Joan F. Mira | El Temps | 08/06/2010   

Els alemanys cansats

Cansats de pagar, sobretot. Cansats de ser la vaca de mamelles ubèrrimes, munyida un any rere l’altre sense treva, i sense cap mostra d’agraïment per part dels beneficiaris de l’estafa. I ara, quan finalment han dit prou, de manera parcial, moderada i prudent, resulta que es troben acusats d’insolidaris, de poc amants de la bella Europa comuna, de tornar als pitjors vicis del seu funest nacionalisme, i d’altres injustícies semblants, amb retrets infinits a la senyora Merkel, que no té la culpa del balafiament irresponsable dels milers i milers de milions d’euros (i abans de marcs) que els seus compatriotes han hagut de pagar. Ja se sap que la Unió Europea és un invent prodigiós i mai no vist ni en la història d’Europa mateixa ni en la del planeta Terra (cosa certíssima: una novetat insòlita, això de fusionar en un sol negoci comú països que pocs anys abans es feien guerres horribles, etcètera), el qual es fonamenta en una França que alça la veu, galleja i manté un lloc privilegiat polític i diplomàtic (l’espectacle de monsieur Sarkozy és tan memorable com el dels seus predecessors, inclosos Mitterrand i el general De Gaulle), i una Alemanya que fa funcionar les fàbriques, que produeix amb eficàcia creixent, que té uns sindicats de responsabilitat acreditada (cosa que no impedeix, ans al contrari, que els salaris siguen altíssims), que tremola per l’estabilitat de la moneda, que calla i paga, patint encara les efectes de l’ombra tòxica del seu passat recent. La resta, o paguen també com Holanda, o són imprevisibles i fatus com Itàlia, o van al seu aire com Gran Bretanya, o simplement paren la mà, cobren el subsidi, i de tant en tant es permeten el luxe de protestar de cara a la clientela interior, ja que a l’exterior no els escolta ningú. Com és el cas d’Espanya, tan pagada d’ella mateixa, i tan irrellevant a tots els efectes constatables. Més irrellevant com més anys passen, com més baixa fins a nivells indescriptibles la qualitat dels seus governants, com més visible queda seua pròpia insubstancialitat. Deixem estar de passada Grècia, un cas extrem de malbaratament irresponsable (ara també acusen els alemanys, i fan vagues incendiàries que difícilment arreglaran res però satisfan la passió destructiva d’una certa esquerra sense seny), deixem Portugal, deixem sobretot els països de l’Europa central i oriental que han entrat fa pocs anys en la Unió i que, salvant algun cas admirable com Eslovènia, encara no saben ni tan sols com gastar sense trampa ni espoli els diners abundants que els arriben cada any.

Parlem només d’aquesta Espanya exemplar nostra, llum d’Occident, on encara no fa dos anys el president del govern es vantava dels milers de quilòmetres de ferrocarril d’Alta Velocitat (Espanyola, por supuesto), de les autopistes infinites, i de coses per un estil, sense esmentar el fet que bona part d’aquestes obres de faraons insensats, caríssimes, regularment inútils i ruïnoses, i de moltes altres, es pagaven precisament amb diners dels alemanys: amb els diners d’un país que no té, ni té previst de tindre, ni de lluny, tants quilòmetres velocíssims com Espanya. Fa pocs mesos, jo viatjava per una autopista novíssima i gratuïta que travessa Castella-la Manxa: una meravella de la modernitat, de país ric. En trenta-cinc quilòmetres, comptats, hi vaig trobar només un vehicle: un. I qui ha pagat una part substancial d’aquesta bogeria, i dels 55.000 milions d’euros de l’AVE per anar molt veloçment a Madrid, i del monstruós aeroport nou de Barajas, i de les collites que ni tan sols es cullen quan els amos han cobrat la subvenció europea, i de la gloriosa rentada i restauració de totes les ciutats dels regnes sencers de Castella i de Lleó, i del 25% o més de la població activa (activa?) que en tota l’Espanya meridional cobra del pressupost públic (a Catalunya i al País Valencià en són un terç, o menys de la meitat), i tot això i allò i més coses, són els europeus del Nord. Els alemanys, tan prepotents i tan insolidaris. Al llarg d’un parell de dècades, la “confluència” del PIB per càpita espanyol amb la mitjana europea, un avanç d’un 1% anual, corresponia aproximadament amb els subsidis cobrats. Sensacional: i què n’hem fet (què n’han fet) d’aquesta immensa quantitat de moneda rebuda? Què n’han fet, quan tornem a ser els primers en desocupació i els darrers en productivitat? Si jo fóra alemany, també estaria cansat de pagar.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 03/06/2010   

Agents carolingis

Això explicava fa pocs dies el periodista Enric Juliana en un article memorable: agents carolingis. El dia horrible del senyor Rodríguez Zapatero els catalans, diu, van tornar a donar un colp de mà per evitar que Espanya caigués pel precipici. No és la primera vegada. El general Prim a mitjans segle XIX, mort de quatre colps de trabuc al carrer del Turco. Francesc Cambó intentant arreglar els desastres d’Alfons XIII. L’economista Joan Sardà, i els seus companys, confeccionant el Pla d’Estabilització del 1959, que va traure Espanya de l’autarquia ruïnosa del franquisme. I Josep Tarradellas a la seua manera, i Miquel Roca i Solé Tura a la seua, pares de la Constitució. I Jordi Pujol, asserenant el país, recorda Juliana, després del 23 de febrer de 1981, i abans del cas infame de Banca Catalana i de “Pujol, enano, habla en castellano”. Convergència i Unió, afirma Juliana, ha evitat un seriós accident espanyol, “una pèrdua de credibilitat de dimensions colossals”. El comissari Almunia ho recordava pocs dies després a Sitges. Des de fa poques setmanes, assegura Juliana, Espanya es troba intervinguda per l’“Europa carolíngia”, l’antiga, l’original, la industrial, la que formen Alemanya, França, Bèlgica i Holanda i la Itàlia del nord. D’ací venien, també, les pressions al PP espanyol per aprovar les retallades que aquesta Europa ha hagut d’imposar al govern d’Espanya. Inútilment. El Partit Popular d’Espanya, diu Juliana, desconnectà de Brussel·les, només per beneficiar-se del malestar social inevitable. Autarquia partidista, una altra vegada. De fet, però, segons reconeixien en veu baixa diputats del PP mateix, confiaven, precisament, en el vot responsable dels catalans, per a poder-se permetre, ells, el luxe de la irresponsabilitat. Perfecte. Els catalans, conclou el periodista ben informat, són avui els fideïcomissaris del Directori Europeu. Els garants del mandat carolingi. Els agents d’Aquisgrà, on, per cert, s’atorga cada any el premi Carlemany. Res de nou, diu: la Marca Hispànica. És a dir que, tants segles després, uns continuen sent fills de Carles el Magne, i els altres de Don Pelayo. I això es nota. Almenys de tant en tant, es nota.

Joan F. Mira | El Temps | 01/06/2010   

Utopies

Utopia: es pot arribar a aconseguir un estat ideal per a l’home, una societat perfecta, en tot el món o en algun lloc. Tenint present, cosa curiosa, que utopia vol dir precisament “en cap lloc”. Les utopies són molt antigues. Com la “República” de Plató: una filosofia suposadament aplicable, la definició i el projecte d’una societat que funcionaria d’una determinada manera, perfecta. Hi hagué les utopies de l’Edat Mitjana: mil·lenarismes, moviments que fabulaven la possibilitat d’un món igualitari, sense jerarquies (els càtars tenien part d’això), hi hagué moviments neorepublicans a la Roma medieval. Les utopies, des dels grecs fins ara, són una vella i llarga història. No són cap novetat del segle XIX ni del XX. Al segle XIX es va elaborar un gran somni, una meravella: la utopia socialista. Que estava basada en conceptes molt bàsics: la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i distribució de la riquesa, la igualtat final, la desaparició de l’Estat. L’Estat és important durant un temps de transició, afirmaven, però després la igualtat serà tan perfecta, tothom serà tan bo i tan just i solidari, que no caldrà ni que l’Estat existesca: això pensaven. Després, resulta que la utopia comunista es posa en marxa prescindint justament de la segona etapa, o fent tot el contrari: reforçant al màxim el poder repressiu de l’Estat. La qual cosa ha portat a uns desastres tan evidents que no cal insistir-hi. L’altra utopia del XIX va ser l’anarquista, que ja començava fent desaparèixer l’Estat. Els comunistes deien: quan tots serem bons, podrem fer desaparèixer l’Estat; mentre que els anarquistes afirmaven: si desapareix l’Estat, tots serem bons. Una il·lusió encara més inaplicable. Ho van intentar en alguns llocs durant la guerra civil espanyola, i els resultats també són ben coneguts. L’altra ideologia dominant del segle XX, el feixisme, jo no l’anomenaria utopia. El feixisme i el nazisme tenen en comú el concepte de nació-poble com a fonament de tot, com si fóra un organisme que, encarnat en l’Estat, ha de funcionar amb una sola voluntat cap a les seues finalitats pròpies. Una cosa d’aire hegelià, en definitiva. Perquè tant el marxisme com el feixisme i el nazisme tenen part del seu origen en Hegel: tenen en comú la supremacia de l’Estat, l’Estat com l’encarnació del poble. En el cas nazi, del Volk, de la raça, del llinatge; en el cas del feixisme italià, de la nació, de la civilització que es remunta als romans i a les velles glòries imperials.

Per a mi, però, ni el feixisme ni el nazisme són una utopia, perquè no representen un projecte positiu per al conjunt de la humanitat, sinó un projecte tancat, que a més no té capacitat evolutiva. “Ein Reich, ein Volk, ein Führer”, i després què? És a dir, el comunisme predicava el bé de la Humanitat; el nazisme, no. Per això són tan canalles i tan imperdonables els assassinats massius i les repressions que portaren a terme els règims comunistes. Perquè la ideologia originària del nazisme portava implícit l’ús de la violència; però la ideologia comunista no, i tanmateix és el que van fer, en mesura igualment brutal. Aquestes dues ideologies dominants han portat al desastre, i a una profundíssima perversió moral, a l’anul·lació de qualsevol tipus de moral. Les utopies, justament per la seua irrealitat, són un recurs permanent, en moltes cultures i pobles i tribus: a través de mites, d’expressions religioses, o fins i tot de projectes polítics. Com la imatge d’un paradís perdut que s’ha de recobrar, tan freqüent i tan repetida. Ara, quan una societat com l’europea del segle XIX, industrialitzada, amb nous i potents recursos de tipus racional i científic, intenta projectar una utopia d’aquest estil, la utopia tindrà molt més gruix i molta més potència constructiva i, sobretot, destructiva. De fet, tant el comunisme com les ideologies de tipus feixista o nazi pretenen tindre una base científica, i la seua aplicació depén dels recursos de la societat industrial. Així, les ideologies utòpiques racionals i modernes acaben tenint molta més potència que les utopies més elementals, basades en fantasies, somnis, mites o coses semblants... Les fantasies amb una base racional, econòmica i política acaben sent molt més perilloses que les altres. Esperem, només, que en un futur pròxim no tornen a sorgir noves bogeries polítiques que tinguen l’èxit de les del segle XX. Esperem, però no n’estic gens segur.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 27/05/2010   

Una idea d'Europa?

Aquesta cosa de l’euro amenaçat i no sabem si salvat, de la crisi general (d’uns més que d’uns altres), de la salvació dels imprudents per obra dels prudents, i altres circumstàncies del present immediat, hauria de ser motiu de repensar això que hem convingut a designar amb l’antic i bell nom d’Europa. Però tinc la sensació que el temps no corre, que la història si no s’atura tampoc no avança amb decisió, i que allò que en solem dir els “esperits” estan ben ancorats en les mateixes conviccions immutables del passat. Perquè el fet és que, amb crisis grosses o sense, la substància de les nacions-estat és encara l’única que compta, l’interés nacional és l’únic que mou els polítics i la seua clientela, i la persistència del present és l’únic futur imaginat. Si algú va creure, com jo mateix, que “Europa”, o la Unió Europea, havia de representar precisament la superació de l’antiga carcassa nacional-estatal, ja se’n pot anar desenganyant. No és aquesta la idea, és una altra: la idea és que algunes coses han de canviar, si no hi ha altre remei, a fi que tot continue substancialment igual. A fi, per tant, que França siga sempre França, Itàlia sempre Itàlia, Espanya sempre Espanya, i així tota la resta, fins a la consumació dels segles. Tal com fa alguns anys aclaria amb contundència Jacques Julliard, un comentarista polític de gran autoritat, Europa és necessària per a França simplement perquè fora d’Europa “no hi ha defensa eficaç de la nostra llengua, de la nostra literatura, de la nostra història, del nostre cinema, dels nostres formatges o de la nostra sociabilitat”. O de la nostra moneda, diríem ara. Però si Europa és l’escut de França, l’única voluntat política és la de la nació francesa, i cal oposar-se frontalment a “una Europa de les regions, dominada pels notables locals, els grups de pressió i, per què no, les màfies”. Aquesta és la idea que se’n fan, de les “regions”: grups de pressió, màfies i notables locals. Vostés mateixos ho poden traduir a l’espanyol: a “Madrid”, la premsa, els intel·lectuals més o menys orgànics, i bona part dels polítics i dels jutges, ja s’ocupen de traduir-ho cada dia. I no precisament per aplicar-ho a la Generalitat Valenciana, sinó a una “idea d’Europa”, que encaixa molt bé a una certa “idea d’Espanya”.

Joan F. Mira | El Temps | 25/05/2010   

Els llocs de la memòria, 2

Primera part d'aquest article

L’escriptor viatger polonès Ryzsard Kapuszinski, recordant Heròdot i el sentit de la història, defineix com a “provincià” aquell que pensa en un espai limitat i li atribueix un significat excessiu, universal. Jo el definiria potser d’una altra manera, però tant se val. I a continuació escriu: “Però T.S. Eliot adverteix contra un altre provincianisme, un de temporal i no pas espacial: ‘A la nostra època, en què els homes semblen més propensos que mai a confondre la saviesa amb els coneixements i els coneixements amb la informació, i a intentar resoldre els problemes de la vida en termes d’enginyeria, sorgeix un nou tipus de provincianisme que potser mereix un nom nou. És un provincianisme del temps, no de l’espai: un per al qual la història és simplement la crònica dels ginys humans que han servit pel que convenia i han estat descartats; un per al qual el món és només propietat dels vius, una propietat de la qual els morts no tenen accions. L’amenaça d’aquest provincianisme és que tots, tots els pobles de la terra, podem ser provincians junts, i els que no s’acontenten de ser provincians només poden esdevenir ermitans.’” Això pensava Eliot en 1944, i han passat més de seixanta-cinc anys, i és molt pitjor. El “provincià del temps”, el que viu pensant que només compta i val el seu present, certament no necessita biblioteques, ni arxius ni hemeroteques. Segurament no sap ni tan sols què contenen els arxius, ni imagina quin sentit i quina importància tenen, ni creu que la preservació del passat i la preparació del futur són, justament, la substància mateixa de la condició humana. Un provincià del temps no té horitzó. Per contra, el “cosmopolita del temps” sap que tot allò que som ara ho devem als qui ens han precedit, com els qui vindran després ens ho deuran a nosaltres, i sap per tant que la memòria que els nostres predecessors ens van deixar és un tresor preciós, el més preciós de tots. I més encara si és una memòria escrita, perquè és l’única que conserva les paraules, amb tot allò que les paraules representen, expressen i transmeten. Tant si són paraules dedicades al pensament i a la bellesa, paraules doctrinals, narratives o poètiques, com si són paraules i signes que guarden i preserven els fets més quotidians i concrets: l’administració, l’economia, les decisions de govern, tot allò que va formar la vida de les persones i dels pobles.

Potser per això la paraula “arxiu”, que ve del llatí archivium, fa referència directa al grec arkheion, residència dels magistrats, és a dir al lloc on es guardaven els documents de govern i on quedava constància escrita de les decisions administratives i judicials. Això expliquen almenys els diccionaris etimològics. O potser, també, caldria relacionar-la amb tà arkheia, és a dir amb les “coses antigues” que es conservaven per escrit, i que el segle I aC, en algun text de Dionís d’Halicarnàs ja apareix en el nostre sentit d’“arxius”, segons el diccionari grec de Bailly. En qualsevol cas, ja se sap que les societats humanes, quan esdevingueren societats urbanes, van començar conservant no la literatura sinó els rebuts comercials, els registres dels béns emmagatzemats, rebuts o pagats, i gràcies a això conservem, per exemple, els arxius més antics, escrits a Mesopotàmica sobre tauletes d’argila: qui sap, per tant, si els més remots predecessors dels arxivers no serien aquells escrivans que amb un punxó gravaven els signes que anomenem cuneïformes, per registrar els moviments del comerç, els tributs, les existències dels magatzems del rei o del temple. I molt poc després vindria el registre de les lleis, la gran pedra del codi d’Hammurabi, on ja fa prop de quatre mil anys es van escriure les 282 normes detallades que regulaven tota la vida social, des de les bases de la justícia fins als salaris i els preus. Un arxiu gravat en un monòlit basàltic, a la vista del públic. El més antic arxiu legal, que tots els visitants haurien de contemplar devotament al Museu del Louvre. I mai no estarem prou agraïts als escrivans antics o als arxivers moderns, que tan sovint oblidem i sense els quals el prestatges de la memòria estarien tristament buits.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 20/05/2010   

Arxius

He llegit en un diari de Roma que la Biblioteca Apostòlica Vaticana pretén copiar els seus arxius amb el format FITS (Flexible Images Transport System), que la Nasa començà a desenrotllar els anys 60 i que permet salvar qualsevol tipus de contingut i de fer-lo legible no solament ara sinó en el futur, a prova de canvis tecnològics i de virus, cucs perversos o altres enemics. Així, en el terme de deu anys, aquest projecte monumental permetrà de conservar i fer assequibles uns 80.000 manuscrits de la Biblioteca, amb un total de quaranta milions de pàgines. El projecte del Vaticà té una duració i uns costos imponents, considerant que es tracta d’un nombre immens de papers, que van des de les més antigues versions gregues de la Bíblia, fins als manuscrits tardoantics de les obres de Virgili, al De arte vendandi cum avibus encarregat per l’emperador Frederic II, als textos autobiogràfics de Petrarca, les primeres còpies de la Divina Comèdia, i a molt més del que vostés i jo puguem imaginar. Jo, que fa anys, durant mesos i mesos, passava moltes hores cada dia en aquella Biblioteca i aquells arxius furgant entre llibres i papers del temps dels Borja, no sé si em puc imaginar el resultat de tan fabulós programa informàtic. Serà més còmode per als hipotètics usuaris, acadèmics o no, però sobretot confie que no es perda aquell contacte directe amb el paper que jo recorde tan vivament. Aquelles sales amb taules grans de fusta noble i fosca, els prestatges amb volums relligats en pell, aquells monjos benedictins amb barba blanca i ordinadors portàtils, aquelles joves nòrdiques que preparaven tesis doctorals sense manies, i sobretot aquell aire que tenen els espais que són alhora sòlids i entranyables, com era aquella biblioteca. Ara, ja se sap que, instal·lats davant d’una pantalla, tots volem tindre un accés immediat i il·limitat a tota imatge, document o text que ens interesse o ens convinga. Però si la informació serà certament la mateixa, les sensacions no seran iguals. I la vida, la història i la memòria, estan fetes també de sensacions, de contactes humans, de l’aire d’una sala i potser fins i tot de la pols d’una carpeta plena de papers rígids i vells.