Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 20 de setembre de 2018
<<  <  [134]  [135]  [136]  [137]  [138]  >  >> 
Joan F. Mira | Avui | 23/08/2008   Imprimir

Sobre la Xina i la història

 

Ara que s’acaben aquests jocs de Pequín o Beijing, ara que la Xina és protagonista no solament d’aquests dies d’estiu sinó d’aquests anys i qui sap si també d’aquest segle, potser ens hauríem d’aturar una mica a pensar en la història perenne d’aquell continent, o país o univers. A mi, dels molts llibres que he llegit sobre la Xina sense entendre’ls del tot, me n’han quedat algunes idees molt simples, unes imatges: que la Xina, per als seus governants, és el món, potser reflex del cel, que el poder ha de ser perfecte, que l’exterior és també l’inferior, i que tot això està permanentment amenaçat de destrucció, des de fora pels bàrbars, des de dins per la seua mateixa immensitat. Perquè la Xina de totes les dinasties de la història, la dels palaus imperials, la de la meticulosa estructura burocràtica, la dels guerrers enterrats en efígie d’argila amb el gran emperador, dels mandarins que no es tallen les ungles llarguíssimes, de la cultura subtil protegida per una muralla infinita, era el contrari exactament d’aquella Xina de les concessions als poders occidentals, dels senyors de la guerra, de les guerres de l’opi, de la descomposició.

I el pànic de la Xina, fins a l’horrible invasió japonesa, era, i és sempre, la seua pròpia desintegració, ja que quan un país o imperi tan singular com l’Imperi del Cel ha desenvolupat la doctrina de la pròpia eternitat, la desintegració és del tot inimaginable. Aquell no era l’imperi romà, ni el bizantí ni el turc, ni cap dels imperis moderns, era una obra compacta, definitiva i divina, que és allò que volgué restaurar Mao Zedong, a la seua manera i amb un doble objectiu: un d’origen modern i europeu, el poder de les masses, la revolució, i un d’origen antic, la unitat i la grandesa de la Xina. Però revolució i grandesa eren difícils de combinar durant molt de temps, el Gran Salt Endavant va ser la ruïna, la Revolució Cultural el desastre perfecte, i mentrestant a Europa milers i milers d’innocents llegien el Llibre Roig sense saber què llegien, els anomenats proxinesos seguien la versió més al·lucinada de l’ideal comunista, i el filòsof Jean-Paul Sartre, el del ser i el no res i la nàusea, venia exemplars de La Cause du Peuple als carrers de París sense saber què venia. 

Llavors, qui ho va entendre tot va ser el gran Deng Xiaoping: amb aquella careta innocent va comprendre que l’ordre, i no la revolució permanent, era la condició del retorn de la Xina a la grandesa passada, que la grandesa present no era una qüestió de doctrina, sinó d’indústries i d’empreses, que fer-se ric és bo, i que la multiplicació dels rics és l’única manera que els pobres deixen de ser pobres, amb gran escàndol dels maoistes europeus. I finalment i sobretot, va entendre que tot això només podia funcionar si la unitat de l’imperi era preservada per una nova forma de mandarinat: el Partit Comunista, per tant, no tindria ja com a missió arribar a la societat definida pel seu nom, sinó conservar la unitat del poder, evitar el perill permanent de descomposició.

Els resultats estan ben a la vista: l’homenet amb jaqueta botonada fins al coll deixà pas als empresaris amb corbata, a les minifaldes, i als especuladors immobiliaris, i la Xina, de nou, ha fet que el món sencer la mire amb la boca oberta de respecte, d’admiració o de por, com la mirava Marco Polo o els jesuïtes del segle XVII: a poc a poc, el món són ells, una altra vegada. Però, a banda d’aquestes poques idees elementals, jo no l’he entesa mai, la història de la Xina, i no per falta d’haver-ho intentat: després de cada lectura tots els noms, les èpoques i les dinasties, els segles i els emperadors, se’m fan un garbuix indestriable. Deu ser que els europeus només sabem interpretar la història suposadament nostra, que comença amb el paradís terrenal de la Bíblia, amb Egipte o amb la guerra de Troia i els grecs i els romans: una cosa complicada i estranya, que imaginem que comprenem perquè és o ens sembla pròxima. Però la Xina no l’entenem de cap manera, no sabem si és una civilització continental, un sol país extremadament gran, un imperi, una unitat eterna o un simple espai geogràfic. Ni sabem què representen per a ells els segles, si és que compten la història per segles, què són allà les èpoques o les dinasties, no recordem qui va primer, si els Sui els Tang o els Song, i quina és la diferència.

O potser que per a nosaltres tot Àsia és la matèria fosca de la història, com aquesta que diuen que forma el gruix de la matèria total de l’univers però no la veiem i no sabem què és. Àsia sencera amb l’Índia, la Xina i Mongòlia i Sibèria i Japó, l’Imperi del Cel i l’Imperi del Sol: com pot entrar tot això en cap visió conjunta de la història universal, ni tan sols de la curta història que en diem contemporània? I què duen pensar d’això que en diem Occident els mil tres-cents milions d’habitants de la Xina? Què som nosaltres per als milions de xinesos que ara mateix s’escampen pel planeta, des del cor de Manhattan fins a les costes d’Àfrica i fins als carrers de les nostres ciutats? Què som per a ells, a més de ser clients de restaurants i compradors de mercaderia barata?

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1262 | 19/08/2008   Imprimir

Som poca cosa

La pràctica dels meus diversos oficis d’escriptor requereix, de tant en tant, buscar i usar informacions sobre fets històrics, literaris, biogràfics, i altres referències que la memòria, almenys la meua, és del tot insuficient per emmagatzemar i recordar. D’altra banda, la meua habilitat electrònica és més aviat escassa, i la meua fe en la correcció de Wikipèdia i altres fonts aleatòries és també moderada o del tot inexistent. De manera que dispose, en la meua bilbioteca, d’un bon grapat de diccionaris, enciclopèdies de molts volums, i d’alguns patracols considerables que més d’una vegada em trauen del pou del dubte o em subministren el material que busque. Amb un d’aquests volums, anomenat The Timetables of History, que és una mena de calendari universal amb dates i noms i fets que van més o menys des del paleolítics fins el pontificat de Joan Pau II, unes vuit-centes pàgines en foli a quatre columnes i lletra menuda, m’entretinc de tant en tant per pura curiositat, per necessitat o per vici. No és la primera vegada que, en dies ociosos o, com ara mateix, en un matí de calor d’agost al meu estudi, passe una estona distreta buscant-hi ressonàncies domèstiques, o fent com feien aquells bons homes de la Renaixença: “Som gent honrada, som gent senzilla, / excursionistes del Rat Penat: / anem per pobles, anem per viles / buscant memòries del temps passat.” El volum en qüestió inclou aproximadament unes 22.500 referències, de manera que, per simple probabilitat elemental, ens haurien de tocar, als valencians, almenys un 1% o, més modestament, un raquític 0,5%, és a dir com a mínim entre cinquanta i cent noms, dates o fets. Sobretot si pensem en la nostra hipotètica glòria tardomedieval, o en allò de “paladins de l’art t’ofrenen / ses victòries gegantines”, que diu l’hime en la lletra oficial que va fer aprovar Joan Lerma a les Corts Valencianes. Doncs, no: al calendari universal no apareixen ni Sorolla ni Benlliure, ni Pinazo, ni cap altre gegant victoriós del gremi artístic. No sé si, en edicions més recents o futures, hi inclouran l’insigne constructor Calatrava. En l’apartat sonor, aquest poble de músics no ha aconseguit col·locar cap referència al mestre Rodrigo, al mestre Serrano ni al mestre Chapí, vés quina injustícia. És molt més greu, i més incomprensible, que en la columna de les lletres no hi figuren ni Joanot Martorell ni Ausiàs Marc, que aquests sí que mereixen un bon lloc. Què hi farem. Tampoc no apareix, en les ciències, el professor Grisolia, president del Consell Valencià de Cultura, i científic oficial del règim PSOE i del règim PP.

Observant amb deteniment la columna militar i política, localitze l’any 1213, data d’accés al tron del King James I of Aragon, i això és tot en matèria de reis que considerem nostres, o de dates històriques que hem pogut protagonitzar o patir. Per fortuna, si és que això és una fortuna, vist l’ús barroer que se n’ha fet i se’n fa, gràcies a l’església romana un compatriota nostre hi apareix amb mitja dotzena d’entrades o referències. Es tracta del nostre papa exemplar, òbviament, Alexandre VI Borja (Borgia, és clar), present en diversos tractes i vicissituds que sí que afecten la història d’Europa, i a través dels seus fills Lucrècia i Cèsar. I apareix, una única vegada, el nom de València: associat a la creació de la Universitat, l’any 1500, vés per on. Busque Vives, ja amb poques esperances, i resulta que sí que figura en el gran Calendari de la Història. Però no en la columna “Filosofia” etc., sinó en la de “Vida quotidiana”, l’any 1535, quan va publicar De sublevatione pauperum, demanant als poders públics ajuda per als pobres, recorda el llibre gros. Aquesta és l’única obra d’autor valencià que pareix que té interés universal, i no diré que no siga simptomàtic. Potser perquè els pobres de la història som nosaltres, amb fantasies públiques de rics, i no hi ha poders públics que ens ajuden. Això, en tot cas, és el que som al món, i ben mirat és poca cosa. No és estrany, doncs, que els nostres governants ens vulguen fer entrar al llibre gros amb curses de naus i de cotxes.

Reproduït a La condició valenciana (Alzira: Bromera, 2014)
 
Joan F. Mira | El Temps | 00/11/2006   Imprimir

Escòcia lliure

Fa pocs dies, en la constitució del parlament de Catalunya, el president acabat d’elegir tancà el seu discurs, segons diu la premsa, amb la invocació o crit ritual “Visca Catalunya lliure”. No està molt clar què vol dir “lliure”, en aquest cas: si es tracta d’invocar una llibertat abstracta, de recordar una fantasia, d’un eslògan publicitari, o d’un enunciat polític seriós i eficaç. Certament, aquesta última cosa no pareix molt probable: és cert que l’oficiant pertany a un partit dit “independentista”, i que aquest partit té una força considerable al parlament, però és igualment cert que de la independència no se’n parla, ni poc ni molt, com a projecte visible o factible. La idea de fons, la condició condicionant, és que es tracta d’una il·lusió deliciosa, d’una autosatisfacció ideal i emocional, però que la realitat de les coses (la realitat es diu Espanya, i segons alguns Europa) la fa del tot irrealitzable. Per tant, conservem la il·lusió, però dediquem-nos a les coses serioses: així és com va la cosa, i no sembla que cap “independentista” plantege seriosament alguna forma de procés cap a la independència. A Europa occidental, segons és fe general a tot el Regne d’Espanya (i a la República Francesa, i en gairebé tots els països de la Unió), imaginar nous estats independents ja no és possible, ni toca, ni és de cap manera acceptable. A l’Europa central i oriental, fa poc més de quinze anys, tampoc no semblava possible, i després va passar el que va passar. Però allò, se sol dir, era una cosa excepcional, estranya i diferent:  els països d’Europa occidental no ho poden mirar com a exemple ni com a precedent. Per què? Ah, doncs, perquè no. Deu ser una cosa misteriosa, substancial, metafísica: ací els estats són els que són, i això se suposa ontològicament intocable.

Bé, doncs, a Escòcia almenys no ho volen veure així. A Escòcia parlen molt seriosament d’independència. Tranquil·lament, sense fer grans escarafalls, a poc a poc, creixent una elecció darrere de l’altra, creixent en els sondeigs i en l’opinió general. Ara mateix, sembla que ja més del 50% dels escocesos en són clarament partidaris.

En algun lloc he explicat aquella festa a què vaig assistir, ja fa molts anys, prop de la població d’Oban, al nord de Glasgow. Hi havia una petita multitud en uns camps a l’eixida del poble, i cap allà que vam anar, a fer d’espectadors del festival. Un animador amb micròfon anunciava les competicions d’esports tradicionals amb expressions com la següent: “I ara, senyores i senyors, el participant, bon escocés, llançarà un tronc de tant de llarg i tantes lliures de pes, que entre dos anglesos no podrien ni alçar-lo de terra”. I després del tossing the log venien les pedres, que cap anglés tindria força per llançar, o una mena de martells, o el que fóra. La cosa important era que allà només hi havia escocesos ben cepats, que no eren anglesos. S’ho passaven d’allò més bé i aplaudien amb entusiasme tot esment de com són de nyicris i ridículs els anglesos. Era doctrina pública. Llavors hi hagué desfilades de grups i d’associacions diverses, amb molta gaita i molta falda de quadres, bandes marcials amb pells de lleopard (que tant han amenitzat, per cert, les guerres colonials britàniques), i una grans carrossa o remolc en representació del Partit Nacionalista Escocès. La carrossa del partit era plena de joves vestits d’Astèrix i Obèlix, és a dir suposadament amb uniforme de celtes primitius, amb pantalons de quadres, espasa i casc amb banyes. Més purament autèntics i primitius que William Wallace i els herois del Braveheart. Bé, això era Escòcia, a més del whisky, la IBM, Balmoral i el petroli. I ara aquell Partit Nacioanlista Escocés, que fa trenta anys era folklore, és ja la força política majoritària, segurament guanyarà les pròximes eleccions, i assegura que proposarà un referèndum per la independència. Els anglesos, d’altra banda, no pareix que se’n preocupen gens ni mica, ni s’alteren ni s’exciten pel tema. I això, comparat amb Espanya, és una diferència substancial. Per això quan algú crida “Catalunya lliure” ja se sap que és un crit il·lusori, però quan allà criden “Escòcia lliure”, ho diuen de debò. Paciència, que tot ha d’arribar, si és que arriba.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1088 | 19/04/2005   Imprimir

Conclaves

No sé si quan vostès llegiran aquest paper tindrem un papa nou, si haurà eixit ja la fumata bianca i un dels cent disset cardenals s’haurà canviat de roba per aparèixer al balcó i saludar la gentada, com aquell dia del 1958 que jo, per aquelles coses de la vida, era a la plaça de Sant Pere i vaig veure aparèixer el fum blanc –era l’hora foscant– i la figura entranyable d’Angelo Roncalli, papa Joan XXIII, que tant s’assemblava al meu avi llaurador, i que tant estimava ma mare, un papa bo que l’església de Roma encara no ha fet sant. Com que dels afers del conclave d’enguany ja n’ha parlat la premsa fins a la saturació, com que ja se n’han dit i escrit tantes coses de poca substància (els periodistes, pobres, quan parlen del Vaticà van ben desorientats, fins i tot els qui creuen que en saben...), jo miraré només d’oferir-los una lectura entretinguda, a propòsit d’un conclave més antic, el del 1458, exactament cinc segles abans de l’elecció del cardenal Roncalli. Era el cas que s’havia mort el papa Calixt III Borja, un vell malhumorat, independent de tot poder i rigorós. Mort el papa valencià, els cardenals reunits es van trobar amb els problemes de sempre, és a dir amb les interferències polítiques de Venècia, de França, de Nàpols o de Milà, amb el pes de les grans famílies romanes, amb els enfrontaments personals, i fins i tot amb la presència d’alguns cardenals grecs i barbuts, integrats pocs anys abans en l’església llatina. En fi, que l’Esperit Sant ho tenia una mica complicat, o almenys aquesta era la impressió del jove Roderic de Borja, cardenal per obra del seu oncle difunt i amb una posició ben incòmoda a Roma. Aquell va ser el conclave de la famosa confabulació nocturna. Que va anar de la manera següent, segons recordava Roderic Borja, ja papa, en el llibre que jo li vaig dedicar fa alguns anys, després d’entrar durant molts mesos al palaus vaticans per la porta de darrere:

“Aquella mateixa nit em vingué a buscar d’Estouteville al meu cubicle, em cridava a una reunió amb els seus partidaris i jo dic espereu que em pose una camisa i ara vinc, estava despullat al llit per la gran calor, llavors em vaig acostar de puntetes al lloc on estaven reunits, que era la cambra de les latrines, feia una pudor que no es podia suportar, i quan els vaig veure allà dins en rogle, vuit cardenals en camisa i amb fanalets en la mà, em vingueren unes ganes tan grans de riure que tot d’una vaig saber quina era la meua decisió, com havia de posar el meu futur en les mans d’un home [el cardenal d’Estouteville, que representava les pressions del rei de França] que reunia la conjuració nocturna enmig de bacins plens d’aquells líquids i d’aquelles olors? ... Piccolomini m’esperava a la meua cambra, asegut en el tamboret i mirant la flama groga de l’espelma que portava en la mà: jove, potser no ets tan gran ase com jo pensava, espere que aquesta nit hauràs après alguna cosa... Aquella nit anava enrotllat en un llençol a manera de túnica com un savi grec, i tenia els peus inflats per la gota com el meu oncle... llavors Piccolomini estirà el peu més inflat dels dos i digué: jove, fes-me una miqueta de massatge i en acabant vejam si podré descansar un poc, que demà serà un dia molt dur, jo diguí: Enea Silvio, demà jo us faré papa...” I així va ser, Enea Silvio Piccolomini va ser papa Pius II, i el jove cardenal Borja s’assegurà prosperitat i protecció, el seu càrrec a la cúria romana, bons ingressos i el seu propi camí cap al pontificat. Els he dir que, latrines nocturnes a banda, les interferències polítiques als conclaves han arribat fin ben entrat el segle XX, com ara el 1903 amb la carta de l’emperador d’Àustria vetant un cardenal filofrancès, llegida a la mateixa Capella Sixtina, o quan el 1958, i després el 1963, els serveis secrets italians van introduir (potser per sota d’una porta de bronze) documents contra el cardenal Agagianian sospitós de connexions soviètiques. Ara, òbviament, tot és més higènic i suposem que més net i sense cartes d’emperadors ni papers dels espies. Suposem. Però també deu ser més avorrit.

Article reproduït al llibre Europeus (Alzira: Bromera, 2010)

 

Joan F. Mira | El Temps | 00/07/2004   Imprimir

Una frontera

Hem passat uns dies, en companyia de Joan Oliver, a la caseta que tinc davant del Penyagolosa. El meu amic Joan Oliver té una consistència intel·lectual i moral molt respectable, és un professional impressionant, i aquestes i altres qualitats no sembla que siguen ben apreciades, ara mateix, en certs àmbits de poder que depenen del govern de Catalunya. Com en alguns –massa– casos més o menys comparables, és el país qui hi perd, i guanyen la censura i la mediocritat. De manera que hem passat uns dies en aquestes muntanyes del nord valencià, que ni Oliver ni la seua dona sospitaven que eren tan aspres i tan belles. El País Valencià, vist des dels intineraris habituals, litorals, enganya al qui viatja amb tren o amb cotxe: creuen que és pla, quan és durament muntanyenc, més que molts altres països amb més fama de ser-ho. Com en tantes coses, la imatge que projectem els valencians és perfectament falsa, equivocada: fins i tot en un camp tan sòlid i objectiu com és la geografia. Què hi farem. Tot és qüestió de viatjar una mica, d’observar i, per exemple, d’escoltar un masover de Xodos explicant, a finals de juny, que sap racons amagats, per la banda del mas de Gargant, on creixen bolets deliciosos, moixernons, que cull abundantment i els ven a preu caríssim, en ple estiu. Vés qui ho havia de dir. Al mas de Gargant, un mas imponent, abandonat com tots, pasturen vaques i vedells de pèl blanc, gràcies a les subvencions de Brussel·les, i hem d’aventurar-nos una mica pels bancals, coberts d’herba alta abundant i de floretes innombrables, per arribar a la font amb gran placa de pedra grisa, gastada, on hi ha l’any de la construcció, el 1794, pel mateix temps, més o menys, que el botànic Cavanilles recorria aquests paratges. A l’altra banda del Penyagolosa, per la part de mas de la Cambreta, hi ha un gran balcó de roca des del qual el paisatge et pot deixar sense alè: el llom del puig per un costat, el pla de Vistabella per un altre, i al fons les muntanyes de l’Aragó, darrere de la petita vall del Carbo, plena de masos altíssims que des d’ací es veuen a baix. Passem pel santuari de Sant Joan, hi fem una visita per constatar que el sant encara atrau fidels que li deixen trossets de paper, en una taula al costat de l’altar, on escriuen el desig que li demanen: salut, amor, prosperitat, i un que només desitja “que al món tot siga com hauria de ser”. Si el sant concedeix el favor, cosa freqüent, el beneficiari li deixa un exvot. Aquesta és la frontera de la fe, antiga i present, precristiana i cristiana, de vells, de joves i d’adolescents que també hi creuen i escriuen papers.

Dinem al Puerto, Puertomingalvo, que és el primer poble d’Aragó, a l’altra banda de la ratlla. Un poble que degué ser desolat, i que ara el nou turisme restaura de manera indecent, falsament rústica, falsament típica i falsament antiga. Un desastre universal, pel que sembla, que els arquitectes no tallen sinó que patrocinen. És un poble tan diferent de Vistabella (l’últim de la part valenciana), que és com entrar en un altre país: un altre aire als carrers, un altre estil a les cases, un passat d’aristocràcia de pedra rural, que a Vistabella és absent. Vistabella té un petit aire urbà, com Vilafranca en contrast amb la Iglesuela. I a la tornada ens aturem a la ratlla mateixa, al pont sobre el riu Montlleó: baixem a la vora del riu, entre cingles altíssims i pins i vegetació espessa. Hi passa un pam d’aigua claríssima, i ens quedem asseguts una estona: a l’altra banda de l’aigua és el Regne de València, en aquesta és el Regne d’Aragó, i d’això ja fa més de set segles i mig. L’antiga ratlla, el riu, potser no vol dir res, o vol dir molt. Quan pugem a la carretera, a la barana del pont algú ha escrit amb grans lletres “Espanya”, i a la boca d’un túnel que també fa de límit, hi ha pintades amb quatre barres que algú ha completat després amb una franja blava, amb “País Valencià” que algú ha empastifat i ha posat “Regne” al costat.

Després de tanta bellesa, les meues meditacions són més aviat pessimistes. I el meu amic Joan Oliver, que entén tantes coses, aquesta no l’entén.

Reproduït a La condició valenciana (Alzira: Bromera, 2014), pàg. 80-82

 

Joan F. Mira | El Temps | 01/10/2002   Imprimir

Rovellons

No pensen vostés que els he de fer una exhibició de mèrits com a boletaire eventual, no senyor. Tot el contrari: la meua afició a aquesta pràctica, cultura o devoció ritual tan abundant al nostre país, és del tot insuficient, i les meues qualitats o coneixements són, per dir-ho ja d’entrada, insigificants per no dir gairebé inexistents. Aquests dies deu fer dos anys –i no era la primera vegada–, passejava jo pel mercat de Vic un diumenge de matí, i contemplava amb incrèdul embadaliment l’abundor i la varietat de bolets que les parades hi exhibien: tan variats, i tants, que ni la forma o l’aspecte, ni el nom, ni el sabor que deuen tindre a taula, no els puc recordar ni de lluny. Sembla que als països amb muntanyes humides, o bé on plou a finals d’estiu i els freds no són rigorosos abans d’hora, la cultura del bolet té un crèdit extens i provoca reverència i passions. Com a la Catalunya oriental (el Montseny i assimilats, sobretot), al País Basc, o a les comarques del centre i del nord del País Valencià. Ja se sap, doncs, que els bascos són bons boletaires, els catalans humits també, els valencians de secà no tant, i de la resta de gent peninsular no consta l’afició. A la muntanya de Cuenca, quan hi començà a acudir gent valenciana a buscar rovellons, pareix que deien que “estos valencianos” eren visiblement bojos. Ara mateix, però, de rovellons en busca tothom, a tot arreu, a tort i a dret: caravanes de cotxes ixen cada dissabte o diumenge d’aquests mesos de setembre i d’octubre, enfilen carreteres cap a la muntanya, desembarquen famílies senceres, colles d’amics, devastadors del bosc, i passen els matins d’allò més distrets furgant al peu dels pins. Als pobles, se’ls miren amb resignada satisfacció, com es miren els caçadors innombrables, els curiosos i els forasters de tot pèl: molesten, però deixen bona moneda als restaurants i als bars, col·laboren a l’economia local, sempre tan insegura. Que les terres de muntanya patisquen invasions regulars de gent litoral i urbana, és una novetat absoluta en la història: sempre ha estat al contrari, sempre ha sigut més natural baixar que no pujar. Però, ja se sap, l’excés de cotxes i l’abundància d’asfalt, els diners gastadors, l’avorriment, els llargs caps buits de setmana, i altres canvis i alteracions en l’antropologia social, han produït aquesta estranya revolució. Masses urbanes buscant rovellons.

I enguany, que ha estat excepcionalment bo per als bolets (agost plujós, ja se sap), l’optismisme de les masses també és excepcional: hi pugen en processó, i sembla que tothom torna del bosc carregat i content. Fins i tot jo mateix, que cada any comprove repetidament la meua ineptitud en aquest camp, fa uns dies vaig tornar a casa amb una cistelleta plena. No tinc passió muntanyera, ni enyoraments del temps feliç de la natura, ni practique romàntiques emocions boscanes, ni cap d’aquests efectes de la mala literatura. Simplement passa que m’agrada molt, moltíssim, caminar de tant en tant pels boscos d’aquesta muntanya que estime, el Penyagolosa, si pot ser sol o amb molt escassa i estimada companyia, i aquest temps dels rovellons és potser el millor de l’any. Si vaig per racons despoblats, amb algun mas en ruïna, per fondals i costers que pareix que només jo freqüente, per camins i senders que fa tot l’efecte que no ha trepitjat ningú en molts mesos (sembla impossible, però n’hi ha) i on no trobe persona vivent en tot el matí, si m’interne en el bosc ben humit, ben espés, ben ombrívol en un dia de sol i de núvols blancs i grisos, si camine entre troncs i falgueres trepitjant molsa i fulles toves, i si damunt de tot això, entre tantíssims bolets de colors, bolets desconeguts, útils o perillosos que no sé discernir, trobe alguns rovellons comuns i vulgars, modestos, amagats, saborosos, de color carabassa apagat, llavors el gust de la vida coneix unes hores de felicitat quasi perfecta. Els rovellons, vostés ja ho han comprés perfectament, són només un pretext.

 

 

<<  <  [134]  [135]  [136]  [137]  [138]  >  >> 
Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS