Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 19 de novembre de 2018
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1261 | 12/08/2008   Imprimir

El tren que passa

Jo sóc un home, com el del títol d’un relat i el d’alguna pel·lícula, que mira passar els trens. També somnie sovint que en perd un, de tren, que arribe tard a l’estació, vaig corrent per l’andana, però el que havia de portar-me a una destinació feliç acaba d’arrancar, el veig com s’allunya lentament mentre els meus passos agitats ja són inútils a l’extrem de l’andana deserta. També sol passar que el tren, si l’he agafat, s’atura en algun lloc impossible, he de baixar, i el viatge s’acaba en el buit: mai no arribe allà on anava, que tampoc no sé on és. En fi, coses meues i del meu psicoanalista, quan en tenia: li ho contava, ell callava, i ho vaig deixar córrer. Qui sap si és resultat del fet que gran part de la vida he viscut al costat del ferrocarril, al carrer de Pelayo de València, quasi tocant l’estació del Nord, a l’avinguda de Vila-real a Castelló, a la vora mateixa de la via (fins fa pocs anys, que el progrés va enterrar les vies i facilità el trànsit de cotxes i motos, d’estrèpit més molest que la remor clàssica dels trens), i també cada estiu, més de trenta anys, els he vist passar entre la mar i la meua caseta a la platja. Els veia passar amb majestat i parsimònia, perquè cap d’ells no podia córrer, tant si anaven carregats de contenidors o de cotxes com si transportaven joves executius amb la galta enganxada al telèfon mòbil. Tant se valia, uns trens com uns altres: per davant de ma casa, entre Benicàssim i Orpesa, no corrien. Passaven lentament eixint dels talls estrets de roca, entraven en revolts traçats fa prop d’un segle i mig, fregaven la mar sobre trinxeres i talussos precaris, passaven pel costat d’antigues torres de guarda contra els pirates de Berberia, i així anaven fent el recorregut històric i turístic, un tren darrere d’un altre, fent torns en les dues direccions, perquè només hi havia una via. En efecte, entre València i Barcelona, capitals famoses de països molt poblats i de molt de comerç i molta indústria, el ferrocarril era de via única fins fa molt poc temps, i encara ho és en una part del recorregut, més o menys entre Vandellós i Tarragona, i encara sovint un tren ha d’arrambar-se en un apartador i esperar l’altre que ve de cara, com els tramvies antics a les ciutats.

El ferrocarril traçat fa prop de cent cinquanta anys sobre aquest litoral, que és amb tota certesa el més poblat i actiu de la península ibèrica, era de via única, ha estat en gran part de via única fins fa poquíssims anys, i encara és de via única en un tram substancial del recorregut. Després, entre Tarragona i Barcelona, la via és doble però igualment és lenta i a estones tortuosa, també permet contemplar plàcidament les platges i, a l’estiu, els banyistes al sol. Aquesta via la van traçar enginyers esforçats de levita i barret de copalta, i és encara la via per on passen els trens que ens uneixen, o no, entre nosaltres i amb la resta d’Europa. Davant de casa meua, ni a la ciutat ni a la mar, ja no veig passar els trens: ara, diuen, són més europeus, si no en l’amplària de les vies almenys en confort i en una mica més de velocitat. Ja sé que el ministeri espanyol que fomenta l’obra pública treballa abstractament, i sense pressa, per fer-nos vies del segle XXI allà on encara són del XIX. Ja sé que cap a l’any 2020, 2030 o en alguna data incerta, tindrem entre Barcelona i València vies i trens de la mateixa categoria que els trens i les vies que van a Madrid o ixen de Madrid. Ja sé que, mirant passar els trens, jo meditava sobre els accidents de la vida, i ara que no els veig passar medite sobre el mapa ferroviari d’Espanya, país que, segons el president del govern, té més kilòmetres d’alta velocitat que cap altre d’Europa i del món, som els més rics, els que gastem més luxes ferroviaris. Som els que tenim la xarxa de ferrocarrils més pobra i escassa d’Europa, però tenim Alta Velocitat Espanyola, alta velocitat madrilenya, i la ministra del ram ja recorda sovint que això consolida i articula Espanya. Ara els trens que jo mirava passar, passen per darrere de casa i no els veig, però encara, entre Barcelona i València, estem units per una via única que té un segle i mig d’existència. Vostés saben per què, i jo també, i els diaris no en parlen.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS