Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 24 de novembre de 2017
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1714 | 18/04/2017   Imprimir

Sobre Putin, Trump i Europa

 

Continuem parlant d’Europa, més encara, ara que la Gran Bretanya, per un lamentable error de càlcul de Mr. Cameron, una campanya perversa, i les estúpides reticències de Jeremy Corbin i l’esquerra laborista, ha posat ja un peu fora de la porta d’eixida. I quan els vint-i-set que hi queden dins acaben de celebrar (amb més profit del que sembla) els seixanta anys del bateig de la Unió. L’han celebrat a Roma, com havia de ser, i la premsa italiana seriosa (el Corriere, la Repubblica, La Stampa...) va donar als actes el ressò i els comentaris adients. La premsa espanyola equivalent, la catalana inclosa, es va ocupar ben poc de la matèria europea: deu ser que tenia massa coses més importants de què parlar. Més importants que Europa, vull dir. Fa poc més d’un quart de segle, el mur de Berlín era encara una barrera que dividia en dos el continent, i en certa manera el món sencer. L’anomenat eurocomunisme intentava superar discretament l’oposició radical entre els blocs, però en realitat, fins el 1989 la Unió Soviètica i els països de règim semblant eren encara els “amics” del conjunt de les forces d’esquerra, i en primer lloc dels seguidors de la doctrina marxista: amb crítiques i tot, l’URSS i companyia eren els “bons”, i els altres, els “capitalistes” i en primer lloc els EUA, eren incondicionalment els “roïns” de la pel·lícula. Els qui tinguen una mica d’edat, que facen memòria (quina alegria, per exemple, quan els russos i els alemanys de l’Est —dopats fins a les celles— guanyaven innombrables medalles olímpiques...), i els qui no, que pregunten. Una actitud profundament doctrinal (maldat intrínseca del “capitalisme”, bondat del “socialisme” a pesar de tot), que segons com encara dura i que a cada generació es reactiva i renova, a pesar d’estar ben poc fonamentada en l’experiència històrica, econòmica o social. Ara bé, des de la caiguda d’aquella muralla ja ha passat una mica de temps, prop de trenta anys, i han passat tantes coses que aquell món no és ja el que era. Rússia, certament, ja no és model de res, excepte de religió ortodoxa, moral conservadora, tsarisme renovat en la persona de Vladímir Putin, i pseudocapitalisme mafiós: setanta anys de socialisme (?), per acabar així. Quant al “bloc soviètic”, la major part dels països que en formaven part ara són membres de l’OTAN i de la Unió Europea, o siga del gran espai polític que en diem “occidental”, sota el control directe o indirecte dels Estats Units, cada vegada més reticents a exercir activament aquest control (que és segurament rendible, però és massa car...).

I també els EUA pareix que han canviat, fins a un cert punt, o incert, però important, de l’imprevisible i de vegades grotesc president Donald Trump, algunes actituds i decisions del qual estan modificant l’estratègia política del seu país, la imatge, i les posicions en l’escaquer internacional. Per començar, les relacions personals entre Putin i Trump ja han mostrat sense vels algunes afinitats fonamentals: l’un i l’altre són clarament hostils a la Unió Europea, és a dir, a la idea d’una d’Europa autònoma, potent i unida, tant en el camp econòmic com en el polític. Raó per la qual donen suport de forma expressa a tota mena de forces, posicions i actituds antieuropees, des de l’entusiasme explícit de Trump per l’eixida britànica, fins a la simpatia pels líders com Geert Wilders o Marine Le Pen que voldrien seguir aquest camí. Passant per les abraçades, físiques i financeres, de Putin per la mateixa Le Pen i per altres organitzacions d’extrema dreta, indefectiblement enemigues de la UE. A Itàlia, per exemple, la Lega Nord (cada vegada més lluny dels seus orígens), i també progressivament Beppe Grillo i el seu Moviment 5S manifesten comprensió i afinitats tant per Putin com per Trump. En un sondeig recent de l’Observatori Europeu per la Seguretat, els simpatitzants amb els partits euroescèptics, o anti-EU són els que mostren més simpatia per la Rússia de Putin: un 50% els del M5S italià, un 70% els de la Lega, un 61% els del Front Nacional, un 45% els de l’AfD alemanya... (en conjunt, uns i altres, el doble de les mitjanes nacionals). I simultàniament, cosa curiosa, entre els seguidors de la Lega Nord, feroçment anti-EU, un 82% es declaren també simpatitzants de l’Amèrica de Trump. Així, trenta anys després de la caiguda del Mur, la Rússia de Putin i els USA de Trump no defineixen ja dos blocs, models o ideologies, però tots dos troben suports i afinitats entre els moviments dits euroescèptics o directament hostils a la Unió. I no tots són d’extrema dreta: molts són de l’altre extrem, i no cal anar gaire lluny per trobar-ne.



 

Parlem de Rússia, doncs, per continuar amb la matèria encetada, esperant a comprovar si els desplaçaments i les idees del senyor Trump (si és que té idees, i no una altra cosa...) representen de fet un moviment de fons, o una simple alteració mental transitòria. Perquè el futur de la nostra Unió Europea, de la qual sóc fervorós partidari d’ençà que tinc ús de raó, no depèn tan sols de com evolucionaran les relacions entre els europeus mateixos —vull dir dels seus Governs i Estats— sinó de les relacions amb la resta del món: amb els Estats Units i sobretot amb Rússia, que és la nostra immensa veïna immediata. De Rússia, els europeus occidentals en parlen el mínim possible, comentava fa pocs dies un diari italià: potser per no irritar una gran potència tan propera, potser per no enfrontar-se al sector de l’opinió pública que contempla Putin amb admiració i simpatia. El Putin que acaba de rebre Madame Le Pen a Moscou, una vegada més, amb grans mostres de complicitat i d’afecte, precisament perquè sap que Marine présidente frenaria en sec la integració europea (això que ataquen amb ferocitat tants grups i grupets d’esquerra radical...) i de retruc augmentaria la influència russa sobre el continent. És la paradoxa dels “sobiranistes”, diu el diari: reivindiquen la llibertat contra la “tirania” de Brussel·les, i s’arrisquen a deixar els països europeus sota la influència d’un gran poder d’hàbits i usos ben poc favorables a les llibertats democràtiques.

Si l’hostilitat de Trump contra la UE es converteix en allunyament i indiferència, i fins i tot en reducció del pacte de defensa (ja ha dit que l’OTAN li importa ben poc...), molts països d’Europa es poden sentir abandonats, incapaços de garantir la pròpia seguretat, i temptats de procurar-se la protecció de Rússia. Els russos, no cal dir-ho, n’estarien ben contents. Pensem, però, que si Rússia arribara a substituir els Estats Units en el paper de “lord protector” d’Europa, el canvi tindria efectes profunds i radicals. Entre altres coses, perquè a Rússia li convé una Europa dividida (com abans del 1989, o més), i el bloqueig del procés d’unitat seria inevitable: als moviments disgregadors dels “euroescèptics” de tot pèl, i sobretot de dreta extrema, s’afegiria directament la pressió russa. Per no parlar dels efectes, a curt i a llarg termini, del xantatge energètic (els països d’Europa central, Alemanya inclosa, ja depenen en gran mesura del gas i el petroli de Rússia...), que condicionaria les opcions polítiques tant o més que el model del putinisme autoritari. La Rússia de Putin ja ha demostrat a bastament el suport, dissimulat o explícit, indirecte o directe, als grups, moviments, partits, idees i fins i tot decisions de determinats Governs de la UE (el d’Orbán a Hongria i alguns més, fins i tot Grècia…), que resulten ben útils per als seus projectes de control. I la perspectiva no és gens agradable: l’augment del pes polític a Europa d’una gran potència que, en tota la seua història, no ha estat mai una democràcia oberta i lliure, acabaria contaminant amb gèrmens autoritaris les formes i la pràctica del poder polític.

Només cal observar quines són aquestes pràctiques i formes a la Rússia de Putin. Siga com siga, l’increment de la influència russa comença a despertar temors molt saludables: a nosaltres, els europeus (i, d’altra banda, als nord-americans més assenyats, alarmats per la perillosa ignorància de Trump) hauria d’espantar-nos la simple idea d’una Europa progressivament putinitzada, amb totes les aplicacions que suposa aquest model ideològic i polític d’autoritarisme profundament reaccionari. Un altre dia intentaré explicar per què l’“estil Putin” atrau l’admiració de Beppe Grillo (líder suprem del Movimento 5Stelle, dit “antisistema”, inventor de la casta, la gente, els cerchi... i del control informàtic). Però en aquest marginal i innocent (o no?) Regne d’Espanya, de tot això qui en parla? La dreta clàssica no se n’ocupa, si és que mai s’ocupa dels escenaris internacionals. L’esquerra habitual, no en té ni idea (salvades poques i poc escoltades excepcions), i xiula al cel mirant passar els núvols. L’esquerra dita radical, antiga o imaginàriament “moderna”, viu en realitat ancorada en un passat ja remot, de “guerra freda” i de dos blocs, bons i roïns, i aprofita tota excusa i ocasió per atacar el “bloc capitalista” i especialment els Estats Units, qualsevol palla o branca en l’ull dels quals sempre és bona per ignorar les molt més grosses d’alguns altres que, a falta de ser ja “socialistes”, sempre tenen el mèrit de ser antiamericans.

Article publicat originàriament en dues parts a El Temps, números 1.713 (11/04/2017) i 1.714 (18/04/2017)

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS