Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 19 de novembre de 2018
Joan F. Mira | Avui | 23/08/2008   Imprimir

Sobre la Xina i la història

 

Ara que s’acaben aquests jocs de Pequín o Beijing, ara que la Xina és protagonista no solament d’aquests dies d’estiu sinó d’aquests anys i qui sap si també d’aquest segle, potser ens hauríem d’aturar una mica a pensar en la història perenne d’aquell continent, o país o univers. A mi, dels molts llibres que he llegit sobre la Xina sense entendre’ls del tot, me n’han quedat algunes idees molt simples, unes imatges: que la Xina, per als seus governants, és el món, potser reflex del cel, que el poder ha de ser perfecte, que l’exterior és també l’inferior, i que tot això està permanentment amenaçat de destrucció, des de fora pels bàrbars, des de dins per la seua mateixa immensitat. Perquè la Xina de totes les dinasties de la història, la dels palaus imperials, la de la meticulosa estructura burocràtica, la dels guerrers enterrats en efígie d’argila amb el gran emperador, dels mandarins que no es tallen les ungles llarguíssimes, de la cultura subtil protegida per una muralla infinita, era el contrari exactament d’aquella Xina de les concessions als poders occidentals, dels senyors de la guerra, de les guerres de l’opi, de la descomposició.

I el pànic de la Xina, fins a l’horrible invasió japonesa, era, i és sempre, la seua pròpia desintegració, ja que quan un país o imperi tan singular com l’Imperi del Cel ha desenvolupat la doctrina de la pròpia eternitat, la desintegració és del tot inimaginable. Aquell no era l’imperi romà, ni el bizantí ni el turc, ni cap dels imperis moderns, era una obra compacta, definitiva i divina, que és allò que volgué restaurar Mao Zedong, a la seua manera i amb un doble objectiu: un d’origen modern i europeu, el poder de les masses, la revolució, i un d’origen antic, la unitat i la grandesa de la Xina. Però revolució i grandesa eren difícils de combinar durant molt de temps, el Gran Salt Endavant va ser la ruïna, la Revolució Cultural el desastre perfecte, i mentrestant a Europa milers i milers d’innocents llegien el Llibre Roig sense saber què llegien, els anomenats proxinesos seguien la versió més al·lucinada de l’ideal comunista, i el filòsof Jean-Paul Sartre, el del ser i el no res i la nàusea, venia exemplars de La Cause du Peuple als carrers de París sense saber què venia. 

Llavors, qui ho va entendre tot va ser el gran Deng Xiaoping: amb aquella careta innocent va comprendre que l’ordre, i no la revolució permanent, era la condició del retorn de la Xina a la grandesa passada, que la grandesa present no era una qüestió de doctrina, sinó d’indústries i d’empreses, que fer-se ric és bo, i que la multiplicació dels rics és l’única manera que els pobres deixen de ser pobres, amb gran escàndol dels maoistes europeus. I finalment i sobretot, va entendre que tot això només podia funcionar si la unitat de l’imperi era preservada per una nova forma de mandarinat: el Partit Comunista, per tant, no tindria ja com a missió arribar a la societat definida pel seu nom, sinó conservar la unitat del poder, evitar el perill permanent de descomposició.

Els resultats estan ben a la vista: l’homenet amb jaqueta botonada fins al coll deixà pas als empresaris amb corbata, a les minifaldes, i als especuladors immobiliaris, i la Xina, de nou, ha fet que el món sencer la mire amb la boca oberta de respecte, d’admiració o de por, com la mirava Marco Polo o els jesuïtes del segle XVII: a poc a poc, el món són ells, una altra vegada. Però, a banda d’aquestes poques idees elementals, jo no l’he entesa mai, la història de la Xina, i no per falta d’haver-ho intentat: després de cada lectura tots els noms, les èpoques i les dinasties, els segles i els emperadors, se’m fan un garbuix indestriable. Deu ser que els europeus només sabem interpretar la història suposadament nostra, que comença amb el paradís terrenal de la Bíblia, amb Egipte o amb la guerra de Troia i els grecs i els romans: una cosa complicada i estranya, que imaginem que comprenem perquè és o ens sembla pròxima. Però la Xina no l’entenem de cap manera, no sabem si és una civilització continental, un sol país extremadament gran, un imperi, una unitat eterna o un simple espai geogràfic. Ni sabem què representen per a ells els segles, si és que compten la història per segles, què són allà les èpoques o les dinasties, no recordem qui va primer, si els Sui els Tang o els Song, i quina és la diferència.

O potser que per a nosaltres tot Àsia és la matèria fosca de la història, com aquesta que diuen que forma el gruix de la matèria total de l’univers però no la veiem i no sabem què és. Àsia sencera amb l’Índia, la Xina i Mongòlia i Sibèria i Japó, l’Imperi del Cel i l’Imperi del Sol: com pot entrar tot això en cap visió conjunta de la història universal, ni tan sols de la curta història que en diem contemporània? I què duen pensar d’això que en diem Occident els mil tres-cents milions d’habitants de la Xina? Què som nosaltres per als milions de xinesos que ara mateix s’escampen pel planeta, des del cor de Manhattan fins a les costes d’Àfrica i fins als carrers de les nostres ciutats? Què som per a ells, a més de ser clients de restaurants i compradors de mercaderia barata?

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS