Joan F. Mira | El Temps | 07/04/2009   

Kant i el sastre perfecte

Tothom que ha fet una mica de filosofia del batxillerat ha de recordar allò de Kant, el problema dels judicis sintètics a priori. Sempre s’ha dit, explica Kant, que els judicis han de ser o bé analítics, i per tant a priori, o bé sintètics i a posteriori. En els primers, fem una afirmació sobre la base d’una anàlisi prèvia conceptual, com ara quan diem: “Els polítics honestos no accepten regals interessats”. En realitat, no afirmem res que no sapiguérem ja per endavant, ja que la definició de “polític honest” inclou el fet o condició de no acceptar aquests obsequis. En els segons, el judici o afirmació es fonamenta en l’observació empírica dels fets: mirem què passa, i després de mirar –és a dir, a posteriori–, ho relacionem i podem assegurar, per exemple: “Alguns polítics valencians han acceptat regals interessats.” Amb això, si realment és fruit de l’experiència, haurem guanyat una mica de coneixement nou sobre la realitat. El problema, cavil·lava Kant, és si també hi ha judicis que siguen mig i mig, una cosa i l’altra, és a dir sintètics i a  priori: que siguen resultat de la raó, i que alhora ens diguen alguna cosa nova sobre el món. La qüestió és una mica complicada, o almenys ho sembla de tant en tant, i de fet ha donat peu a molta literatura. Fins i tot a una mica de literatura divertida, com la que apliquen els filòsofs de Harvard Daniel Klein i Thomas Cathcart en un llibre que els recomane vivament si volen passar unes hores ben profitoses entre somriures i meditacions. El llibre es diu Plató i un ornitorrinc entren en un bar (Ed. La Campana) i és un petit manual de filosofia explicada amb l’ajut d’acudits. En un dels quals, en el capítol dedicat a Kant, apareix clarament què pot arribar a passar quan es confonen les afirmacions sintètiques a posteriori amb les analítiques a priori. Conten així l’acudit: Un home s’emprova un vestit fet a mida i diu al sastre: “Necessite que m’escurce aquesta màniga! És cinc centímetres massa llarga!” “No, ja ho veurà, doblegue el braç així”, diu el sastre, “i la màniga li puja.” “Bé, d’acord”, diu l’home, “però ara fixe’s en el coll! Quan doblegue el braç, el coll em puja fins a mig clatell.” “No passa res”, diu el sastre. “Alce el cap i tire’l enrere. Perfecte.” “Però ara l’espatlla esquerra em queda deu centímetres més baixa que la dreta”, diu l’home. “Cap problema”, diu el sastre. “Incline el tronc cap a la dreta i les espatlles se li igualaran.” L’home surt de la botiga amb el vestit posat, el braç dret doblegat sobresortint-li, el cap alçat i tirat enrere, i amb el tronc inclinat cap a la dreta. Tot plegat, fa que camine espasmòdicament, a batzegades. En aquell moment, dos vianants el  veuen. El primer diu: “Mira aquest pobre home esguerrat. Fa encongir el cor.” “Sí”, diu el segon, “però el seu sastre deu ser un geni! El vestit que porta li escau meravellosament bé!”

Ara, seguint l’exposició dels autors, i afegint-hi encara una mica de literatura, podem observar com és de fàcil confondre els termes de la qüestió. Per als vianants que el veuen, afirmar que el sastre és molt bo perquè el vestit escau tan bé a un cos esguerrat, és un judici sintètic, derivat a posteriori de la seua experiència. Per al sastre, afirmar que el vestit que ha fet és perfecte per al client, també deriva aparentment de l’experiència, però d’on procedeix realment és de la idea que qualsevol vestit que ell fa serà, a priori, perfecte, ja que serà el client qui adaptarà el cos al vestit. Això mateix deuen pensar els polítics, valencians o no, del PP o no, quan asseguren que allò que han rebut com a obsequi (posem per cas vestits d’alta sastreria: és un exemple triat a l’atzar) no pot afectar la pròpia honestedat. Perquè l’honestedat pròpia és incompatible amb l’acceptació de regals interessats, siguen vestits o no, de tal manera que si els hagueren acceptat ja no serien honestos. Però com que són honestos, la constatació empírica de l’existència del regal ha de ser efecte d’una confusió en els termes: o els vestits no poden ser regals, o han de ser uns regals de tal mena que no corresponen al concepte d’obsequi incompatible amb l’honestedat del polític. Vostés potser no ho veuen clar, però és claríssim. És qüestió de saber què compta més si l’anàlisi o la síntesi, a priori o a posteriori, i com es combina tot plegat. Kant no en tenia la culpa.

Joan F. Mira | Avui | 04/04/2009   

L'ànima i l'embrió

Enllaç original

Els bisbes i el Vaticà s’aferren a una teoria molt estranya i peculiar, segons la qual vida humana i persona humana són termes rigorosament sinònims. Però vida humana és qualsevol trosset insignificant del nostre cos, com ara un fragment d’orella o una goteta de sang, que són matèria vivent i són matèria humana, i no he sentit mai que alguna conferència episcopal defense que cal protegir moralment i políticament aquests trossets de vida, estrictament humans. Ajuntar l’adjectiu humà al substantiu vida, i a continuació redactar manifestos, convocar manifestacions, escampar imatges de criatures amb bolquers al costat d’animalets protegits, i dir-ne, de tot això, “defensa de la vida” és un sofisma indigne i profundament immoral. Com si els qui no pensen com ells foren defensors de la mort.

Òbviament, la teoria assegura que un embrió de poques cèl·lules és ja una personeta, i per tant aquest mínim grumoll cel·lular és un ciutadà amb tots els drets civils i religiosos. Déu, se suposa que diu l’estranya teoria, infon l’ànima espiritual en el moment que l’òvul rep l’espermatozou –no se sap què hi pot fer un esperit en un lloc tan difícil, però tant se val–, i per tant a partir d’aquell moment tenim ja complet un ésser humà perfectament batejable. A propòsit d’aquesta insigne collonada teològica, cal recordar que, si la santa mare  església hi creguera realment, el Codi Canònic establiria que tot embrionet aparegut viu a la llum –per avortament prematur o per qualsevol altra causa, inclosa la fecundació in vitro– hauria de ser ràpidament batejat, li hauria de ser assignat un nom cristià, i hauria de ser inscrit en el registre parroquial corresponent. Si cregueren de veritat en la insostenible teoria, els bons metges catòlics dels hospitals catòlics cridarien el capellà de la casa per batejar canònicament (amb efectes retroactius, si és el cas) cada embrió que els caiguera a les mans, altrament tots aquests microhumans (inclosos els congelats) no tindrien més opció que passar l’eternitat als llimbs amb la resta d’innocents sense baptisme, no podrien aspirar mai al cel. Però no tinc notícia que hagen batejat mai un embrionet gros com un cap d’agulla.

El cas, en tot cas, és que un embrionet gros com un cap d’agulla encara no té ànima espiritual, no senyor, i aquesta ha estat doctrina sòlida i antiga dins de l’església catòlica apostòlica, abans d’inventar-se les insostenibles teories que ara fan circular. El problema és que el papa, els cardenals de la cúria vaticana i els bisbes de les diverses conferències –i els seus braços armats, dits moviments pro vida– no llegeixen els clàssics cristians. Si almenys conegueren el pensament de Dante, s’estalviarien aquests errors herètics que ara escampen. Dante, en efecte, bon coneixedor de Tomàs d’Aquino, dels dogmes de la fe, de la doctrina dels sants pares i de la ciència del seu temps, exposa un esplèndid resum d’embriologia humana en el cant XXV del Purgatori. La llavor de la generació (una mena de “sang perfecta” o depurada, que no és la sang de les venes) “baixa al lloc que és millor / callar que dir, i des d’allí es destil·la / sobre altra sang dins del vas natural. / Allí es recullen l’una i l’altra juntes” i aquesta llavor masculina dins del receptacle femení forma una mena de coàgul i li dóna vida.

Aquesta vida, en una primera etapa posseeix una “ànima” vegetal (“s’ha fet ànima com de planta”, i si fóra una planta s’acabaria ací el procés, suggereix Dante). Després, és com un animal elemental (“com esponja de mar”), després com un animal amb òrgans diferenciats, i finalment arriba a ser un fetus amb cervell complet, capaç d’acollir una ànima racional: “Obre el pit a la veritat que ve, / i sàpigues que, en el moment que el fetus / ja té un cervell complet i articulat, / Déu, el primer motor, se’l mira, alegre / per tan gran art de natura, i li inspira / un esperit nou i ple de potències”, etcètera. L’embriologia dantesca, doctrina que mai no va ser impugnada per l’Església del seu temps, no definia en quin moment, o a partir de quina setmana, la criatura en gestació rebia la seua animeta espiritual i per tant ja era humana: només afirmava, amb molt de seny, que això només podia produir-se en la darrera etapa, no en les etapes primeres.

Sembla que Déu Nostre Senyor, i el seu intèrpret Dante Alighieri, són molt més assenyats que aquests papes de Roma i els  seus cardenals, més que la conferència episcopal espanyola (i les altres conferències del ram), més que els anomenats defensors de la vida que criden pels carrers. Perquè al senyor Alighieri i a l’Esperit Sant no se’ls acudiria mai inspirar una animeta racional, és a dir insuflar vida pròpiament humana, en un “coàgul” o en un embrionet sense “cervell complet i articulat”. És clar que a la dreta espanyola –si governara al seu gust– sempre li quedaria la possibilitat d’enviar Dante a l’exili, i al Vaticà la de posar la Divina Comèdia a l’índex de llibres prohibits. “Apri a la verità che viene il petto”, demana el poeta a través d’un altre poeta. Però aquesta gent que ix als carrers i brama, bisbes inclosos, no obren el pit a la veritat que ve, sinó a la mentida que passa.

Joan F. Mira | El Temps | 31/03/2009   

Cultura 2: els ídols

Primera part d'aquest article

És clar que, per a sir Francis Bacon, els “ídols de la tribu”, com els “ídols de la caverna”, els “ídols de la plaça pública” i els “ídols de teatre”, que critica en el Novum organum, eren les falses imatges i falses formes de la percepció, que ens impedeixen arribar a la realitat de les coses com són. Però, justament, en aquest camp de la cultura les coses no són com són, sinó que són com apareixen o es representen: la seua realitat cultural és la seua presentació, o representació, o imatge, o aparença. Per tant, el seu valor reconegut és tan sòlid o tan variable com el de les accions en borsa o la moneda: depèn del crèdit, de la confiança, del suport institucional, potser de l’opinió dels experts, potser de l’especulació. I això no evita, evidentment, sinó que més aviat fa possible, que es produïsquen de tant en tant estafes monumentals (tres quartes parts, pel cap baix, de l’anomenat art contemporani, inclosa una proporció considerable del que s’exhibeix als museus del ram –en parlava fa poc, ací mateix–, són una perfecta estafa, no en tinc cap dubte, i una estafa amb multitud de còmplices i beneficiaris; l’altre quart segurament és una inversió sòlida i raonada: quant a exemples, vostès mateixos en trobaran prop de casa). Tampoc no evita, òbviament, que passe sovint com en la borsa de valors o en les modes editorials: que, per usar termes físicament sonors, anem del boom al bluf, o de l’esclat al pet. Ja se sap, d’altra banda, que la utilitat visible dels ídols és atraure, unir i congregar els creients al voltant d’imatges i representacions reconegudes per la comunitat, i així –amb el culte, la veneració, el ritual, i en definitiva la fe– consolidar la cohesió que en solem dir social. Per això, el poble d’Israel va tindre al llarg dels segles tants problemes de cohesió: perquè Jahvé insistia que havien de ser tribus sense ídols (i si no es van disgregar del tot, va ser gràcies al Temple, a l’Arca i a la Llei, que van desenrotllar una funció equivalent). És una funció que han tingut ben clara la Roma imperial amb el culte a les imatges de l’emperador, o l’Europa cristiana amb els sants i les marededéus. Ara pensem: què faria un país modern sense obres i noms culturals comunament o majoritàriament reconeguts com a referents valuosos? A qui tributaria aquest culte de cultura –als déus universals i als déus particulars de cada país–, que ha esdevingut necessari en tota societat humana que es considere moderna i més o menys ben administrada? Si els ídols són la divinitat mateixa o només la representen, és bona mesura irrellevant, com ho és si aquesta divinitat és verdadera o falsa: allò que compta és l’extensió de la devoció pública, l’impacte i l’eficàcia dels rituals i la solidesa de la fe.

El resultat més visible és que, de la mateixa manera que (fa cinc segles, o dos segles o un, o en molts casos i ambients només mig) “la gent” vivia en una atmosfera “carregada de religió”, rodejats de religió, respirant religió, amerats de religió, ara respirem cultura i estem amerats i rodejats de cultura: vivim en la “cultura”, tant si ho busquem i en tenim ganes com si no. Vull dir que la presència d’això que solem anomenar cultura és tan abundant, densa, difosa, quotidiana i penetrant –i fins i tot imposada públicament i, com aquell que diu, obligatòria– com abans la presència d’allò que solem anomenar  religió. Amb els seus temples, jerarquies i cerimònies, amb el culte públic i el culte privat, i amb l’ocupació de l’espai mental o emocionals de les persones. Els ídols de la cultura (i sobretot les persones idolitzades) no solament són obstacles per al coneixement, no solament són imatges i representacions, sinó que sovint apareixen ells mateixos com a divinitats –vives en carn mortal, o vivint ja en la glòria perenne– dignes de les més diverses formes de culte: dignes d’idolatria. Qui és, llavors, el valent –l’heretge, l’excomunicat– que practica una saludable i moderada iconoclàstia, i s’atreveix a dir en públic que, posem el cas, tal edifici de tal arquitecte famós és una pífia pretensiosa i fora de lloc, que bona part de l’obra de tal pintor cèlebre i caríssim és una insigne collonada, o que molts papers del gran escriptor canònic no tenen cap substància o interès? A mi, per a fer-ho, em sobren idees i em falten ganes. Un altre dia.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 26/03/2009   

Les penes són

De tant en tant, la meua llarga i mig abandonada dedicació a la fràgil disciplina de l’antropologia o etnologia em fa connectar fets o paraules molt antics amb condicions molt presents. És una mena d’etnografia contemplativa, mirar des de la vora com desfilen les petites processons de la història, llegir diaris, escoltar cançons, observar les festes a una distància prudent, i constatar que, tal com  ha passat sempre, sovint pareix que tot canvia però en el fons tot es repeteix. No sé si el retorn és etern, com afirmaven alguns filòsofs grecs, però amb tota certesa és freqüent i constant. Fins i tot quan se n’ha perdut memòria i tothom pensa, per exemple, que els anys d’alegria econòmica, pocs o molts, eren condició natural de la vida. Que imaginar-se rics i pròspers no era una fantasia sinó una situació permanent. Que les crisis serien, en tot cas, una invenció molt moderna i que, ara que han arribat, no sabem com tractar-les per falta de precedents. Vull  dir que ja no recordàvem el llarg temps que hem estat pobres, o que eren pobres els nostres pares, avis i besavis. De manera que, en les festes de la Magdalena de Castelló, la setmana passada, la gent cantava com cada any, alegrement, inconscientment, quasi a manera d’himne de la festa, aquells versos duríssims, antecessors de tota cançó protesta, cançó social, o cançó testimoni d’unes altres crisis recurrents, i de qui les pagava. Versos que diuen: “Les penes són: / no tindre sou, / morir-se el bou / i la llocada; / no collir vi, / cànem ni blat, / i per remat / perdre l’anyada. / Roda i cavil·la / a qui demanes, / trenca’t les cames, / busca qui et deixe diners. / Paga el trimestre / al propietari: / de lo contrari / se perd molt més...” Amb una mica de calma, vers a vers, l’observador atent (no cal que siga antropòleg, historiador, sociòleg o economista) en pot deduir una descripció perfecta de què volia dir una crisi real en èpoques no tan remotes: causes, efectes, mecanismes, víctimes, i emocions dramàtiques. Volia dir que qui treballa es pot quedar, per causes incontrolables, sense ingressos ni recursos. Que hi ha un problema de crèdit que angoixa la víctima. I que, passe el que passe, els propietaris no hi perdran i seran implacables. Tal com, segons pareix, ha passat sempre.

Joan F. Mira | El Temps | 24/03/2009   

Cultura 1: la substància

Fa una mica de vergonya haver de recordar obvietats com aquesta: que la societat, la tribu, la major part de “la gent” (els països, i cada país...) només dóna valor de cultura –en el sentit elevat, dignificat, superior...– a allò que és presentat i projectat amb aquest atribut per qui té poder per a fer-ho: poder polític, institucional, social, mediàtic, acadèmic o el que siga. Però cal repetir-ho de tant en tant, perquè sovint oblidem els fets més elementals, sobretot quan es presten poc al lluïment teòric. Els teòrics de la cultura, d’altra banda, solen contemplar amb moltíssima atenció els llibres o escrits dels seus col·legues, i d’ací trauen encara més teoria (més contemplació i més espectacle, que és el que també significa en grec theoría), i solen observar molt poc el banal i modestíssim funcionament habitual de la gent i de les paraules. Hauríem de seguir, tanmateix, els consells de Sir Francis Bacon, pare fundador del mètode empíric, que recomanava arribar al coneixement de les formes o essències partint dels fets i per mitjà de la inducció: observar, constatar, comparar, i més al final traure, si és possible, alguna conclusió i definició.  Potser, en aquest cas o camp en què ens movem, la cultura no té una essència o una forma, però en tot cas, si la té, no és cap substància o atribut identificable i definible a priori: és allò que socialment funciona com a cultura i amb aquest nom i aquest reconeixement. Tristíssima conclusió, redundant i perfectament inútil: segurament perquè no hi ha cap definició possible. Ni per tant cap idea, diguem-ne, autònoma i objectiva de cultura, sinó un conjunt sovint dispers de fets i de realitats que circulen i funcionen.  Com els intel·lectuals són un conjunt habitualment dispers de persones que circulen i funcionen com a tals: vistos o identificats pels altres com a tals, o autoidentificats com a tals. Però si preguntem en una enquesta: què és un intel·lectual?, o al possible interessat: vostè és un intel·lectual (i per què)?, potser no sabran respondre, o les respostes seran ben curioses... Veus vaporoses, per tant, sense substància. De tal manera que expressions com “la cultura contemporània és...”, “els valors de la cultura moderna són...”, “la societat actual viu en una cultura que...”, “les tendències de la cultura a finals del segle XX van...”, i tantes altres per l’estil, són poca cosa més que un flatus vocis. Però hi ha molta teoria i molts escrits, i molt acreditats, sobre “la cultura, etc., etc.”, que sense aquestes flatulències de la veu es desinflarien fins a quedar-se en no res, simple aparença esvaïda, globus de colors.

Fem memòria. Qui pensava, fa cent anys, que eren cultura les màquines, les locomotores o les fàbriques? Ningú. Bé, poc després, Marinetti i els futuristes ho van pensar, però d’una manera molt particular: van pensar que eren art o matèria d’art, el poderós art del futur industrial. En qualsevol cas, la infraestructura industrial fa un segle no era “cultura”, i ara aquelles mateixes fàbriques, locomotores i màquines són objectes culturals en museus d’arqueologia industrial, són matèria de col·loquis i congressos, de llibres bellament il·lustrats o d’exposicions de primera magnitud. A càrrec dels departaments o institucions que administren la cultura. Els objectes són els mateixos, però abans funcionaven només com a industrials o de transport, i ara funcionen com a expressions culturals: són presentats amb el valor afegit de la història i de l’estètica, i per tant dignes d’una nova forma d’apreciació i contemplació. Aquesta és la qüestió: són presentats (per part dels intel·lectuals, dels qui en saben, dels experts, dels especialistes...) com a dignes de respecte intel·lectual, i per això són ja cultura alta, i els seus actors altament respectables. Fins al segle XVIII no eren alts ni respectables els músics, per exemple, i fins a finals del s. XX, no ho eren els cuiners, els modistes i els perruquers...: ara són personalitats escoltades, cultura alta, membres de la “classe intel·lectual”. Fan el mateix, però no són percebuts, vistos, de la mateixa manera: ara formen part del nivell alt de la cultura (també en diners, i en contacte amb “el poder”): ara les seues paraules, fets, productes, idees, tenen una influència pública a través de la premsa, etc.: són intel·lectuals! O no? I per què no? Passem als ídols...

Aquest article continua ací. 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 19/03/2009   

La paraula, la cosa

Un bon grapat de les paraules amb què pensem –il·lusòriament– que comprenem el món que en solem dir social per oposició justa o injusta amb natural, són tan genèriques, d’ús tan extens i tan múltiple, tan equívoques o ambigües, tan reductibles a metàfores, que finalment serveixen de poca cosa més que de jòquers del llenguatge, de maneres de dir o de referències molt inconcretes. I són, a més, d’introducció i d’ús molt recent, contemporànies: paraules com valor, organització, problema, comunicació, empresa, modern, administració, periodista, burgés, informació, cultura, intel·lectual...(i podríem ampliar la llista: n’hi ha milers), d’ús tan habitual com imprecís. No parle de neologismes com telèfon, informàtica o genètica: parle de paraules d’aspecte ben comú i ben clàssic, i tanmateix ben noves. Sense les quals no sabríem en quins o amb quins termes parlar del món i de la societat en què vivim: vostés mateixos poden fer-ne la prova. I tanmateix, fa pocs segles, al temps del Renaixement, per exemple, un escrit o una conversa amb aquestes mateixes paraules haurien resultat perfectament incomprensibles: o no existien, o no tenien cap relació amb els sentits i els continguts amb què ara les emprem. Expressions com crisi econòmica, mitjans de comunicació, mercat laboral, en temps de Leonardo o de Descartes eren quasi rigorosament impensables, impossibles. Tan impossibles com opinió pública, sistema de valors, president del govern, responsabilitat política. La qüestió immediata és: no existien únicament les paraules, o no existien tampoc les coses a què ara les apliquem? El burgés gentilhome de Molière va descobrir, amb gran sorpresa, que quan deia a, e, i, o, u, estava pronunciant vocals, l’existència de les quals ignorava. Un polític elegant, president gentilhome, encara no ha descobert quin és el nom, el terme antic o modern, amb què cal designar determinats obsequis d’alta sastreria: quin és el mot que cal aplicar a la cosa. Serà llarg i complicat d’aclarir-ho. I no perquè, en aquest cas, no estiga ja inventada la paraula, tan vella com la cosa mateixa.