Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimecres, 26 de juny de 2019
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1637 | 27/10/2015   Imprimir

Petita història de la literatura en un planeta redó, 2

En els llibres fundacionals de la nostra tradició literària apareixen ja els “estranys”, els externs, els de fora, com a matèria d’una obra escrita per a ser escoltada o llegida: els feacis o els lotòfags en l’Odissea, els perses, els medes i els egipcis en la Història de les guerres mèdiques d’Heròdot. La presència d’altres pobles, llengües i cultures, en la literatura antiga, està sempre oscil·lant entre l’estranyesa, la crònica, l’horror i l’entreteniment curiós. Començant per la Bíblia, que és ella mateixa una petita biblioteca literària: els egipcis, els filisteus, els cananeus, o els babilonis hi apareixen com abominables, idòlatres perversos i dignes de les ires de Jahvè. L’únic poble respectable als ulls de Déu som nosaltres mateixos, els hebreus, i Déu parla la nostra llengua, que és la llengua. La resta, parlen llengües incomprensibles, producte del fracàs de la torre de Babel.  Xenofont en l’Anàbasi o Juli Cèsar en De bello gallico fan populars els curiosos costums d’orient i d’occident, tan atractius per als lectors de campanyes militars. Però els pobles mateixos, i menys encara els seus idiomes, interessen ben poc. I als romans cultes, hereus en tantes coses dels grecs, no els va interessar gaire la idea de traduir Homer o Plató al llatí: els pocs lectors, gent educada i lletrada, els llegien en l’idioma original. I a qui interessaven els textos escrits en la llengua dels perses, o la literatura oral dels celtes? Tampoc no tinc notícia que Plató o Virgili foren traduïts al caldeu o a l’egipci. Simplement, allò que es feia, es deia o s’escrivia fora del propi cercle no existia. I l’únic exemple de policentrisme és el de l’època hel·lenística, quan al costat d’Atenes també Alexandria, Antiòquia o Pèrgam són capitals culturals: però era un policentrisme dins de la llengua grega. Alguns segles més tard, quan el món grecoromà esdevé un món cristianitzat, quina literatura interessa als cristians cultes d’occident? Encara la llatina, una mica la grega, o no cap. I si alguns dels autors grecs van ser traduïts al siríac, i després a l’àrab (i de l’àrab al llatí, i després a altres llengües), es tractà certament d’obres de filosofia, ciència o medicina, molt més que de literatura. El món de la literatura, doncs, com els altres mons, ha estat sempre perfectament pla, no redó: tenia un centre, nosaltres, i perifèries més o menys remotes. Com les altres dimensions de la història, també la història de la literatura “universal” (vista des d’Europa, és clar: vista des de la Xina no hi ha cas, perquè ells ja es pensen com un món sencer) ha estat un llarg procés d’expansió i d’incorporacions, lentes i dificultoses.

Què en sabíem, per exemple, de les literatures que des de l’occident veiem com “orientals”? Ben poca cosa. De l’Índia, només havíem conegut el Panchatantra, que a través del persa i de l’àrab arriba al llatí en el segle XIII, i d’ací al Calila e Dimna castellà, o al Llibre de les bèsties de Llull. Després, res, fins que a principis del XX arriba a Europa l’obra més o menys mística de Rabindranath Tagore, passada per l’anglés. I el Kamasutra, és clar. De la literatura àrab, els lectors europeus només n’han conegut Les mil i una nits, a partir de la traducció d’Antoine Galland, del 1704-1715, amb noms ja tan familiars com Xahrazad, Aladí o Alí Babà. Després, res més, fins ara mateix: quants europeus havien llegit res traduït de l’àrab, abans de llegir Naguib Mahfuz? I per Europa, fins ben entrat el segle XX, les literatures de la Xina o del Japó han estat rigorosament inexistents. No ens ha de sorprendre, aquesta limitació històrica. Fet i fet, l’única història i l’única literatura (els únics mites, les úniques narracions) que hem tingut originàriament com a pròpies, a més de la grega i la romana, han estat les dels llibres de la Bíblia. Els personatges, narracions i temes d’una petita tribu de pastors han format part, al llarg de prop de vint segles, de la substància mateixa de la literatura occidental: un fenomen ben curiós, per a una tradició com l’europea que pretén ser tan racional i tan urbana. Els grecs i els romans sí que representen, sense dubte, aquest projecte urbà i “universal” –fins on l’oikoumene arribava, que era poc més que l’entorn del Mediterrani. Ells incorporen a la literatura l’experiència del coneixement de l’exterior –els Argonautes, els viatges d’Hèrcules, Troia, les aventures d’Ulisses, les històries d’Heròdot–, i els romans assumeixen aquest fons narratiu, i hi afegeixen les pròpies cròniques i històries, militars sobretot, d’altres pobles i terres. Després, els europeus renaixentistes heretarem com a propi tot aquest fons de llenguatges literaris, obres, mites, noms, temes, metàfores, teatre i poesia, faules d’Esop i la invenció de la novel·la i del teatre. Continuarà.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS