. Santa Inocencia, diu el rètol amb una oració que demana protecció celestial per a defensar la puresa de les xiquetes i les joves donzelles, i jo vaig pensar que devia ser alguna Maria Goretti local, alguna pobra víctima de la violència brutal, violada i morta, o morta resistint la violació. Però un text en lletra petita explicava la història, i no era cap cos de santeta infantil mexicana. Era que al començament del segle XVIII un capellà portà de Roma una relíquia antiga, d’una tal Innocència, verge i màrtir, i el bon poble de la Nova Galícia, després estat de Jalisco, la va convertir en un exemple esplèndid d’adopció cultural. Un simple osset transformat en un culte popular i barroc, i el nom de la hipotètica màrtir, Innocència, convertit, per obra del seu significat, en nom d’una santeta rossa vestida de primera comunió. En coses com aquesta, tan rarament observades pels visitants de pas, està el gust i la substància de rodar una mica pel món. I a la mateixa catedral, en una altra capella, un grup de dones resava oracions rítmiques a una Mare de Déu, una Puríssima clàssica, i entre elles un home molt vell i molt prim, amb un jupetí groc, assegut amb l’esquena molt dreta, cantava unes cançons suaus i bellíssimes i s’acompanyava amb un acordió. Cantava ell sol, no el mirava ningú, i ell sense deixar de tocar contemplava la imatge blanca i blava i feia cara de trobar-se en un èxtasi feliç. Les dones el seguien murmurant en veu baixa les oracions cantades, i jo em vaig quedar allí a la vora molts minuts, sentint que aquella escena, aquella música, aquell acordionista matinal, eren un tros de realitat ben íntima i profunda, i que només l’acordió i la innocència ja em pagaven la pena del llarg viatge.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS