Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dilluns, 19 de novembre de 2018
<<  <  [134]  [135]  [136]  [137]  [138]  [139]  >  >> 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1262 | 19/08/2008   Imprimir

Som poca cosa

La pràctica dels meus diversos oficis d’escriptor requereix, de tant en tant, buscar i usar informacions sobre fets històrics, literaris, biogràfics, i altres referències que la memòria, almenys la meua, és del tot insuficient per emmagatzemar i recordar. D’altra banda, la meua habilitat electrònica és més aviat escassa, i la meua fe en la correcció de Wikipèdia i altres fonts aleatòries és també moderada o del tot inexistent. De manera que dispose, en la meua bilbioteca, d’un bon grapat de diccionaris, enciclopèdies de molts volums, i d’alguns patracols considerables que més d’una vegada em trauen del pou del dubte o em subministren el material que busque. Amb un d’aquests volums, anomenat The Timetables of History, que és una mena de calendari universal amb dates i noms i fets que van més o menys des del paleolítics fins el pontificat de Joan Pau II, unes vuit-centes pàgines en foli a quatre columnes i lletra menuda, m’entretinc de tant en tant per pura curiositat, per necessitat o per vici. No és la primera vegada que, en dies ociosos o, com ara mateix, en un matí de calor d’agost al meu estudi, passe una estona distreta buscant-hi ressonàncies domèstiques, o fent com feien aquells bons homes de la Renaixença: “Som gent honrada, som gent senzilla, / excursionistes del Rat Penat: / anem per pobles, anem per viles / buscant memòries del temps passat.” El volum en qüestió inclou aproximadament unes 22.500 referències, de manera que, per simple probabilitat elemental, ens haurien de tocar, als valencians, almenys un 1% o, més modestament, un raquític 0,5%, és a dir com a mínim entre cinquanta i cent noms, dates o fets. Sobretot si pensem en la nostra hipotètica glòria tardomedieval, o en allò de “paladins de l’art t’ofrenen / ses victòries gegantines”, que diu l’hime en la lletra oficial que va fer aprovar Joan Lerma a les Corts Valencianes. Doncs, no: al calendari universal no apareixen ni Sorolla ni Benlliure, ni Pinazo, ni cap altre gegant victoriós del gremi artístic. No sé si, en edicions més recents o futures, hi inclouran l’insigne constructor Calatrava. En l’apartat sonor, aquest poble de músics no ha aconseguit col·locar cap referència al mestre Rodrigo, al mestre Serrano ni al mestre Chapí, vés quina injustícia. És molt més greu, i més incomprensible, que en la columna de les lletres no hi figuren ni Joanot Martorell ni Ausiàs Marc, que aquests sí que mereixen un bon lloc. Què hi farem. Tampoc no apareix, en les ciències, el professor Grisolia, president del Consell Valencià de Cultura, i científic oficial del règim PSOE i del règim PP.

Observant amb deteniment la columna militar i política, localitze l’any 1213, data d’accés al tron del King James I of Aragon, i això és tot en matèria de reis que considerem nostres, o de dates històriques que hem pogut protagonitzar o patir. Per fortuna, si és que això és una fortuna, vist l’ús barroer que se n’ha fet i se’n fa, gràcies a l’església romana un compatriota nostre hi apareix amb mitja dotzena d’entrades o referències. Es tracta del nostre papa exemplar, òbviament, Alexandre VI Borja (Borgia, és clar), present en diversos tractes i vicissituds que sí que afecten la història d’Europa, i a través dels seus fills Lucrècia i Cèsar. I apareix, una única vegada, el nom de València: associat a la creació de la Universitat, l’any 1500, vés per on. Busque Vives, ja amb poques esperances, i resulta que sí que figura en el gran Calendari de la Història. Però no en la columna “Filosofia” etc., sinó en la de “Vida quotidiana”, l’any 1535, quan va publicar De sublevatione pauperum, demanant als poders públics ajuda per als pobres, recorda el llibre gros. Aquesta és l’única obra d’autor valencià que pareix que té interés universal, i no diré que no siga simptomàtic. Potser perquè els pobres de la història som nosaltres, amb fantasies públiques de rics, i no hi ha poders públics que ens ajuden. Això, en tot cas, és el que som al món, i ben mirat és poca cosa. No és estrany, doncs, que els nostres governants ens vulguen fer entrar al llibre gros amb curses de naus i de cotxes.

Reproduït a La condició valenciana (Alzira: Bromera, 2014)
 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1261 | 12/08/2008   Imprimir

El tren que passa

Jo sóc un home, com el del títol d’un relat i el d’alguna pel·lícula, que mira passar els trens. També somnie sovint que en perd un, de tren, que arribe tard a l’estació, vaig corrent per l’andana, però el que havia de portar-me a una destinació feliç acaba d’arrancar, el veig com s’allunya lentament mentre els meus passos agitats ja són inútils a l’extrem de l’andana deserta. També sol passar que el tren, si l’he agafat, s’atura en algun lloc impossible, he de baixar, i el viatge s’acaba en el buit: mai no arribe allà on anava, que tampoc no sé on és. En fi, coses meues i del meu psicoanalista, quan en tenia: li ho contava, ell callava, i ho vaig deixar córrer. Qui sap si és resultat del fet que gran part de la vida he viscut al costat del ferrocarril, al carrer de Pelayo de València, quasi tocant l’estació del Nord, a l’avinguda de Vila-real a Castelló, a la vora mateixa de la via (fins fa pocs anys, que el progrés va enterrar les vies i facilità el trànsit de cotxes i motos, d’estrèpit més molest que la remor clàssica dels trens), i també cada estiu, més de trenta anys, els he vist passar entre la mar i la meua caseta a la platja. Els veia passar amb majestat i parsimònia, perquè cap d’ells no podia córrer, tant si anaven carregats de contenidors o de cotxes com si transportaven joves executius amb la galta enganxada al telèfon mòbil. Tant se valia, uns trens com uns altres: per davant de ma casa, entre Benicàssim i Orpesa, no corrien. Passaven lentament eixint dels talls estrets de roca, entraven en revolts traçats fa prop d’un segle i mig, fregaven la mar sobre trinxeres i talussos precaris, passaven pel costat d’antigues torres de guarda contra els pirates de Berberia, i així anaven fent el recorregut històric i turístic, un tren darrere d’un altre, fent torns en les dues direccions, perquè només hi havia una via. En efecte, entre València i Barcelona, capitals famoses de països molt poblats i de molt de comerç i molta indústria, el ferrocarril era de via única fins fa molt poc temps, i encara ho és en una part del recorregut, més o menys entre Vandellós i Tarragona, i encara sovint un tren ha d’arrambar-se en un apartador i esperar l’altre que ve de cara, com els tramvies antics a les ciutats.

El ferrocarril traçat fa prop de cent cinquanta anys sobre aquest litoral, que és amb tota certesa el més poblat i actiu de la península ibèrica, era de via única, ha estat en gran part de via única fins fa poquíssims anys, i encara és de via única en un tram substancial del recorregut. Després, entre Tarragona i Barcelona, la via és doble però igualment és lenta i a estones tortuosa, també permet contemplar plàcidament les platges i, a l’estiu, els banyistes al sol. Aquesta via la van traçar enginyers esforçats de levita i barret de copalta, i és encara la via per on passen els trens que ens uneixen, o no, entre nosaltres i amb la resta d’Europa. Davant de casa meua, ni a la ciutat ni a la mar, ja no veig passar els trens: ara, diuen, són més europeus, si no en l’amplària de les vies almenys en confort i en una mica més de velocitat. Ja sé que el ministeri espanyol que fomenta l’obra pública treballa abstractament, i sense pressa, per fer-nos vies del segle XXI allà on encara són del XIX. Ja sé que cap a l’any 2020, 2030 o en alguna data incerta, tindrem entre Barcelona i València vies i trens de la mateixa categoria que els trens i les vies que van a Madrid o ixen de Madrid. Ja sé que, mirant passar els trens, jo meditava sobre els accidents de la vida, i ara que no els veig passar medite sobre el mapa ferroviari d’Espanya, país que, segons el president del govern, té més kilòmetres d’alta velocitat que cap altre d’Europa i del món, som els més rics, els que gastem més luxes ferroviaris. Som els que tenim la xarxa de ferrocarrils més pobra i escassa d’Europa, però tenim Alta Velocitat Espanyola, alta velocitat madrilenya, i la ministra del ram ja recorda sovint que això consolida i articula Espanya. Ara els trens que jo mirava passar, passen per darrere de casa i no els veig, però encara, entre Barcelona i València, estem units per una via única que té un segle i mig d’existència. Vostés saben per què, i jo també, i els diaris no en parlen.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1260 | 05/08/2008   Imprimir

Nota de lectura

He explicat aquesta història fa pocs dies en un altre lloc, però no vull privar els lectors del Temps d’una perla tan fina. Això és que Santi Cortés, que prepara un treball sobre l’Editorial 3i4, em va fer una llarga entrevista i em va passar uns papers ben curiosos, conservats en no sé quin arxiu d’Alcalá de Henares, supose que dedicat a aquesta mena de documents. Això era que jo havia escrit una novel·la, El bou de foc, i els funcionaris de la censura hi havien d’aplicar els seus criteris implacables. Així, un dels informes afirma, entre altres coses: “La novela mezcla conceptos distintos, variados que van desde la referencia a la guerra española... donde da a entender que moros, italianos y carlistas, a quienes titula generalizadamente como ‘fascistas’ llegan en intento frustrado de castramiento en el Colegio por haber denunciado a un compañero (ello parece deducir que las fuerzas del Movimiento eran vandalicas y salvajes).” No he alterat l’original: el censor no era, certament, un mestre de l’idioma. Ni de la síntesi argumental, perquè això que els feixistes arriben al col·legi en un intent frustrat de castració és una invenció rigorosa: jo no tenia tanta fantasia. On el bon home s’espanta, sobretot, és en matèria de religió i de sexe: la novel·la, assegura, “emplea toda clase de lengueje soez en descripciones de tipo sexual. Asi en la pag. 108 se está hablando de preservativos. Pero sobre sale sobre todo la pag. 102, 187, 191 y 208 entre otras donde se vierten conceptos a la Religion ‘me cago en la Hostia’; ‘foller a la Virgen’ y aquella otra como ‘cagarse en Dios’ y así la novela es destructiva y escandalosa a la moral que se predica en nuestro pais bajo los principios del cristianismo.” La moral del país i els principis del cristianisme, poden ser destruïts si hom parla de preservatius, i molt més si un personatge rural deixa anar exabruptes tan grossos, com ara “aquell és capaç de fotre la Mare de Déu”, que el censor interpreta com “foller a la Virgen”. Poca broma amb aquestes coses, ja que l’escàndol públic i l’atemptat a la religió són matèries que “dan pié para una denuncia ajustada a ley y si ello no se considerara suficiente en cuanto al delito tendriamos el numero 5º del Art. 566 y el nº 3º del 567 del Libro III del Codigo Penal vigente.” I remata i conclou: “Ahora bien una accion eficaz desde el punto de vista de los Tribunales si se quiere cortar con la invasion de libelos de esta naturaleza sería el de secuestro con la denuncia pertinente que cuando menos de no prosperar la accion en cuanto a procesamiento si lo sería en impedir la divulgacion a través del parrafo 2º del art, 635 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal.” Firmat a Madrid, el 6 de desembre de 1974. Si a l’autor no se li aplica el Codi Penal, almenys que ho pague el llibre. 

Hi ha també un altre informe sobre la mateixa novel·la (no en devien tindre prou amb un), on el censor de torn es pregunta retòricament: “¿Ataca al dogma? ¿A la moral? ¿A la Iglesia o a sus Ministros? ¿Al Régimen y a sus instituciones? ¿A las personas que colaboran o han colaborado con el Régimen?” Respon, evidentment, que sí, que sí que ataca el dogma, la moral, l’església, el règim i les persones que hi col·laboren, i conclou: “Por toda la novela, aqui y allá, discurre lo sexual a veces de manera soez y en el lenguaje que pretende ser realista no se hurtan las blasfemias en el lenguaje...” “Debe, pues, ser puesta la obra a disposición del Ministerio fiscal.” Madrid a 4 de desembre de 1974. El lector. El funcionari censor firma com a “lector”: és un detall ben sensible. Finalment, sembla que es van limitar a exigir que tallaren tres pàgines del llibre ja imprès, devien ser les més perilloses, i n’enganxaren tres de noves i més neutres. Gestions oportunes van evitar el desficaci, el llibre va arribar a les llibreries, i fins i tot als alumnes d’instituts, i un capellà el va proclamar blasfem i pornogràfic en un sermó dominical. La novel·leta, per cert, era del tot innocent. I la història demostra que els censors, abans i ara, tots els censors, polítics, ideològics i morals, pateixen restrenyiment professional.

 
Joan F. Mira | El Temps | 00/11/2006   Imprimir

Escòcia lliure

Fa pocs dies, en la constitució del parlament de Catalunya, el president acabat d’elegir tancà el seu discurs, segons diu la premsa, amb la invocació o crit ritual “Visca Catalunya lliure”. No està molt clar què vol dir “lliure”, en aquest cas: si es tracta d’invocar una llibertat abstracta, de recordar una fantasia, d’un eslògan publicitari, o d’un enunciat polític seriós i eficaç. Certament, aquesta última cosa no pareix molt probable: és cert que l’oficiant pertany a un partit dit “independentista”, i que aquest partit té una força considerable al parlament, però és igualment cert que de la independència no se’n parla, ni poc ni molt, com a projecte visible o factible. La idea de fons, la condició condicionant, és que es tracta d’una il·lusió deliciosa, d’una autosatisfacció ideal i emocional, però que la realitat de les coses (la realitat es diu Espanya, i segons alguns Europa) la fa del tot irrealitzable. Per tant, conservem la il·lusió, però dediquem-nos a les coses serioses: així és com va la cosa, i no sembla que cap “independentista” plantege seriosament alguna forma de procés cap a la independència. A Europa occidental, segons és fe general a tot el Regne d’Espanya (i a la República Francesa, i en gairebé tots els països de la Unió), imaginar nous estats independents ja no és possible, ni toca, ni és de cap manera acceptable. A l’Europa central i oriental, fa poc més de quinze anys, tampoc no semblava possible, i després va passar el que va passar. Però allò, se sol dir, era una cosa excepcional, estranya i diferent:  els països d’Europa occidental no ho poden mirar com a exemple ni com a precedent. Per què? Ah, doncs, perquè no. Deu ser una cosa misteriosa, substancial, metafísica: ací els estats són els que són, i això se suposa ontològicament intocable.

Bé, doncs, a Escòcia almenys no ho volen veure així. A Escòcia parlen molt seriosament d’independència. Tranquil·lament, sense fer grans escarafalls, a poc a poc, creixent una elecció darrere de l’altra, creixent en els sondeigs i en l’opinió general. Ara mateix, sembla que ja més del 50% dels escocesos en són clarament partidaris.

En algun lloc he explicat aquella festa a què vaig assistir, ja fa molts anys, prop de la població d’Oban, al nord de Glasgow. Hi havia una petita multitud en uns camps a l’eixida del poble, i cap allà que vam anar, a fer d’espectadors del festival. Un animador amb micròfon anunciava les competicions d’esports tradicionals amb expressions com la següent: “I ara, senyores i senyors, el participant, bon escocés, llançarà un tronc de tant de llarg i tantes lliures de pes, que entre dos anglesos no podrien ni alçar-lo de terra”. I després del tossing the log venien les pedres, que cap anglés tindria força per llançar, o una mena de martells, o el que fóra. La cosa important era que allà només hi havia escocesos ben cepats, que no eren anglesos. S’ho passaven d’allò més bé i aplaudien amb entusiasme tot esment de com són de nyicris i ridículs els anglesos. Era doctrina pública. Llavors hi hagué desfilades de grups i d’associacions diverses, amb molta gaita i molta falda de quadres, bandes marcials amb pells de lleopard (que tant han amenitzat, per cert, les guerres colonials britàniques), i una grans carrossa o remolc en representació del Partit Nacionalista Escocès. La carrossa del partit era plena de joves vestits d’Astèrix i Obèlix, és a dir suposadament amb uniforme de celtes primitius, amb pantalons de quadres, espasa i casc amb banyes. Més purament autèntics i primitius que William Wallace i els herois del Braveheart. Bé, això era Escòcia, a més del whisky, la IBM, Balmoral i el petroli. I ara aquell Partit Nacioanlista Escocés, que fa trenta anys era folklore, és ja la força política majoritària, segurament guanyarà les pròximes eleccions, i assegura que proposarà un referèndum per la independència. Els anglesos, d’altra banda, no pareix que se’n preocupen gens ni mica, ni s’alteren ni s’exciten pel tema. I això, comparat amb Espanya, és una diferència substancial. Per això quan algú crida “Catalunya lliure” ja se sap que és un crit il·lusori, però quan allà criden “Escòcia lliure”, ho diuen de debò. Paciència, que tot ha d’arribar, si és que arriba.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1088 | 19/04/2005   Imprimir

Conclaves

No sé si quan vostès llegiran aquest paper tindrem un papa nou, si haurà eixit ja la fumata bianca i un dels cent disset cardenals s’haurà canviat de roba per aparèixer al balcó i saludar la gentada, com aquell dia del 1958 que jo, per aquelles coses de la vida, era a la plaça de Sant Pere i vaig veure aparèixer el fum blanc –era l’hora foscant– i la figura entranyable d’Angelo Roncalli, papa Joan XXIII, que tant s’assemblava al meu avi llaurador, i que tant estimava ma mare, un papa bo que l’església de Roma encara no ha fet sant. Com que dels afers del conclave d’enguany ja n’ha parlat la premsa fins a la saturació, com que ja se n’han dit i escrit tantes coses de poca substància (els periodistes, pobres, quan parlen del Vaticà van ben desorientats, fins i tot els qui creuen que en saben...), jo miraré només d’oferir-los una lectura entretinguda, a propòsit d’un conclave més antic, el del 1458, exactament cinc segles abans de l’elecció del cardenal Roncalli. Era el cas que s’havia mort el papa Calixt III Borja, un vell malhumorat, independent de tot poder i rigorós. Mort el papa valencià, els cardenals reunits es van trobar amb els problemes de sempre, és a dir amb les interferències polítiques de Venècia, de França, de Nàpols o de Milà, amb el pes de les grans famílies romanes, amb els enfrontaments personals, i fins i tot amb la presència d’alguns cardenals grecs i barbuts, integrats pocs anys abans en l’església llatina. En fi, que l’Esperit Sant ho tenia una mica complicat, o almenys aquesta era la impressió del jove Roderic de Borja, cardenal per obra del seu oncle difunt i amb una posició ben incòmoda a Roma. Aquell va ser el conclave de la famosa confabulació nocturna. Que va anar de la manera següent, segons recordava Roderic Borja, ja papa, en el llibre que jo li vaig dedicar fa alguns anys, després d’entrar durant molts mesos al palaus vaticans per la porta de darrere:

“Aquella mateixa nit em vingué a buscar d’Estouteville al meu cubicle, em cridava a una reunió amb els seus partidaris i jo dic espereu que em pose una camisa i ara vinc, estava despullat al llit per la gran calor, llavors em vaig acostar de puntetes al lloc on estaven reunits, que era la cambra de les latrines, feia una pudor que no es podia suportar, i quan els vaig veure allà dins en rogle, vuit cardenals en camisa i amb fanalets en la mà, em vingueren unes ganes tan grans de riure que tot d’una vaig saber quina era la meua decisió, com havia de posar el meu futur en les mans d’un home [el cardenal d’Estouteville, que representava les pressions del rei de França] que reunia la conjuració nocturna enmig de bacins plens d’aquells líquids i d’aquelles olors? ... Piccolomini m’esperava a la meua cambra, asegut en el tamboret i mirant la flama groga de l’espelma que portava en la mà: jove, potser no ets tan gran ase com jo pensava, espere que aquesta nit hauràs après alguna cosa... Aquella nit anava enrotllat en un llençol a manera de túnica com un savi grec, i tenia els peus inflats per la gota com el meu oncle... llavors Piccolomini estirà el peu més inflat dels dos i digué: jove, fes-me una miqueta de massatge i en acabant vejam si podré descansar un poc, que demà serà un dia molt dur, jo diguí: Enea Silvio, demà jo us faré papa...” I així va ser, Enea Silvio Piccolomini va ser papa Pius II, i el jove cardenal Borja s’assegurà prosperitat i protecció, el seu càrrec a la cúria romana, bons ingressos i el seu propi camí cap al pontificat. Els he dir que, latrines nocturnes a banda, les interferències polítiques als conclaves han arribat fin ben entrat el segle XX, com ara el 1903 amb la carta de l’emperador d’Àustria vetant un cardenal filofrancès, llegida a la mateixa Capella Sixtina, o quan el 1958, i després el 1963, els serveis secrets italians van introduir (potser per sota d’una porta de bronze) documents contra el cardenal Agagianian sospitós de connexions soviètiques. Ara, òbviament, tot és més higènic i suposem que més net i sense cartes d’emperadors ni papers dels espies. Suposem. Però també deu ser més avorrit.

Article reproduït al llibre Europeus (Alzira: Bromera, 2010)

 

Joan F. Mira | El Temps | 00/07/2004   Imprimir

Una frontera

Hem passat uns dies, en companyia de Joan Oliver, a la caseta que tinc davant del Penyagolosa. El meu amic Joan Oliver té una consistència intel·lectual i moral molt respectable, és un professional impressionant, i aquestes i altres qualitats no sembla que siguen ben apreciades, ara mateix, en certs àmbits de poder que depenen del govern de Catalunya. Com en alguns –massa– casos més o menys comparables, és el país qui hi perd, i guanyen la censura i la mediocritat. De manera que hem passat uns dies en aquestes muntanyes del nord valencià, que ni Oliver ni la seua dona sospitaven que eren tan aspres i tan belles. El País Valencià, vist des dels intineraris habituals, litorals, enganya al qui viatja amb tren o amb cotxe: creuen que és pla, quan és durament muntanyenc, més que molts altres països amb més fama de ser-ho. Com en tantes coses, la imatge que projectem els valencians és perfectament falsa, equivocada: fins i tot en un camp tan sòlid i objectiu com és la geografia. Què hi farem. Tot és qüestió de viatjar una mica, d’observar i, per exemple, d’escoltar un masover de Xodos explicant, a finals de juny, que sap racons amagats, per la banda del mas de Gargant, on creixen bolets deliciosos, moixernons, que cull abundantment i els ven a preu caríssim, en ple estiu. Vés qui ho havia de dir. Al mas de Gargant, un mas imponent, abandonat com tots, pasturen vaques i vedells de pèl blanc, gràcies a les subvencions de Brussel·les, i hem d’aventurar-nos una mica pels bancals, coberts d’herba alta abundant i de floretes innombrables, per arribar a la font amb gran placa de pedra grisa, gastada, on hi ha l’any de la construcció, el 1794, pel mateix temps, més o menys, que el botànic Cavanilles recorria aquests paratges. A l’altra banda del Penyagolosa, per la part de mas de la Cambreta, hi ha un gran balcó de roca des del qual el paisatge et pot deixar sense alè: el llom del puig per un costat, el pla de Vistabella per un altre, i al fons les muntanyes de l’Aragó, darrere de la petita vall del Carbo, plena de masos altíssims que des d’ací es veuen a baix. Passem pel santuari de Sant Joan, hi fem una visita per constatar que el sant encara atrau fidels que li deixen trossets de paper, en una taula al costat de l’altar, on escriuen el desig que li demanen: salut, amor, prosperitat, i un que només desitja “que al món tot siga com hauria de ser”. Si el sant concedeix el favor, cosa freqüent, el beneficiari li deixa un exvot. Aquesta és la frontera de la fe, antiga i present, precristiana i cristiana, de vells, de joves i d’adolescents que també hi creuen i escriuen papers.

Dinem al Puerto, Puertomingalvo, que és el primer poble d’Aragó, a l’altra banda de la ratlla. Un poble que degué ser desolat, i que ara el nou turisme restaura de manera indecent, falsament rústica, falsament típica i falsament antiga. Un desastre universal, pel que sembla, que els arquitectes no tallen sinó que patrocinen. És un poble tan diferent de Vistabella (l’últim de la part valenciana), que és com entrar en un altre país: un altre aire als carrers, un altre estil a les cases, un passat d’aristocràcia de pedra rural, que a Vistabella és absent. Vistabella té un petit aire urbà, com Vilafranca en contrast amb la Iglesuela. I a la tornada ens aturem a la ratlla mateixa, al pont sobre el riu Montlleó: baixem a la vora del riu, entre cingles altíssims i pins i vegetació espessa. Hi passa un pam d’aigua claríssima, i ens quedem asseguts una estona: a l’altra banda de l’aigua és el Regne de València, en aquesta és el Regne d’Aragó, i d’això ja fa més de set segles i mig. L’antiga ratlla, el riu, potser no vol dir res, o vol dir molt. Quan pugem a la carretera, a la barana del pont algú ha escrit amb grans lletres “Espanya”, i a la boca d’un túnel que també fa de límit, hi ha pintades amb quatre barres que algú ha completat després amb una franja blava, amb “País Valencià” que algú ha empastifat i ha posat “Regne” al costat.

Després de tanta bellesa, les meues meditacions són més aviat pessimistes. I el meu amic Joan Oliver, que entén tantes coses, aquesta no l’entén.

Reproduït a La condició valenciana (Alzira: Bromera, 2014), pàg. 80-82

 

<<  <  [134]  [135]  [136]  [137]  [138]  [139]  >  >> 
Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS