Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 22 d'agost de 2019
Joan F. Mira | Avui | 25/07/2009   Imprimir

La pàtria, la història, els diners

Enllaç original

Escric aquest paper, en primer lloc, des de la perspectiva d’un valencià insignificant, que comprova una vegada i una altra com el seu país es consolida a la cua de tots els indicadors econòmics, siga la renda per càpita, la productivitat, les inversions públiques, o allò que vostès vulguen, mentre els papers i els mapes oficials (i els que publica la premsa) el situen com a dinàmic, pròsper i avançat. Tan “avançat” que, també una vegada més, ens hem quedat en l’últim lloc de la llista d’aquest nou finançament que segons la propaganda és tan generós. En l’últim lloc, i el PP valencià, tal com és habitual, afirma que la culpa la tenen alhora els socialistes, que ens ignoren i ens menyspreen (quan manaven els seus a Madrid, això mateix deien els socialistes a València: és un costum reiteratiu), i els catalans que, com sempre, s’emporten els diners, o l’aigua, o la paella o el nom d’Ausiàs March. Fins ací, res de nou: els ciutadans insignificants com jo, però amb dos dits de front i de capacitat reflexiva, ja hi estem ben avesats. La insignificança dels polítics valencians, ara i abans, en aquesta matèria i en altres, és més profunda encara que la meua com a simple ciutadà. Almenys jo tinc una certa perspectiva, i ells no en tenen cap, fora de la pròpia insubstancialitat ètica, estètica i mental.

Però també escric aquest paper com a observador interessat i pròxim (tan pròxim, que m’ho mire des de dins) de la vida política de Catalunya, de les idees que hi circulen, de les declaracions públiques, dels papers que publiquen els intel·lectuals del país, del contingut informatiu dels mitjans de comunicació, dels debats, dels temes que s’hi discuteixen i tracten cada dia. I des de la meua perspectiva de persona que ha dedicat molts anys a la reflexió més o menys teòrica sobre la història dels nacionalismes, sobre la realitat i la imatge de les nacions, i sobre matèries semblants al voltant de les quals he escrit alguns llibres i molts papers dispersos. Des d’aquesta perspectiva em produeix una mica d’estupor o de perplexitat el fet que (tal com he recordat fa poques setmanes en algun altre lloc), al llarg de mesos i mesos, al llarg de tot un any o més encara, a Catalunya, en aquesta matèria de país o nació o fonament de la substància pròpia, els debats, els problemes, les idees, es redueixen substancialment a una cosa sola: finançament, diners, milions d’euros, regateig, un horitzó i una definició limitats als recursos tributaris i al repartiment que en fa l’Estat, és a dir el govern de Madrid.

Com si, en aquesta hora de la història, la distribució de les recaptacions fiscals fóra, per damunt de totes les coses, l’element que conté i defineix el moll i la substància de la nació catalana, el factor que delimita les seues aspiracions, el seu futur, la seua consistència i subsistència, el fons de l’ànima de la pàtria, la matèria, l’esperit i la carn del país. Ara mateix, com que el resultat del regateig han sigut tants milions d’euros, per al govern de Barcelona, Catalunya serà rica i plena i podrà viure molts anys satisfeta (per al govern de Madrid, amb els milions concedits en aquesta nova fórmula o variant del “café para todos” Catalunya serà, per un temps llarg i previsible, una regió pacificada i contenta, o això imaginen i per això han corregut el risc d’irritar algunes altres “autonomies”). Si el resultat hagueren sigut un grapat d’euros menys, el partit patriòtic que forma part del govern català hauria alçat la veu per demanar la independència fiscal. Com que han sigut, segons diuen, tants milions d’euros com ells demanaven, la veu ja l’alçaran més endavant, i de moment proclamen que el dia del tracte finançador va ser un dia històric. De quina història, no queda gens clar.

Potser exagere una mica, però no més enllà d’una petita llicència retòrica: el dia dels milions d’euros promesos era una data històrica, digueren. I ho digueren perquè abans, al llarg d’un any i més d’un any, semblava que a Catalunya, per als polítics de tots els partits, per als diaris de totes les tendències, per als noticiaris de televisió, per als economistes, els periodistes, els sobiranistes, els federalistes, els autonomistes, l’essència de la qüestió eren els diners, el grapat d’euros més gros o més prim, la quantitat de moneda que concedirien els qui, a Madrid, en disposen com a cosa pròpia. La pàtria catalana quedaria, per molt de temps, consolidada en la seua identitat i substància profunda si hi havia un acord tributari acceptable, si el dèficit fiscal es reduïa una miqueta (però s’ha reduït, realment?), si l’administració dita autonòmica rebia més recursos per gentilesa de l’Estat espanyol, etcètera, i tot això i allò que cada dia es podia llegir i escoltar, i encara es llegeix i s’escolta.

Com si, en la història de les nacions, la matèria fiscal haguera estat sempre un argument i un factor determinant, decisiu, fulminant, a l’hora de proclamar ben alt i fort el dret a un destí propi sobirà. Com si la història d’Europa (i d’Amèrica i d’Àfrica) ensenyara que si l’Estat que domina no amolla prou diners del pressupost, la nació dominada fa comptes i, si el saldo previsible li convé, demana la independència. O siga, que, segons aquesta visió (que ha submergit, a Catalunya, el camp de les idees), el patriotisme, el nacionalisme, l’amor a la llibertat, el desig profund de continuar sent el que som, etc., serien resultat d’un càlcul tributari, de beneficis i costos, no és així? Però resulta que això no és així, ni ho ha estat mai, a l’hora de moure profundament els pobles. Si el factor decisiu fóra el compte de beneficis, més d’un país demanaria la integració en un altre de més ric, que li suposaria bons avantatges monetaris. I algú imagina, posem per cas, que Portugal demane formar part d’Espanya amb l’argument que això faria pujar el nivell de renda i de serveis públics de la població portuguesa? Mentre a Catalunya el govern i l’oposició, els pensadors i els pensats, els ideòlegs nacionals de tot pèl, parlen només de diners, Espanya no té cap problema. Arribat el cas, sempre podrà ser generosa: fer callar els catalans li costaria a penes una fracció del “Plan Zapatero” de reparació de voreres. Sempre amb una gran E d’Espanya.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS