Joan F. Mira | El Temps | 22/06/2010   

Noves glòries, encara

Tinc aquests dies, de la pell als budells al cervell, la sensació d’haver estat víctima dels efectes d’una nova batalla d’Almansa, d’un nou decret del juny de 1707 en virtut del qual els valencians quedàvem incorporats al Regne de Castella, “sin diferencia alguna en nada”, com deia el paper reial. Elemental, claríssim, expressat de manera crua i contundent, i generalment oblidat o dissimulat fins als nostres dies, tant per la dreta més granítica com per l’esquerra més suposadament humana i racional. Al llarg d’aquests tres segles, doncs, ens havia passat de tot, i tot continua passant. L’administració brutalment centralitzada i militar del segle XVIII, la destrucció de tot poder polític propi, fins a l’últim racó i l’últim municipi, l’onada de funcionaris, jutges, escrivents, tropes i oficials i clergues castellans que vingueren al nostre país i s’hi incrustaren per sempre, amb la ideologia nacional que transportaven. La marginació, prohibició i persecució de l’idioma, de manera constant, metòdica, i sense dissimulació. El permanent espoli econòmic amb impostos abusius. I en fi, el saqueig dels cervells i de les ànimes de les persones, desposseïdes de qualsevol senyal d’existència comuna que no fóra la castellanoespanyola imposada fins en l’últim paper, l’última església i l’últim racó del país. L’espoli moral estava fet, i la ruïna de les idees semblava definitiva. Tant, que al segle XIX els nous esforços econòmics, els nous grups de burgesia urbana o rural, fins i tot els nous industrials, no van saber o poder reconstruir una idea pròpia de país, una cultura sòlida sobre les bases de la història pròpia i de la modernitat europea, i sobretot no van poder o voler definir un marc de lleialtat nacional en termes propis. Espanya era la pàtria, la nació, l’emoció i la idea, no n’hi havia cap altra. I, tal com recordava fa pocs dies Vicent Partal, els primers versos de l’Himne Regional recordaven, ara fa un segle, quina era l’única ideologia acceptada i promoguda. Versos que, sota la presidència de Joan Lerma, les Corts Valencianes de majoria socialista van aprovar com a lletra oficial.

Això era, doncs: ofrenar noves glòries a Espanya era la missió regional, la finalitat per a la qual “nuestra región supo luchar”. Exactament la ideologia implícita i explícita, visceral i profunda, del senyor Francisco Camps i del seu partit. I, no sempre tan efusivament, però amb efectes equivalents, de la secció valenciana del PSOE, des de Lerma fins a Alarte. I passà el temps, s’instal·là l’anomenat règim o sistema autonòmic, inaugurat, en perfecta sintonia entre els uns i els altres, amb la liquidació del nom de País Valencià i, amb ell, de qualsevol idea de país no compatible amb l’ofrena de glòries. La irritació, la còlera, em fa recordar horrors que no voldria, crims nacionals i polítics no solament impunes sinó ben aprofitats pels qui els van cometre. Fins ara mateix, quan gran part d’alguna cosa que aquesta societat havia aconseguit precisament amb esforç i amb treball, unes institucions econòmiques pròpies, unes caixes per als estalvis, els crèdits i les inversions, tot això que era mínimament propi i producte de l’esforç propi, ha quedat anul·lat i liquidat en pocs dies. Tot el poder a Madrid, doncs, el poc de poder que quedava. I el govern de la Generalitat Valenciana, que de sobte presenta com a èxit i victòria allò mateix que deien fins fa pocs dies que rebutjaven vivament. I la seua premsa, i els seus dirigents empresarials, exaltant allò mateix que ahir consideraven anatema. Parlaren Zapatero i Rajoy, tocaren el xiulet, això per a tu, això per a mi, i els súbdits a obeir, sota amenaça, si cal, del Banc d’Espanya. I de sobte, tots els arguments financers, econòmics o bancaris que abans valien, ara no valen, i viceversa. Admirable. Començà fa tres segles, i encara no s’ha acabat. I mentrestant, infinits valencians suposadament fidels al país, intel·lectuals, periodistes, professors, activistes, sindicalistes, escriptors, i companyia, continuen sense voler entendre la urgència de donar suport a una força política pròpia i nacional. Sense política, doncs, ens faran sempre política els altres. Contra nosaltres. Fuster dixit, i la majoria dels seus hipotètics lectors, seguidors o admiradors, ho obliden cada dia. La penitència de tan gran pecat, és implacable.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 17/06/2010   

Ontinyent

Estic pensant, seriosament, a traspassar els meus comptes corrents, els meus pobres estalvis modestíssims després de tants anys de guanyar-me un jornal, i tot el que tinga relació amb la circulació dels meus diners, a la darrera institució bancària que encara podem dir pròpia i valenciana. És a dir a Caixa Ontinyent, si no estic mal informat (amb la premsa i amb la televisió, no se sap mai). No crec que em done mes beneficis, ni interessos més alts ni cap avantatge tècnic o pràctic, però seria un descans de l’ànima, un petit gest de resistència última, un mínim gest de patriotisme. Com els gals d’Astèrix, que sabien que el seu poble era l’únic que encara no s’havia sotmés a l’imperi global, al poder de Roma i dels seus generals, cònsols i procònsols, delegats, comerciants, concessionaris de vies públiques, canvistes i prestamistes, i tot allò que dóna substància i pes a la força dels diners i de les armes. Sé també que a la vila d’Ontinyent no deu haver-hi cap druida que fabrique la poció màgica que permet resistir en minoria les envestides imperials, però en aquest cas, i de moment, el valor del gest tindria un caràcter discretament històric. Escoltar i veure el senyor Francisco Camps presentant la rendició incondicional de Bancaixa com si fóra un èxit històric, com si fóra una victòria d’aquesta comunitat (comunitat de veïns mal avinguts, mal governats i pitjor pensats) ja ni tan sols valenciana, em feia sentir calfreds a les entranyes. Deu ser que els escriptors, fins i tot sense ser poetes, som sempre una mica sentimentals. O deu ser que els qui tenim el tracte amb les idees com a part de l’ofici, tenim les fibres del cervell massa sensibles. O siga, que s’ha acabat. Començà amb la liquidació del nom del país, acordada pels uns i pels altres. Continuà amb la marginació i el menyspreu de l’idioma propi, compartida. Continuà encara amb la destrucció entusiasta del patrimoni urbà i natural, igualment repartida. I es consuma amb la renúncia a qualsevol poder de decisió en el camp financer, i per tant econòmic, indiscretament pactada. S’ha acabat. Comencem de zero. Fent literatura, i fent, si pot ser, una miqueta de política. Si pot ser. O portant a Ontinyent els pocs diners que ens queden.

Joan F. Mira | El Temps | 15/06/2010   

Normands

Al mercat de Saint-Audemer, un dilluns de matí de finals de primavera, les parades de flors i de fruita i verdura, i de carn i embotits i de formatges, de roba i de sabates, i de tot allò que hom pot imaginar en un mercat setmanal de capital de comarca, omplen la plaça bellíssima, sense cap bloc modern de pisos, tan bella com devia ser fa cent anys, amb la seua església gòtica grisa i freda, amb el seu Café de la Paix i el seu Café de Paris on les senyores comparteixen te i pastissets i els senyors llegeixen el diari sense pressa. Els colors són vius i clars i forts, com correspon als països que passen gran part de l’any coberts de núvols; l’interior de l’església fa olor d’humitat antiga i de cera i d’humanitat espessa acumulada. La gent mira i parla i compra, o no compra, amb una calma admirable; els venedors i les venedores són pulcres, atents i experts (tal com són, d’altra banda els seus col·legues dels nostres mercats), amb galtes rosades i ulls blaus d’herència nòrdica, i la varietat dels formatges es gairebé infinita. Baixem després per una vall verda i espessa d’arbres, de cereal tendre i de prats, al llarg d’un rierol de corrent viu, i arribem tard, per un minut o dos, als oficis de l’hora canònica meridiana a l’abadia de Bec-Hellouin, un monestir del qual només queda dreta la part construïda en estil que jo en diria francès versallesc, en versió monacal i reduïda, de finals del segle XVII i primers del XVIII. Del romànic i del gòtic, en queda una torre impressionant, incongruent, enmig d’un prat on hi hagué abans el primer claustre. Ara, el refectori fa d’església, i els monjos de cap afaitat i hàbits blancs acaben la psalmòdia, apaguen els ciris de l’altar, i es retiren amb tanta parsimònia com cantaven. A fora la soledat, enmig de la verdor, és perfecta aquest migdia. Tan perfecta com la de la nostra casa, a pocs quilòmetres d’allí, on passem solitaris alguns dies –no és la primera vegada– per gentilesa d’uns amics parisencs. És una petita granja enmig dels camps, una casa de trama de bigues formant l’estructura i el dibuix dels murs exteriors, com solen ser en aquest país les cases, i amb un sostre d’angle tan alt que, dins dels dormitoris del pis superior, amb finestres de mansarda, et fa l’efecte que habites l’interior d’una piràmide. Els noms de lloc d’aquests paratges són una pura delícia fonètica, amb ressonàncies de francés rural, d’antiguitat medieval gairebé inalterada. El nostre llogaret es diu Heudreville-en-Lieuvin, i el “centre” són set cases agrupades, inclosa la granja del senyor alcalde, amb estable obert i calmoses vaques rosses.

I pels voltants hi ha Saint-Symphorien, Saint-Simeon, Saint-Sylvestre-de-Cormeilles, Saint-Philibert, Saint-Mards-de-Blacarville, i tots els sants que es puguen demanar. Els prats són tendres i verdíssims, i les vaques, habitants privilegiats i omnipresents d’aquesta terra, remuguen pacíficament, inalterables. Prop de casa hi ha un petit manoir, que no és casa de pagesos sinó d’algun antic senyor rural, amb torre cilíndrica en un angle, i igualment envoltada de vedells i d’ovelles. Als creuaments dels camins rurals, crucifixos de mida més que natural, visibles des de lluny, recorden repetidament els misteris de la fe. Aquesta ha estat una terra profundament catòlica, densament, amb una religiositat pesant i sense escarafalls, de país gris i humit. El nucli central dels poblets, cada pocs quilòmetres, està fet de mitja dotzena de cases, una petita mairie i una escoleta, totes iguals, i una església robusta, indestructible, amb campanar d’agulla. De matí, la boira té formes esfilagarsades sobre l’herba infinita d’aquesta plana europea que va de l’Atlàntic als Urals, com hauria dit De Gaulle. L’horitzó és tan remot com enmig de la mar. Les ovelles no formen ramats ambulants buscant herba aspra i escassa, van al seu aire enmig del paradís dels ruminants, grasses i amb llana immaculada, espessa i llarga. Hi ha països prims i estrets, com el nostre, aspres. Hi ha països amples i grassos, com aquest. Ací arribaren els “homes del nord”, una gent escandinava, rossa i dura. D’ací va eixir Guillem el Conquistador a desembarcar a les costes angleses i obrir així segles d’història. I en unes platges molt pròximes desembarcaren nou segles després els aliats anglosaxons per recompondre el seu curs contemporani. Al costat d’això, nosaltres som un petita cosa als marges meridionals i eixuts del continent.

Joan F. Mira | Avui | 12/06/2010   

Padània

Enllaç original

La celebració, enguany, dels cent cinquanta anys de la unitat italiana, del moment més gloriós del Risorgimento, està trobant dificultats molt serioses, entre la indiferència i en alguns casos l'hostilitat, almenys en una tercera part del territori, les regions de la vall del Po. Això va ser que Cavour i el rei del Piemont pensaren que convindria fer un Regne d'Itàlia tal com pertocava (Napoleó havia dit que Itàlia era només una expressió geogràfica), els burgesos llombards van dir que per ells encantats de la vida, i amb l'ajut de França, de Garibaldi i de les òperes de Verdi (Vittorio Emmanuele Re D'Italia: VERDI), van fer efectivament un regne nou. El príncep de Salina, ballant amb Claudia Cardinale, va descobrir també que calia ser moderns, fins i tot a Sicília. Llavors digué Massimo d'Azeglio, successor del gran Cavour: "Ja hem fet Itàlia, ara hem de fer italians". I passat un segle i mig, encara no els han acabat de fer. No per falta de patriotisme abrandat, de bersaglieri desfilant, de monuments, de Mussolinis, de partigiani i de tot el que cal, inclosa una I Guerra Mundial com a gran guerra patriòtica.

Però no ho han fet del tot, i la Itàlia del nord camina amb un pas, la del sud amb un altre, i Roma ni d'una manera ni de l'altra: no camina. La Itàlia del Po funciona com Holanda o com Baviera, o això creuen. I l'antic regne de Nàpols i Sicília funciona com si fóra l'antic regne de Nàpols i Sicília. Llavors, al Nord, els botiguers, els obrers, els petits empresaris, les secretàries, els dissenyadors i els empleats de Benetton i d'Olivetti, es posen una túnica de guerrer medieval i acudeixen en massa a escoltar les soflames del condottiero Umberto Bossi. L'escut i emblema de la Lega és, en efecte, un guerrer amb escut i espasa, i el partit és conegut com Il Carroccio, que era el carro de guerra dels municipis llombards, amb campana i altar.

Alerta: són les regions d'indústria més moderna i més pròspera, el poble cultíssim i ric, el país de l'electrònica i de la moda, són irònics i intel·ligents, estan plens de museus i van moltíssim a l'òpera. I arriba Bossi, un no ningú, un saltamarges tocat de geni polític, trau l'espasa i l'escut, recorda batalles medievals, parla de diners i de finances, i en pocs anys passa de fer riure a proclamar el nou país o pàtria de la Padània, el país del Po. Això és Europa occidental. Com si a les regions de la vall del Rin i anunciaren la secessió de la Renània, com si de Lió a Marsella amenaçaren amb crear el país de la Rodània, com si des de Catalunya, Aragó i la Rioja proclamaren la Ibèria (de l'Ebre: però ací ens han furtat fins i tot el nom!). Ja sé que els italians tenen un sentit de l'escenografia molt desenrotllat, i que els números que organitza Bossi són irrepetibles: qui eixiria ací al carrer amb espasa i escut? Bossi és una mica boig, però no del tot. Una mica silvestre i primari, però no tant que no col·labore amb Berlusconi i la italianíssima Forza Italia, ara Popolo della Libertà, incloent-hi el superpatriota italià Gianfranco Fini, quan li convé governar ciutats i consells regionals.

El projecte, la fantasia, no tenia ni nom, i li'l van inventar: Padània. No és que siga la primera vegada que un projecte de país no té nom i li l'inventen: de Bolívia fins a Euskadi, i alguna dotzena més. Però és la primera vegada que a Europa –i això d'Europa és important: hauria de ser una garantia– una idea de país, a més de no tindre nom, no té ni història, ni poble o ètnia, ni llengua ni cultura, ni tradició, ni territori definit, ni cap d'aquelles coses que solen formar la base o matèria per a l'existència d'una nació. O d'un moviment nacional, projecte de nació, o reclamació de sobirania. Deu ser per això que mai no li he tingut gran simpatia al senyor Bossi. Bé, potser sí que li'n tenia una mica fa molts anys, quan dirigia només la Lega Lombarda, i allò tenia un aire de folklore assenyat i de reivindicació autonomista o federal més assenyada encara. Després la Lega Lombarda es digué Lega Nord, i això ja és ben revelador: de Gènova a Venècia, o de Ferrara a Milà, l'únic factor comú era ser del nord. Una condició accidental, però que tothom entenia: el nord és treballador, el sud és ineficaç (per no dir coses pitjors), el nord paga i el sud cobra, el nord és al cor d'Europa, el sud és mig africà o no se sap què, i el nord n'està de tot plegat fins a la coroneta. I a més l'Estat, que és Roma i una mica de màfia, no funciona. Per tant el nord reclama una reforma substancial de tot l'insuportable muntatge.

Ara bé, les exigències de reforma de l'Estat són una cosa, i l'existència d'una nació n'és tota una altra. Quan Bossi i els seus ideòlegs més abrandats es van inventar la Padània, sabien perfectament que estaven fent això: un invent. Devien conèixer la història d'Itàlia, i per tant no ignoraven allò que sap tothom: que el Nord és el nord, i poca cosa més. Que mai no ha tingut la més remota forma d'unitat política, que no és un territori definit des de cap punt de vista (la Padània és la vall del Po: però també és Ligúria, i Toscana, i Umbria i les Marques?, i per quina raó ho hauria de ser?), que no té una llengua comuna que no siga l'italià formal sobre un conjunt de dialectes distant i dispersos, que no ha tingut cap unitat cultural, i que ningú mai no ha dit que fóra padano. No ignoren, supose, que d'ací van eixir precisament... la unitat d'Itàlia i el més directe, combatiu i eficaç nacionalisme italià. Itàlia, en definitiva, el modern Estat italià, és obra de gent del nord. No ignoren res d'això, i tanmateix s'han decidit a inventar-se un país. Un país fruit de la frustració davant del bloqueig de les reformes necessàries, de la desesperant ineficàcia romana, i de la sensació de ser víctimes d'una maquinària sense reparació possible.

Però amb aquestes sensacions no es construeixen pobles ni nacions, ni es projecten independències. La nació i el nacionalisme, per bé i per mal, són coses molt més serioses. I voler proclamar un futur estat de Padània sense nació padana pot arribar a produir els lamentables ritus fluvials que oficiava fa alguns anys el gran sacerdot Umberto Bossi (amb alguns acompanyants de casa nostra que haurien d'haver tingut més cultura política i saber una mica més d'història). I Umberto Bossi, després, s'ha convertit en un tipus sovint bàrbarament histriònic, grotescament xenòfob, i a hores d'ara perfectament impresentable. Fa poques setmanes, en aquest mateix diari, un bon senyor, doctor en història, assegurava que "Abans es tendia a buscar un Kennedy català [¿?]. Ara el referent no és el Quebec ni Escòcia, és el nord d'Itàlia, la Lliga Nord." Que Santa Llúcia li millore la vista.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 10/06/2010   

Homo urinans

A la bella ciutat d’Amsterdam, que incomprensiblement fa anys que no visite, el viatger pot trobar coses insòlites, curioses i de feliç recordació. Com ara una capella catòlica del segle XVII, suposadament clandestina, en l’àtic d’un d’aquells edificis deliciosos del temps de Rembrandt i companyia; capella que era formalment il·legal i de culte prohibit, però que tothom, segons que asseguraven els meus acompanyants holandesos, coneixia i respectava. En aquests Països Baixos i en aquesta ciutat, la gent ha tingut sempre un sentit molt peculiar del que es pot fer i el que no, i han tingut la casa oberta a la vista dels veïns i els visitants: les finestres sense cortines, on el vianant pot aturar-se a contemplar deliciosos “interiors holandesos” dignes de Vermeer. O els aparadors cèlebres on senyoretes diverses ofereixen indiscretament els seus serveis privats. Al mateix barri, en una sex-shop, on vaig entrar una nit per complir amb el ritual, una coneguda diputada espanyola, llavors d’Esquerra Unida si no em falla la memòria, escollia entre rialles (pròpies i del seguici masculí d’aire oficial) unes bragues eròtiques i descomunals, talla adequada per al seu volum. Coincidència casual de visites amb objectius no coincidents. En un carrer ample i cèntric, el nom del qual no recorde, en la meua última visita a la ciutat, vaig alçar els ulls, també casualment, i vaig trobar a dalt del tot d’un gran edifici de rajola roja un escrit amb lletres grosses daurades, lletra capital romana, un lema inoblidable: Homo sapiens non urinat in ventum. Enmig d’una de les ciutats més cultes, admirables i plenes d’història de tot Europa, la frase em suscità, ho recorde perfectament, la imatge de mi mateix, infant de pocs anys a l’Horta de València, pixant a l’aire contra el vent i rebent els esguits inevitables. El seny antic, les coses que s’aprenen, i la sàvia ironia dels holandesos donant-li forma solemne i divertida. Si fóra cert que “l’home intel·ligent no pixa contra el vent”, la conclusió seria, vistes tantes coses com veiem, que els nostres homes públics són d’una intel·ligència nul·la o limitada. I els esguits, per tant, són implacables.

Joan F. Mira | El Temps | 08/06/2010   

Els alemanys cansats

Cansats de pagar, sobretot. Cansats de ser la vaca de mamelles ubèrrimes, munyida un any rere l’altre sense treva, i sense cap mostra d’agraïment per part dels beneficiaris de l’estafa. I ara, quan finalment han dit prou, de manera parcial, moderada i prudent, resulta que es troben acusats d’insolidaris, de poc amants de la bella Europa comuna, de tornar als pitjors vicis del seu funest nacionalisme, i d’altres injustícies semblants, amb retrets infinits a la senyora Merkel, que no té la culpa del balafiament irresponsable dels milers i milers de milions d’euros (i abans de marcs) que els seus compatriotes han hagut de pagar. Ja se sap que la Unió Europea és un invent prodigiós i mai no vist ni en la història d’Europa mateixa ni en la del planeta Terra (cosa certíssima: una novetat insòlita, això de fusionar en un sol negoci comú països que pocs anys abans es feien guerres horribles, etcètera), el qual es fonamenta en una França que alça la veu, galleja i manté un lloc privilegiat polític i diplomàtic (l’espectacle de monsieur Sarkozy és tan memorable com el dels seus predecessors, inclosos Mitterrand i el general De Gaulle), i una Alemanya que fa funcionar les fàbriques, que produeix amb eficàcia creixent, que té uns sindicats de responsabilitat acreditada (cosa que no impedeix, ans al contrari, que els salaris siguen altíssims), que tremola per l’estabilitat de la moneda, que calla i paga, patint encara les efectes de l’ombra tòxica del seu passat recent. La resta, o paguen també com Holanda, o són imprevisibles i fatus com Itàlia, o van al seu aire com Gran Bretanya, o simplement paren la mà, cobren el subsidi, i de tant en tant es permeten el luxe de protestar de cara a la clientela interior, ja que a l’exterior no els escolta ningú. Com és el cas d’Espanya, tan pagada d’ella mateixa, i tan irrellevant a tots els efectes constatables. Més irrellevant com més anys passen, com més baixa fins a nivells indescriptibles la qualitat dels seus governants, com més visible queda seua pròpia insubstancialitat. Deixem estar de passada Grècia, un cas extrem de malbaratament irresponsable (ara també acusen els alemanys, i fan vagues incendiàries que difícilment arreglaran res però satisfan la passió destructiva d’una certa esquerra sense seny), deixem Portugal, deixem sobretot els països de l’Europa central i oriental que han entrat fa pocs anys en la Unió i que, salvant algun cas admirable com Eslovènia, encara no saben ni tan sols com gastar sense trampa ni espoli els diners abundants que els arriben cada any.

Parlem només d’aquesta Espanya exemplar nostra, llum d’Occident, on encara no fa dos anys el president del govern es vantava dels milers de quilòmetres de ferrocarril d’Alta Velocitat (Espanyola, por supuesto), de les autopistes infinites, i de coses per un estil, sense esmentar el fet que bona part d’aquestes obres de faraons insensats, caríssimes, regularment inútils i ruïnoses, i de moltes altres, es pagaven precisament amb diners dels alemanys: amb els diners d’un país que no té, ni té previst de tindre, ni de lluny, tants quilòmetres velocíssims com Espanya. Fa pocs mesos, jo viatjava per una autopista novíssima i gratuïta que travessa Castella-la Manxa: una meravella de la modernitat, de país ric. En trenta-cinc quilòmetres, comptats, hi vaig trobar només un vehicle: un. I qui ha pagat una part substancial d’aquesta bogeria, i dels 55.000 milions d’euros de l’AVE per anar molt veloçment a Madrid, i del monstruós aeroport nou de Barajas, i de les collites que ni tan sols es cullen quan els amos han cobrat la subvenció europea, i de la gloriosa rentada i restauració de totes les ciutats dels regnes sencers de Castella i de Lleó, i del 25% o més de la població activa (activa?) que en tota l’Espanya meridional cobra del pressupost públic (a Catalunya i al País Valencià en són un terç, o menys de la meitat), i tot això i allò i més coses, són els europeus del Nord. Els alemanys, tan prepotents i tan insolidaris. Al llarg d’un parell de dècades, la “confluència” del PIB per càpita espanyol amb la mitjana europea, un avanç d’un 1% anual, corresponia aproximadament amb els subsidis cobrats. Sensacional: i què n’hem fet (què n’han fet) d’aquesta immensa quantitat de moneda rebuda? Què n’han fet, quan tornem a ser els primers en desocupació i els darrers en productivitat? Si jo fóra alemany, també estaria cansat de pagar.