Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 15 de novembre de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 654 | 19/12/2013   Imprimir

Una curiosa Constitució

El setembre de 1919, Gabriele D’Annunzio, escriptor prolífic i aventurer estrafolari (que anys més tard, a instàncies de Mussolini, rebria el títol pompós de Principe di Montenevoso), va ocupar la ciutat de Fiume (ara Rijeka, a Croàcia) amb una legió personal de voluntaris, hi proclamà un Estat lliure, la Reggenza Italiana del Carnaro, i poc després una Carta o constitució, que acaba de publicar la revista L’Espill, tan exemplar com sempre. La Carta mereix formar part de la història del dret constitucional: no hi ha hagut mai un text tan ple de fantasia heroica i poètica, d’imatges tan fastuoses i brillants, de projectes tan irreals i fabulosos. Mai una constitució ha sigut alhora moderna i arcaica, protofeixista i liberal, reaccionària, revolucionària, democràtica i autoritària, i plena de contradiccions meravelloses. A l’Estat de Fiume no hi hauria ni partits polítics ni sindicats, i els ciutadans haurien de pertànyer per força a una de les nou corporacions (n’hi ha deu, però la desena “no té art ni categoria ni vocable”, i “és gairebé una figura votiva consagrada al geni desconegut, a l’aparició de l’home novíssim, a les transfiguracions ideals dels treballs i dels dies”, etc.). De manera que l’assemblea legislativa anomenada Consell dels Provisors està composta per “deu d’elegits pels obrers d’indústria i treballadors de la terra; deu per la gent de la mar; deu pels empresaris; cinc pels tècnics agraris i industrials; cinc pels empleats administratius de les empreses privades; cinc pels ensenyants de les escoles públiques, pels estudiants de les escoles superiors i pels altres membres de la sisena corporació [‘la flor intel·lectual del poble’: artistes, músics, etc.]; cinc per les professions liberals; cinc pels empleats públics; cinc per les societats cooperatives de producció, de treball i de consum”. D’això n’hauríem de dir democràcia participativa?, o “democràcia orgànica”, molt més orgànica que la del franquisme? I els principis de la instrucció pública són, certament, admirables: “La cultura és l’aroma contra la corrupció. La cultura és la solidesa contra les deformacions”. Però també, i ací apareix la cua d’un dimoni: “La dominació moral és la necessitat guerrera del nou Estat”. I també: “L’exaltació de les belles idees humanes sorgeix de la seua voluntat de victòria”. Alerta, doncs, que hom comença amb transfiguracions ideals, i no se sap mai on acaba.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS