Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 16 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El Punt Avui | 19/09/2014   Imprimir

Sobre Goya i Espanya

Haver sigut llargament capital d’una monarquia poderosa, i ser encara capital d’un estat poderosament centrípet, pot tenir, entre altres avantatges, el privilegi de posseir museus que són encara mostra o expressió d’aquell poder. Com ara el Museu del Prado, que justifica ell sol viatges i més viatges a Madrid. El Prado és un museu pèssim, insuficient i atapeït a pesar de les ampliacions recents, però que allotja la més fabulosa col·lecció de pintura del món. Igual com Rembrandt i Vermeer expliquen Holanda, amb Velázquez i el temps del seu rei, i amb Goya i el temps del seu, ja n’hi hauria prou per entendre la història moderna d’Espanya i part de la contemporània. Et quedes mirant llargament La família de Carles IV i penses: de manera que aquest era el final d’un segle de borboneria, i contemplant aquestes cares, ¿qui hauria pogut creure que en vindria encara un altre, i un altre? És uns dels retrats reials més cruels que hagen eixit mai de mà de pintor de cort. Més cruel encara –perquè hi ha una extensa família sencera– que els retrats de Carles II, el darrer dels Àustries. Si hom els compara amb el retrat pompós de Lluís XIV que li va fer Jacint Rigau, de Perpinyà, conegut com Hyacinthe Rigaud, és molt clar que això sí que era un rei que creia en la pròpia condició divina, però li lleves la perruca i també fa cara de botiguer. Carles IV fa cara de final d’estirp, de ser l’últim d’una raça que ja no dóna per més, sense un bri d’intel·ligència ni de vida, i la reina és com una bugadera vestida de senyora. Era més: era beneficiària dels favors dels oficials de la guàrdia, i en primer lloc dels del guapo Godoy. El fet, però, és que pels fills d’aquests individus ineptes, podrits i malcarats, el poble de Madrid es va fer massacrar el 2 i el 3 de maig del 1808. I d’això en digueren lluitar per la llibertat. Es veu en els altres dos quadros de Goya, la càrrega dels mamelucs i els afusellaments, i els visitants deuen pensar per què es va llançar al carrer aquella gent amb ganivets contra les millors tropes d’Europa, i per què es van fer tallar a trossos i afusellar tan miserablement. Per la pàtria i per la llibertat? Potser. Però els supervivents, pocs anys després, cridaven vivan las caenas en honor d’un rei Ferran VII més fastigós encara que son pare: mireu els retrats. Es van alçar contra l’invasor estranger? També pot ser, però els francesos eren allà com a amics i aliats, no com a invasors, i deu anys després d’anar-se’n Napoleó vingueren els “Cent Mil Fills de Sant Lluís” a reinstaurar l’absolutisme, i no hi hagué cap Dos de Mayo (ni tambor del Bruc, ni sitio de Zaragoza ni de la immortal Girona). El poble de Madrid atacà els francesos no perquè s’emportaven la llibertat, sinó perquè s’emportaven els infants reials, els nens del retrat de Goya, els fillets d’aquella increïble i tristíssima parella.

No és cap invenció meua, i no és cap broma. Cal llegir els Episodios Nacionales de don Benito Pérez Galdós. El poble de Madrid ho podia resistir tot, però no que s’endugueren els infants reials: “Es que se van, se los llevan –me dijo un chispero–, y eso no lo hemos de consentir.” Ho podien consentir tot, però això no: per uns infants reials, el poble havia d’obrir les navalles i traure el ganivet. Vingueren els mamelucs amb els sabres, els afusellaments que pintà Goya en un quadre increïble i sublim (i a Goya no li va servir de res ser un patriota: acabà exiliat a Bordeus), els guerrillers amb trabuc, la guerra dita de la independència, i tot el que havia de venir. Però sense l’amor pels infants reials no hi hauria hagut “Dos de Mayo”, festa oficial de la Comunitat de Madrid, glòria de la capital i per tant d’Espanya. Contemplant les pintures de Goya, i hom es pregunta quina idea tenia de la llibertat aquella bona gent: “Eso no lo hemos de consentir.” Pel camí de tornada, fa alguns anys, travessant la Manxa després de visitar el Prado, anava llegint i meditant un article d’Antonio Muñoz Molina, que és un gran escriptor i un espanyol profund. Hi comentava un llibre de Juan Marichal, El secreto de España, i el secret (he rescatat l’article) resulta ser una Espanya civil, tolerant, liberal: “Una larga vocación por fundar un país donde la justicia, la libertad y el progreso sean posibles, donde la pluralidad pueda ser solidaria y la política limpia, y donde la dignidad personal pueda ejercerse con la misma solvencia en el trabajo bien hecho y en la vida pública.” Aquesta és, doncs, l’Espanya secreta, la que no es veu, la fràgil tradició subterrània i amagada. L’Espanya coneguda, la pública i potent, la que es veu cada dia en acció, és l’altra Espanya: la dels quadros de Goya, potser.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS