Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 23 de juny de 2017
<<  <  [1]  [2]  [3]  [4]  [5]  [6]  [7]  >  >> 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1696 | 13/12/2016   Imprimir

Libera me, Domine

Quan jo tenia deu anys, i onze o dotze, era escolanet eventual a la meua parròquia de la Torre, com tants altres xiquets d’edat semblant. Sabia les respostes rituals en llatí, i quasi sencera, cantada, la Missa de Angelis. I sabia gran part del text dels responsoris, allò de “Libera me, Domine / de morte aeterna / in die illa tremenda, / quando coeli movendi sunt, / et terra...”, i encara un grapat més. No era cap prodigi, era normal, habitual, i com que feia els primers cursos de batxillerat als Escolapis, fins i tot entenia les paraules llatines. Ara, qui sap coses d’aquestes és vist com un gran erudit. Jo tinc un gran respecte als rituals públics i als temples antics, i crec que una missa com cal en una església, cantada en llatí si pot ser, no és mala manera de consolar i entretindre els parents, amics i coneguts que tinguen la bondat d’acudir l’últim dia de visita. Fins i tot si el difunt, com és el cas en ben alta proporció, no era estrictament fidel catòlic ni s’ha mort amb tots els requisits canònics, sagramentat i amb benedicció apostòlica com solen afirmar falsament les esqueles als diaris. Déu Nostre Senyor és bo, i no deu fer massa cas d’aquests detalls. Els capellans, però, no són tan comprensius: aprofiten els funerals per impartir implacablement doctrina als amics i parents afligits, als assistents escèptics. Com que passen els anys i se’m van morint persones properes amb freqüència creixent, em toca també massa sovint suportar el sermó repetit, insofrible. Déu ens estima moltíssim, diu el clergue-funcionari amb veu cansada, i la Mare de Déu i tots els sants i els àngels: i estimen especialment el difunt de cos present, que té la immensa sort, la gran fortuna, d’haver estat elegit per Jesús i Maria per anar dret al cel a fer-los companyia, i que viu ja tan content i feliç al paradís escoltant musiquetes amables i contemplant la cara divina, i vosaltres parents i amics doneu gràcies a la bondat celestial, ploreu poquet, només el que és imprescindible, que el nostre germà o germana (sovint s’equivoca de nom, l’oficiant) ja ens espera en la glòria, quina enveja. Només li falta desitjar que ens morim tots d’una punyetera vegada i així anem drets al cel, ja que viure en la terra és tan precari: pareix que estar viu és una simple molèstia, un accident, un retard, i que estar mort és fantàstic. Em pregunte només per què han de repetir el sermó absurd, per què no es limiten al seu ofici, a dir la missa, si és el cas, i recitar les absoltes: per què no ens deixen descansar en pau. Del Requiescat in pace, però, sembla que només queda el RIP. Si és que algú sap encara què vol dir.

Un funeral recent en una església, o més exactament, en la capella d’un tanatori al costat d’una autopista, m’ha fet tornar a meditacions ben clàssiques. El capellà repeteix la rutina de l’esperança en l’altra vida, que allà ens trobarem tots. Els presents, parents i amics, no se sap en què pensen. Sembla que la consciència humana de la mort ha produït la necessitat de trobar alguna forma de “superar-la”: de voler creure que no s’acaba tot amb el final implacable i visible de cada vida individual. Però llavors, per creure això, caldrà creure també que “algú”, o alguna cosa, garanteix la supervivència o li serveix de suport. Encara que aquesta “supervivència” siga tan fantasmal com la de les ombres de l’Hades grec o tan difusa com la del nirvana final del budisme. La mort absoluta és la condemna a la qual pretenem escapar, la salvació és la vida eterna, i el principi d’aquesta salvació és un ésser diví i absolut tal com l’han construït els monoteismes. En la Bíblia mateixa, no és sempre ni del tot evident que els homes tinguen una ànima, que aquesta ànima (i menys encara si ha de tornar a unir-se al cos...) tinga una possible vida eterna, ni que aquest siga el sentit final de la “salvació”. L’“altre món” hi és sovint imaginat com el regne de l’ombra, el xeol, però precisament Jahvè, Déu, pot rescatar els morts d’aquest destí: pot haver-hi una “resurrecció” personal (tehiyat hammetim), i en les benediccions s’afirma: “Beneït sigues, Jahvè, que dónes vida als morts”. Bé, per no fer-ho més llarg: això és la salvació, per obra d’un Déu poderós, i aquest concepte va passar al cristianisme, ampliat i universalitzat. Els funerals moderns, però, els funerals de tanatori, ja no recorden l’arrel d’aquest principi, que és que tots som culpables, que tots mereixem la mort eterna i que hem de suplicar misericòrdia. A la meua parròquia de l’Horta, quan jo era escolanet, en la part final dels funerals cantàvem “In paradisum conducant te angeli”, que és un cant celestial i optimista i, per si de cas, demanàvem també “Miserere mei, Deus, secundum magnam misericordiam tuam” en nom del pobre difunt. Ara, sense el llatí, l’eternitat pareix que és automàtica.

 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1695 | 06/12/2016   Imprimir

Sobre pàtries, banderes, etc.

A uns els entusiasma i els commou, amb  resultats positius o funestos, a uns altres els deixa indiferents, o almenys això afirmen, sincereament o no. El fet, en qualsevol cas, és que arreu del món el tema o matèria de la pàtria i la nació, i les obsessions benignes o malignes que en deriven, són presents de manera formal, oficial, quotidiana i perpètua. Què hi farem, si les societats humanes funcionen així, almenys quan poden fer-ho. Què hi farem si a Europa, sobretot d’ençà de la Revolució francesa, ja portem prop de dos segles i mig amb aquesta obsessió, i no hi ha indicis que comence a esvair-se. I és molt instructiu llegir almenys alguns dels llibres abundants i dels infinits articles que al Regne d’Espanya i a la premsa de la seua capital i d’altres ciutats centrals o perifèriques insisteixen permanentment sobre la mateixa qüestió, fins i tot a propòsit de les crisis recurrents d’un gran partit d’esquerra: és Espanya, per al PSOE, una única nació, una nació de nacions, un Estat plurinacional? Si parlem de símbols comuns o diversos, i especialment dels tèxtils, una enorme bandera espanyola és hissada amb gran pompa a Madrid el dia de la Constitució, 6 de desembre, a fi que no hi haja cap dubte sobre la identitat entre una cosa i l’altra, i que el patriotisme constitucional no provoque tebiesa ni ambiguïtats nacionals. Una bandera tan gran com la que cada dia hissen i repleguen a la plaça del Zócalo de Mèxic, amb ritual patriòtic abrandat, himnes, soldats, i ciutadans amb la mà al pit. I una mica més al nord, a les escoles dels Estats Units d’Amèrica, el dia comença amb promesa de lleialtat a les barres i estrelles: “I pledge allegiance to the flag of the United States of America”, etcètera. I així per l’ample món, inclosos els edificis públics i gran part dels privats de tots els regnes i repúbliques d’Àsia, Àfrica i Oceania: sense obsessions conflictives generalment, no com a Catalunya on les banderes amb estrella, sobre groc o sobre blau, han de competir no solament amb les quatre barres simples, sinó també amb la companyia de l’oficial d’Espanya, sota pena d’intervenció judicial. Quan a les casernes de la Guàrdia Civil diu “Todo por la patria”, sembla la cosa més natural del món, senyal de devoció al bé comú nacional. Quan la bona gent de Cuba, assistint a una parada militar de pur estil soviètic, repeteix animosa allò de “Patria o muerte: venceremos”, no se sap molt bé quina victòria esperen encara després de més de cinquanta anys, però la supremacia de la pàtria és clara, fins i tot ara que el profeta inicial de la victòria ha ascendit a la pàtria celestial.

Quan el senyor Maduro, seguint l’alta doctrina chavista, repeteix cada dia que els seus adversaris són traïdors a la pàtria, o quan Evo Morales predica un abrandat patriotisme bolivià, el pensament progressista universal admira incondicionalment el discurs d’aquests líders. La pàtria, la nació, la independència, són presentades com a valors permanents i suprems per les velles o noves revolucions, i no hi ha res a dir. Mentrestant al Regne d’Espanya, un pacífic i poc cridaner patriotisme català, posem per cas, és atacat sovint com a idea passada de moda, antipàtica i de dreta. A Cuba, a Veneçuela, a Bolívia, tot és nacional i patriòtic, obsessivament, incessantment, i per això mateix molt revolucionari: no sé si deu ser cosa del clima, i “patria o muerte” és un producte tropical. Sé que si, a Catalunya o al País Valencià per exemple, algú aplicara a la pàtria pròpia un eslògan d’aquell estil, seria objecte de burla i sarcasme. Fins i tot si afirmem que la pàtria no mereix una mort, pròpia o aliena, però sí una mica d’esforç per garantir-ne la supervivència, serem acusats d’obsessius o de coses pitjors. Entenc el papa emèrit de Roma, el tímid Benet, quan es queixava de les misèries del relativisme doctrinal. Perquè hi ha un punt de cinisme, de mala fe i mala bava, quan segons quins patriotismes, obsessions, himnes, eslògans, banderes solemnes, són considerats admirables, progressistes, d’esquerra i fins i tot revolucionaris, i segons quins (el català, per exemple, per a gran part dels “intel·lectuals i polítics” espanyols…, inclosos molts de catalans) són vistos com a arnats, passats, superats i de dreta. No sé si aquest defecte de la vista té solució, o si és una malaltia crònica o un cas igualment crònic i clàssic del masoquisme ideològic que ha fet tants estralls en aquest país. Com ara pensar que al País Valencià, per exemple, sense dir mai el seu nom, i sense “nacionalisme” propi, els hospitals, les escoles i el transport urbà funcionaran millor.

 
Joan F. Mira | El País | 01/12/2016   Imprimir

Fe, nació, Constitució

Jo, a la Constitució vigent, li tinc un gran respecte, com a qualsevol constitució de qualsevol país que assegure unes mínimes garanties democràtiques, uns drets civils, i en general això que se’n sol dir la llibertat i la justícia. En aquestes matèries bàsiques, les constitucions de tradició occidental no deuen ser tan diferents, i la lleialtat que mereixen deriva justament de la llibertat que asseguren. Si l’asseguren.

El problema, amb la Constitució espanyola —i amb moltes altres—, és que comença amb una professió de fe que em resulta difícil d’assumir: una professió tan doctrinalment nacional i patriòtica, que cal ser fidel creient per acceptar-la. Diu, en efecte, l’Article 2: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, en versió meua del text de l’única llengua oficial de l’Estat que tinc l’obligació de conèixer. De manera que primer hi ha la Nació espanyola, amb majúscula, no sabem des de quin any o segle; simultàniament, aquesta nació és declarada indissoluble, ontològicament, per la pròpia substància, i els pobres humans no podem fer-hi res. La qual nació indissoluble, possiblement eterna, és no solament nació sinó pàtria (termes no se sap si sinònims o complementaris), i pàtria comuna i reiteradament indivisible: la unitat de la nació espanyola és indissoluble, la pàtria espanyola és indivisible i única, i aquest és el fonament de la Constitució.

Com que a mi aquest fonament doctrinal i patriòtic em desperta alguns dubtes racionals i escassa adhesió emocional, i com que sense aquesta base la Constitució pareix que no en té cap, la constitucionalitat de la meua persona o esperit potser resulta una mica problemàtica. I més problemàtic encara resulta el meu patriotisme: jo m’he de reconèixer espanyol a tots els efectes passius o actius, inclosa la defensa de la nació indivisible i comuna (Article 30: “Els espanyols tenen el dret i el deure de defensar Espanya”), he d’acceptar que la meua única pàtria és l’espanyola, i que no tinc més nació que aquesta nació. D’això, per si algú n’ha sentit a parlar, se’n diu patriotisme constitucional, el qual, o té aquesta base, o no és ni constitucional ni patriotisme.

Jo dec tindre, per tant, una ànima inconstitucional. Potser perquè un 6 de desembre de fa prop de quaranta anys em vaig quedar a casa i no vaig anar a votar la Constitució Espanyola. Reconec que l’abstenció no tenia gran mèrit, ni era gran pecat, atès que per aquell temps jo residia a la idíl·lica ciutat de Princeton, Nova Jersey, on ja havien caigut les bellíssimes fulles de la tardor atlàntica, i començava el fred. És clar que podia haver votat per correu, i no ho vaig fer: un problema de fe. Quant al 6 de desembre d’enguany, miraré de passar-lo en pau amb mi mateix i amb bona companyia, en algun lloc retirat i si pot ser bucòlic.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1694 | 30/11/2016   Imprimir

I l’esquerra, en tot això?

Meditant sobre l’èxit creixent dels diversos berlusconisnes (fins i tot sense Berlusconi!), trumpismes i altres variants més dures, rígides i clàssiques de la dreta eterna (de Le Pen a Putin, i que el papa Francesc ens empare...), l’observador pot constatar que la defensa dels ideals de justícia, d’igualtat i de redistribució, de la necessitat de garantir el benestar dels qui queden al marge dels beneficis del sistema, de preocupació efectiva per l’interès general −tot això que era el cor ètic i ideològic de l’esquerra−, va quedant progressivament com una actitud racional i coratjosa, però minoritària, enfront de la tendència dominant a la satisfacció individual i immediata del desig. I al costat de tot això, davant de problemes i conflictes reals, vells o nous, les esquerres europees –i allò que als Estats Units en seria l’equivalent– s’han negat a la comprensió de certes situacions noves i de dificultats sobrevingudes. No han afrontat els problemes sorgits de la immigració massiva i sovint clandestina, de la inseguretat als barris marginats, de la despesa pública excessiva que algun dia cal pagar amb inevitables “retallades”, de les noves activitats econòmiques que acumulen poder financer i produeixen treball precari (no és casual que la massa de votants dels Trump o els Le Pen es trobe en les zones industrials deprimides, no en aquelles on creix la nova economia, que en diuen “de la informació”), de la brutal especulació immobiliària, de l’obra pública inútil i faraònica, dels efectes de l’envelliment sobre la despesa en sanitat i en pensions, de la inadequació del sistema educatiu, i de tantes i tantes coses.

Ara bé, els efectes de molts d’aquests fets, i les pors i les incerteses que produeixen, afecten ben poc els grups socials privilegiats: qui paga les incomoditats del barri degradat o perifèric, de la inseguretat real o percebuda, de la por del futur, de la pèrdua del treball digne i segur, són els pobres, no són els rics vells o nous, ni els que viuen en barris confortables, ni els professors o metges progressistes. I així, resulta que els “pobres”, és a dir, l’antiga classe obrera, cada vegada voten més la dreta més dretana, en gran part d’Europa (a França o a Itàlia, a Flandes o a Holanda), sense que l’esquerra arribe a entendre per què. Potser perquè l’esquerra, quan ha governat i allà on ha governat, no ha estat capaç de reduir realment les desigualtats sinó que ha permès que augmentaren? Potser perquè, amb regularitat infal·lible, l’esquerra europea no practica allò que predica? Potser perquè, en conseqüència, s’ha difós la percepció que la dreta no enganya, i l’esquerra sí? Si l’observador té una part d’antropòleg imagina, de vegades, que si els seus col·legues analitzaren aquestes realitats en traurien conclusions més encertades que les dels ideòlegs dels partits polítics. Les pensions assegurades, la sanitat universal gratuïta, la igualtat efectiva davant de la llei, la legislació laboral, la laïcitat institucional, les vacances pagades, tot això que ara és vist com si fóra etern i natural, són adquisicions relativament recents. Però aquest mateix benestar garantit resulta que, paradoxalment, ja no sembla garantit. Ací, en aquest terreny, és on la dreta triomfa, quan proclama: estrenyeu-vos el cinturó de la despesa pública redistributiva, que nosaltres us salvarem de la catàstrofe.

Certament, hi ha una esquerra (que sol presentar-se com a diferent i “nova”) que es justifica sobretot amb la defensa dels drets de les dones, de les minories, dels homosexuals, dels immigrats, de la gratuïtat incondicional de tots els serveis públics, etc. Fites molt nobles i necessàries, però que difícilment engresquen aquella majoria de la població que ha entrat massivament en el món del consum, de les satisfaccions immediates, de la televisió més embrutidora, de la fugida davant de qualsevol responsabilitat personal que implique esforç sostingut i alguna forma de renúncia i de sacrifici. I per això, també, l’esquerra hauria de tornar a valors clàssics..., que són els de la socialdemocràcia dels països del nord d’Europa i de la millor tradició liberal. I aplicar-se a l’eficàcia i alt nivell en l’educació, al control rigorós dels excessos financers, a la laïcitat sense hostilitat, a la seguretat sense intolerància, als mitjans de comunicació sense barroeria, a controlar l’Estat-providència per no portar-lo a la ruïna, a promoure activament la responsabilitat personal. Ja sé que és demanar massa, però és el que molts hem heretat i no voldríem perdre.

 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1693 | 22/11/2016   Imprimir

Berlusconi-Trump?

 

De tant en tant, amb ganes o sense, sembla obligat escriure algun comentari sobre allò que se’n sol dir “actualitat política”, siga exterior o interior (domestic, en diuen en anglès, i inevitablement tradueixen com a “domèstica” molts dels innombrables ignorants que en aquest país circulen per la premsa escrita o parlada), o una cosa i l’altra alhora. Com ara mateix, no cal dir-ho, l’exòtica matèria trumpiana i si cal, i paral·lelament, les curioses comparacions amb la matèria berlusconiana que aquestes setmanes i dies també han rebut bona cosa de consideracions públiques i privades: són Trump i Berlusconi dos variants d’una mateixa categoria de fenòmens?, anunciava ja l’empresari, showman i polític italià èxits futurs dels seus equivalents nord-americans, europeus o de qualsevol altre lloc?, tot això (més Marine Le Pen a França, Farage al Regne Unit, la Lega de Salvini a Itàlia, Orbán a Hongria, Putin a Rússia, i, si em permeten estirar la comparació més del que cal, Erdogan a Turquia i, fins i tot, cap a un altre extrem i mutatis mutandis, personatges com Maduro, Beppe Grillo i algun més en qui vostès estan pensant) és l’expressió d’una forma nova i diferent d’allò que durant tant de temps n’hem vida política? Sembla que no es tracta d’una simple impressió circumstancial o frívola (com la que, al País Valencià per exemple, alguns han fet entre Trump i l’anterior alcalde de Xàtiva i president de la Diputació, Alfonso Rus, que més aviat recorda al cantant Torrebruno...), sinó d’una realitat molt més seriosa. 

Si bé es mira, el passat president del Govern italià i el pròxim president del nord-americà són tots dos homes de negocis riquíssims, amb empreses especulatives que presenten sovint aspectes tèrbols, com ara evasió metòdica i massiva d’impostos o comptes foscos i opacs. Tots dos han basat el seu èxit en el camp polític en l’èxit previ i espectacular en el camp econòmic i en una imatge d’empresari triomfador... fet que no els ha impedit presentar-se com aliens al “sistema”, i enemics (i fins i tot víctimes) de les elits i de l’ordre establert. “Nosaltres –o jo– ho capgirarem tot”, aquest és l’eslògan o l’ham amb què sedueixen tanta gent, “jo tinc experiència d’èxit, jo resoldré els problemes, jo us tornaré el benestar perdut”. Forza Italia és el nom del partit de Berslusconi, però era abans i sobretot el crit dels tifosi de l’equip nacional, el crit de la victòria, l’honor de la pàtria. Make America Great Again és l’equivalent en el trumpisme, la nova grandesa, el redreçament, i menys mal que ara hi ha Donald, menys mal que hi ha Silvio: “Meno male che c’è Silvio”, cantaven amb fervor els seguidors –i més encara les seguidores– del líder permanentment rejovenit.

A pesar del que sempre pensem els benpensants, ni els escàndols ni les relliscades i disbarats verbals els han representat cap problema ni descrèdit real; ans al contrari, la seua popularitat sempre en sortia reforçada. John Foot, professor d’història moderna italiana, escriu al diari The Guardian, recordant Berlusconi: “Per a molts, el missatge era atractiu: sigueu com jo, no pagueu els vostres impostos, aprofiteu la vida i prospereu, i digueu el que vulgueu, que no us passarà res. Tot això us recorda algú?”. Ens recorda, per exemple, quan Donald Trump afirmava en un míting que podia pegar-li un tir a algú en plena Quinta Avinguda i encara creixerien els seus seguidors. O quan afirmava que els seus immensos i continuats fraus fiscals eren simplement una demostració de la seua habilitat com a empresari. “Vint anys de berlusconisme”, continua l’historiador anglès, “han tingut un efecte devastador sobre la política italiana i la seua cultura democràtica, i les ferides no s’han tancat encara”. Com a mostra, el fet que més de la meitat dels ciutadans són seguidors de la Lega del xenòfob Salvini, o de Beppe Grillo i del seu Movimento 5 Stelle (no “partit”, per favor, com no és “partit” un altre que tenim a casa nostra, basat en els conceptes de la casta i la gente, i en el funcionament a base de cerchi i de programes informàtics...). “Trump ha transformat profundament la forma del discurs polític”, continua John Foot, “de l’organització política, i de la manera de fer campanya. Tal com va ser el cas amb l’era Berlusconi, res no serà com abans... Oposar-se a fenòmens com Trump i Berlusconi amb les armes de la raó és inútil. Si hem entrat en l’era de la post-veritat (i ja ho hem fet), el comportament de l’elector no es regeix pel pensament lògic”. Desolador.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1692 | 15/11/2016   Imprimir

Obcecació: un pardalet contra el mur

De tant en tant, la salut de l’ànima demana oblidar uns minuts o unes hores els torbaments del món (com ara eleccions als Estats Units, governs d’Espanya i altres novetats i processos incerts) i dedicar una mica de temps a la contemplació de les petites coses. Aprofitant també el fet que viure en una casa antiga, amb un jardí gran i centenari, pot oferir algunes satisfaccions emocionals o estètiques. Com ara la companyia musical dels ocells, passavolants o residents, que canten tots els mesos de l’any, cada dia i a cada hora, als nostres dos cedres enormes i entre la resta dels arbres. Així, un servidor té en tota estació companyia canora variable, música de fons en les llargues hores quotidianes de lectura o escriptura, i música a la cuina, al dormitori i al bany. Sobretot en arribar i avançar la primavera, quan al jardí s’instal·len els rossinyols: deuen ser cada any els mateixos, i ocupen plaça pròpia de violins solistes, de virtuosos davant dels quals calla sovint l’orquestra sencera. Quan estan inspirats, l’exhibició musical de dos mascles, incansables, és simplement impossible de transmetre amb paraules: pareix que és sempre la mateixa, però és sempre diferent, com si la pobra Procne, la filla d’un rei d’Atenes transformada en rossinyol, no pogués mai exhaurir els seus cants dolorosos o alegres. Els mesos de tardor, el concert de la fauna voladora és molt més de solistes variables que d’orquestra. 

El cas és que, des de la primavera de fa dos o tres anys i –de moment– fins a la tardor d’enguany, un simple teuladí, delicat i petit, s’ha dedicat a alterar el programa. El pobre teuladí obcecat s’instal·la en la finestra del meu dormitori, s’aferra a la reixa, i es llança una vegada i una altra contra els vidres. És obvi que el pardalet no comprèn que un vidre és un vidre, un cos sòlid, i que no el podrà mai travessar: s’hi llança de cap, hi topa fent un soroll sord, bum, recula una mica, i s’hi torna a llançar una vegada i una altra. I així una hora i una altra hora, un dia i un altre dia: sap el que vol, però no sap que és impossible. El teuladí és sempre el mateix, amb el ventre argentat i l’esquena de color gris marronós, i certament és incapaç de traure conclusions de l’experiència. Hi ha una fe o convicció inalterable que el domina: deu creure fermament que el paradís, el jardí feliç, és a l’altre costat del vidre, i que el mur transparent no li impedirà el pas. I d’aquesta història mínima se’n podria fer una clàssica faula d’Esop, però no sé quina. Aplicada potser a una part dels ideòlegs polítics i als seus seguidors, als qui pensen que a força de topades amb el cap foradaran el mur, als creients de creences impossibles. 

I al nostre pardalet, ocellet modestíssim, li aplicarem els versos de Teodor Llorente: “Joiós caçador, passa: / busca més brava caça, / i deixa’m quiet a mi. / Jo sóc l’amic de casa, / jo sóc lo teuladí”. El teuladí, això sí, és obcecat però inofensiu: és un pardal desarmat, un ocell innocent. El teuladí, fent honor al seu nom de Passer domesticus, és un ocellet casolà i familiar, que s’estima més viure en llocs habitats que no en boscos i muntanyes remotes, que vola pels carrers de les ciutats, descansa a les teulades, sota les quals pot fer el niu, i que corre per terra als camps i als parcs buscant cuquets, llavors o insectes. És tan discret amb els seus colors apagats bruns o grisos, tan abundant i tan habitual (tant, que els nostres veïns al nord de l’Ebre li diuen simplement “pardal”: a orelles valencianes, com si en castellà li digueren pájaro), tan previsible, que aquest animalet del meu jardí, boig i obcecat, incansable, obstinat en el seu fracàs repetit mil vegades al mateix lloc i de la mateixa manera, em fa pensar de vegades en alguns exemplars no de la raça dels volàtils sinó dels mamífers que solíem descriure com a “bípedes implumes” per no caure en la definició tan inexacta d’“animals racionals”. Com ara una part molt notable dels electors d’ací o d’allà, d’Amèrica del nord o del sud, d’Europa oriental o occidental, que repetidament i incomprensiblement (segons el meu criteri, és clar: deu haver-n’hi d’altres...) voten líders sinistres, ineptes o grotescos, o representants d’ideologies i programes que han fracassat ja una vegada i una altra i una altra. La intel·ligència que cap en el cervellet mínim d’un teuladí deu ser ben limitada: segurament no li’n cal més per menjar, volar i reproduir-se. La intel·ligència d’alguns (o moltíssims) humans, dins d’un cervell de més d’un quilo i quart, de vegades diríem que és del tot comparable a la d’un cervellet de teuladí.

 
<<  <  [1]  [2]  [3]  [4]  [5]  [6]  [7]  >  >> 
Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS