Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 22 d'agost de 2019
Joan F. Mira | El Temps | 07/07/2009   Imprimir

Judicis finals

El senyor papa de Roma, la jerarquia que el segueix, i els defensors habitual de qualsevol ordre establert, afirmen de manera regular que el nostre temps pateix la malaltia d’un relativisme creixent, perillós per a la salut pública i per al benestar moral dels ciutadans. Sense aquesta creença no s’explica, posem per cas, el torbament que li va entrar a la Conferència Episcopal Espanyola i als governs dits autònoms que la segueixen, davant de la cèlebre matèria escolar que pretén educar ciutadans, torbament que mantenen amb una obcecació admirable i amb resultats sovint ben còmics o grotescos. I tanmateix, la por al relativisme es fonamenta en una creença sense base: justament ara, els judicis absoluts circulen amb una profusió desmesurada. Mitja humanitat creu amb fermesa que els americans són sempre dolents, tant si fan com si no fan, o que l’esquerra no té futur i no té idees (excepte si es tracta del senyor Chávez de Veneçuela i dels seus amics i seguidors), que la globalització ens porta al desastre, que el capitalisme ha entrat en una crisi irreversible, o que tot va molt bé en el millor dels món possibles, que tot va molt malament en el pitjor dels móns imaginables. I així amb tota la resta, et sic de coeteris, que deien els antics. Mitja humanitat creu fermament una cosa, i l’altra mitja la contrària. Tant de bo que tinguera raó el papa, i els qui pensen com el papa, habitualment de fe conservadora (fins i tot quan es tracta de conservar íntegrament judicis i principis de textos sagrats laics, o marxistes, o de doctrina nacional), i que la capacitat de relativitzar fóra més clara i extensa: tant de bo que els judicis particulars, relatius i condicionats foren la manera habitual de veure el món. Inclosos alguns judicis particulars que els valencians (almenys els valencians que pensem amb una mica de mètode i de seny) construïm o reconstruïm per entendre el passat i el present del nostre país, i si potser per endreçar-ne el futur. Perquè “tots els judicis universals són covards i perillosos”, com hauria dit Montaigne: covards, perquè busquen el fonament en alguna autoritat –tornem al text sagrat, intocable, immutable–, i no en el mètode experimental i en la confrontació amb la realitat. I perillosos perquè poden ser emprats com a arma i com a imposició, com a desqualificació, i com a pantalla per no voler acceptar els colors canviants de les coses.

Més val, per tant, acceptar l’agitació de les idees, més val que tot judici siga discutible i fins i tot voluble, perquè participa d’aquesta condició general: el qui s’estudia ben atentament, qui s’observa a si mateix, “trouve en soy, voire et en son jugement mesme, cette volubilitè et discordance”. I si observa atentament els altres, el seu país, la societat, la història que es va fent cada dia, també hi trobarà inevitablement la discordança. Fuster hauria pogut afirmar, igual com Montaigne, que no podia dir res de manera sòlida i sense confusions ni barreges: no podia ni tan sols dir qui era o què era ell mateix. I Montaigne hauria pogut reconèixer-se, passant els segles, en la tradició europea que Fuster assumeix conscientment: la que es nega a les idées reçues, la que no confon judici i prejudici, la que s’oposa a la lògica de l’absolut (“Distinguo est le plus universel membre de ma logique”, afirmava), la que reivindica la llibertat d’examinar, de jutjar i d’opinar. I potser, com el seu seguidor valencià de la segona meitat del segle XX, també hauria tingut por davant de la perspectiva que aquesta llibertat de pensar fora dels esquemes rebuts o assumits, aquesta llibertat d’observar i traure conclusions raonables, es trobe condemnada a la irrellevància o a la desaparició. Mirem la premsa espanyola, qualsevol dia i sempre, quan parla d’Espanya, Espanya, i sabrem què és un judici universal. Per no dir un judici final. Però també al país de Fuster, també ací, pareix de tant en tant –entre alguns cercles, diguem-ne, intel·lectuals– que uns altres judicis finals han de ser sempre això: definitius, tancats, inamovibles. I que davant d’aquests judicis, finals i sagrats, la realitat cau en el descrèdit o és del tot irrellevant.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS