Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 24 de novembre de 2017
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1716 | 02/05/2017   Imprimir

Urinari

Un urinari, o siga, un pixador, un pissoir, un pisciatoio, un meadero, aquest és l’objecte “trobat”, el ready made, l’obra d’art essencial, que ara fa exactament cent anys va revolucionar, o això diuen, la història cultural contemporània. Com la relativitat d’Einstein, l’Ulysses de Joyce, la psicoanàlisi de Freud, coses així, una importància equivalent: la història de l’art, segons hom pot i podrà llegir aquests dies i setmanes als diaris, es divideix substancialment en dues etapes: abans i després d’aquella tassa invertida d’urinari públic. Jo no diré que no, perquè no m’agrada oposar-me al criteri universal dels entesos en una matèria (que en aquesta són coneguts en general sota el nom de “crítics”, un nom que imposa submissió i respecte....), ni vull acusar-me a mi mateix de mestretites banal, saberut marginal o simplement d’inepte i reaccionari.

Això era, doncs, que el maig del 1917, un pintor francès ja una mica cèlebre a París (no tant com Picasso o Matisse, certament), arribat poc abans a Nova York fugint de la guerra, va tindre una idea peculiar, insòlita, i sembla que aproximadament genial. La història és ben coneguda i ara mateix profusament repetida: Duchamp i altres col·legues “avantguardistes” havien fundat una Societat d’Artistes Independents, que tenia com a principi sagrat admetre en les seues exposicions qualsevol objecte presentat com a obra d’art, però quan l’artista Duchamp hi portà aquell pixador, trobat en una botiga del ram sanitari, degué resultar que l’avantguardisme era excessiu per als organitzadors, i no el van acceptar, al·legant que era antiestètic i vulgar, i sobretot que no era realment una obra artística, no havia estat fet pel tal “R. Mutt” que la firmava. A partir d’ací, comença la llegenda: l’“autor de l’obra” —presentada amb pseudònim i amb el títol Fountain— se la va endur d’amagat, després un fotògraf famós, Alfred Stieglitz, la va retratar, i el retrat, no tant l’urinari mateix, esdevingué veloçment una icona universal.

Poc després, un col·laborador anònim de la revista Blind Man, del moviment Dada, va defensar l’“escultura” rebutjada, afirmant que “Si Mr. Mutt amb les seues mans ha fet o no la font, no té importància. Ell la va escollir. Va prendre un article ordinari de la vida, i el va situar de tal manera que el seu significat utilitari desaparegué sota el nou títol i punt de vista... i creà un pensament nou sobre aquest objecte”. Sembla que el col·laborador anònim era Marcel Duchamp mateix, i això voldria dir que no es tractava d’una broma o d’un simple intent de comprovar la tolerància dels amics avantguardistes.

Pareix, doncs, que Duchamp sabia el que feia, però no estic gens segur que poguera comprendre o preveure el terrabastall que aquella pensada havia de provocar. Amb un simple gest, anecdòtic i aparentment irrellevant, havia llançat a la paperera les nocions tradicionals d’obra d’art i d’identitat artística: les implicacions per a la manera com l’artista pot percebre el seu paper en la producció d’objectes, serien de llarg abast i irreversibles. Poc després, Duchamp es distancià a poc a poc de la seua faena de pintor, per a dedicar-se, amb èxit escàs, a la passió pels escacs. Però, passat prop de mig segle, el 1964, afirmava: “El Pop Art és un retorn a la pintura ‘conceptual’, virtualment abandonada excepte pels surrealistes, des de Courbet, en favor de la pintura retinal... Si agafes un pot de sopa Campbell i el repeteixes 50 vegades, no estàs interessat en la imatge retinal. Allò que t’interessa és el concepte que vol posar 50 pots de sopa Campbell sobre una tela”. Reflexió impecable: els pots de sopa d’Andy Warhol són la il·lustració perfecta d’una branca sencera del que en solem dir “art contemporani” (contemporani nostre, és clar: dels que venim de prop o de lluny del segle XX: encara no sabem quin art consideraran contemporani els nostres néts i besnéts, almenys els meus...), la branca més “realista” si se’m permet el nom. La més centrada en l’objecte mateix, trobat o produït, la de Warhol i companys del Pop Art, certament, però també, d’un costat, la de la pipa exacta firmada Ceci n’est pas une pipe de Magritte, la dels retrats i els paisatges urbans d’Antonio López, i, si voleu, la dels volums de Jaume Plensa o de Botero. Amb una derivació, per a mi lamentable i sense gràcia, però sembla que econòmicament molt rendible, que produeix taurons en urnes de formol o cranis coberts de diamants: conceptual o empresarial, no sé. En qualsevol cas, estic segur que Joan Fuster no tornaria a escriure de la mateixa manera El descrèdit de la realitat. I un altre dia potser parlarem de política (francesa).

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS