Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 15 de novembre de 2019
Joan F. Mira | El Temps | 14/07/2009   Imprimir

Porcel a Frankfurt

Aquest, estimats lectors, no serà un paper de compromís, un homenatge de circumstàncies, una necrològica com se n’han fetes tantes, exaltant la grandesa de l’escriptor que ens ha deixat. Ni una necrològica mesquina i miserable, discutint-li els mèrits des del prejudici d’ideologies restrenyides. Baltasar Porcel s’hauria mirat aquestes mesquineses post-mortem amb un gest indiferent o altiu, tal com ja feia en vida, molt sàviament i sabent bé els riscos que corria. No sé amb quins ulls es deu mirar, des del cementeri d’Andratx, els elogis fúnebres que uns altres li han dedicat aquests dies: amb ironia, probablement, mentre contempla des de molt amunt la mar tan blava. Que Porcel (a més de ser un novel·lista excepcional i un narrador amb una capacitat prodigiosa de fabulació que jo li he envejat sempre) era un home paradoxal i combatiu, és cosa ben coneguda, i podia ser motiu de crítica o d’admiració. Crec que, d’això, ell no en feia gaire cabal: ho considerava part insubornable d’una forma de ser, i també d’una forma de fer literatura: “I, què seríem, pedres, si no fóssim també paradoxals? Les meves novel·les i els meus personatges s’alimenten de les seves contradiccions: ¿som altra cosa que una contradicció eternament assumida, i per això resolta en energia?” Això afirmava l’escriptor en el discurs de cloenda de la Fira de Frankfurt, i hauria de quedar clar per sempre: si no som paradoxals som pedres, l’energia és producte de la contradicció assumida. Aquesta és la substància més profunda, però després ve la matèria i ve la forma. Que per a Baltasar Porcel eren la forma i la matèria d’aquell fons mediterrani igualment contradictori i variable, des dels grecs més antics fins als dies de les nostres vides: “De tot això, en tot això, doncs,” recordava també a Frankfurt, “es fonamenta i s’estén la nostra creació literària, amb els seus sabors, perfums i colors, com els de la vinya i el raïm encantats, del blat i el pa desenfornat, de l’oli amb la deessa Atenea guaitant amb els seus ullassos glaucs entre les branques de l’olivera platejada. I aquests, sorgits de la terra feraç, són els nostres déus; a vegades els veig, eternament joves, ombres de llum entre la lluminositat que verdeja dels pinars al sol, a la meva Mallorca natal. Passen rabents i jo, bolcat en jo mateix, escric el que ells m’han deixat, amb el seu ressò de paraules antigues que es transformen en sang nova.”

Només per això, per haver escrit tan admirablement amb el ressò de paraules antigues transformades en sang nova, els déus de l’Olimp el deuen haver acollit amb alegria. Aquells déus que menyspreen les petites misèries dels mortals; aquells déus que, als qui ho mereixen, atorguen una forma o una altra d’immortalitat. No la immortalitat dels panteons ni la dels premis famosos ni la dels volums d’obres completes, sinó aquella vida perpètua dels déus mateixos, mirant la mar des de l’alta muntanya i contemplant la petitesa dels humans. Perquè Porcel es declarava descaradament politeista, com a bon hereu dels grecs: “Ho sóc jo i desitjo que ho sigui el poble al qual pertanyo i, sobretot, els pobles i les literatures a les quals desitjo pertànyer. Amb quina celeritat, aleshores, fujo a les meves novel·les, i crec que hem de fugir, dels monoteismes cap a la pletòrica vida complexa que ens crida!” La vida que ens crida, però, és també la de la perduració de l’instant, tal com recorda amb els versos d’Horaci: “Gaudeix l’instant: no et refiïs del demà. Perquè demà”, afegeix, “no existirem si no existim avui, com no existiria completament el món sense els nostres llibres.” Tampoc nosaltres, lectors, no existiríem de la mateixa manera sense els seus llibres. Sense les seues novel·les magnífiques no hauríem fet nostre aquell món multiforme i vibrant que ell va crear: seríem una mica més pobres. Dit tot això, que no és poc, aquest paper s’acaba amb les mateixes paraules amb què ell tancà el seu parlament a Frankfurt: “En fi, benvolguts amics, escric perquè he llegit, llegeixo perquè visc.” Un escriptor no podria triar cap epitafi millor.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS