Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimecres, 23 d'agost de 2017
<<  <  [1]  [2]  [3]  [4]  [5]  [6]  >  >> 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1706 | 21/02/2017   Imprimir

Ara que fa vint anys: Antifranquistes

D’això també fa vint anys (com tantes altres coses, en la meua memòria “civil”, de les quals ja fa vint anys, o quaranta, o més...), i era un llarg comentari a partir d’una entrevista a Raimon que, rellegida ara, veig que seria quasi puntualment aprofitable. Deia, per exemple: “Ja no em sent part de quasi res”, i fa la sensació que tenia bones raons per proclamar el seu particular Goodbye to all that, com l’admirable Graves, i després retirar-se a una casa remota davant de la mar. Per cert, el dia que aparegué aquella entrevista era un 23 de febrer, data d’infausta memòria que ja llavors semblava vaga i vaporosa, i ara mateix és gairebé inexistent (ara, quan torna a haver-hi alts personatges que pensen i escriuen que, si és el cas, potser caldrà acudir a les forces armades...). En fi, que fa vint anys ja semblava oblidat aquell dia, oblidat l’esglai d’uns pocs i la passivitat de la immensa majoria, i oblidat el fet que bona part dels que manaven en 1997, val a dir bona part del PP, havien estat disposats a donar un suport cordial als qui el 1981 estigueren a punt de manar per la força. I que, com a València, hi hagué grans titulars de diari preparats, a favor dels generals i dels tancs. Això és el que hi hagué, devia recordar Raimon, i ja pareixia que no hi hagué res. Després, l’entrevistador diu: “Passats més de 20 anys de democràcia, potser l’actual situació valenciana siga una de les menys previstes per l’antifranquisme.” I contesta Raimon: “L’antifranquisme sempre va ser molt minoritari”. I continua: “Mire si va ser minoritari que el setembre de 1975, dies, dies!, abans de morir Franco, van afusellar cinc persones a Espanya i no hi hagué una sola manifestació de protesta mereixedora d’aquest nom, excepte, potser, al País Basc. Antifranquisme? Quin antifranquisme? No m’estranya que, així, es va fer la transició que es va fer”.

Està molt lleig recordar que el règim mai no va caure, que mai el vam tombar, que mai vam eixir massivament al carrer com en altres dictadures, com a Belgrad o a Bucarest, a Praga, Berlín Est, Varsòvia, Buenos Aires, on siga. Ja sé que ací era diferent, però mai no hi hagué deu milions de treballadors en un sindicat il·legal com Solidarnosc, ni resant rosaris ni sense resar-los. Mai no vam fer la revolució de vellut, ni d’espart, ni vam portar un escriptor a la presidència de la república. Mai no vam fer quasi res que fóra realment massiu, ni un poble sencer alçat contra l’opressió, ni coses per l’estil. Els que van fer (o vam fer) alguna cosa eren ben pocs, i com que semblava que tot era negociable (no era cert: tot no!), tot es va negociar, de manera que així hi hagué pau però molt poca glòria.

I per si serveix com a mostra (no sé del cert si anècdota o demostració), recordaré que pocs anys abans de produir-se el hecho sucesorio hi hagué el gran referèndum sobre la Ley Orgánica del Estado, mena de “constitució” franquista, que assegurava la mateixa successió. Va acudir quasi tothom a votar, amb gens de llibertat, com era habitual, i els funcionaris de l’Estat (com era el meu cas, jove catedràtic d’institut) amb molt clara obligació. Però en tot cas, legalment, físicament, es podia votar en blanc o, cosa més emocionant, es podia també votar “no”. La mesa electoral era al mateix institut i jo hi vaig acudir amb una col·lega, amb ganes sobretot de fer valdre un petit dret legal. Sobre la taula només hi havia paperetes amb el Sí, de manera que en vam demanar de blanques i amb el No, i el president posà molt mala cara però hagué d’enviar-ne a buscar: era legal, insistisc. Doncs bé, la gent que feia cua per votar, persones normals i corrents, en veure el que passava, es van apartar de nosaltres, com si tinguérem la pesta, i no van deixar de mirar-nos de través, protestants inesperats i perillosos. L’endemà, el president d’una altra mesa, company també d’institut, em va explicar amb cara radiant que no havien tingut necessitat d’arreglar el resultat per complir les consignes rebudes: la seua acta amb el 97% de Sí, i la resta nuls, era del tot real. Ningú no li havia demanat una papereta amb el No. Això era, i vostès dispensen, l’antifranquisme popular, i Raimon tenia més raó que un sant. I diu també l’entrevistador: “Parlàvem de València”. Raimon recorda que el valencianisme polític havia estat tan minoritari com ho va ser l’antifranquisme i, per tant, conclou, “per a mi no ha sigut cap sorpresa tot el que ha passat [feia alguns anys que governava el PP, amb totes les conseqüències...]. Ni tan sols que s’arribe a la cabronada analfabeta de discutir la unitat de la llengua”. Doncs sí: havia passat això, després han passat més coses, i si no anem amb molt de compte poden tornar a passar: atenció a les idees de la senyora Bonig. I es torna a escampar una olor molt antiga.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1705 | 14/02/2017   Imprimir

Ara que fa vint anys: Paella de callos

Això era un escrit meu, del febrer de 1997, i no estic del tot segur si, passats vint anys d’aquell paper (publicat en castellà, i que provocà cartes irades al director...), el tornaria a escriure o no. No n’estic segur, però probablement sí, encara que amb una mica més de comprensió i d’humor amable. La substància, però, seria la mateixa. No intenteu buscar-li sentits ocults al títol, començava llavors: “paella de callos” és simplement això, paella de callos, una cosa que sembla ser que mengen a Madrid. En efecte, pocs dies abans d’escriure aquell article jo havia visitat breument la capital del nostre regne comú, el de debò, el d’Espanya, fet que no té res de particular i que he repetit ben sovint, per raons professionals o personals. Passar uns dies a Madrid, de tant en tant, pot ser una activitat molt profitosa, considerant sobretot que allà hi ha el fabulós Museo del Prado, on he consumit tantes i tantes hores de contemplació, i també aquell altre museu on tenen un gran retrat de Tita la Baronessa. A Madrid hom també pot fer altes gestions oficials, no sempre positives, com aquella visita al ministre Barrionuevo, en nom d’Acció Cultural, pel conflicte que (per instigació de Joan Lerma) teníem a causa de les emissions de TV3, amb el resultat que pocs dies més tard enviaren la Guàrdia Civil a precintar manu militari les antenes. O podia ser rebut amablement per la ministra Alborch, que amablement remetia a la irrealitat de l’infinit la resposta a la poqueta cosa que li demanava, no per a mi sinó per la salut de la nostra i seua llengua, per exemple. I hom pot també visitar el monestir de les Descalzas Reales, activitat que recomane sense reserves: és una meravella subtil, on la quasi total soledat del visitant està habitualment assegurada. Allò que mai no he sabut fer a Madrid, satisfactòriament, és passejar amb el mateix gust que passege a Barcelona o a València. Busqueu-hi, en aquella capital de (quasi) totes les Espanyes, un espai per deambular més o menys equiparable a la Rambla o al passeig de Gràcia: és inútil, no existeix. O busqueu-hi barris tan agradables per passejar-hi sense pressa com bona part de la València intramurs: no hi trobareu res d’equivalent. No parle per parlar, ni per manies ancestrals, és pura constatació, pur empirisme. En francès existeix el verb flâner, de difícil traducció, i que el Larousse defineix com “passejar sense objecte, a l’atzar; caminar sans se presser”, perdent el temps, peresosament. És el que jo faig amb molt de gust i facilitat per alguns barris, carrers i places de València (o a Roma o a París, no tant a Londres...), i el que em costa moltíssim poder fer igualment a Madrid, fora dels museus i dels parcs.

Els llocs per on hom podria flâner, en aquesta ciutat, s’haurien de trobar, més o menys, entre la Gran Vía i el Paseo del Prado (el mal anomenat “Madrid de los Austrias”, nom tan incert com el de “Barri Gòtic” a Barcelona: gràcies que a València no gastem noms així de falsos), la Plaza Mayor que mai no he aconseguit que m’agrade com la seua germana de Salamanca, i els carrerons i les places de tota aquella part. En qualsevol cas, no s’hi pot flâner gens a gust, per allí. Costa massa caminar amb peresa i amb calma, sense que moleste el soroll, la brutícia, la falta de gràcia i la falta de pau: un veí insigne del barri, l’escriptor Javier Marías, ho diu molt més gràficament i brutalment que jo. No en tenen la culpa els madrilenys de fa dos segles o quatre, la tenen els bars, botigues i restaurants d’ara i la seua ben poc exigent clientela, en gran part forastera, i supose que també determinats serveis municipals. Jo no voldria veure mai els meus barris més estimats de València convertits en una cosa així, plens de bars i de restaurants cutres, d’anuncis ofensius, les voreres ocupades per pissarres amb el menú del dia, i altres horrors mals de descriure (no ho voldria veure, escrivia fa vint anys, però potser ja ho he vist...). I no era prou, en aquells barris d’allà, que en un bar t’oferiren una “tapa de paella”, un miniplat d’arròs groc amb una gamba. No era prou: hi havia restaurants per la Plaza Mayor −n’hi ha encara?−, que anunciaven paella de callos. Així mateix: paella de callos. Imagine que volien unir, en germandat nefanda, dos noms tan típics del folklore gastronòmic espanyol, per engany d’estrangers i corrupció de naturals. Perquè, o imagine alguna cosa així, o no sé què imaginar; tot i que, vist l’aire que han aconseguit donar a aquells pobres carrers, es pot imaginar qualsevol cosa. Paella de jamón serrano, paella de gazpacho, paella de rabo de toro, i fins i tot, horresco referens, paella de chorizo, gran innovació de l’alta cuina. Només em preguntava per què passen coses així en aquesta part del món que aspira a ser civilitzada. I per preguntar-m’ho, una lectora del diari m’acusava de xenòfob i racista, valga’m la Virgen de la Paloma!

 

Joan F. Mira | El País | 07/02/2017   Imprimir

Els Borja, el Papa

És a dir, aquells Borja i companyia famosa de finals del segle XV, i el papa Francesc feliçment regnant en aquests inicis del XXI. Vostès possiblement van llegir, no fa gaire, una entrevista que publicà aquest diari, en la qual el Sant Pare, preguntat sobre la corrupció a l’Església Romana en temps present i en temps passat, va posar com a exemple suprem el papa Alexandre VI i la filla Lucrècia i “sus tecitos”, on “tecitos”, un anacronisme tan sorprenent com si hagués dit “cafecitos”, significava simplement els llegendaris (i inexistents) verins que vessava la dona fatal en les tasses i els gots de les víctimes. Déu meu, pobra noia, quins lúgubres disbarats ha de patir encara després de cinc segles d’ignomínies sense un pèl de fonament en la història real.

Jo comprenc que les llegendes negres són males de blanquejar una mica, difícils de reduir a l’habitual grisor humana. Comprenc que quan una llegenda bèstia i maligna (totes són iguals: sexe, sang, diners, dimonis, la recepta habitual) té com a actors papes i fills de papes, la temptació és encara més grossa. Comprenc que amb això és puga fer mala informació i pitjor literatura. Però ací s’acaba la meua comprensió. Allò que em costa d’entendre és que a hores d’ara hom continue presentant com a veritat his-tòrica, amb aire de novel·la o no, les més banals i barroeres mentides. I fa pena que el Papa s’ho crega: espere que no siga doctrina de fe. D’altra banda, si algú vol vendre un subproducte literari sobre els Borja en forma de novel·la de padrins mafiosos, és molt lliure de fer-ho. No és tan lliure de voler-ho presentar com a “històric”, basat en fets i en personatges reals. Vaig intentar llegir les primeres cinquanta pàgines d’aquell engendre que parí Mario Puzo, i no vaig poder continuar: era massa grotescament ignorant, massa ridículament fals, massa de tot. L’autor no sabia què era un papa, què era un bisbe, un cardenal, un concili, un conclave, un palau romà, un Orsini, no sabia absolutament res. Res de res, i punt final. Aventures borgianes al nivell de Mortadelo y Filemón. Però això és el que es vengué per milions d’exemplars en tot el planeta, i aquesta la imatge que s’escampà (encara més!) dels nostres compatriotes, naturals, segons Puzo, del “principat de València”.

Després, en el dominical d’aquest mateix diari Alexandre VI hi apareixia associat a Hitler, Stalin, Àtila i Neró. El més pervers de tots els pontífexs, que realitzà “verdaderos alardes de desenfreno”, pare de Lucrècia, “una de las mujeres más pervertidas del Renacimiento”, i que “consiguió convertir el Vaticano en un grandioso burdel”. Vinga, doncs: don Corleone, la màfia, l’incest, el verí, la dona barbuda, l’escala damunt de la cabra, i vejam qui la diu més grossa. I alguns anys més tard, la direcció de TV-3 em demanà opinió prèvia sobre una cèlebre sèrie borgiana: la vaig veure sencera, i resistint la profunda repugnància, vaig dir allò que havia de dir (que era immunda, infame i rigorosament falsa en tot i per tot)... i la varen emetre igualment. No ens queixarem, doncs, si el papa Francesc parla dels “tecitos” de Lucrècia.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1704 | 07/02/2017   Imprimir

Sobre Trump i les xifres

No estic realment segur que la matèria trumpiana o trumpista done per tantes teories subtils, transcendents i complexes com les que ja han començat a aparèixer i a créixer en la premsa, en les tertúlies i debats, i supose que en multitud de llibres publicats o en curs de producció. De moment, cap o molt poques de les “explicacions” que he llegit tenen en compte el primer fet o idea que cal considerar: que el senyor Donald Trump no va guanyar les eleccions de novembre. És a dir, va aconseguir la presidència dels Estats Units d’Amèrica (xamba o carambola que serà llargament comentada pels historiadors futurs, si és que hi ha encara un futur amb historiadors i tot...), però no guanyà una majoria de votants, ni absoluta ni relativa. Fet i fet, i a pesar d’una campanya sovint ni encertada ni atractiva i plena d’entrebancs, la majoria de vots van ser per a Hillary Clinton, amb més de tres milions d’avantatge i més de dos punts percentuals. Només el peculiar sistema de l’elecció presidencial va donar el triomf al perdedor: un sistema d’elecció indirecta, a base de compromissaris (designats pel principi de winner takes all, que és el mateix de les eleccions parlamentàries a Gran Bretanya, per exemple), explicable i prudent per moltes raons en l’etapa fundacional, fa dos segles, però que ha esdevingut obsolet i anacrònic. Tant, que no és la primera vegada que el resultat final és estrambòtic: recordem el grapat de cartonets dubtosos amb què Bush fill va guanyar els vots electorals de Florida, i amb ells la presidència, per decisió ajustadíssima del Tribunal Suprem. Una simple circumstància, doncs, uns resultats atípics però legals, poden determinar un capgirament de conseqüències imprevisibles, uns canvis radicals en tots els camps, que hom (especialment els “experts” habituals) intenta explicar en termes sociològics o semblants, quan en realitat són efecte d’una casualitat pura i simple. En el cas que ens ocupa, no solament la majoria de l’electorat nord-americà no va votar Trump, sinó que −al contrari del que he llegit més d’una vegada aquestes setmanes− el senyor Trump va obtenir cinc punts percentuals menys que Mitt Romney, el candidat republicà en les eleccions anteriors. O siga, que Donald Trump no sols no ha fet guanyar vots al Partit Republicà, sinó que li n’ha fet perdre: del 47% de Romney el 2012 al 42% el 2016. Els comentaris, a gust del consumidor, però els nombres són els que són.

Per acabar-ho d’adobar, en tres estats importants on solien guanyar els demòcrates ha guanyat Trump (per la trista campanya que hi va fer Hillary Clinton, i per l’abstenció de molts seguidors de Bernie Sanders, que consideraven la candidata demòcrata massa poc progressista...), però només per diferències entre l’1,5% i el 0,8%. I aquests tres estats sumen més de 40 “vots electorals”, que haurien donat la presidència a H. Clinton. Els demòcrates, però, en els estats més poblats i més dinàmics, és a dir, a la costa est i a la costa oest, han guanyat per unes diferències espectaculars, com el 29% a Califòrnia, el 21% a Nova York, el 14,2% a New Jersey, el 16% a l’estat de Washington (no a Washington, DC... on Trump va aconseguir un ridícul 4%, explicable potser pel fet que la immensa majoria de la població és negra, no blanca i rossa). I pràcticament tots els estats poc poblats del centre i de l’oest, de l’estil de Montana, Wyomig, Dakota del Nord o Dakota del Sud, han votat per Donald Trump i li han donat la massa de delegats electorals. Afegim, encara, que en total va anar a votar a penes el 60% dels ciutadans, i així resulta que el gran triomfador, comptat i debatut, va rebre el suport de menys del 30% dels vots possibles. És a dir, que no hi ha hagut, de cap manera, un desplaçament general de l’electorat cap a la dreta intolerant, virulenta i demagògica; que no ha derivat cap a aquesta dreta “trumpista” (més del tipus Berlusconi que del tipus Le Pen...) ni tan sols el conjunt del vot conservador habitual; que el senyor Trump no representa, en absolut, ni el pensament, ni la tendència, ni les posicions i actituds de la majoria del poble dels EUA. Més aviat el contrari, i això, si no vaig errat, s’anirà veient (i ja comença a veure’s) a mesura que s’acumulen els disbarats, relliscades, bestieses de paraula i d’obra, improvisacions irreflexives, errors, estupideses i altres desficacis i desastres, producte de la intemperància, l’autoritarisme, la ignorància i la vanitat egòlatra d’un personatge tan atípic que és difícil trobar-li equivalents entre la llarga llista de presidents dels Estats Units d’Amèrica. Dit això, els experts ja poden fer teories. Però observant abans la realitat dels nombres, que ja sé que són sempre avorrits, com en aquest article.

 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1704 | 31/01/2017   Imprimir

Cap d’any, Roma gelada

Fins que, per raons misterioses dels satèl·lits o de les antenes no la vaig poder veure més, m’agradava seguir per la RAI la nit de Cap d’Any, sobretot l’aparició del president Carlo Azeglio Ciampi a la plaça del Quirinale, i per raons molt personals m’emocionava −com m’emociona encara− escoltar com cantaven l’himne de Mameli, aquell que comença “Fratelli d’Italia, l’Italia s’è desta, / Dell’elmo di Scipio s’è cinta la testa”. I aquests dies de primers de gener del 2017, de tan gran fred a Itàlia (no sé si durarà quan vostès llegiran aquest paper, passada més d’una setmana del dia que l’escric), recorde vivament un Cap d’Any a la ciutat de Roma, insòlitament blanca i glaçada, com ara mateix.

De les nits de Cap d’Any viscudes al llarg de moltes dècades, puc recordar-ne poques de singulars o especials. Com ara una nit passejant per San Antonio, Texas, mentre una banda d’energúmens vestis de bisbe amb mitra i capa magna tocaven rock silvestre i el personal bevia cervesa i vomitava davant de l’històric El Álamo, i jo l’endemà de matí caminava pels carrers de Houston rigorosament deserts, fantasmals, sense una ànima viva, ni una sola. Una altra a Londres fent no sé què, segurament res d’interessant. Una embarcat en un vaixell fluvial remuntant el Nil, contemplant les estrelles i bevent copetes de licor cafè que aportaven uns companys de viatge alcoians. Només una vegada em van dur, a València, a un local nocturn, de nom Mozart potser, un sacrilegi, on feien la gran festa que sol fer-se, i l’alenada, rebuf o bafarada de soroll, gentada, confetti, serpentina, música i vapor d’alcohols va ser tan gran, que a penes passada la porta vaig dir bona nit i bon any a les amables senyores que m’acompanyaven i me’n vaig anar discretament a casa.

De manera que, ja veuen vostès, d’aquests nits que universalment se suposa que han de ser de disbauxa, nits de carrer i de gresca, de campanades, barrets ridículs, castells de foc i tot això, només en recorde singularment unes poques: la resta, han estat nits prosaiques i domèstiques. “Colguen les gents ab alegria festes”, escrivia Ausiàs Marc, que jo em quedaré confortablement a casa. Però enguany, la Roma glaçada, les imatges de les fonts bellíssimes cobertes de gel i amb l’aigua convertida en estalactites i regalims blancs, m’han tornat a la memòria una nit memorablede fa més de vint anys. S’acabava s’obrir la nova Escuela Española de Historia y Arqueologia, molt prop del Panteó, però la residència per als investigadors o becaris encara no s’havia inaugurat, i el director Javier Arce, amic meu dels temps de Princeton, em va deixar la clau per si m’hi volia instal·lar uns pocs dies. De manera que la vespra de Cap d’Any, la meua dona i jo vam entrar en la casa desolada i freda, amb tot l’aire glacial d’espai deshabitat. Ben passada l’hora de sopar, vam eixir al carrer buscant algun establiment obert, però aquells carrers i places tan estimats eren deserts, els termòmetres marcaven sota zero, i davant de la Fontana di Trevi, mig congelada, vam comprar una gran paperina de castanyes torrades a una pobra dona solitària. Vam entrar al Panteó, i vam seguir uns minuts una missa nocturna, amb els fidels (estranyament i admirablement nombrosos) abrigats i a peu dret sota l’aire glacial que queia pel gran forat de la cúpula. A la Piazza Navona tots els cafès i restaurants eren tancats, sopar de calent o fer simplement un mos semblava empresa impossible, i vam alimentar una mica l’esperit seguint els cants d’una altra missa de mitjanit a Santa Agnese in Agone, a la plaça mateixa, plena també de fidels abrigats: almenys reconfortava.

Tornant cap a la “nostra” casa solitària i freda de la Via di Torre Argentina, en una replaceta vam veure un restaurant amb llum a dins però tancat, potser ple o reservat per al sopar i la festa, però jo, amb un darrer bri d’esperança, em vaig acostar per mirar atentament de prop. I mentre mirava, em va passar quasi tocant l’orella una botella buida de xampany o de spumante barat, botella de cul gros, que si en comptes d’estavellar-se als meus peus s’haguera estavellat sobre el meu crani, probablement m’hauria privat per sempre més d’escriure, llegir, recordar o viure. Vaig alçar el cap, al cinquè pis hi havia una finestra oberta, i és ben conegut que a Itàlia, entre altres tradicions delicioses, hi ha la de llançar per la finestra andròmines inservibles o velles en punt de la mitjanit de Cap d’Any. Vam acabar la festa a l’Escuela Española deserta, mirant una mica la tele enrotllats amb flassades i compartint l’última mitja dotzena de castanyes, ja fredes. Però, almenys, jo era viu.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1702 | 24/01/2017   Imprimir

El pas del temps, el futur

Com que aquesta aportació meua setmanal va començar el 2017 amb una petita reflexió sobre el temps que passa, o més aviat “com” passa, entre segles i anys, em permetran de fer-ne una altra, una mica més llarga, sobre el temps que no ha passat, el temps futur. Tucídides, en la cèlebre “introducció i mètode” a la seua Història, afirma que una de les raons que l’han mogut a escriure-la és que espera que servirà per a les generacions futures, ja que fets i condicions semblants probablement es tornaran a repetir “katà tà anthrópina”, segons “les coses humanes”. I les “coses humanes”, en tot cas, no pareix que caminen cap a la perfecció ni cap a algun final que Algú ha definit: la història no és, per als grecs, una evolució cap a alguna part o punt. No està feta d’acumulacions, etapes i progrés, sinó de repeticions. Com a màxim, quan el present siga vist com a “millor” que el passat, ho serà en termes de poder i d’estabilitat territorial d’aquest poder. Com en l’historiador grec Polibi, contemporani i admirador de l’expansió imperial de la Roma republicana, que defineix precisament la superioritat de la seua narració per ser una “historía katholiké”, de valor universal, en la qual el poder de Roma sobre tota la “terra habitada” és el signe que els temps han arribat a una maduresa abans no coneguda. O siga, el que ara en diríem “el final de la història”: s’arriba a l’ordre universal, punt i final, no es pot avançar més, i el futur ja seria una continuació indefinida del present. Així és com, en certa manera, ho van veure durant molt de temps els romans (i potser també els xinesos, a l’altre extrem del món...): no imaginaven què podia haver-hi després, ni com es podia acabar el present i convertir-se en un futur diferent i nou. Amb l’arribada del cristianisme, però, aquesta perspectiva es capgira del tot. El cristianisme, si bé es mira, no té cap sentit sense el llibre del Gènesi, perquè sense un  acte puntual de creació no hi ha punt zero ni inici dels temps. I sense inici dels temps no hi ha tampoc ni progrés ni final (la idea de “progrés”, estimats lectors, és un invent cristià!). De fet, sense aquesta forma de pensar el passat no hi ha tampoc un futur com a culminació del projecte diví... o d’alguns altres projectes, humans però més o menys divinitzats, de paradisos futurs garantits. És dins d’aquesta visió lineal on es situa la idea de nou començament, d’un esdeveniment fundador i decisiu (la renovació de la història i de la humanitat que significa la vinguda de Crist), que difícilment hauria pogut situar-se en el temps difús i sense perspectiva dels grecs i els romans.

En realitat, eren els jueus els que esperaven l’arribada d’un fet puntual i transcendent, una “vinguda”, en la seua relació amb el Déu etern, i algú va dir: el moment ja ha arribat, i a partir d’aquest punt la història adquireix tota la seua plenitud, i tot el temps posterior serà una maduració progressiva fins a la segona vinguda de Déu a la terra. Quan el Déu creador “descendit de coelo” i s’encarna i es fa home, tal com diu el Credo, tot comença de nou, i aquest  moment esdevé el punt central entre l’inici primer i la consumació final, entre un passat i un futur clarament definits. I això, que òbviament no ho podia pensar ni un grec ni un romà (ni un hindú, un xinès o un budista...), ha esdevingut un dels fonaments de la manera “occidental” de veure el món: un fonament tan substancial com sovint invisible i poc explícit. D’ací, d’una manera o d’una altra, per vies ben curioses, vénen també els nostres mil·lenarismes diversos (recorden els “terrors de l’any 1000”, i les fantasies al voltant del 2000...), els reinicis de la història a partir d’una revolució perfecta com les del 1789 o el 1917: reset, comencem de zero. I alguns abusos importants de vocabulari: com ara que la paraula “apocalipsi”, que originalment significa descobriment o revelació (que en l’evangelista Joan és revelació escatològica: sobre les coses últimes i el final dels temps) haja passat a ser, en el llenguatge més comú, una cosa equivalent a fets terribles i brutals, cataclisme o catàstrofe última. I que “cataclisme” i “catàstrofe”, al seu torn, hagen adquirit un sentit de “destrucció” extensa o completa que no és en absolut el que tenien en la seua forma grega. Katastrophé, per cert, era més o menys l’equivalent a “revolució”: revolutio en llatí, que en realitat vol dir un gir de la roda (la “roda del temps”?), que seria una imatge d’origen grec i oriental inevitablement associada al  final d’un cicle complet i l’inici d’un altre. Curiositats, coincidències, o alguna cosa més? Continuarem especulant un altre dia.

 


 

Si tot això del final del temps i de l’apocalipsi té algun origen i sentit, segurament és perquè allò que imaginaven els profetes jueus (sobretot Isaïes) o que “revela” sant Joan en el seu llibre, no està tan lluny de la visió cíclica i pessimista present entre els babilonis i els perses, i en part del pensament grec. En el somni de Nabucodonosor, interpretat pel profeta Daniel, apareix la cèlebre imatge del gegant que té el cap d’or, el pit de plata, el ventre de bronze, les cames de ferro i els peus de fang... i la pedra miraculosa que colpeja els peus i destrossa el gegant. La imatge és, en el fons, la mateixa de les quatre edats de la humanitat (d’or, de plata, de bronze i de ferro) tal com apareix en Els treballs i els dies d’Hesíode, i després va ser d’ús general. La degradació dels metalls expressa una visió de l’evolució (“involució” en realitat, pessimisme, com el que ara comença a escampar-se: qualsevol temps futur serà pitjor...) des d’un temps primigeni feliç, sense dolor ni fatiga, fins a una edat contemporània plena de violència i de mort. I al final, en Isaïes però no en Hesíode, la destrucció i l’ordre nou. I apareixerà, paral·lelament, la idea dels cicles còsmics i de l’etern retorn, que trobà en la llengua grega el vocabulari que ens resulta més pròxim: el camí “cíclic” o en forma de roda (kúklos), el “període” o recorregut circular dels planetes, el gran “any còsmic” al llarg del qual es produirà el retorn o la restauració de les constel·lacions i el “nou naixement” (palingenesía) o re-producció de tots els éssers i de tots els esdeveniments: tot tornarà a passar, una vegada i una altra. Amb totes aquestes al·legories, mites i paraules, el temps jueu i cristià, progressiu, lineal i limitat, de l’alfa a l’omega, no va arribar a escapar-se (en el vocabulari comú i en l’imaginari popular) de les imatges cícliques i “catastrofistes”, de la roda i tornada a l’origen, de l’etern retorn, l’edat d’or antiga i el futur com a decadència i retrocés. No parle tant del pensament sistemàtic, teològic o filosòfic, com de la visió general, de les metàfores actives, de la poesia, dels usos del llenguatge que revelen el fons de les imatges que expressen: el “futur” no com a ascens cap a la perfecció i el progrés, o com a preparació per al judici i el final dels temps, sinó com a retorn a un temps primigeni o com a catàstrofe regressiva.

La primera visió del futur (un futur sempre llunyà per a la majoria, però per a les sectes que cultiven expectatives imminents) correspon a la visió moderna o la visió cristiana, o a totes dues juntes i combinades: la humanitat avança cap a una condició millor, en aquest món o en l’altre, o en tots dos. La segona visió, tan present a pesar de tot, és la visió “antiga”, premoderna i també precristiana: tot tornarà endarrere, inevitablement, tot progrés és buit i fals i s’ensolsirà un dia no molt remot. Una pel·lícula tan representativa com 2001, Odissea en l’espai, és sobretot una al·legoria del gran cicle de la història humana: el futur brillant, l’expressió més avançada del coneixement i de la tècnica, es resol en una “regressió” a l’estat embrionari i als gestos violents i crits inarticulats dels primers homínids. Però és encara més significativa, potser, l’abundància de films que retraten un futur, pròxim o no molt distant, en què la humanitat simplement ha regressat a una vida de violència extrema i de barbàrie, en societats més o menys orwellianes o simplement bestials: el futur com a retorn a, o caiguda en, alguna forma d’horror primitiu. El fet, en qualsevol cas, és que ara, des de finals del nostre segle XX, i ja ben entrat el XXI, es torna a estendre la percepció d’un temps no lineal (no “temps de salvació” o de progressió cap a un futur desitjable i perfecte), sinó cíclic i retro-spectiu, de mirar endarrere. Com si, en la imaginació o en el projecte, o en alguna forma d’història recent, haguérem estat ja en el futur, i resultà que no era un bon lloc per viure-hi. Hi hagué projectes d’acostar-nos a un “final dels temps” definitivament tancat i feliç: el mil·lenni implacable del nazisme, el “paradís” comunista, o la fe en una imprecisa “modernitat” com a remei eficaç de tots els mals. I els projectes es van resoldre en l’horror, la inhumanitat o la simple decepció. De tal manera que l’única utopia positiva, sense temps ni lloc precís, resulta ser la recuperació dels aspectes més aprofitables i humans del temps passat, o més ben dit, recuperar un ideal d’harmonia i de “vida natural” que se suposa que “abans” existia i que “ara” hem perdut. Una mica, potser, a la manera com pensaven els estoics −i els epicuris− antics, però d’aquella gent tan clàssica i antiga, qui se’n recorda? 

Article publicat originàriament en dues parts a El Temps, números 1.701 (17/02/2017) i 1.702 (24/02/2017)

 

<<  <  [1]  [2]  [3]  [4]  [5]  [6]  >  >> 
Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS