Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 17 d'agost de 2018
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1270 | 14/10/2008   Imprimir

Mites fundacionals

Els vuit segles del naixement del rei en Jaume, i el 9 d’octubre d’enguany que sembla que s’ha de celebrar amb molta festa, són una ocasió excel·lent per a reflexionar sobre faules i fundacions. Que els nostres “avantpassats” o antecessors foren els ibers, els fenicis, els àrabs o els romans, i la imatge que això puga projectar, no és cap altra cosa que el resultat de la historiografia relativament recent, romàntica i postromàntica, i de la seua difusió pels mitjans habituals (no crec que Viciana, amb el rei Túbal i altres fantasies, tinguera cap impacte apreciable sobre la visió popular). En primer lloc, doncs, hi havia els ibers, com demostren tants poblats i excavacions, que eren una gent ja mediterrània i agrícola, pacífics però també valents, i que ens deixaren figures com la Dama d’Elx o el Guerrer de Moixent, emblemàticament nostres no solament pel lloc on s’han trobat (territori valencià), sinó perquè la gent que les va produir ja era llavors una gent nostra. La Dama, fins i tot, porta un pentinat amb rodets que és clarament semblant o precursor del de la “llauradora valenciana”. Els ibers eren laboriosos, artistes i cultes i, segons alguna versió peculiar, segurament ja parlaven valencià. El mateix valencià que, amb lleugeres aportacions del llatí, l’àrab, el català (poc) i l’aragonés, ha arribat fins a nosaltres com a llengua tan autòctona com la gent que el parlava: l’ancestralisme continuïsta té en els ibers el fonament més visible. I no és cap broma, si hom repassa la propaganda i els escrits que ha segregat l’anticatalanisme doctrinal, de vegades amb precioses aportacions de l’arqueologia acadèmica: en un llibret del professor SanValero, de santa memòria, quedava justificada la continuïtat ancestral amb la forma corbada d’una falç antiga, semblant a les modernes, i amb la fulla d’una aixada, igualment pareguda a les actuals. La faula mostra... allò que havia de mostrar: que els valencians no venim dels catalans, sinó que som molt més antics, autòctons, ancestrals. “Nos ancêtres les ibères”, per dir-ho a la francesa. Ja se sap que al costat dels ibers hi ha els fenicis (ací no compten els celtíbers “castellans”), però això és sobretot una imatge importada. Vist des de “Madrid”, els catalans són fenicis, que eren amants del negoci i dels guanys, i els valencians també ho hem de ser una mica. Però pocs valencians han incorporat un component fenici a la llegenda dels orígens. Els fenicis són un tòpic, no un mite.

Quant als romans, tenen més pes en la història real que en la seua projecció narrativa: són mirats com una “altra” gent, un imperi que va vindre de fora, conquistadors, no avantpassats. Que la ciutat de València mateixa siga una fundació romana, a la gent no li fa ni fred ni calent. La romanitat no ha arribat a convertir-se (com a Tarragona o Barcelona, per exemple), en un component de l’imaginari general. I els visigots, evidentment, no compten res en aquesta matèria. Qui sí que compta, i molt, són els àrabs, els moros. Dubte, però, que els valencians de camp o de ciutat, del segle XIV o XV, del XVII o el XVIII, tingueren cap propensió a considerar-se hereus de moros o continuadors de moros, en cap sentit i de cap manera. Fins que arribà, també en gran part importada, la “morofília” del segle XIX: l’evocació de l’exotisme i de l’“africanisme” meridional, i altres fantasies literàries. En virtut de les quals, per exemple, un viatger francès podia al·ludir a la Llonja de València com a palau d’un rei moro. La mitificació d’uns àrabs valencians rics i civilitzats, nets i ben rentats, en oposició als cristians medievals semibàrbars, fanàtics i bruts, és resultat d’una certa historiografia romàntica. Blasco Ibàñez n’és un representant de primera fila: els llauradors de l’Horta són primitius, bàrbars, africans i moros; els àrabs medievals eren cultes i refinats, i ens va conquistar un rei Jaume fanàtic i brut. El resultat de tants anys de difusió d’un tòpic insubstancial, ha acabat convertint-lo en un mite extensament acceptat: en una narració segons la qual els valencians, alternativament, “som moros” o “venim dels moros”, i en la qual la imatge de l’àrab –sensual, refinat, tolerant– desperta més adhesió i simpatia que la del bàrbar cristià conquistador.

Compatible amb el mite arabòfil, hi ha faula de la mediterraneïtat: la reinvenció d’una imaginària “cultura” mediterrània que reuniria en un espai comú l’orient i l’occident, el nord d’Àfrica i el sud d’Europa, els grecs i els àrabs, marcant l’oposició i la distància respecte al bloc central de la cultura europea. No se sap, ni es pot saber, què vol dir ara mateix ser “mediterrani”, què tenen en comú un turc i un català, un provençal i un egipci, però tant se val: la narració inclou la idea d’una comunitat cultural antiga i preservada, d’una continuïtat temporal i espacial i altres suposades realitats que existeixen només en la imaginació de qui les elabora i les projecta. Dir “som mediterranis” no té cap contingut definible, però ha arribat a semblar que ho defineix i ho explica tot: som diferents dels altres europeus, som alegres, oberts, lluminosos, sabem disfrutar de la vida, i ens agrada la festa, el soroll i la pólvora. La banalitat dels tòpics no ha impedit que es combinen fins a formar una narració ben eficaç. Coherent, això sí, amb la idea i la imatge de la barreja feliç, la “graciosa mixtura” que segons l’ideòleg Ombuena, franquista i anticatalà, era el caràcter particular dels valencians: des dels orígens, doncs, som una mica de tot, una barreja acumulada, sense un factor o element majoritari que ens podria identificar o definir (excepte l’espanyolitat feliçment compartida, no cal dir-ho), és a dir que ser valencià no és ser res en concret, i això ja ve des dels orígens. En qualsevol cas, la faula de la continuïtat ancestral ha tingut una difusió considerable. Segons aquest relat, els valencians procedim en línia recta d’un poble autòcton i originari, els ibers, que successivament, i superficialment, és romanitza, islamitza o cristianitza, però que continua sent essencialment el mateix. L’afirmació substancial és que a pesar de les conquestes, invasions, i barreges, des de temps immemorial, hem estat sempre el mateix poble, amb la mateixa cultura, i fins i tot amb la mateixa llengua. Recordem, a tall d’exemple grotesc, la difusió que va tindre aquella falsificació barroera d’unes inscripcions, suposadament del segle VIII,  segons les quals a Xàtiva, en temps no sé si encara visigòtics, ja hi havia una escola episcopal “de valencià”. 

La devaluació de la conquesta cristiana medieval, la minimització del component català, i fins i tot la reducció de la figura de Jaume I, formen part indissoluble d’aquesta narració. A pesar de la qual, la personalitat fundacional del rei Jaume ha mantingut un paper impossible de substituir, a cavall entre la història i la llegenda. Una certa memòria general i difusa, almenys entre la gent amb una mica d’instrucció escolar, va ser reforçada a partir del segle XIX per la historiografia oficial, per l’ideari de la Renaixença, i per commemoracions i homenatges, monuments noms de carrers i de places i carrers, dedicats al monarca fundador, que han tingut una eficància indubtable i extensa. Jaume I era majestuós, victoriós, paternal, i és l’heroi insubstituïble d’una narració difícilment compatible amb el mite de la continuïtat. Perquè, en definitiva, i si en una narració els valencians venim dels conquistadors, en l’altra procedim dels conquistats (no hi fa res que, en la realitat, els conquistats foren musulmans arabòfons, primer marginats i finalment expulsats). Simptomàticament, en el relat oficial que té com a protagonista el rei Jaume, la seua figura queda alhora exaltada i aïllada: és ell només, i no els “pares fundadors” que el seguiren, qui monopolitza aquesta història. El rei és conquistador, pare i legislador, etcètera, però el context de la formació d’un país nou amb un gent nova, i qui era aquesta gent, queda del tot amagat o ignorat en l’imaginari popular. Dubte, per tant, que abans de l’establiment del 9 d’octubre com a festa oficial del la comunitat autònoma –abans país, abans regió, abans regne–, hi hagués una visió popular compartida del significat històric de la data. I ara mateix, per  a la major part de la població, és  el “dia de la Comunitat”, més que la data que representa la fundació del seu país. Però la història real, en aquest cas, és més potent que la seua pròpia força com a mite. Més que els tedèums, que els castells de foc i que les desfilades pseudohistòriques d’un vuitè centenari.

Article publicat originàriament en dues parts a El Temps, números 1.269 (07/10/2008) i 1.270 (14/10/2008)

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS