Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 15 de desembre de 2017
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 11/11/2008   Imprimir

La por antiga

En la meua infantesa, jo he conegut la por: als morts de les històries macabres, a l’home del sac, als desconeguts mal vestits que rodaven pels camins de l’Horta, als lladres que entraven a casa, als companys hostils d’escola o de la banda enemiga, a contagis i malalties incomprensibles, i fins i tot a la parella de la Guàrdia Civil que patrullava per la carretera. Eren temps de pobresa i d’inseguretat, de sargir la roba, cartilla de racionament i comprar poc de tot. La por de passar gana, per molta gent, no era una fantasia.

Després, en el curs de tres o quatre dècades, tot va semblar  progressivament segur i garantit: l’abundància d’energia, el confort domèstic, els sous creixents, l’atenció sanitària, la bondat dels exèrcits que ja no feien guerres, l’educació universal, els museus i les sales de concert, i fins i tot la democràcia com a forma política de la urbanitat i les bones maneres. Algú havia de protegir-nos contra tot mal, garantir el progrès de tot bé. Algú: l’estat o l’administració pública, “la societat”, els partits polítics, les ideologies benèfiques. De sobte, per primera vegada en la història, tot havia de ser garantit i segur, i semblava que ho era. Per primera vegada, podíem reduir la por a la metafísica privada: por a la mort, als buits de l’esperit, les angoixes de l’ànima. De la resta de pors, algú se n’havia d’ocupar per protegir-nos. I per tant, havíem de ser cada any més rics, més saludables, més cultes i educats, més nets i més feliços. Amb garantia oficialment assegurada, evidentment. I amb estalvis productius, pensions creixents, i protecció contra tot desordre, violència o agressió. Les pors antigues, doncs, eren les pors naturals que ajudaven a combatre els poders de l’infern. Les noves pors són una sola: la por de perdre la il·lusió del paradís, que semblava a l’abast de la mà: no érem més rics, i per tant més feliços? El problema és que el paradís original, per desgràcia, sembla que no ha existit mai. Excepte en una part o element del mite: que l’arbre del bé i del mal és l’únic que ens ha acompanyat des dels orígens. I que de tant en tant, com ara, sembla que no encertem la tria, i som expulsats a una intempèrie de pors, de fred i de suor del front. Tot és molt vell, tot torna. 

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS