Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 21 de octubre de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 683 | 15/10/2014   Imprimir

Modiano, la transparència

“Vaig nàixer el 30 de juliol de 1945, a Boulogne-Billancourt, en el núm. 11 de l’avinguda de Marguerite, d’un jueu i d’una flamenca que s’havien conegut a París sota l’ocupació. Escric jueu, ignorant allò que aquest mot significava verdaderament per a mon pare i perquè era esmentat, en aquella època, en els documents d’identitat. Els períodes d’alta turbulència provoquen sovint trobades per atzar, de manera que mai no m’he sentit un fill legítim i encara menys un hereu”. Així comença Un pedigree, la narració breu –poc més de cent pàgines en format petit i lletra grossa– dels primers vint-i-un anys de vida de Patrick Modiano, que ha dedicat una part molt gran de la seua obra justament a saber qui era aquell pare tèrbol, distant i estrany, qui era aquella mare actriu itinerant, vinguda confusament d’Anvers, i quina era la vida d’una tropa de personatges boirosos en el París ocupat pels alemanys, i en els anys posteriors, de mercat negre i negocis bruts. Modiano escriu des d’una adolescència de fill gairebé abandonat, i escriu com un arqueòleg de la memòria, excavant, furgant, amuntegant peces i fragments per poder interpretar-se ell mateix i tota una societat desintegrada. Escriu com un cronista, com un policia en un atestat, com un detectiu que acumula indicis i proves. Ho avisa ell mateix: “Els esdeveniments que evocaré, fins als meus vint-i-un anys, els vaig viure en transparència —aquest procediment que consisteix a fer desfilar els paisatges en un pla de fons, mentre els actors resten immòbils en un plató d’estudi. Voldria traduir aquesta impressió que molts altres han sentit abans que jo: tot desfilava en transparència i jo no podia encara viure la meua vida”. Amb aquesta transparència, i amb una prosa que és el contrari de les elaboracions estudiades del nouveau roman, Modiano ha fet una grandíssima literatura gairebé del no-res, de l’aparent no-res que és tot el que hi ha al món. I declara, en una entrevista poc abans del premi Nobel: “Tots els meus llibres són botelles a la mar. Però mai no he rebut cap retorn”. I també: “Cada volta que acabe un llibre, em sap greu no haver-lo escrit d’una altra manera. Com si el llibre publicat no fóra més que el reflex magnètic d’un llibre virtual i inacabat. Tinc un sentiment de cosa mai no acomplerta. Però és tan difícil d’explicar...”. En efecte, és tan difícil!

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS