Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 19 d'agost de 2019
Joan F. Mira | El Punt Avui | 09/10/2015   Imprimir

Un país possible

Sembla que enguany la festa del 9 d’Octubre (que m’agradaria que els meus conciutadans del País Valencià sentiren, mutatis mutandis –molts mutandis...–, com uns altres senten l’11 de Setembre) no serà exactament com ha estat els anys anteriors, quan la protagonitzaven polítics sovint barroers i obtusos, hostils al que hauria de ser un “dia nacional”. Commemorar cada any, com fem els valencians, el nostre naixement o la nostra entrada en la història, hauria de ser alguna cosa més que un ritual. No tots els pobles, tal com recordava Fuster, tenen a la vista, tan explícita, la seua “partida de naixement”, però no tots l’havien reduïda, tampoc, a un recordatori de tan escassa capacitat per mobilitzar energies col·lectives. És clar que un país, com el nostre, on el màxim responsable polític en el camp de l’educació i de la cultura qualificava de “letal” el nostre màxim escriptor contemporani, tampoc no és fàcil de trobar, almenys a l’Europa occidental. Les dificultats i les anomalies de la nostra història moderna i contemporània, els entrebancs de tota mena que vam haver de patir en el procés estatutari, la lamentable acció de govern que hem hagut de suportar els darrers vint anys (i part dels anteriors), no haurien de ser motius de desànim i d’acceptació d’un destí subordinat i limitat.

Ans al contrari: si a pesar de tot això, aquest país i aquesta societat han mostrat una vitalitat sorprenent en molts casos (en producció cultural i literària, en vigor d’un sindicalisme propi, en associacions i mobilitzacions d’ample ressò, o en la capacitat de resistència i d’acció cívica), significa que el poder de certes idees, la força de certs valors i projectes, es trobaven encara intactes, malgrat tot, entre bona part dels valencians. A partir d’ací, moltes coses eren encara possibles, i també era possible, tal com les eleccions de maig han demostrat, un canvi de direcció per al present i el futur del País Valencià. Però no podem simplement fer festa cívica d’un “dia nacional”: hem d’aprofitar-lo, com a mínim, per sabem d’on venim, on som, i cap on volem anar. Venim d’una etapa de fracassos relatius, és cert: no vam aconseguir l’autonomia que molts desitjàvem, ni tan sols el manteniment d’un nom com el de País Valencià capaç de servir de suport a un projecte vertaderament nacional.

No hem estat capaços d’assegurar els mínims acords cívics i polítics en temes substancials com els símbols, la llengua, la imatge del país o la defensa del territori i del patrimoni cultural; no havíem sabut, fins fa ben poc temps, construir un espai polític propi amb prou pes i substància com per fer impensable en el futur una successió de presidents de la Generalitat com els que hem tingut fins ara, ineptes i submisos, per no afegir tots els altres epítets que mereixen. Però aquella capacitat col·lectiva de retrobament i d’aspiració a un futur digne i propi, que ja es va expressar fa prop de quaranta anys en la gran manifestació d’octubre de 1977, continua viva i present: altrament no s’explica, per exemple, que cada any centenars de milers de persones participen activament en les convocatòries d’Escola Valenciana, o que desenes de milers de ciutadans ocupen també cada any els carrers en manifestacions i reivindicacions diverses. Els fonaments cívics per un canvi substancial de direcció són ben reals, i la capacitat de les forces polítiques que aspiren a aquest canvi també hauria de ser-ho. I ho serà, a condició que tinguen, en primer lloc una lleialtat bàsica al propi poble i país.

Aquest 9 d’octubre del 2015, trenta-cinc anys després d’un estatut insatisfactori però que ha permès un nivell d’autogovern massa poc aprofitat, pocs mesos després de l’èxit electoral i l’entrada en el govern, per primera vegada, de forces d’obediència valenciana, hauria de ser una ocasió de reflexió seriosa. Els valencians haurien de començar a pensar si realment ja n’hi ha prou del que hem tingut fins ara, i si cal buscar decididament un canvi més profund. No per tornar als anys anteriors a la llarga i trista etapa de domini de la dreta, sinó per fer possible un nou camí, un futur diferent d’allò que han estat els vint, els trenta i els quaranta anys passats, i el retrobament d’aquell projecte i aquella idea de país –de País Valencià, no de cap altra cosa– que tantes energies, i tan generosament, ha mogut i encara mou entre nosaltres. Que el pròxim 9 d’octubre, quan haurà passat un any, en puguem parlar amb nous motius d’optimisme, o almenys aquesta és la meua esperança.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS