Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 24 de novembre de 2017
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1717 | 09/05/2017   Imprimir

Un país pobre

Pareix que finalment, després de tantíssims anys de fantasia, els valencians comencen a pensar que el seu país, regió o “comunitat” no és tan privilegiat i ric com suposaven, és a dir, com els havien fet creure des de temps quasi immemorials, potser des de mitjan segle XIX. És a dir, no solament han constatat que són bastant més pobres que alguns altres que no ho semblaven tant, més pobres que els habitants d’Aragó o de Castella-Lleó, posem per cas, sinó que anem en camí d’empobrir-nos més encara. Vull dir, òbviament, els valencians com a conjunt o país o societat, atès que, de pobres i rics individualment, en tenim més o menys en la mateixa proporció que qualsevol altre territori de l’estil del nostre. El fet de constatar i acceptar la realitat d’aquesta no-riquesa col·lectiva és, si bé es mira, una considerable novetat, perquè la imatge pública que els valencians han vist projectada sobre ells mateixos durant moltíssim temps, i la que els agrada assumir com a real, és una imatge de país extensament satisfet i pròsper, un país d’abundància, un país ric: no fa molts anys ens rèiem del tòpic del Levante feliz, com d’una imatge enganyosa i fatal, però vista com a exacta i descriptiva per veïns i forasters. Ara sembla que ja no toca parlar-ne, que ja està superada, oblidada, però és fals: encara dura, especialment entre els “forasters”, és a dir, entre els que, per la figura retòrica anomenada sinècdoque, en solem dir “madrilenys”.

Potser no dura tant, o gairebé ha desaparegut, entre els “naturals o veïns”. Era, i en part és encara, la imatge que projectava l’Exposició del 1909, la de la lletra de l’himne que el senyor Joan Lerma i companyia van fer aprovar com a oficial a les Corts valencianes, aigua que canta a les séquies, felicitat hortícola i els paradisos de les riberes i pas a la regió que avança en marxa triomfal. Sempre ha estat una extensíssima i anestèsica mentida: el 1909, i també el 1919, i el 1929 els valencians emigraven en massa, per pura pobresa, a Algèria, a França, a l’Argentina, i qualsevol observador o que conega el passat recent pot constatar la misèria profunda en què vivia gran part de la gent de molts dels nostres barris, pobles i masies, l’estretor i la modèstia extrema dels habitatges, l’aspecte tan tristament pobre de la gent en moltes fotos de fa un segle o menys, i si algú no ho creu, li ho podria explicar amb detall... Però ara es nota molt més la profunditat de l’engany, l’antic autoengany, que encara dura.

En l’ordre jeràrquic dels diners de l’Europa de Brussel·les, que és la nostra, hi ha una ratlla que divideix els qui són prou rics per pagar, o almenys per no cobrar, i els qui són prou pobres per poder rebre el mannà comunitari. I els valencians estem per sota de la ratlla: com Grècia, Sicília i Calàbria, com Polònia o Bulgària, com Portugal, Andalusia i Romania. O siga, que som part de l’Europa pobra, no de la rica: però si amb criteris de Brussel·les ens tocaria cobrar en tant que pobres, el fet és que de Madrid no tan sols no cobrem, sinó que encara paguem com a rics. Som rics que, astutament, pretenen fer-se els pobres? O som pobres que, estúpidament, es creuen rics? Però, alerta, la cosa còmica o tràgica és que la nostra fantasia (que ací ja no tenim, però que a “Madrid” mantenen cínicament) és una il·lusió mortal: estem molt per sota de la renda mitjana espanyola, formem part de la colla dels pobres, però, a Espanya, paguem com si fórem tan rics com a nosaltres mateixos tant ens agradava pensar.

El finançament del País Valencià, dins del regne d’Espanya, és un dèficit d’opulència escandalosa, un dèficit de rics. Com ha estat sempre, i com ningú —ningú amb poder real, ni PSOE ni PP ni la Confederació Empresarial— ha fet absolutament res per canviar. I així van les coses com van, i repetidament se’ns burlen a la cara, ens diuen que l’Estat no ens deu ni un duro, que paguem i callem. La realitat, en tot cas, és que ens l’hem ben guanyada, la nostra condició de cornuts, apallissats, i que paguen el beure. Per no recordar o no voler saber que hem estat sempre un país pobre, de llauradors pobres i jornalers pobres, i cases pobres, masies pobres i pobles pobres, d’emigrants pobres, i fins i tot de rics que la gran majoria no eren rics sinó una mica menys pobres que els altres. I sobretot per simple submissió: hem atorgat el poder, sempre, metòdicament, als mateixos que ens han espoliat, ens han mantingut en la pobresa, i ens han fet creure que érem rics. Als autors intel·lectuals i polítics de la lletra de l’himne. Coses així pensava, fa pocs dies, aferrat a una certa pancarta en una certa manifestació a València. I que santa Llúcia els arregle la vista als que no volen veure.

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS