Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 28 d'abril de 2017
<<  <  [1]  [2]  [3]  [4]  [5]  [6]  [7]  >  >> 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1692 | 15/11/2016   Imprimir

Obcecació: un pardalet contra el mur

De tant en tant, la salut de l’ànima demana oblidar uns minuts o unes hores els torbaments del món (com ara eleccions als Estats Units, governs d’Espanya i altres novetats i processos incerts) i dedicar una mica de temps a la contemplació de les petites coses. Aprofitant també el fet que viure en una casa antiga, amb un jardí gran i centenari, pot oferir algunes satisfaccions emocionals o estètiques. Com ara la companyia musical dels ocells, passavolants o residents, que canten tots els mesos de l’any, cada dia i a cada hora, als nostres dos cedres enormes i entre la resta dels arbres. Així, un servidor té en tota estació companyia canora variable, música de fons en les llargues hores quotidianes de lectura o escriptura, i música a la cuina, al dormitori i al bany. Sobretot en arribar i avançar la primavera, quan al jardí s’instal·len els rossinyols: deuen ser cada any els mateixos, i ocupen plaça pròpia de violins solistes, de virtuosos davant dels quals calla sovint l’orquestra sencera. Quan estan inspirats, l’exhibició musical de dos mascles, incansables, és simplement impossible de transmetre amb paraules: pareix que és sempre la mateixa, però és sempre diferent, com si la pobra Procne, la filla d’un rei d’Atenes transformada en rossinyol, no pogués mai exhaurir els seus cants dolorosos o alegres. Els mesos de tardor, el concert de la fauna voladora és molt més de solistes variables que d’orquestra. 

El cas és que, des de la primavera de fa dos o tres anys i –de moment– fins a la tardor d’enguany, un simple teuladí, delicat i petit, s’ha dedicat a alterar el programa. El pobre teuladí obcecat s’instal·la en la finestra del meu dormitori, s’aferra a la reixa, i es llança una vegada i una altra contra els vidres. És obvi que el pardalet no comprèn que un vidre és un vidre, un cos sòlid, i que no el podrà mai travessar: s’hi llança de cap, hi topa fent un soroll sord, bum, recula una mica, i s’hi torna a llançar una vegada i una altra. I així una hora i una altra hora, un dia i un altre dia: sap el que vol, però no sap que és impossible. El teuladí és sempre el mateix, amb el ventre argentat i l’esquena de color gris marronós, i certament és incapaç de traure conclusions de l’experiència. Hi ha una fe o convicció inalterable que el domina: deu creure fermament que el paradís, el jardí feliç, és a l’altre costat del vidre, i que el mur transparent no li impedirà el pas. I d’aquesta història mínima se’n podria fer una clàssica faula d’Esop, però no sé quina. Aplicada potser a una part dels ideòlegs polítics i als seus seguidors, als qui pensen que a força de topades amb el cap foradaran el mur, als creients de creences impossibles. 

I al nostre pardalet, ocellet modestíssim, li aplicarem els versos de Teodor Llorente: “Joiós caçador, passa: / busca més brava caça, / i deixa’m quiet a mi. / Jo sóc l’amic de casa, / jo sóc lo teuladí”. El teuladí, això sí, és obcecat però inofensiu: és un pardal desarmat, un ocell innocent. El teuladí, fent honor al seu nom de Passer domesticus, és un ocellet casolà i familiar, que s’estima més viure en llocs habitats que no en boscos i muntanyes remotes, que vola pels carrers de les ciutats, descansa a les teulades, sota les quals pot fer el niu, i que corre per terra als camps i als parcs buscant cuquets, llavors o insectes. És tan discret amb els seus colors apagats bruns o grisos, tan abundant i tan habitual (tant, que els nostres veïns al nord de l’Ebre li diuen simplement “pardal”: a orelles valencianes, com si en castellà li digueren pájaro), tan previsible, que aquest animalet del meu jardí, boig i obcecat, incansable, obstinat en el seu fracàs repetit mil vegades al mateix lloc i de la mateixa manera, em fa pensar de vegades en alguns exemplars no de la raça dels volàtils sinó dels mamífers que solíem descriure com a “bípedes implumes” per no caure en la definició tan inexacta d’“animals racionals”. Com ara una part molt notable dels electors d’ací o d’allà, d’Amèrica del nord o del sud, d’Europa oriental o occidental, que repetidament i incomprensiblement (segons el meu criteri, és clar: deu haver-n’hi d’altres...) voten líders sinistres, ineptes o grotescos, o representants d’ideologies i programes que han fracassat ja una vegada i una altra i una altra. La intel·ligència que cap en el cervellet mínim d’un teuladí deu ser ben limitada: segurament no li’n cal més per menjar, volar i reproduir-se. La intel·ligència d’alguns (o moltíssims) humans, dins d’un cervell de més d’un quilo i quart, de vegades diríem que és del tot comparable a la d’un cervellet de teuladí.

 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1691 | 08/11/2016   Imprimir

Parlar, raonar, ofendre

Segons una petita llegenda o tradició que jo vaig llegir en algun llibre d’exercicis de grec al col·legi, Demòstenes quan era encara jove i aprenent d’orador feia esforços per parlar clarament, passejant per la platja amb un grapat de pedretes a la boca, i per imposar la seua veu a la remor de les ones de la mar: el discurs només era eficaç, doncs, si era prounciat amb paraula clara i amb veu poderosa i vibrant. Farfallejar, trabucar-se, confondre els mots, és per a l’art de la paraula un defecte radical: qui parla de manera confusa, potser és que no té clar què vol dir. I com a complement, qui parla amb paraula vagarosa i buida, o amb paraula ofensiva i grollera, potser és que no té clar què hauria de dir. Els debats d’aquests dies passats a Madrid, al Congrés dels Diputats, n’han estat un exemple penós, en alguns moments indigne de senyories que eren allà representant la sobirania popular, o això cal suposar. De vegades, vistes les idees (?) que expressaven (poques, molt poques), vista la incoherència de la sintaxi, vist el vocabulari, l’entonació i la gestualitat, hom havia de dubtar si la sobirania del poble hi era efectivament representada: el poble, sovint, pot ser molt més coherent.

Saber parlar en públic s’havia considerat sempre, des dels grecs i els romans, una alta qualitat humana. Sembla que ja no és així: escolten, ara, els discursos de gran part dels polítics i els d’alguns suposats “professionals” del ram oral, inclosos predicadors evangèlics i més d’un cardenal. Segurament ja en som molt pocs els qui recordem un batxillerat on apreníem allò de “Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra, quamdiu etiam furor iste tuus nos eludet”, etcètera. Remota evocació que fa recordar una joveníssima Lucrècia Borja quan, en l’acte d’anul·lació canònica del seu matrimoni amb Giovanni Sforza, va fer un discurset en llatí que els curials aduladors qualificaren com a molt elegant i de bon estil ciceronià: era una jove educada. Però de Ciceró, Demòstenes i companyia no se’n recorda ningú i de l’estil, en els discursos públics, pareix que també s’han oblidat: estil?, què deu ser això? Només cal escoltar (amb paciència) els nostres penosos debats parlamentaris recents o no tan recents o, quan la paciència esdevé ja virtut heroica, els habituals debats a la televisió, més que debats discussions de taverna. 

La retòrica, és, o era, l’art de l’expressió i de la persuasió, un dels més valorats i més activament influents en la història europea. Aquests dies d’octubre passat, doncs, si vostés van seguir els parlaments dels grans, mitjans i petits líders polítics d’Espanya, potser conclouran, com jo, que les raons dels uns i dels altres no eren proporcionals a l’eficàcia persuasiva amb què s’expressaven. I em sap molt greu, però he de reconéixer que, comparat amb els seus antagonistes, Mariano Rajoy de vegades semblava un Demòstenes autèntic, un Ciceró eficaç, irònic o avorrit, però sempre intel·ligible. És un clàssic, és un professional. Domina un art meravellós: un art perillossíssim si qui l’ha de combatre apareix apagat, ineficaç i trist, o es deixa arravatar per passions segurament més histriòniques que reals. En definitiva, les raons, sense l’art de la retòrica, poden ser veritats impotents. En fi, la política hauria de ser l’art del bé comú, i també, per tant, l’art de debatre, decidir i elegir què li convé a la polis que a cadascú li ha tocat: quin país volen o volem, quina idea en tenim i volem aplicar, què és millor o és pitjor, coses així d’elementals: ideologia. Si es barreja amb una mica de literatura oral i escrita, amb un mínim d’educació i bones maneres, amb un pèl d’honestedat i un altre pèl d’intel·ligència, la política és una digna i noble activitat, a més de ser necessària. I si no es barreja amb tot això, l’espectacle és tristíssim, lamentable, i d’un interés propi de crònica negra, de baralles de barri o d’intrigues de convent. Que és el que passa ja fa anys amb la política espanyola, si és que se’n pot dir política en el bon sentit del concepte i del terme. La paraula pública dels polítics, i la seua raó, no hauria d’estar feta d’insults i respostes als insults, no de la prepotència dels uns i de la inèpcia dels altres, no de gestos superbs, no de xantatges, no de jutges i codis penals, sinó feta de política, és a dir de l’interés pel bé comú. Si és que realment els interessa, cosa sovint ben incerta.

 

Joan F. Mira | El País | 06/11/2016   Imprimir

Amagar els cabells


Això era fa prop de deu anys, li deien Mariam Shakebar, i una fotografia seua ocupava la primera pàgina a la premsa. Semblava una jove molt tranquil·la, conscient del paper que li havia tocat jugar, com a primera locutora de la televisió de Kabul després de tants anys sense tele, prohibida rigorosament pels talibans. I sobretot conscient del seu paper com a primera cara femenina visible després de cinc anys de cares obligadament tapades.

Però portava un mocador al cap: la cara de la jove serena no era ja un perill per a ningú, però els seus cabells sí. Com ha estat sempre, pels segles dels segles, per a les dones de més de mig món, inclòs el nostre: els cabells femenins són una mostra impúdica de llibertat, són una arma del sexe, són un niu de serps com el cap de la Gorgona, que petrifica qui el mira. A l’Horta de València, els anys cinquanta, les meues veïnes d’una certa edat no eixien de casa sense un mocador al cap, normalment negre; i, pels mateixos dies de la locutora de Kabul, en un despatx del Museu d’Etnologia, jo contemplava una foto ampliada de principis de segle XX. És una foto de la plaça del Mercat de València, i de les set o vuit dones que hi apareixen comprant o venent a les parades (era abans de construir l’edifici famós) cinc porten el cap cobert amb mocador.

Sense integrisme islàmic, sense doctrines radicals, sense predicadors fanàtics: simplement, les dones s’han cobert sempre el cap, a l’Índia, a Egipte, a Rússia, a Alemanya o al País Valencià. I tenim la memòria molt curta —però això és mal general— si pensem que la glòria dels cabells femenins ha estat sempre, a les terres d’Occident, tan lliure i democràtica com ara.

Si aquella jove de Kabul representava alguna cosa era la possibilitat, fins i tot en un país tan torturat pels fanàtics, amb doctrines que consideren crim punible qualsevol forma d’autonomia femenina, fins i tot allà semblava que corria una mica d’aire nou. Doncs no: l’aire que ha corregut després és molt vell i cada vegada més podrit. I ha arribat fins a nosaltres sota una forma perversa. No amb mocadors de cap com a part d’una indumentària tradicional, sinó amb una generació sencera de joves musulmanes que tornen (no continuen, sinó que tornen, quan moltes de les seues mares ho havien abandonat) a cobrir-se el cap sencer fins a deixar només visible una part de la cara. O a amagar la cara sencera, no només els cabells, i reclamar el dret a entrar en qualsevol espai públic cobertes amb aquesta presó tèxtil ambulant que només deixa veure els ulls, si els deixa. De portes endins ho fan en nom de la doctrina. De portes enfora, a Europa, en nom de la llibertat. Així, la trampa és perfecta, i pareix que funciona.

 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1690 | 01/11/2016   Imprimir

Un poder conservador

L’experiència infeliç de tot un any de la vida política espanyola fa que l’observador amb una certa experiència es dedique sovint a reflexions amb resultats. En primer lloc, constata que els planys per la decadència del pensament tradicional d’esquerra (i de les seues aplicacions polítiques) ja són gairebé crònics, entre nosaltres i arreu d’Europa. Com si la falta d’idees noves per fer front a reptes nous fóra un mal sense cura: vull dir d’idees aplicables, no de fantasies de retòrica buida. Com si el mal humor i la indiferència creixent del bon poble que acudeix a votar fóra una epidèmia inexplicable. En qualsevol cas, l’observador té la impressió que, els darrers anys o les darreres dècades, el bon poble ha estat habitualment menyspreat de totes les maneres i per tots els partits: tots, elits intel·lectuals i dirigents polítics, sobretot si són d’esquerra, pensen que saben més que la gent del carrer. Mal assumpte, si l’observació és certa, i mal assumpte si no ho és. Perquè la dreta no elabora ni projecta models (repeteix els antics, posats al dia), però l’esquerra sí. I de projectes per un “nou model” de societat, d’economia o de manera de viure, n’hi ha en circulació tants com vulgueu. Ningú, però, no pensa si això ho entén realment el ciutadà normal, el “poble”, allò que abans en deien “les masses”. O si a les masses s’ocupen d’avaluar els models nous i “alternatius” com a ideologia, o no veuen ni senten els seus resultats pràctics i tangibles. Perquè la realitat és que, tant per als dirigents polítics com per als sindicats, com per als ciutadans en general, l’única perspectiva consisteix, no a implantar cap nou “model de societat” (qualsevol cosa que això signifique), sinó a conservar fins on siga possible aquest “Estat providència” que els països europeus van construir a poc a poc després de la II Guerra Mundial, al llarg de quaranta o cinquanta anys de prosperitat creixent. 

Si abans l’esquerra volia canviar i capgirar la societat –i fins i tot fer alguna revolució–, ara, de fet, aspira a preservar-la tal com és: tal com és en tant que “societat del benestar” més o menys assegurat i confortable. La cosa és tan curiosa, que ara és la dreta (i sobretot la dreta més radical, la de Berlusconi, Marine Le Pen o Trump) la que es presenta com a innovadora i decidida a fer canvis radicals, i l’esquerra la que apareix conservadora: conservadora de drets i d’avantatges que, una vegada adquirits, es consideren irrenunciables per sempre, tant si el món ha canviat com si no, tant si ha prou recursos per pagar-los com si no. I quan no hi ha prou diners per pagar, i l’esquerra governa, resulta que de grat o per força ha de fer –almenys en economia– allò mateix que predica la dreta. Recordeu l’inefable Zapatero.

Vist això, l’observador torna a la lectura d’Alexis de Tocqueville i a De la démocratie en Amérique, del 1835, font inexhaurible d’idees i pou de clarividència. És un misteri com va poder aquell jove francés, més aviat conservador, projectar cap a un futur possible tantes reflexions que mai no han estat superades. Aquestes, per exemple, d’un dels darrers capítols, on Tocqueville es proposa dibuixar els trets sota els quals el despotisme pot aparèixer al món. No pensava en els trets antics, que són sempre els mateixos, pensava en una forma nova de poder, amable, subtil i penetrant. La primera condició és l’existència d’una multitud innombrable de persones, totes semblants, ”qui tournent sans repos pour se procurer de petits et vulgaires plaisirs”, amb els quals s’atipen i s’omplen la vida. En aquesta multitud cada individu, vivint per a ell mateix, és estrany al destí dels altres. Quant a la resta de conciutadans, els està a prop però no els veu, els toca però no els sent. Sobre aquesta massa d’individus, dedicats als “petits i vulgars plaers” i als interessos immediats (ara seria també el poder dels “mercats”, de la publicitat, del consum permanent sense seny, de les mal anomenades xarxes socials...), hi ha “un poder immens i tutelar que s’encarrega d’assegurar la seua gratificació i el seu plaer, i de vetlar pel seu destí”. És un poder difús, provident, i amable, que aconsegueix mantindre’ns en una infantesa perpètua. A aquest poder li agrada que la gent ho passe bé, a condició que no pensen més que a passar-ho bé. Aquest poder, que no és només el poder de l’Estat, esdevé l’agent i l’àrbitre del benestar de la gent, procura la seua seguretat, preveu i satisfà les seues necessitats, facilita els seus plaers, combina i promou els seus consensos bàsics. I, finalment, els estalvia la preocupació de pensar i la molèstia i la incomoditat de viure. “No trenca les voluntats, però les amolleix, les apaga, les insensibilitza”. Aquest poder, que és el més eficaç de tots, no és un poder “d’esquerra”, és un poder profundament conservador. Ja ho era en temps de Tocqueville, i ho és, i més encara, prop de dos-cents anys després.

 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1689 | 25/10/2016   Imprimir

Circumflex, diacrítics, guionet

 

Si hem d’atendre a l’abundància d’articles, opinions radicals, escrits i manifests, sembla que la mar de la llengua s’agita amb amenaces de tempesta per culpa d’alguns guionets perillosos, algunes dièresis i un grapat d’accents diacrítics. En tot cas, com que no tenim Estat, no ha esdevingut qüestió d’Estat, tal com sol passar a França. He trobat als calaixos de l’ordinador un retall de Le Monde, de febrer d’enguany, entre els que guarde de tant en tant sobre temes interessants o curiosos. Diu l’editorial del gran diari, profundament perplex: “Une ile sans accent circonflexe est-elle encore une île? Réponse: rien n’est moins sur? Vous voulez dire: rien n’est moins sûr?”, i continua explicant que, quan França s’avorreix, “sap oferir-se, en forma de distracció, un d’aquells psicodrames dels quals conserva el secret i que constitueixen el seu charme. I llavors debat sobre els mèrits de l’accent circumflex, del guionet, de la dièresi, i d’altres singularitats de la nostra ortografia”. I continuaré en la llengua original, que realment té molt més charme: “Affaire d’Etat! La langue a été, en France, l’un des fondements de l’Etat, l’une des composantes essentielles de l’identité nationale. Indissociable de l’histoire du pays”. Ja veuen vostès en quina relació substancial, ontològica, creuen fermament els francesos. Almenys l’expressen formalment i sense dissimular, no com uns altres. Vejam com ha anat el cas: la reducció de guionets, dièresis i circumflexos va ser proposada per un Consell Superior de la Llengua, creat i presidit pel llavors primer ministre, el socialista exemplar Michel Roccard. De passada, em costa d’imaginar un Consell Superior com aquest, creat i presidit pels senyors Puigdemont o Ximo Puig (o per Mariano Rajoy!), decretant, com a França, petites o grans reformes dels accents diacrítics. Però ja se sap que, allà, la llengua és afer d’Estat, i poca broma amb els circumflexos, que formen part de la identitat nacional. Atesa, doncs, la transcendència de la qüestió, i després de molt llargues reflexions, continua Le Monde, l’Acadèmia Francesa, “vestal de l’evolució de la llengua”, donà el seu vist-i-plau (o cal escriure vistiplau?), el maig de 1990.

Ah, però en aquest punt de l’aventura, diu el diari, els Immortals (ací no tenim aquesta consideració en les Acadèmies: a Madrid, sí, però no ho diuen clar) van sentir alguns remordiments, i en 1991 van manifestar la seua oposició a la reforma. És comprensible, vista la destrossa d’accents, no sempre coherent: per exemple, “l’accent circumflex, si es manté sobre les a, desapareix també de les u. C’est un peu triste”. És complicat decidir què és trist i què és simplement entretingut, com el cas dels nostres diacrítics, i els exemples tan abundants i curiosos que es poden adduir en contra de la seua reducció radical, com alguns que he trobat, ara mateix, acabant d’escriure aquest paper, en una notícia apareguda al diari Vilaweb. La notícia és que circula una petició (d’entrada ja amb cent cinquanta firmes de professionals de la llengua) demanant “al plenari de l’Institut d’Estudis Catalans que reconsideri la proposta de reducció de mots amb accent diacrític perquè compleixi el propòsit de ser simplificadora, clara i coherent”. Em sembla de primera, que diria Josep Pla, considerant, per exemple, que “aquests dies es representa a Barcelona l’obra de teatre infantil Els tres óssos, un títol que esdevindria confusionari –Els tres ossos– si s’apliqués la reforma tal com s’ha proposat.” I si l’IEC no ho arregla, quan llegim que hi ha moltes dones que venen al mercat, no sabrem si són venedores o clientes. La situació, personalment, no em preocupa gens ni mica, i ja fa temps que en algunes d’aquestes matèries corpusculars, com ara el disbarat de les normes antigues, recents i novíssimes sobre l’ús dels guionets, vaig decidir tirar al dret seguint el sentit comú més que el detall de la norma, que s’ha demostrat tan mudable com els debats dels legisladors. I per concloure, ho faré com l’editorial de Le Monde, malgrat tot: “A la llarga, en l’ortografia, l’ús destriarà allò que és secundari i allò que deriva de l’immarcescible [fantàstic, l’adjectiu!]. Però no està en joc res d’essencial i, d’altra banda, res no és verdaderament obligatori: l’antic coexistirà amb el nou”. I resolt això, dediquem-nos a coses de més substància i profit.

 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1688 | 18/10/2016   Imprimir

Jarque, l’ull sobre el meu món

Hi ha un xiquet a cavall, per un carrer ample als afores d’algun poble. El cavall té una crinera llarga i clara i duu la gropa coberta no amb una sella o amb una manta de festa sinó amb el que sembla un tros de sac. El xiquet s’aguanta dret agafant ben fort la corda entre les mans. I quan he vist la foto, m’he vist a mi mateix. No en la “Vella Espanya dels 70”, que diu, sinó en el País Valencià dels quaranta i dels cinquanta, més vell encara. M’he vist potejant marges a entrada de primavera en algun camp de l’Horta, que és com els xiquets apreníem a muntar a cavall. Després, els cavalls han desaparegut de la meua vida, per sempre més, si no són els cavalls de bronze que abunden als monuments de la vella Europa, el del nostre rei En Jaume del Parterre, el de la plaça de Sant Wenceslau de Praga, el de Garibaldi al Gianicolo, o el del condottiero Colleoni. Cavalls il·lustres, que no han hagut d’acabar dificultosament desmuntats, amb el genet penjat d’un cable, com acabà un altre cavall que ens van posar a València en la plaça de molts noms. Al municipi de València, doncs, capital d’una il·lusió de regne, el tramvia urbà passava per davant de ma casa, un tramvia groc de fusta, i per darrere hi havia séquies, cavalls i camps. 

El tramvia que portava les dones al mercat i els xiquets (pocs) als col·legis de frares, passava pel Camí Real, i fora de les vores del camí la gent vivia en alqueries i en barraques encara. I jo podia cavalcar com el nen de la fotografia, cavalcar sense estreps i sense sella, però també sense abandonar el perímetre del camp: potejar marges volia dir endurir amb el pas del cavall les vores quadrades d’un camp on s’havia de fer planter d’arròs. Eren rossins pesats i pacífics que mai no tenien la vel·leïtat d’abandonar l’itinerari, una volta i una altra i una altra, cada pota caient sempre exactament davant de l’altra, potejant. Així hem passat més o menys la vida. Cada any, per Corpus, passaven per davant de casa cavalls vestits de festa amb aparells de Massanassa que anaven a la processó (tal com, de la primavera a la tardor, formaven el tir dels carros de l’“entrà de la murta” en les festes del meu barri i dels pobles), pel carrer de Cavallers passava gent estranya que ma mare no sabia explicar-me molt bé, ancians barbuts, balladors, capellans amb capa, autoritats de cara antipàtica i dura, hi havia molts soldats amb casc alemany i uniforme de país pobre, i la doctrina oficial era que els soldats espanyols només dobleguen el genoll i reten les armes davant del mateix Déu. En efecte, passava Déu dins la custòdia (sota pal·li, com Franco), i els soldats inclinaven el cap i amorraven el màuser, era admirable i educava molt.

Ara torne a veure aquells cascos en fotos de Jarque, i recorde quina educació tan sòlida vaig rebre, entre cavalls, tramvies i soldats, boines roges i processons i el Reial Col·legi de l’Escola Pia del carrer de Carnissers. Però ningú no em va explicar qui era la Moma que ballava com una marededéu, i ara la veig en la foto amb la màscara i el vel, com una misteriosa princesa d’orient o d’occident amb guants i corona i mostrant cos i mamella gloriosa als seus fidels. Allò era abans que es cremaren els boscos i que les donzelles dels horts de Botticelli foren retratades pel gran Francesc Jarque vestides amb plàstics transparents entre carrasques socarrades. Tampoc no em van explicar qui era el Tirant, i ara el veig no a cavall i cobert d’armadura, sinó tot nu i pelut i a peu dret com un home, només armat amb un casc de ferro a manera de testa de minotaure, no se sap si per afirmar una aspra condició de guerrer fins i tot quan fa l’amor, o perquè les altres peces de l’arnès de cavaller són fetes de carn. Carmesina la princesa se’l mira amb ulls de qui espera algun prodigi imminent, i ja no és la Moma ni marededéu amb corona, sinó que porta cabell de valenciana o de dama d’Elx sense ornaments ni joies, i llavors tots els mites poden fondre’s i no passa absolutament res. A penes un petit miracle de la màquina de retratar de Jarque, un altre prodigi, i així entre ell que feia les fotos i nosaltres que les miràvem i ens mirem, anem construint a poc a poc una memòria. Que és tant com fer-nos a nosaltres mateixos i construir alhora, a poc a poc, el país que hem d’habitar els valencians. Coses així vaig escriure fa més de vint anys, a propòsit no sé si d’una exposició o d’un llibre de Jarque, i no puc recordar en quin lloc van aparèixer publicades, i pocs anys després vaig tindre el privilegi de produir amb ell un volum, València per a veïns i visitants, amb fotos seues i textos meus, que figura entre els que més m’estime.

Ara mateix, quan ha passat un mes de la desaparició de Francesc Jarque, estic més segur que mai que no tornarem a tindre entre nosaltres una mirada com la seua, la que ens mostrava la substància profunda del món, del nostre món, en gran part ja perdut, que les seues fotografies conservaran per sempre.

 
<<  <  [1]  [2]  [3]  [4]  [5]  [6]  [7]  >  >> 
Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS