Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és diumenge, 17 de novembre de 2019
Joan F. Mira | El Punt Avui | 22/05/2015   Imprimir

Espanyols i demòcrates

No sempre es pot arribar a entendre si són innocents o són cínics, si són inconscients o són perversament intel·ligents, si són descarats o són imbècils. Suposem que siga la part més favorable de cada alternativa, pensem bé o no del tot malament, fem-los el favor d’imaginar que en el fons també són bones persones. Perquè si haguéssem de jutjar pel seu propi pes i valor el que fan i el que diuen, hauríem de pensar malament, que és una cosa molt lletja. Això era, ja fa una pila d’anys, una columna d’opinió en un gran diari de Madrid (sovint guarde retalls), escrita per un científic de la política i la història, el títol de la qual era Nacionalista y demócrata no puede ser. Escrit així, amb totes les lletres i paraules. De tal manera que vostès i jo, la pràctica totalitat dels lectors d’aquest diari i d’alguns altres, els benedictins de Montserrat, els afiliats a Convergència i els votants d’ERC, els membres de l’Obra Cultural Balear, i algunes desenes de milers més de conciutadans nostres no poden ser demòcrates. Per definició. És tan increïble, que demana alguna explicació. Com aquesta, que sense voler donava l’autor de tan alt pensament, catedràtic.

Diu que ell mateix, i la gent més espavilada de la seua generació, nascuts els anys quaranta i cinquanta, van descobrir que el règim de Franco es fonamentava en un nacionalisme espanyol absolutament retrògrad i tronat, cosa que els dugué a pensar que “el nacionalismo era el último de los recursos imaginables para ir en busca de una identidad colectiva”. De nacionalisme oficial, doncs, en tenien massa, i la identitat col·lectiva, igualment oficial, era tan forta que empatxava. Per tant, amb perfecta lògica, van viatjar una mica i es van fer demòcrates: “sólo porque el nacionalismo de cartón piedra que trataron de inculcarnos se cuarteó al exponerse a los aires procedentes de Europa y Estados Unidos nos volvimos insensibles pero definitivamente demócratas.” Això, per molt curiós que semble, els passava a xicots molt intel·ligents de Sevilla, de Ferrol o de Madrid, o diuen que els passava: que es van fer demòcrates com a reacció contra el nacionalisme espanyol. El problema és que confonien, i confonen encara, “nacionalisme espanyol” amb patrioteria franquista, consignes imperials, yugos y flechas, i altres fantasies retòriques i ornamentals. El nacionalisme de veritat, el de fons, l’espanyolisme profund, ni se’l plantegen com a problema: hi viuen dins, el respiren, és part de la seua substància. Tenen Estat, exèrcit, monarquia (amb república seria igual), ministeri d’hisenda i companyia de ferrocarrils, ho tenen tot, sobretot el reconeixement intern i extern com a nació sobirana. No es pot demanar més, en la matèria. I quan els altres demanem només la meitat de tot això, només una tercera part, s’espanten i escandalitzen: però com pot ser que ara us feu nacionalistes quan nosaltres ja no ho som?, diuen.

D’ençà de l’anomenada “Transició”, afirmen que, com que ells es van fer demòcrates i no nacionalistes, esperaven que als altres els passaria igual i que “el aire de la democracia los impregnaría de valores universalistas”, etc. Lamentablement, com sap tothom “nada de eso ha ocurrido: a medida que el nacionalismo español dejaba de ser el fundamento coactivo de nuestro sistema político, los nacionalismos vasco y catalán han pugnado por construir con distintos grados de agresividad una identidad separada, marcar la frontera de un “ellos” y un “nosotros”, contener, levantando barreras, la inevitable pendiente hacia una sociedad multicultural y plurinacional”. De manera que la cosa és perfectament clara. D’una banda hi ha “ells”, els bons no-nacionalistes espanyols plurinacionals multiculturals sense barreres, i d’altra banda “nosaltres”, els dolents bascos i catalans nacionalistes uninacionals monoculturals tancats per altes barreres que alcem contra el curs de la història, etc.

I per si fóra poc pecat, no som demòcrates, com ells. “Vaya por Dios”, que diuen allà, com ens veuen els pluriculturals multilingües sense barreres, “vaya por Dios”: ni demòcrates som. Ni demòcrates, perquè aprofitant unes paraules incivils i poc prudents del senyor Arzallus, l’autor de l’article (Santos Julià de nom, historiador ben acreditat, liberal de renom) engaltava, apuntava, i concloïa: “Arzalluz demuestra que nacionalismo y democracia se encuentran como sospechábamos, en relación inversa: mientras más haya de lo uno, menos habrá de la otra, y viceversa.” Ja veuen quines sospites es confirmen. Es miren cada matí a l’espill, i es veuen translúcids. Fa trenta-cinc anys, fa vint anys, fa deu anys, fa una setmana, i l’any que ve i l’altre i l’altre.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS