Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 22 de novembre de 2019
<<  <  [136]  [137]  [138]  [139] 
Joan F. Mira | El Temps | 14/04/1997   Imprimir

Dins d’un núvol

He dedicat alguns dies d’aquests dies de Setmana Santa i Pasqua a caminar llargament per la muntanya. Quan les festes i el calendari tenien algun sentit (un sentit històric i litúrgic, quin si no?), els dies sants eren una cosa i els dies de menjar-se la mona n’eren una altra del tot diferent, perquè la diferència entre el dolor i l’alegria, entre la mort i la resurrecció, és la diferència més gran que hi pot haver. Ara tot és igual, Divendres Sant i Diumenge de Pasqua, i gran part del personal no sap què és una cosa o l’altra, ni en quins dies ens trobem, ni per quina raó fem aquestes breus vacances de primavera. Això hem guanyat, amb tants esforços: la quasi perfecta ignorància, el despenjament de la història, la indiferència, viure en el temps com en un núvol de boira o en un núvol errant, uns dies de color blau i uns altres de color rosa.

De manera que jo caminava, prop del Penyagolosa, per un d’aquells camins que van pujant per la vora d’un torrent i que entren en un bosc que primer és de carrasques o alzines i després es barreja amb pins, que enguany tenen molta processionària en alguns paratges. Després el camí pujava decididament entre els arbres, es feia i es desfeia, s’aprimava i sovint semblava que es perdia del tot. Sol passar en moltes senderes, que es van esfumant i perdent. Jo caminava sense més equipament que un barret moll i un bastó improvisat, i no estava molt segur si era Divendres Sant o dia de Pasqua. És a dir, havia de pensar-ho per a saber-ho, perquè al bosc passa, des de sempre, com passa des de fa poc a ciutat, que la indiferència al calendari litúrgic és absoluta. Vaig decidir que era dissabte, dia que queda en suspens, entre la mort i la glòria, esperant la resurrecció del Senyor i de totes les fulles i les flors, Persèfone que puja cada any dels inferns i ens torna la vida. Quan jo anava encara per la part més baixa i més plana del camí, em vaig trobar tres o quatre excursionistes ben equipats amb tot el que cal per a acampar uns dies a la muntanya, grans motxilles, sacs de dormir, estoretes enrotllades i tota la impedimenta. Més endavant, van passar dos individus corrent amb un pas entre trot i galop, amb motxilletes menudes i un uniforme com si fóra de ciclista modern, arrapat al cos. Corrien per la muntanya, vestits de ciclista de colors llampants, no sé si a manera d’entrenament per convertir-se en «homes 10», per al concurs d’Ironman, per al decatló, o vés a saber per què. Això, es complica, vaig dir-me, el perill ja no són només els cotxes tot terreny i les motos, els caçadors inexperts, les masses que arrasen el bosc buscant rovellons on no n’hi ha. Ara circulen també corredors a tal velocitat que a penes poden dir bon dia sense perdre l’alè. Vaig tirar, doncs, cap a dins del bosc, per altres caminets que ja ni són camins, i primer pujava trepitjant un herbassar alt i humit, després havia de buscar pas entre masses d’argelaga florida, d’aquell groc tan intens i persistent, i més amunt començava la molsa, les falgueres i la terra tova i mullada sota l’espessor dels pins. Res de nou, així són alguns boscos alts per on no corren motos ni ironmen. I llavors començà a pujar el núvol.

Pujava de llevant, compacte, estenent-se i canviant de blanc a gris tal com s’acostava, superava les moles, avançava i es deixava caure cap al fons dels barrancs. L’última vegada que vaig mirar enfora del bosc, des d’un lloc en altura, ja no vaig veure res. Vaig caminar més encara i el núvol entrà també dins del bosc, primer com petits destacaments de boira que avançaven dispersament entre els troncs, s’arrossegaven sobre l’herba per ocupar terreny, s’alçaven i creixien. Després, ja era tot ocupat i cobert, i jo, que no sóc ni massa agosarat ni massa expert, simplement vaig perdre tot indici de camí. Ni sabia per on podia continuar ni per on podia tornar sense caure en algun lloc de pas impossible, cingle o roquissar. Perfectament perdut. Dins d’un núvol espès, sense camí, sense abric, i sense vista més enllà de tres o quatre passes. Pocs centenars de metres més avall ja no hi ha núvol, vaig pensar, hi ha camí conegut, hi ha excursionistes i corredors vestits de ciclista. Però com puc baixar fins allà, i no parar en algun barranc desconegut. Més valia no moure’s, no caminar a les palpentes per la boira, esperar. Més valia deixar passar el temps, pensar en la confusió universal de les formes i coses, sentir la irrealitat de tot, la llunyania, la soledat perfecta, el silenci palpable, aquesta mena de metafísiques que sovint formen la matèria dels somnis. Quedar-se perdut dins d’un núvol és una oportunitat que un hom, quan se la troba, ha de saber aprofitar. No es presenta cada dia.

 

Joan F. Mira | El Temps | 00/03/1997   Imprimir

Una biblioteca en el desert

El poblet de Tamgrut és al sud de Zagora, que vol dir alguns centenars de quilòmetres més avall de Marràqueix, i allà mateix la vall del riu Draa es tanca i deixa una porta estreta, la porta del gran desert, per on arribaven els tuaregs i les caravanes de Timbuctú. «A Timbuctú 52 dies», diu el senyal de trànsit, de trànsit de camell, on es fan la foto els molt escassos turistes d’hivern. Fora del centre de la vall, per on passa el riu i creixen oasis i palmeres, és ja tot una extensió infinita de terra dura i hostil, de pedra i roca. El desert, en realitat, comença en baixar les muntanyes de l’Atlas, que era aquell gegant que sostenia el món sobre els muscles, amb qui lluità Hèrcules, en el viatge a les terres de ponent, per furtar-li les pomes d’or. El mateix gegant còsmic, no cal dir-ho, que va donar nom a la mar Atlàntica. Aquest, per tant, és un dels llocs on s’acabava al món, a l’entrada de la infinita mar d’arena, entre les muntanyes nevades i l’oceà. I ací justament és on el senyor Ben Nassir, o Bennasser, va reunir una increïble biblioteca.

Cal deixar el cotxe a la vora de la carretera, pujar per un carreró entre murs de tapial, fang amb palla cremat pel sol, que es desintegra lentament, i arribar a una porta una mica més gran que les portes dels corrals i les cases. Allà esperen un parell de xicots, estudiants de teologia islàmica, estudis alcorànics o cosa semblant, que eventualment expliquen el lloc i la biblioteca. Hi ha un pati amb un hortet més que jardí, amb plantes de cotó, alguna palmera, i bancalets pobres acabats de regar. I al fons, en una sala gran i bastant trista, hi ha els prestatges amb els milers de llibres. Ara n’hi ha uns cinc mil, però sembla que n’hi havia més, que se’ls han endut a Marràqueix i a Fes. En unes vitrines exposen els exemplars més il·lustres, oberts, per apreciar-ne la bellesa i la cal·ligrafia. Hi ha còpies de l’Alcorà, explica l’estudiant, algunes de molt antigues, del segle XII, escrites sobre pell de gasela, hi ha llibres de poemes, i tractats de les matèries més diverses, medicina, dret, astronomia, matemàtiques, història, totes les ciències d’un món clàssic que ací va trobar un dels racons de repòs més extrems i tardans. Als prestatges, els milers de volums tenen un llom uniforme, i contenen una part considerable del coneixement humà que es podia reunir fa dos o tres segles entre el desert de vora l’Atlàntic i les ciutats de Pèrsia i de l’Àsia central.

El senyor Ben Nassir, segons m’expliquen, devia ser un home de recursos, no sé si comerciant o propietari, que en el viatge reglamentari a la Meca es va dedicar a comprar llibres al Caire i a Damasc, li va entrar la febre bibliòfila; i va anar repetint viatges, carregant camells amb paquets de llibres, i encomanant més compres cada any a mercaders i pelegrins. Fins que va reunir la més gran biblioteca privada de què es té notícia en aquestes parts del món i de la història. Això era a primeries del segle XVIII de la nostra era, els llibres eren tots manuscrits, i dubte molt que a l’Europa d’aquells anys algú arribara a reunir una biblioteca equivalent a aquesta de Tamgrut a les portes del desert. No sé quants volums va reunir el senyor Maians a Oliva uns anys més tard, ni quants en comprà Voltaire, o Diderot, o qualsevol dels nostres il.lustrats, que d’altra banda van viure un temps d’esplendor de la impremta i tenien accés a un comerç editorial ben abundant. El senyor Ben Nassir ho tenia més difícil: comprava manuscrits en ciutats remotíssimes, arribaven després de mesos de viatge, i formava una biblioteca impressionant en un poblet de cases de fang, entre els hortets de l’oasi, les palmeres, i un gran obrador de terrissa que hi ha al costat mateix i que encara funciona, amb forns de llenya i palla, exactament igual que fa tres segles.

El senyor Ben Nassir, entre el desert de pedra i les primeres dunes d’arena, deu ser un dels exemples extrems que ha donat la passió humana per la paraula escrita. Anotava comentaris, amb una lletra menuda i elegant, al marge de molts dels llibres que comprava, n’encomanava més i més als mercaders i supose que els esperava amb ànsia. Els guardava en armaris, els fullejava, els llegia a la fresca de l’hort, i no sé quin sentit li devia trobar a tot plegat, o per què ho feia. Però la passió pels llibres ha estat sempre un misteri inescrutable, una passió fosca, com la de Fuster acumulant-ne a Sueca desenes de milers. La diferència és que el senyor Ben Nassir és ara com un sant popular, té una confraria religiosa amb el seu nom, i costat de la biblioteca té una tomba o capella, un morabit, on els fidels fan cada any festa i romeria. Perquè hi ha deserts de moltes classes, i els de roca i arena no són sempre els pitjors.

 

Joan F. Mira | | 00/00/0000   Imprimir

Joan F. Mira | | 00/00/0000   Imprimir

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1270 | 00/00/0000   Imprimir

Mites fundacionals

Els vuit segles del naixement del rei en Jaume, i el 9 d’octubre d’enguany que sembla que s’ha de celebrar amb molta festa, són una ocasió excel·lent per a reflexionar sobre faules i fundacions. Que els nostres “avantpassats” o antecessors foren els ibers, els fenicis, els àrabs o els romans, i la imatge que això puga projectar, no és cap altra cosa que el resultat de la historiografia relativament recent, romàntica i postromàntica, i de la seua difusió pels mitjans habituals (no crec que Viciana, amb el rei Túbal i altres fantasies, tinguera cap impacte apreciable sobre la visió popular). En primer lloc, doncs, hi havia els ibers, com demostren tants poblats i excavacions, que eren una gent ja mediterrània i agrícola, pacífics però també valents, i que ens deixaren figures com la Dama d’Elx o el Guerrer de Moixent, emblemàticament nostres no solament pel lloc on s’han trobat (territori valencià), sinó perquè la gent que les va produir ja era llavors una gent nostra. La Dama, fins i tot, porta un pentinat amb rodets que és clarament semblant o precursor del de la “llauradora valenciana”. Els ibers eren laboriosos, artistes i cultes i, segons alguna versió peculiar, segurament ja parlaven valencià. El mateix valencià que, amb lleugeres aportacions del llatí, l’àrab, el català (poc) i l’aragonés, ha arribat fins a nosaltres com a llengua tan autòctona com la gent que el parlava: l’ancestralisme continuïsta té en els ibers el fonament més visible. I no és cap broma, si hom repassa la propaganda i els escrits que ha segregat l’anticatalanisme doctrinal, de vegades amb precioses aportacions de l’arqueologia acadèmica: en un llibret del professor SanValero, de santa memòria, quedava justificada la continuïtat ancestral amb la forma corbada d’una falç antiga, semblant a les modernes, i amb la fulla d’una aixada, igualment pareguda a les actuals. La faula mostra... allò que havia de mostrar: que els valencians no venim dels catalans, sinó que som molt més antics, autòctons, ancestrals. “Nos ancêtres les ibères”, per dir-ho a la francesa. Ja se sap que al costat dels ibers hi ha els fenicis (ací no compten els celtíbers “castellans”), però això és sobretot una imatge importada. Vist des de “Madrid”, els catalans són fenicis, que eren amants del negoci i dels guanys, i els valencians també ho hem de ser una mica. Però pocs valencians han incorporat un component fenici a la llegenda dels orígens. Els fenicis són un tòpic, no un mite.

Quant als romans, tenen més pes en la història real que en la seua projecció narrativa: són mirats com una “altra” gent, un imperi que va vindre de fora, conquistadors, no avantpassats. Que la ciutat de València mateixa siga una fundació romana, a la gent no li fa ni fred ni calent. La romanitat no ha arribat a convertir-se (com a Tarragona o Barcelona, per exemple), en un component de l’imaginari general. I els visigots, evidentment, no compten res en aquesta matèria. Qui sí que compta, i molt, són els àrabs, els moros. Dubte, però, que els valencians de camp o de ciutat, del segle XIV o XV, del XVII o el XVIII, tingueren cap propensió a considerar-se hereus de moros o continuadors de moros, en cap sentit i de cap manera. Fins que arribà, també en gran part importada, la “morofília” del segle XIX: l’evocació de l’exotisme i de l’“africanisme” meridional, i altres fantasies literàries. En virtut de les quals, per exemple, un viatger francès podia al·ludir a la Llonja de València com a palau d’un rei moro. La mitificació d’uns àrabs valencians rics i civilitzats, nets i ben rentats, en oposició als cristians medievals semibàrbars, fanàtics i bruts, és resultat d’una certa historiografia romàntica. Blasco Ibàñez n’és un representant de primera fila: els llauradors de l’Horta són primitius, bàrbars, africans i moros; els àrabs medievals eren cultes i refinats, i ens va conquistar un rei Jaume fanàtic i brut. El resultat de tants anys de difusió d’un tòpic insubstancial, ha acabat convertint-lo en un mite extensament acceptat: en una narració segons la qual els valencians, alternativament, “som moros” o “venim dels moros”, i en la qual la imatge de l’àrab –sensual, refinat, tolerant– desperta més adhesió i simpatia que la del bàrbar cristià conquistador.

Compatible amb el mite arabòfil, hi ha faula de la mediterraneïtat: la reinvenció d’una imaginària “cultura” mediterrània que reuniria en un espai comú l’orient i l’occident, el nord d’Àfrica i el sud d’Europa, els grecs i els àrabs, marcant l’oposició i la distància respecte al bloc central de la cultura europea. No se sap, ni es pot saber, què vol dir ara mateix ser “mediterrani”, què tenen en comú un turc i un català, un provençal i un egipci, però tant se val: la narració inclou la idea d’una comunitat cultural antiga i preservada, d’una continuïtat temporal i espacial i altres suposades realitats que existeixen només en la imaginació de qui les elabora i les projecta. Dir “som mediterranis” no té cap contingut definible, però ha arribat a semblar que ho defineix i ho explica tot: som diferents dels altres europeus, som alegres, oberts, lluminosos, sabem disfrutar de la vida, i ens agrada la festa, el soroll i la pólvora. La banalitat dels tòpics no ha impedit que es combinen fins a formar una narració ben eficaç. Coherent, això sí, amb la idea i la imatge de la barreja feliç, la “graciosa mixtura” que segons l’ideòleg Ombuena, franquista i anticatalà, era el caràcter particular dels valencians: des dels orígens, doncs, som una mica de tot, una barreja acumulada, sense un factor o element majoritari que ens podria identificar o definir (excepte l’espanyolitat feliçment compartida, no cal dir-ho), és a dir que ser valencià no és ser res en concret, i això ja ve des dels orígens. En qualsevol cas, la faula de la continuïtat ancestral ha tingut una difusió considerable. Segons aquest relat, els valencians procedim en línia recta d’un poble autòcton i originari, els ibers, que successivament, i superficialment, és romanitza, islamitza o cristianitza, però que continua sent essencialment el mateix. L’afirmació substancial és que a pesar de les conquestes, invasions, i barreges, des de temps immemorial, hem estat sempre el mateix poble, amb la mateixa cultura, i fins i tot amb la mateixa llengua. Recordem, a tall d’exemple grotesc, la difusió que va tindre aquella falsificació barroera d’unes inscripcions, suposadament del segle VIII,  segons les quals a Xàtiva, en temps no sé si encara visigòtics, ja hi havia una escola episcopal “de valencià”. 

La devaluació de la conquesta cristiana medieval, la minimització del component català, i fins i tot la reducció de la figura de Jaume I, formen part indissoluble d’aquesta narració. A pesar de la qual, la personalitat fundacional del rei Jaume ha mantingut un paper impossible de substituir, a cavall entre la història i la llegenda. Una certa memòria general i difusa, almenys entre la gent amb una mica d’instrucció escolar, va ser reforçada a partir del segle XIX per la historiografia oficial, per l’ideari de la Renaixença, i per commemoracions i homenatges, monuments noms de carrers i de places i carrers, dedicats al monarca fundador, que han tingut una eficància indubtable i extensa. Jaume I era majestuós, victoriós, paternal, i és l’heroi insubstituïble d’una narració difícilment compatible amb el mite de la continuïtat. Perquè, en definitiva, i si en una narració els valencians venim dels conquistadors, en l’altra procedim dels conquistats (no hi fa res que, en la realitat, els conquistats foren musulmans arabòfons, primer marginats i finalment expulsats). Simptomàticament, en el relat oficial que té com a protagonista el rei Jaume, la seua figura queda alhora exaltada i aïllada: és ell només, i no els “pares fundadors” que el seguiren, qui monopolitza aquesta història. El rei és conquistador, pare i legislador, etcètera, però el context de la formació d’un país nou amb un gent nova, i qui era aquesta gent, queda del tot amagat o ignorat en l’imaginari popular. Dubte, per tant, que abans de l’establiment del 9 d’octubre com a festa oficial del la comunitat autònoma –abans país, abans regió, abans regne–, hi hagués una visió popular compartida del significat històric de la data. I ara mateix, per  a la major part de la població, és  el “dia de la Comunitat”, més que la data que representa la fundació del seu país. Però la història real, en aquest cas, és més potent que la seua pròpia força com a mite. Més que els tedèums, que els castells de foc i que les desfilades pseudohistòriques d’un vuitè centenari.

Article publicat originàriament en dues parts a El Temps, números 1.269 (07/10/2008) i 1.270 (14/10/2008)

<<  <  [136]  [137]  [138]  [139] 
Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS