Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 24 de març de 2017
<<  <  [1]  [2]  [3]  [4]  [5]  [6]  [7]  >  >> 
Joan F. Mira | El País | 05/10/2016   Imprimir

Reina d’Àfrica

Amb aquest títol, Reina d’Àfrica, vaig publicar una columneta, fa alguns anys, en aquell temps feliç que al País Valencià teníem també un Quadern com aquest. I ara l’he tornada a veure, la Reina d’Àfrica, o més exactament una altra reina, tan plena de majestat com la primera. El cas és que a la ciutat on visc tot un barri sencer, molt prop de casa, ha esdevingut a poc a poc una mostra perfecta del canvi dels temps: allà on hi havia una barreja estable de població autòctona i d’andalusos, murcians o manxecs ja de llarga residència, hi ha ara abundants romanesos, a més de magribins, ucraïnesos, colombians en proporció variable, i un nombre creixent d’africans que em solem dir subsaharians.

Els africans tenen locutoris i petits establiments on reparen i venen electrodomèstics usats, els romanesos tenen botigues i carnisseries per als seus connacionals, i uns i altres, i alguns més, tenen capelles o esglésies amb gran varietat de creences i cultes. Hi havia una església ortodoxa, amb clientela escassa (tan escassa que hagué de tancar), ja que els meus veïns romanesos, no sé per què, són majoritàriament adventistes. Hi ha capella evangèlica, hi ha església Pentecostal, d’altres de varietat que desconec, i hi ha l’església per als africans, Església Redimida de Déu, o alguna cosa semblant, a més d’una altra que fa referència als Ministres de la Vinya del Senyor, si ho he interpretat correctament.

Els africans, per anar als serveis religiosos, es vesteixen impecablement, com si acudiren a un casament o a una festa de luxe: homes amb camisa i corbata, vestit complet i sabates lluents, xiquets endiumenjats, i dones amb robes llampants i capell. Així va ser com un diumenge de matí, fent la passejada habitual en benefici del sistema cardiovascular, em vaig trobar de cara la gran senyora resplendent. Alta, esvelta, de cara perfecta i bellíssima, lleument maquillada, pell de color de xocolata amb llet, ulls amb mirada orgullosa i serena. Duia un vestit a la moda de Nigèria o de Ghana, tot de roba daurada brillant ben arrapada al cos formant plecs elegants i subtils, amb els muscles inflats. I sobre el cap un d’aquells grans mocadors o turbants, de plecs i volums impossibles, de la mateixa roba daurada sobre la qual llampeguejava el sol.

Caminant pausadament, amb una ondulació lleugera de tot el cos, emetia una onada potent de bellesa, de majestat, que podia anul·lar i enfosquir mig món al seu voltant: una esplendor reial capaç d’encegar l’homenet insignificant, que ella ni va veure quan passava. Déu siga lloat, vaig pensar, que permet que aquesta criatura seua visca entre nosaltres. I com que el creador o conservador del món no sempre és just en el repartiment, fa pocs dies vaig trobar una altra dama semblant, alta, perfecta, molt bella i molt negra, vestida amb aquella noble elegància inimitable. I al seu costat, els pobres caminants blanquets, vulgars i pàl·lids, no superàvem la condició de súbdits reverents.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1685 | 27/09/2016   Imprimir

Estiu del 61. Europa

Per raons que ara no són del cas (el cas, supose, es veurà a mitjan desembre), un jove col·lega del ram de l’antropologia m’ha fet quatre llargues entrevistes o interrogatoris sobre alguns aspectes de l’itinerari de la meua vida en anys que són ja remots. Qui sap si m’he fet massa vell, o si aquelles dècades dels 60, els 70 i els 80 del segle passat (i tan “passat”, ai las...) s’han convertit ja en història. I de camí, recomane vivament als amants de la bona literatura de memòria que llegisquen amb calma La última posada (crec que encara no hi ha traducció catalana) del gran Imre Kertész, mort a Budapest la primavera d’enguany. Espere que els seus records, més valuosos que els meus, siguen encara història contemporània, no medieval o antiga.

De manera que, en una de les entrevistes l’interrogador em preguntava sobre les meues temporades d’“experiència obrera” a l’Alemanya dels primers anys seixanta. En una empresa metal·lúrgica, per exemple. I jo explicava, tal com ací ho transcric: “Jo vaig estar treballant sobretot en una màquina, que d’eixa sí que me’n recordaré tota la vida, perquè era la meua, que era per refinar o calibrar barres d’acer, barres que eixien del forn, les treien cobertes d’una crosta, les posaven en líquid, en aigua, les deixaven allí, i després ja les duien a una màquina, que les acabava de netejar i ja els donava el diàmetre exacte, estava calibrat...” “I estaves tu allí, en eixa màquina?” “Sí. I a eixa màquina venia una grua, i et deixaven una garba de barres llargues i tu amb unes tenalles, un guants i tal, enxufaves una barra pel forat d’un extrem de la màquina, perquè entrara en la màquina, i la màquina l’anava xuplant i l’anava rodant a tota pastilla; i entre l’espècie de canal on estava la garbera de barres que tu anaves posant i l’entrada del forat, hi havia com un tros així, i si el final de la barra per casualitat estava tort d’una determinada manera, podia passar que el mateix moviment de la barra a l’entrar la doblegava i el tros de barra es convertia en una espècie d’hèlix... No sé si m’entens el que vull dir...” “Sí, sí, perfectament.” “Si la barra al final es queda així, al girar què passa? Pues que fa eixe moviment... I em diu el cabró del Vorarbeiter, el capatàs: ‘Vaja vostè alerta ací, perquè sobretot durant la guerra, que treballaven dones, a més d’una li va obrir la panxa...’, això em va dir el cabró. Jo vaig tindre per dins un acolloniment, mirava, mirava, i quan veia que començava a fer això, saltava cap arrere i parava...”

“Que et jugaves la vida.” “I em deia: ‘Durant la guerra, perquè les dones anaven més distretes...: ahí, en esta màquina mateixa, ahí, ahí’... Allí la gent estava traumatitzada, perquè a Europa la segona guerra mundial van ser sobretot alemanys i russos, la guerra a Rússia, i al front oriental van fer, i després van patir, tota classe de cabronades i d’horrors, i tots estaven traumatitzats encara. Bevien com a bèsties... I va ser el temps a més que es parlava molt de la bomba atòmica, i tal... Només tenien dues obsessions... la bomba i els russos, die Bombe, die Russen, no podien parlar d’altra cosa que de la bomba i els russos.” “I el moviment obrer estava organitzat?” “Jo què collons sé. La gent només pensava en la supervivència, supervivència... I el trauma. Com el dia que va entrar aquell, el capatàs i començà a pegar crits: ‘Pareu, pareu, pareu les màquines, pareu’, paren tots i diu: ‘Que els russos estan fent una muralla a Berlín, estan alçant un mur...’, Això era a mitjan agost del 1961: imagina’t l’efecte que va fer, allò era molt heavy. A banda d’això, pensa que sobretot per als italianitos i españolitos que estaven arribant, que tenien vint, vint-i-cinc, trenta anys, a Alemanya hi havia milions de dones sense home, que tenien entre trenta i quaranta o quaranta-cinc o cinquanta anys... Dones entre trenta i quaranta anys, milions així. Dones sense home, i sense esperança de tindre’n perquè no n’hi havia. Hi havia tota aquella generació de milions d’homes que havien desaparegut, morts o desapareguts a la guerra, i les dones equivalents... Resultat: que les cerveseries els divendres i dissabtes a la nit, allò era...” “Una passada!” “Allí el que no sucava era perquè tenia por o perquè no volia... Però allà anaven els obreros españoles estos, andalusos i castellans, o valencians o el que fóra, i els sicilians, i napolitans i companyia, anaven en uns ulls desorbitats, allò era... Allò era tot un... que ara no t’ho pots imaginar, i això era Europa, allò era Europa que s’estava fent.” Això era, i no sé si ja és història.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1684 | 22/09/2016   Imprimir

Aparició

Tal com com va la història més rigorosament contemporània (vull dir la d’aquests darrers anys, tan contemporània que no sé si ja se’n pot dir història), i tal com es pot aproximadament preveure la hipotètica història futura (un altre dia en farem un petit catàleg de previsions) de l’Europa occidental i d’alguna altra regió del planeta Terra, potser de tant en tant caldria oblidar provisionalment l’economia i la política, la part d’injustícia i de pobresa que pareix irreductible, el terror ja quasi habitual dels il·luminats d’Al·là, i altres ocupacions i misèries de la vida. 
 
Potser ens aniria bé fer un descans, tornar a les delicadeses de l’ànima, escoltar més música de Bach o de Monteverdi, imaginar que podem passar una horeta agradable al paradís, i si pot ser al Paradiso de Dante: al celestial i, prèviament, als inoblidables cants del paradís terrenal, el jardí al capdamunt de la muntanya del Purgatori. I doncs, de tant en tant, almenys de tant en tant, ens hauríem d’aturar una mica en aquest camí aspre i costerut que les informacions quotidianes en imposen. Tornar una estona a la Comèdia, que no és simplement una llarguíssima successió de versos bellíssims, un gran poema més o menys esotèric i tancat. En absolut. 
 
És certament un “poema sacre”, tal com volia el seu autor, però és també una esplèndida narració, un “viatge” per descobrir i ordenar el món i alhora la pròpia vida: com l’Odissea d’Homer, com Don Quijote de Cervantes, com l’Ulisses de Joyce: una nova i definitiva versió de la “realitat total”, de la història humana i de la història divina. I tot això amb el protagonisme, encara més agosarat i més radicalment poètic (i ací la poesia és póiesis, creació, i creació radical i perfecta, en una llengua que és al mateix temps creada en tots els seus registres), de la figura incomparable de Beatriu, unió de l’amor i la salvació, de la bellesa i el coneixement, de la mort i la immortalitat. Beatriu és la veritat de Dante, i la seua diritta via, el seu saber humà i la seua ciència divina: una creació literària tan increïble no s’era vista mai, i no se n’ha tornat a veure. Sense Beatriu, l’ànsia pel coneixement, com en el darrer viatge d’Ulisses del Cant XXVI de l’Infern, només pot conduir a la catàstrofe. Amb Beatriu, i amb allò que encarna i representa, la veritat i la bellesa superbament unides, Dante mortal –i doncs, també nosaltres...-- pot experimentar un instant d’esplendor i de glòria. 
 
Com al principi del Cant XXX del Purgatori, en una escena memorable : “He vist a voltes, quan comença el dia, / la part oriental tota rosada / i la resta del cel d’un blau serè, / i la cara del sol nàixer velada / de forma que, ombrejada pels vapors, / l’ull la podia sostenir més temps; / així fou com, dins d’un núvol de flors, / que pujava des de les mans dels àngels / i que queia per fora i dins del carro, / amb corona d’oliu sobre un vel blanc, / sorgí un dona, sota un verd mantell, / vestida de color de flama viva”. Tanqueu els ulls, poseu-vos en el lloc de Dante: reposem uns minuts de les misèries de la vida, i acceptem compartir una estona l’enamorament per la figura de Beatriu. És cert, tal com afirmen els que saben de llibres, que la Comèdia continua sent la més extraordinària i misteriosa de totes les obres amb què puga ensopegar un lector ambiciós. És cert que el cinisme, l’agressivitat, l’orgull i l’audàcia de Dante ultrapassen els de qualsevol escriptor, d’abans i de després. I és cert també que ell ho sabia: pareix inconcebible, però ho sabia. I estava convençut, com mai no ho ha estat cap altre autor que no siga el de la Bíblia, que la seua obra era la veritat, tota la veritat, la veritat que té més importància que totes. 
 
Allà hi ha tota la història de l’eternitat, la història de la humanitat, la de Dante mateix, que és la que compta, i la de Beatriu, que està per damunt de totes. Això no seria més que especulació doctrinal si no tinguera la potència narrativa i poètica que té. I no seria més que una gran història (a l’altura, això sí, de les històries d’Ulisses, de Hamlet, del Quixot), si Dante no haguera inventat el més fabulós personatge que mai ha passat per la ment i la ploma de cap escriptor: Beatriu, l’enviada de Déu, criatura de Dante que la crea. Una cosa mai no vista tampoc, ni abans ni després.
 

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1683 | 13/09/2016   Imprimir

Sobre retòrica i política

L’art de parlar en públic pot ser, com totes les arts, estèticament atractiu o del tot desagradable, entretingut o pesat, molt bell o molt lleig (els debats parlamentaris d’aquests anys: quina pobra loquacitat sense elegància!), o allò que vostès voldran. En qualsevol cas és un art molt antic, consubstancial amb l’espècie social i parlant que som els humans (els àngels parlen poc: més aviat canten himnes i fan música a les altes esferes o a la capella major de la seu de València). Dels molts invents dels grecs, la retòrica i la política no haurien de figurar entre els menors, encara que l’ús que en feien no era sempre exemplar. L’invent de la política vol dir l’invent de la ciutadania, del que ara en diríem “sobirania popular” i d’alguns detalls més que defineixen allò que solem anomenar democràcia. I això funcionava a través d’assemblees amb poder decisori en matèria de lleis, de càrrecs públics, de guerres i paus o de conflictes jurídics (l’“assemblea ciutadana”, la van inventar els grecs antics, no els modernets poc il·lustrats de Podemos: la diferència és que els grecs la practicaven, i els de Podemos no). Sempre sobre la base de l’habilitat de qui parlava per convèncer els oients, que eren també els votants. Dit d’una altra manera: la democràcia funcionava (i funciona encara, si funciona) amb els instruments de l’art de la retòrica. És a dir, sobre l’habilitat per parlar en públic, amb un discurs eficaç i persuasiu. La retòrica va ser també l’instrument de la república romana, de la pràctica judicial, i de l’educació dels joves de casa bona des del temps de Demòstenes fins al de sant Agustí, i més endavant des dels segles XIV o XV fins ben entrat el segle XX. Saber parlar en públic és, des dels grecs i els romans, una alta qualitat humana. 

L’orador, l’home que parla bé en públic, és un dels models ideals, antics i permanents, de la història social i cultural d’Europa. O era: escolteu, ara, els discursos dels polítics i els d’alguns suposats “professionals”. Ciceró parlant davant del Senat de Roma ha estat per a innombrables generacions d’escolars europeus una mena d’exemple suprem, de number one de la paraula pública. No exactament per allò que deia, sinó per l’estil. I l’estil, en els discursos públics, pareix que també s’ha acabat. Exposar tesis, encadenar amb mètode idees i fets, utilitzar amb art i amb ordre els arguments adients, i en definitiva transmetre el propi pensament als oients i si pot ser convèncer-los. És l’art de l’expressió i de la persuasió, un dels més valorats i més activament influents en la història europea. 

Fins i tot quan l’efecte persuasiu fallava, per excés de retòrica (i després d’escoltar l’eloqüent orador sagrat el fidel podia comentar allò de “no hi he entès res, però ha parlat molt bé”), aquest aparent fracàs manifestava el valor superior de l’art de la paraula: l’admiració que desperta –que despertava, ai, en un temps segurament ja passat...– el fet mateix de “parlar bé”. Però fa temps que aquest art ja no s’ensenya enlloc. “Saber parlar” formava part, durant generacions i generacions, de les qualitats que havia de tindre la persona plenament acomplerta, des dels grecs fins als fills de la burgesia industrial, educats per a una vida professional que volia dir també vida civil, vida social i vida pública. Fins i tot quan s’insultaven en públic –com ha estat pràctica immemorial al Parlament britànic–, ho sabien fer amb una certa qualitat retòrica. És clar que aquesta educació arribava només a les elits, i que –fora del camp eclesiàstic– només els membres d’aquestes elits “sabien parlar” en públic, i per a un públic que estava compost igualment per membres dels mateixos grups socials. I és clar també que tot això canvia, o comença a canviar, quan l’ús de la paraula pública és un element central de les revolucions burgeses, i després dels seus derivats, els moviments populars i proletaris. La democràcia de masses, que d’una manera o una altra s’enceta amb la Revolució francesa, i continua al llarg del segle XIX i del XX, a Europa i fora d’Europa, no representa només una expansió del discurs parlamentari, sinó sobretot l’aparició d’un fenomen del tot nou o radicalment renovat: el míting de sala, de carrer o de plaça. El fet és nou, perquè en el míting ja no es tracta sobretot de “parlar bé” amb els recursos i els referents de la retòrica clàssica (és a dir, de parlar bé davant d’un públic elegit i expert), sinó de moure a la convicció i a l’acció un públic popular, compost per gent que no ha tingut cap contacte amb un llenguatge i amb uns conceptes propis de la cultura d’elit. Continuarem, i dispensen tanta història de la cultura en aquest pantanós final d’estiu.

 
Convèncer i moure a l’acció els assistents a un míting de masses ja no serà, doncs, resultat de la claredat i l’ordre de l’exposició, ni de l’elegància oratòria i la precisió de les idees: en el míting, el desordre i la improvisació, la invectiva directa, l’atac personal, l’insult o la burla, i sobretot l’adequació a allò que l’orador percep com a desig i expectativa dels oients, poden constituir recursos molt més eficaços que els de l’antiga retòrica clàssica. Així, el domini d’aquests recursos clàssics (ordre, argumentació racional, mètode, elegància i estil...) no és condició per a l’exercici de la “nova professió” de la política: qualsevol, doncs, sense cap preparació diguem-ne “tècnica”, pot aspirar a l’èxit, convertir-se en un líder –en un “líder de masses”, o en un “líder d’opinió”: conceptes nous–, arrossegar la gent amb discursos abrandats, guanyar una elecció, dirigir un moviment polític, sindical o social. De tal manera que, en l’activitat política entesa o practicada com a activitat demagògica (però si “demagògia” vol dir moure o arrossegar el poble, hi ha cap polític que no la practique?), i en l’activitat intel·lectual, periodística o simplement social que s’hi relaciona de prop o de lluny, el discurs públic té necessàriament com a objectiu incitar a l’acció: de la pacífica i modesta acció de votar, a la revolució violenta. Es pot parlar, per tant, dient molt poques coses i mal dites, i tanmateix tindre un èxit notable, si els oients queden confusos i enganyats, però disposats en favor de qui parla i en contra dels seus adversaris: és, exactament, el sistema dels debats televisius (i dels líders inflats que fabriquen), i algun dia en parlarem... 
 
A la mort de Pèricles, Atenes va ser dirigida, catastròficament, per una mena d’homes nous que sabien arrossegar el poble i l’assemblea amb discursos virulents: homes com Cleó, mercader de cuiros, Eucrates, cordeller, o Hipèrbol, fabricant de llànties. Perquè aquesta és també una antiga tradició, portada a la seva màxima esplendor els nostres dies: Hitler, com sap tothom, era només un mal pintor barat, i demane disculpes als pintors. Quan les condicions de la vida política permeten –com ha de ser– que tothom puga parlar en públic davant de tothom, la confusió general n’és un dels resultats inevitables. El “problema” (només és problema allò que té solució possible...), és que l’expansió del dret universal a parlar en públic –i de les oportunitats d’exercir-lo– ha anat acompanyada del descrèdit o la desaparició de la retòrica, de l’art de “parlar bé”. Amb els funestos resultats que se’n deriven, des de la paraula política fins a la paraula radiofònica, televisiva o de qualsevol altra espècie de sermons. Perquè l’art de la retòrica implicava l’existència d’una posició, una “tesi”, alguna cosa, idea o principi, que calia exposar i expressar ordenadament: calia donar forma a una matèria, per tornar a una altra fórmula ben clàssica. I quan es perd la forma, hi ha el gravíssim perill que la matèria es dissolga també en el no-res. I sense matèria i sense forma, ja m’explicaran què en quedarà, de tot plegat. 
 
Robots sense esme, parlant amb langue de bois, com diuen els francesos: amb llengua de fusta, reiteracions sense convicció ni contingut, sense gràcia, sense res. Llengua de buròcrata o de profeta sense profecies. Aquests mesos passats, primavera i estiu de l’any olímpic 2016 (per no parlar d’anys anteriors), si vostès han seguit els parlaments, declaracions i discursets dels grans líders polítics d’Espanya (inclosos els valencians i catalans, tot s’ha de dir), potser conclouran, com jo, que les raons dels uns i dels altres no són proporcionals a l’eficàcia persuasiva amb què s’expressen. Això, suposant fins i tot que les raons diverses siguen realment raons, és a dir, racionals i raonables. Sense oblidar –lamente haver de dir-ho– que en el marc incomparable de la política espanyola, quan el parlament era obert i els parlamentaris parlaven, Mariano Rajoy, comparat amb els seus antagonistes, pareixia sovint un Ciceró gallec. Vull dir que, si hom recorda els discursos dels bons temps d’un Miquel Roca, un Guerra o un Felipe González, Rajoy i la resta semblen a penes aprenents ineptes, però enmig de la companyia present don Mariano pot arribar a semblar un clàssic. En tot cas és un professional i, encara que molt parcialment, controla un art perillosíssim si qui l’ha de combatre apareix apagat, ineficaç i trist, buit i reiteratiu. Les raons, sense retòrica, poden ser veritats impotents. I això els valencians ho sabem massa bé: repassem, per no oblidar-ho, la trista història dels últims trenta anys, o quaranta.

Article publicat originalment en dues parts a El Temps, números 1.682 (06/09/2016) i 1.683 (13/09/2016).  

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1679 | 23/08/2016   Imprimir

País i literatura

1. Ja comprenc que les calors d’agost no són la millor condició per convidar a un seguit de reflexions, aparentment fora de temps, aparentment de substància menor, però en realitat d’importància cabdal. Es tracta de literatura, no de política, i els puc assegurar que, vist amb perspectiva, la primera és tan essencial com la segona, o més, a pesar que tothom sol pensar el contrari. Sobretot si es tracta de la política espanyola: això que una colla d’ineptes penosos fa a Madrid d’ençà del desembre passat. Fa poques setmanes el Col·lectiu Pere Quart de Sabadell em va demanar que firmara, i vaig firmar amb molt de gust i convicció, un manifest on es demanava enèrgicament una mica de respecte per la literatura, per la nostra literatura, en els plans d’ensenyament, i especialment al batxillerat, d’on sembla que està a punt de desaparéixer o de quedar reduïda a la insignificança. Hi afirmaven, per exemple, que “és de cínics plorar, plànyer-se i omplir-se la boca dient que es defensa la llengua pròpia, mentre es redueix a gairebé no res la seva literatura, que és la forma de cultura viva que fa possible la vitalitat d’un idioma.” Des d’aquesta i altres consideracions semblants, s’hi demanava “un país que valori i faci respectar el seu patrimoni literari... Perquè és absurd i estúpid demanar que respectin i valorin des de fora el que nosaltres no valorem ni respectem.” I finalment, amb un crit d’alarma extrema, firmàvem i afirmàvem: “RESPONSABILITZEM les autoritats i els dirigents de les estructures culturals i educatives del perill de destrucció del país, que comença per la banalització i arraconament de la seva cultura literària –en aquest cas estretament lligada a la llengua–, que amb la seva inacció serien còmplices de l’oblit i d’una decadència cultural irreparable.” Llegit i firmat tot això, aturem-nos a pensar una mica en el fons de la matèria. La literatura és allò que fem els escriptors, o això hauria de ser i així hauria de ser considerada. I parlar dels escriptors i de la societat que els engendra o els produeix no hauria de ser, segons com, tan diferent de parlar dels metges, els arquitectes, els músics i els pintors, i de la relació que tenen amb el país on exerceixen la seua professió i amb la gent des de la qual o per a la qual treballen. El cas, però, és que sí que és diferent, aquesta relació: és diferent perquè entremig hi ha la llengua, com a matèria primera de l’escriptura i com a idioma i vehicle produït per una determinada societat, la de qui escriu. I usar la llengua com a matèria o material de la professió –de l’ofici d’escriure, de fer literatura– no és la mateixa cosa que usar els coneixements científics, la tècnica, els colors i les línies, o els ritmes i els sons. 

Entre altres raons, perquè quasi tot és intercanviable, en matèria de coneixement i en matèria d’expressió estètica, però la llengua no. La llengua és un producte singular i específic d’una gent o d’un “poble” (qualsevol cosa que signifique “gent” o “poble”), la llengua és idioma, la cosa pròpia, i usar la llengua com a material i vehicle –per produir literatura, per llegir literatura– és alhora servir-se d’aquella cosa que indissolublement va lligada no a les capacitats expressives de la humanitat en general, sinó d’una part molt concreta de la humanitat, la que per naixement o per adopció és considerada com a pròpia, la que ha creat i format una llengua concreta com a producte de la seua experiència cultural al llarg d’un temps potser de segles. I la llengua no solament està lligada a l’escriptor i a la literatura (això és una obvietat, quasi una tautologia), sinó que l’escriptor i la literatura poden estar, i sovint estan, lligats a l’expressió, a l’existència i a la presència del país-amb-llengua a què pertanyen. I així podríem continuar, amb exemples de la connexió substancial entre literatura, llengua escrita i llengua considerada nacional. A tot arreu, tindre escriptors reconeguts en llengua pròpia és molt més que una ornamentació literària, és una condició perquè aquesta llengua siga percebuda com a formal, nacional o simplement existent i real i mereixedora de lleialtat i de respecte. No és racionalment sostenible que, en tots els casos i de totes les maneres, la literatura, els escriptors i la llengua en què escriuen siguen el fonament o l’expressió de la identitat nacional. No és sostenible, però funciona com si ho foren: no és debades que els escriptors emblemàtics ocupen espais preferents en places i carrers, i si en voleu una mostra màxima penseu en la Plaza de España a Madrid, presidida pel monument al Quixot i a Miguel de Cervantes.

 

2. Sense eixir d’Europa, es podrien multiplicar els exemples de la relació estreta entre idioma i política, entre llengua i poder, entre l’existència d’una llengua “culta”, literària –la llengua dels escriptors– i la seua condició institucional (com a realitat o com a projecte), i entre aquesta condició i la seua afirmació interior i exterior. Llavors, aquest referent assoleix un valor simbòlic eficacíssim, esdevé prova i representació de l’autonomia i la individualitat de la llengua; i (en el cas d’un idioma que és o es considera exclusiu) mecanisme d’afirmació i reforç de la identitat distinta de la gent, poble o país que el parla. Som els de la llengua de Dante, de Goethe, de Cervantes, de Molière, de Shakespeare, de Camões, o d’Ausiàs Marc i de Verdaguer. 

El crèdit i el prestigi de l’escriptor és també, invariablement, el prestigi i el crèdit de l’idioma. Les llengües, doncs, i ben especialment a Europa, no tenen solament un valor funcional, d’instrument o vehicle de comunicació, tal com afirmen alguns, ben interessadament d’altra banda –amb aquest valor, les llengües més “reduïdes” serien fàcilment renunciables, en favor de les més grosses... i això és que realment volen dir. Cada llengua particular, quan és vista com a codificada i culta, i sobretot quan és vista com a reconeguda des de fora, esdevé en certa manera símbol d’ella mateixa: llengua culta i reconeguda –normes, literatura, escriptors, institucionalització...– representa llengua diferent, “categoria superior” de llengua, valor i dignitat igual a les altres llengües. 

Certament, la percepció d’aquesta “dignitat igual” és essencial per a la percepció eficaç de la “dignitat pròpia” del grup, societat o país que la parla, i essencial per tal que hi actuen els mecanismes de cohesió i d’adhesió: no és fàcil adherir-se o ser fidel a allò –llengua o grup humà– que és vist com a inferior i de menor valor. Parlem de literatura, perquè si no és clar que a cada llengua li corresponga una cultura –o què voldria dir “cultura” en aquest cas– sí que és cert que cada llengua escrita produeix una literatura, i una de sola, i això és molt important. I abans de continuar, caldria introduir un parell de precisions, òbvies i indispensables. 

En primer lloc, que entendré ací per “literatura” el conjunt de la producció escrita que no siga rigorosament instrumental i que tinga un mínim de pretensió estètica. Una definició com una altra, possiblement inútil, i que simplement pretén considerar literatura, “bona” o “roïna”, els sermons de Sant Vicent Ferrer i els versos dels llibrets de falles, però no la guia de telèfons o les instruccions d’ús d’una rentadora. 

En segon lloc, és cert que pot tenir algun sentit, fins i tot més que geogràfic i político-administratiu, parlar de literatura boliviana o equatoriana, literatura belga o suïssa, i literatura andalusa o valenciana: sempre es podrà trobar alguna cosa en comú dins d’un territori determinat, siga el tipus de temes de què escriuen els autors, siga la coloració donada pel seu marc històric o geogràfic, siga el color o el sabor particular de la llengua. 

Però en últim extrem, fetes totes les distincions, i acceptades totes les variants territorials o de qualsevol altra mena, una literatura és una llengua literària: la literatura anglesa, llatina, alemanya, espanyola o catalana. I significa que tots els parlants d’una mateixa llengua amb un cert nivell d’alfabetització i d’educació formal poden llegir els mateixos “productes literaris” com a productes propis, no com a producció “exterior”, a la qual hom té accés a través del coneixement d’una altra llengua, o com a producció no pròpia però incorporada a través de la traducció. I llavors, per a llegir una literatura com a pròpia, no importen tant els temes o la localització, no importa tant el vocabulari o la variant lingüística: importa la llengua literària comuna, com a tal i només com a tal, i definint un espai que separa l’extern de l’intern. 

Com els membres de l’Acadèmia de Cinema de Hollywood, que donen l’Oscar primer a un film en anglès, i després a un altre en llengua no anglesa. Com el lector australià que no considerarà Shakespeare un autor “estranger”. O el lector –o l’acadèmic, el professor, el ministre, l’editor, o el monarca– espanyol d’Espanya, que cada any pensen en el Cervantes com el gran premi de nuestras letras, o de la literatura española; i estatutàriament, i com qui diu “legalment”, el premi Cervantes no pot ser per a un escriptor en català (no és nuestro: no és “literatura espanyola”, és exterior, des d’aquesta perspectiva és estranger), mentre que evidentment sí que pot ser i és per a un escriptor de Mèxic o del Perú: aquest sí que és “interior”, nuestro, i espanyol.

3. Cal recordar, encara que no és directament (segur que no?) el tema que ací ens ocupa, quina ha estat, durant alguns segles, la llengua literària que efectivament compartia la població aproximadament culta de Lleida, Barcelona, València, Alacant i la Ciutat de Mallorca: era la mateixa que compartien amb els lectors de Caracas, Buenos Aires i Sevilla. La del premi Cervantes. Per això he dit que és tan important tenir present que cada llengua escrita correspon a una literatura, i només a una: perquè compartir com a pròpia una literatura significa, i perdoneu l’aparent redundància, compartir una mateixa llengua escrita, uns mateixos escriptors i un mateix model bàsic de llengua. 

Per concretar-ho: quan, a partir del segle XVI, la poca gent que al nostre país sabia una mica de lletra començà a escriure, i sobretot a llegir, en castellà, això no significa només que entrava en un “mercat espanyol” (el mercat dels editors o de les companyies itinerants de teatre, per exemple), sinó que entrava també en un espai espanyol (castellano-espanyol, per ser més exactes) d’identitat: d’identitat cada vegada més “nacional”, o presentada i assumida com a tal. 

Vull dir que llegir, i escriure, en castellà significà progressivament, i més com més gent llegia i escrivia, assumir com a propis els autors de la literatura castellana, pensar que Cervantes i Quevedo eren grans escriptors “nostres” –quants carrers i places els hem dedicat en els nostres pobles i ciutats?–, i ràpidament passar a considerar igualment “nostres” Don Pelayo, el Cid Campeador, Hernán Cortés i Pizarro: torneu a repassar els carrers! I simultàniament, paral·lelament, inevitablement, es dissolgué a poc a poc la percepció d’una cultura en llengua catalana –catalana, valenciana– com a cultura pròpia, clàssics propis, models propis, literatura nacional pròpia i tota la resta que hi va lligat. 

No explique res que no siga perfectament conegut: no escriure, i sobretot no llegir, es va convertir en no saber, en no sentir. I perdre el referent dels escriptors propis era ja una manera de començar a perdre el país propi. Si alguna visió clara van tindre ja des dels seus inicis els homes de la Renaixença –alguns, no tots!– és justament la idea que Joaquim Rubió i Ors expressa, el 1841, en el pròleg als versos que publicà amb el pseudònim de Lo Gaiter del Llobregat: “Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions..., però sí a la literària.” Independència literària, en efecte: una idea més revolucionària, i més “nova” i actual que no sembla. Després vindria una certa independència mental i moral, uns projectes d’independència cultural, i altres conceptes i programes per superar dependències diverses. 

Sembla que, com en tants altres casos comparables a Europa, calia començar per la literatura, per convertir la llengua en un “model conscient” de llengua. Que és exactament allò que no va fer ningú, o almenys ningú que tingués algun pes i influència, en la tímida Renaixença valenciana: la “independència literària”, simplement, sembla que al País Valencià no era imaginable ni pensable. Perquè “separar-se” de la literatura espanyola anava més enllà del que podien imaginar les elits urbanes incorporades en cos i ànima a la cultura castellano-espanyola (a quina, si no?), i perquè, si ho hagueren imaginat, quina “literatura valenciana” independent s’haurien trobat capaços de produir? Gràcies que van recordar la fantasia medieval del “llemosí”, que almenys garantia una certa correspondència amb els versos que es feien a Barcelona o a Mallorca, i d’aquell “llemosí” vingué un català reconegut com a llengua literària pròpia en les Rimes de Venceslau Querol, i una relació més intensa del “valencianisme literari” del primer terç del segle XX amb la literatura que es feia a Barcelona; i això va fer possible la primera reunificació gramatical de l’any 32 amb les Normes de Castelló, que eren substancialment les de l’Institut d’Estudis Catalans. D’ací naix una petita tradició, prima però continuada, tènue però consistent, que arriba fins a la revolució i l’expansió dels anys seixanta i setanta del segle passat. 

I de tot això venim tots, i gràcies a tot açò a finals del segle XX hi havia al País Valencià una llengua literària que era la mateixa d’Ausiàs Marc i del Tirant, de Maragall i de Llorenç Villalonga, i no únicament la de Calderón de la Barca, Azorín i Vargas Llosa, tal com era del tot previsible fa un segle i mig o fa un segle, o tres quarts de segle. I ho deixarem en aquest punt, que és un punt oportú per tancar aquestes reflexions. I que en prenguen nota, sobretot, els responsables dels diversos plans d’estudis: ens hi va la vida, i també la mort. 

Article publicat originalment en tres parts a El Temps, números 1.679 (16 d'agost de 2016),
1.680 (23 d'agost de 2016) i 1.681 (30 d'agost de 2016). 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1678 | 09/08/2016   Imprimir

Europa, els turcs, 2

 

Fa una dotzena d’anys, després d’una vista a Istanbul (no sé si la segona o la tercera: a cada nou viatge, més barbuts i més dones cobertes pel carrer), recordava jo ací mateix la història de la resistència extrema que un pobre papa de Xàtiva, malalt i vell i sense recursos ni aliats, intentà organitzar contra els turcs. Prop de mig segle més tard d’aquells fets el papa Alexandre VI, dictant les seues memòries (me les dictava a mi, a través del temps), recordava aquell estiu del 1456, quan el seu oncle Calixt III aconseguí que una tropa cristiana mal armada obligara Mehmet II, el conquistador de Constantinoble, a alçar el setge de Belgrad: 

“Per culpa de la gota el meu oncle passava llargues temporades que no podia estar dret ni assegut; llavors es quedava tot el dia tancat en la cambra de dormir, i allà dins, a la llum dels ciris i de la llar de foc, dirigia la defensa d’Europa contra els turcs. Per a ell la cristiandat era com una ciutat o una fortalesa assetjada i l’única estratègia que sabia imaginar era eixir i combatre en camp ras, no esperar darrere dels murs l’atac de l’enemic com havien fet els grecs a Constantinoble. Alguns dies s’alçava penosament del llit, es rentava les mans, es vestia i feia uns pocs passos feixucs fins a una cambra contigua on treballava estirat damunt d’un banc cobert amb un matalàs de llana i una vànova roja. Jo no era present a Roma quan arribà la notícia que els exèrcits croats que ell animava havien vençut gloriosament els turcs davant dels murs de Belgrad, però sé que el papa va caure de genollons a terra i plorà llargament, ell que era tan poc donat a demostrar les emocions. Després digué: el Fill de Déu ens ha mostrat avui el rostre de la seua glòria, i va instituir aquell dia, que era un sis d’agost, com a festa de la Transfiguració del Senyor, i espere que l’Església la celebrarà sempre, a pesar que ja ningú recorda que sense aquella victòria dels cristians els turcs haurien ocupat les planes d’Hongria i tenien el camí obert fins a Viena i a Bohèmia, però tota la vida he vist que els estats d’Occident troben més plaer a batallar entre ells que a fer la guerra junts contra l’infidel i no comprenen que si els turcs tornen Danubi amunt i conquisten Belgrad, Déu els confonga sempre i no ho permeta; aquella serà la clau d’una frontera que pot durar moltes generacions i alimentar odis perpetus en el centre d’Europa. El papa Calixt sí que ho comprenia i tots els papes darrere d’ell també, però sembla que som els únics que ho veuen i ni les repúbliques ni els prínceps ens escolten. La mateixa església de vegades té tan poc de seny que es preocupa més de curar-se el refredat d’una heretgia que de protegir-se contra la pesta otomana. El Senyor tinga misericòrdia de nosaltres.”

El Senyor no tingué misericòrdia de nosaltres, molts anys més tard els turcs travessaren el Danubi, i els límits d’Europa, de Viena i Budapest fins a Istanbul –ja no el clàssic Bizanci, ja no el Constantinoble del nostre Tirant–, hagueren de recular incessantment, abans de poder-se refer en temps ja contemporanis, i en alguna d’aquelles regions, com a Bòsnia, les ratlles interiors encara no estan clares. La previsió dels papes Borja (o la que jo els atribuïa) era encertada: la frontera de l’imperi turc va ser molt de temps la ratlla d’Europa, una frontera que només a partir del setge frustrat a Viena el 1693 retrocedí lentament cap a l’est al llarg de més de dos segles; i els Balcans no han deixat de ser niu d’odis perpetus. Qui haja contemplat la confluència del Sava i el Danubi des de dalt del castell de Belgrad, qui haja passejat pel nord de Grècia i per l’oest de Macedònia, qui haja travessat, a Skopje, el pont que separa els cristians dels musulmans (els “turcs”, en diuen els macedonis eslaus), o el pont increïble i bellíssim de Mostar, qui haja visitat a Istanbul allò que queda del barri grec del Fanar i del patriarcat ortodox, sabrà potser de què parle. 

Si ara, més de cinc segles després d’aquelles pors i d’aquelles batalles, els turcs, geogràficament fora d’Europa, ja foren culturalment i políticament Europa, serien benvinguts. Si no ho són, tal com pareix que volen demostrar, també seran benvinguts a alguna forma d’associació benèvola, de grat o per la força de la geoestratègia, de la demografia i dels inevitables interessos de tot tipus. I en qualsevol dels casos, qui sap si de tant en tant no caldria recordar que Europa, sense aquell papa valencià i sense aquell dia del 1456, ara potser no seria l’Europa que ve de Grècia i Roma, del renaixement i de Copèrnic, del barroc i del neoclàssic, de la il·lustració, la revolució, el romanticisme i tot això. Seria una cosa que jo mateix no sóc capaç d’imaginar.

 

<<  <  [1]  [2]  [3]  [4]  [5]  [6]  [7]  >  >> 
Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS