| Avui és dilluns, 15 de juny de 2026 |
| 1 2 3 4 5 6 7 > >> | Joan F. Mira | Avui | 30/07/2011 
 “Un fantasma recorre Europa…”, digué el doctor Marx fa més d’un segle i mig, tal com sap tothom i tothom cita a tort i a dret. I ara el fantasma és un altre, justament el que ell mai no hauria imaginat que arribaria a espantar-nos, ni per què, ni com. No hauria imaginat, per exemple, que fa alguns anys, després d’unes eleccions generals a França, jo miraria atentament un setmanari francès i d’esquerra a què estic subscrit, on hi havia uns mapes detallats, els posaria un sobre l’altre contra el vidre de la finestra (el paper era fi), i els districtes on el Front Nacional de Le Pen treia els millors resultats coincidirien exactament amb aquells on sempre havia triomfat el Partit Comunista. Un fantasma, un altre fantasma. I quan, poc més tard, el mateix Jean-Maire Le Pen quedà per davant del candidat socialista, en el primer torn de l’elecció presidencial, vaig seguir el seu discurs triomfal per la televisió: han guanyat els obrers, deia, els miners, els pagesos, els pobres, el poble, contra els banquers, contra les multinacionals, contra el poder de Brussel·les, i més coses per un estil. Sensacional: un líder revolucionari, sí senyor, contra el sistema, contra tot el sistema. Ara la filla Marine diu que s’ha moderat. Sense els exabruptes del pare. Ja no nega l’Holocaust, ja no és antisemita, només li queda una “petita reserva” en matèria d’immigració i de presència de l’islam, i una evocació dels bons temps de la França verdadera, amenaçada pels nous perills de l’exterior.
Molt bé, i a tot Europa les coses no van millor, en aquesta matèria: a punt d’expirar, per extinció, els darrers governs socialdemòcrates, torna a imposar-se la dreta de sempre. Acompanyada, però, per l’expansió d’una dreta nova, que potser és la més antiga de totes: la dreta de la por, del tancament, de la inseguretat agressiva, que va servir de terra fèrtil per al feixisme, el nazisme i altres horrors dels anys vint i trenta passats. Per no parlar dels països que van conèixer l’esplendor del fantasma de Marx, el comunisme, convertit en matèria palpable: la dreta dura a Polònia, a Eslovàquia, a Hongria, a Romania, és una dreta que fa feredat: la que estimula els pitjors instints, fonamentada en les pitjors idees. Mireu, si no, la nova constitució hongaresa, indigna d’un país tan culte i tan ple de bona literatura i millor música. Al Regne d’Espanya no hi ha un Le Pen père ni una Le Pen fille, però el lepenisme és –camuflat o no– dins del partit amb més militants i més votants de la Península, i alguns dels seus màxims pensadors ho dissimulen poc. Així, la deriva cap a una dreta aspra i vulgar, no conservadora sinó profundament reaccionària, continua: al País Valencià ho conec de prop. I els diaris de Madrid, i les televisions i certes tertúlies i certs columnistes llisquen veloçment pel pendent de l’extremisme insultant, i s’acosten perillosament a l’abjecció metòdica i violenta de la injúria i la mentida.
Però tornem a França, que, igual que amb la Revolució del 1789 o el Maig del 1968, pareix que va per davant i marca els camins del futur. D’entrada, l’electorat lepenista no està compost pels burgesos habituals, pels privilegiats que volen conservar allò que tenen, etc., sinó sobretot per allò que abans se’n deien classes populars, per gent entre 25 i 40 anys, per obrers i empleats, per artesans i comerciants; i entre els que afirmen no interessar-se pels partits polítics, un 40% es declaren pròxims al FN. Per contra, l’electorat d’esquerra està format majoritàriament per professionals d’educació elevada, i per funcionaris, empleats d’empreses públiques i equivalents. Dit d’una altra manera: com més avall en l’escala social, com menor és el nivell educatiu i més alta la inseguretat econòmica, més simpatia o proximitat desperta el FN, i ara mateix la seua líder Marine Le Pen. Fa temps que, amb els números a la mà, el FN és proclama “el primer partit obrer de França.” Si Marx alçara el cap, no sé quin fantasma trobaria. En tot cas, el veuria com una onada que s’escampa imparable per Europa, de Rússia fins a Holanda, de Dinamarca fins a Romania. Amb un sol referent comú: la pitjor forma del patriotisme negatiu, el replegament dins les fronteres (fins i tot si se n’han d’inventar de noves, com fa la Lliga Nord de Bossi…), el retorn a no se sap quin passat on la comunitat pròpia era intacta i protegida, el rebuig dels immigrats, dels musulmans sobretot: la por davant dels canvis, el sentiment de ser víctimes de poders malèfics, això que sempre ha entrat en les vaguetats del populisme, en les proximitats del feixisme, i en els espais de la xenofòbia.
Quant a la resta del ‘programa’, vist des de la perspectiva social i econòmica, pot ser tan d’esquerra com el d’un trotskista sense reciclar. Vejam, ara mateix, les mesures bàsiques que proposa Marine Le Pen: Sortida de l’euro. Restabliment de barreres duaneres selectives. Nacionalització de la banca i de les grans empreses d’energia i de transport. Nacionalització del deute públic, a càrrec de la Banque de France. Retorn a l’augment automàtic dels salaris, indexats a la inflació. Impost especial sobre els grups petroliers. Jubilació plena amb quaranta anys cotitzats, sense comptar l’edat. I finalment, com a cirereta del pastís, reservar les ajudes socials als ciutadans francesos i augmentar les cotitzacions dels estrangers. Fora d’aquesta última mesura, necessària com a marca de la casa, la resta és un manifest d’esquerra radical: enemics de l’euro, enemics de l’economia mundialitzada i oberta, de la banca i de les grans empreses (amb un programa de nacionalitzacions que supera les indignacions de les places de Catalunya o del Sol, que jo sàpiga), i tot plegat amb un conjunt de propostes i mesures (aquestes i moltes més) perfectament revolucionàries. Les quals, d’altra banda, portarien el país a la ruïna immediata i a un estat de catàstrofe i de caos fàcilment previsible. “Això que proposa Marine Le Pen”, comenten des de la Banque de France, “és el mateix que ha fet Zimbàbue… Amb els resultats coneguts”. Em guardaré molt d’aplicar ací cap teoria política, perquè no en sé i perquè m’interessa poc. Però és ben estranya aquesta dreta radical europea de finals del segle XX i primers del XXI. Una dreta no de defensa de la burgesia i dels sectors privilegiats, com era a finals del XIX i primers del XX, sinó una dreta populista i de classes populars, no de base burgesa sinó obrera, no de barris elegants i rics sinó de barris modestos o pobres. I no trauré cap conclusió ni cap moral d’aquesta història. Perquè ací no es tracta de “la infinita idiozia del male”, com acaba d’escriure Claudio Magris a propòsit de la massacre d’Oslo: es tracta d’una altra cosa.
Enllaç original
| Joan F. Mira | Avui | 02/07/2011
 Em quede uns instants contemplant l'edifici que, segons diuen, va ser una escola d'arquitectura. Té un aspecte de bona construcció oficial europea del primer terç del segle XX, però en queda només la façana renegrida, la resta és una ruïna desolada, víctima dels combats dels primers anys noranta. Molt a prop, a la vora d'un dels carrers centrals de la ciutat, que és també carretera, un petit parc és ara un cementeri dedicat als morts d'aquells mesos terribles: morts musulmans, només, perquè som a la banda esquerra del riu, sepulcres en tombes blanquíssimes i pulcres. Diuen que és una idea falsa, això que a una banda del riu hi havia els bosnians musulmans i a l'altra els croats catòlics, diuen que a Mostar hi havia, abans de l'agressió sèrbia, una convivència amable i una població barrejada a tots dos costats. Potser tenen raó, però em fa tot l'efecte que no. A l'altra banda del riu, a la dreta, sobre un turó hi ha el monument a les víctimes del conflicte, segons m'expliquen, però el monument és només una creu enorme, visible des de lluny. La convivència, si va ser real en vida, no sembla que ho siga en el record dels morts.
Ací, en aquest occident extrem d'Europa, hem oblidat massa ràpidament aquells anys, tan recents, de l'horror d'una guerra fratricida, dels conciutadans d'un dia que l'endemà es mataven brutalment entre ells, de les massacres fredes i les violacions massives, de tot allò que passava tan a prop de nosaltres i que ens semblava tan lluny. Ho recordem només quan, encara, algun dels culpables més grossos és detingut (per què ara, i no abans?) i enviat al tribunal de l'Haia, on invariablement declara que ell només defensava el seu país o la seua gent, que és innocent de cap crim. I la seua gent, llavors, omple les parets de pintades i de retrats i cartells on el proclamen heroi de la pàtria sèrbia o de la pàtria croata. Ante Gotovina, que dirigia l'expulsió dels serbis de Croàcia, amb massacres incloses, és un heroi per als croats, i el seu retrat abunda als carrers de Zagreb o de Split. Ratko Mladic, criminal insigne que finalment han tret del forat on s'amagava, és un heroi per als serbis de Bòsnia. Hi ha malalties, infeccions col·lectives i febres, que són molt difícils de guarir.
El viatger, que tenia ganes de visitar amb calma aquestes ciutats, valls i muntanyes, anava pujant per la vall del riu Nèretva, des de la costa adriàtica, esperant que la visió de la ciutat de Mostar i del pont que l'ha feta cèlebre omplirien un espai encara buit en el seu llarg camí de contemplador de la història i dels paisatges. Hi ha llocs, edificis, places, carrers, monuments, que tenen un valor d'emblema o de punt de concentració de la memòria, de la bellesa, o del temps i els fets que han tingut un paper decisiu. I el pont de Mostar n'és un: signe eminent d'aquesta Europa central i oriental que sovint des d'ací ens sembla molt remota i, de vegades, fins i tot una mica exòtica, un dels llocs on els camins de l'orient enllaçaven amb els camins d'occident, els mercaders d'Istanbul amb els de Viena. Aquest és un pont únic, com un símbol d'aquella idea de convivència possible entre imperis, civilitzacions, pobles i religions. A més, no cal dir-ho, del valor de la seua bellesa impecable, obra d'un deixeble del grandíssim Sinan, el genial arquitecte d'Istanbul, de la millor època otomana. És un pont simplement perfecte, amb un arc únic i elegant, agosarat, altíssim sobre el riu. No és únicament una obra pràctica i sòlida d'enginyeria civil, és una bellíssima obra d'art.
El pont va ser construït en la segona meitat del segle XVI, continuà intacte i actiu sota administració turca i austríaca, travessà guerres, ocupacions, revolucions, esplendor i misèria. I després de més de quatre segles d'existència, el van destruir a canonades en 1993 durant les guerres de Bòsnia, quan a una banda i a l'altra d'aquest riu combatien feroçment bosnians i croats, o musulmans i catòlics, com en vulguem dir. Ells, o alguns, diuen que no hi tenia res a veure la religió o l'adscripció ètnica, i fins i tot s'ho creuen. Diuen que era només política, interessos, territori, rebots de la prepotència sèrbia, culpa d'Europa (?) o d'algun imperialisme remot. Però es mataven ells entre ells, es destruïen cases, escoles, mesquites i esglésies. I rebentaren el pont, símbol d'història comuna. El mateix pont que ara, impecablement refet (hi ha qui diu que, amb tanta tècnica moderna, hi apareixen ja algunes esquerdes, que els constructors turcs antics eren millors que els alemanys actuals…), fa l'efecte d'una simple atracció turística com n'hi ha tantes.
El visitant arriba al pont, per una banda o per l'altra del riu, rodejat de parades de souvenirs banals i de mercaderia barata, de quincalla de falsa artesania oriental, de venedors de qualsevol cosa, i d'una massa ambulant de gent que no sap per què hi ha vingut: per la cara que fan els turistes, aquesta deu ser per a ells una visita més, com les altres parades del dia. El viatger constata, amb una mica de tristesa, que tenia una esperança més alta, i s'atura un moment davant d'una paradeta o botiga on només venen records d'un altre temps i d'un altre règim, qui sap si encara enyorat: gorres i altres peces militars amb l'estrella roja, retrats del mariscal Tito, banderes roges amb la falç i el martell, insígnies del partit comunista i coses així. Aquesta és la història recent més visible, o l'única visible. Hi ha, en una de les portes del pont, una fotografia en blanc i negre de la destrucció, i una petita escultura feta de trossos d'obús d'artilleria, això és tot, i hi ha un petit museu poc visitat. Hi entra una família jove, mare, pare i dos nens, i la mare, que és una dona d'aire esvelt i enèrgic, va vestida de negre rigorós, coberta de cap a peus, i porta guants negres, i només una ratlla finíssima deixa veure o endevinar els ulls. No sé què deu pensar, travessant aquest pont.
El travesse jo també, baixe unes escales, contemple l'arc bellíssim des de baix, a la vora de l'aigua, i recorde els horrors de què va ser escenari fa ben pocs anys. Diu que, alguns dies, l'aigua passava espessa i roja, de tanta sang. I després de contemplar el pont i el riu, a la vora del qual juguen uns escolars vigilats per una mestra amb mocador estret al cap, no sé quin profit en podré traure, d'una visita tant de temps esperada. Aquell mateix matí a Medjugorje, a pocs quilòmetres d'ací, milers de pelegrins vinguts de tot el món catòlic, molts italians, molts polonesos, moltíssims sud-americans, cantaven i resaven a la Mare de Déu que es va aparèixer en aquest lloc fa exactament trenta anys. En diuen la Reina de la Pau com a advocació pròpia, creuen fermament en els miracles, resen i canten, i compren records piadosos, imatges fosforescents, rosaris i estampetes, en centenars de paradetes que el viatger (el viatger sóc jo, no els milers d'altres) troba tan angoixoses com les del pont de Mostar.
| Joan F. Mira | Avui | 04/06/2011
 Un dia de primers de gener de l'any 1500, Lucrècia Borja va eixir del seu palau contigu a Sant Pere del Vaticà, per anar a guanyar el jubileu. Va recórrer les basíliques romanes rodejada d'un brillant seguici de dames, cavallers, nobles i prelats, va resar les oracions corresponents, tornà a casa, i els pelegrins van poder constatar que la filla del papa regnant Alexandre VI complia devotaments els seus deures religiosos. En aquell moment, Lucrècia era esposa del príncep napolità Alfons d'Aragó, i el seu germà Cèsar havia deixat el cardenalat per tal de casar-se amb Carlota d'Albret, germana del rei de Navarra. Quant als altres germans Borja, Joan –duc de Gandia i marit d'una cosina de Ferran el Catòlic– havia estat assassinat misteriosament tres anys abans, i el petit Jofré estava casat amb Sança, una altra princesa de Nàpols. Excepte per la tràgica mort del seu fill Joan, el papa Alexandre VI podia estar ben satisfet: els seus projectes de domini sobre el centre d'Itàlia anaven per bon camí, el seu llinatge era titular del més important ducat del regne de València, i el seu gendre i les seues nores eren membres de cases sobiranes. Coses que un xiquet de Xàtiva, nascut quasi setanta anys abans, no hauria pogut somniar ni en la més encesa de les seues fantasies.
Vista amb una mica de perspectiva, la història de més cent anys de la família Borja és, sense llegenda ni mite, una peripècia que seria difícilment imaginable si no fóra del tot real: una família de la petita aristocràcia valenciana que en menys de mig segle dóna dos papes i una dotzena de cardenals a l'Església romana, que ocupa durant molts anys el centre del poder de la mateixa Església –que és tant com dir el centre de la Roma i de l'Europa renaixentista–, que casa els seus fills amb famílies regnants, es converteix en protagonista de les lluites pel poder a Itàlia, dóna origen a una acumulació d'infàmies com mai no ha tornat a conèixer el papat, i més tard tanca l'increïble cercle produint un sant de primera magnitud, Francesc de Borja, general de la Companyia de Jesús en plena Contrareforma.
Algunes aventures femenines del papa i dels seus fills són del tot certes, són certs alguns assassinats per raons polítiques (pocs, en tot cas, i no per enverinament, que era un sistema insegur i una especialitat veneciana), com ara la mort del segon marit de Lucrècia, per ordre de Cèsar i en les estances vaticanes mateixes. També és certa l'ànsia de poder, l'embolicada política matrimonial, la recaptació forçada de diners, l'engany com a arma política, i una certa mesura de violència. La realitat, tanmateix, és que en matèria d'intrigues, dones, morts o fills complicats, els Borja no són excepcionals al costat d'altres llinatges i corts de l'Europa del seu temps. Però es tractava del llinatge del papa de Roma, successor de sant Pere, i la seua cort era la del Vicari de Crist: se suposava que no havia de ser com les altres. Se suposava, només, perquè alguns dels pontífexs anteriors, i posteriors (fins al Concili de Trento), no van dur una vida santa i exemplar: tingueren fills, intrigues, violències i guerres, més o menys com els Borja.
A efectes de mala fama, la diferència, sobretot, és que els Borja eren els enemics dels grans barons romans, van voler enderrocar els vells poders establerts, i van pagar per això un preu desproporcionat: convertir-se en emblema de tots els pecats d'una Roma corrupta i ser el símbol visible dels excessos més baixos del papat. Passió per l'or i pel poder, verins i assassinats, incest, luxúria i orgies vaticanes, i una dosi abundant de bruixeria, de màgia negra i de presència dels poders infernals: la recepta habitual de les llegendes negríssimes i de tot tipus de narracions del gènere. Res d'original, res de nou. Però els va tocar als Borja ser els seus representants en la categoria més alta i més infausta: en la llegenda, el papa Alexandre VI va vendre l'ànima a Llucifer amb pacte clàssic, va tindre tot el poder, tots els plaers, i quan va morir molts romans “van veure” com els dimonis voladors se l'emportaven a l'infern directament des de la basílica de Sant Pere.
Comprenc que les llegendes negres són males de blanquejar una mica, difícils de reduir a l'habitual grisor humana. Comprenc que quan una llegenda bèstia i maligna (totes són iguals: sexe, sang, diners, dimonis, la recepta habitual) té com a actors papes i fills de papes, la temptació és encara més gran. Comprenc que amb això és puga fer mala informació i pitjor literatura. Però ací s'acaba la meua comprensió. Allò que em costa d'entendre és que a hores d'ara hom continue presentant com a veritat històrica, amb aire de novel·la o no, les més banals i barroeres mentides. Una mica de formalitat, per favor, i sobretot que no enganyen el públic: si algú vol vendre un subproducte literari o cinematogràfic sobre els Borja, si vol vendre novel·les on són presentats absurdament com a “família del crim”, i el papa com un padrí de la màfia, és molt lliure de fer-ho. No és tan lliure de voler-ho presentar com a “històric”, és a dir, com a versemblant o realista, basat en fets que van passar, en personatges reals. Fa anys, vaig llegir les primeres cinquanta pàgines d'un engendre firmat pel famós Mario Puzo, i no vaig poder continuar: era massa grotescament ignorant, massa ridículament fals, massa de tot. L'autor no sabia què era un papa, què era un bisbe, un cardenal, un concili, un conclave, un palau romà, un Orsini, no sabia absolutament res. Però això és el que es vengué per milions d'exemplars en tot el planeta, i aquesta la imatge que s'ha escampat i s'escampa dels nostres compatriotes, naturals, diu, del “principat de València”. I per acabar-ho d'adobar, en la revista dominical del diari El País, comentant la novel·la, Alexandre VI hi apareixia associat a Hitler, Stalin, Àtila i Neró. El més pervers de tots els pontífexs, que realitzà “verdaderos alardes de desenfreno”, pare de Lucrècia, “una de las mujeres más pervertidas del Renacimiento” (pobra Lucrècia, després de tants anys!). Diu que “consiguió convertir el Vaticano en un grandioso burdel”. Després vingué una pel·lícula espanyola igualment ignorant, bèstia i banal, i ara ens arriba per la tele una producció nord-americana que supera tota infàmia, ignorància i barbàrie anterior, supose que amb molt d'èxit.
Que Déu ens empare, perquè això no té remei: deu ser cosa d'un destí implacable i fatal. Vinga, doncs: Don Corleone papa, la màfia renaixentista, l'incest, els verins, la dona barbuda, l'escala damunt de la cabra, i a veure qui la diu més grossa. El bordell, en efecte, és grandiós.
| Joan F. Mira | Avui | 07/05/2011
 Avui fa trenta anys i quinze dies, pel Sant Jordi del 1981, a l'hora de berenar em trobava a la ciutat de Vic, passejant sota els porxos del Mercadal a recer d'una pluja persistent i fina. Sota els porxos, la gent voltava sense pressa, d'una parada a una altra, comprant llibres i roses. A pesar que, fa trenta anys, la festa no era tan multitudinària com ara, el personal comprava llibres en quantitat notable. Un llibreter conegut i amic em va explicar que, a la seua parada, havien fet ja trenta mil duros de caixa. Trenta mil duros de caixa eren llavors una cosa consistent, seriosa, una cosa important, que li hauria agradat de dir a Josep Pla, mort, segons vam saber, el matí d'aquell mateix dia de llibres, aniversari també, segons sembla, de Cervantes i de Shakespeare, insigne companyia.
Teníem la intenció, la meua dona i jo, de quedar-nos a passar uns dies al Pirineu més verd, el que va de la Cerdanya cap a la mar, més amunt d'Olot i de Ripoll, atrets, com a meridionals que som de terra eixuta, per aquestes valls antigues i civils, humides, plenes de monestirs, de masos amples i de vaques de pastura; per aquest tros de terra on la més vella espessor dels segles es una cosa que es toca amb les mans, i on no és gens difícil trobar una taula on es menja amb dignitat civilitzada. Però vam decidir de baixar cap a Palafrugell, conduint a poc a poc, aturant-nos de tant en tant, llegint fragments del Viatge a la Catalunya Vella, que era la nostra guia particular de viatgers sense pressa. Fruint de cada pàgina alhora que, amb la lectura, retíem el nostre homenatge personal al seu autor, difunt de cos present i pròxim. Jo, pobre de mi, no demanaria més, de vegades, que arribar a escriure un llibre com aquest.
Poc abans de Palafrugell, entrant cap al poblet de Llofriu, vam trobar a l'esquerra el mas que Pla havia fet cèlebre. Un mas amb pallisses, tractor, i un camí d'entrada vorejat de xiprers. La carretera era plena de guàrdies civils que miraven d'ordenar la comitiva fúnebre i el trànsit general. No sé què devien pensar de tot allò els guàrdies civils: supose que, de la presència de dos governadors provincials i d'altres autoritats per a ells no tan clares i notables –com ara les de la Generalitat, encara massa tendra–, devien deduir que el mort havia estat molt important. I per la quantitat de cotxes de la comitiva des del mas fins a la parròquia de Sant Martí de Palafrugell. Travessant el poble, semblava que tothom havia deixat la feina per omplir les voreres del trajecte fins a la plaça de l'església, i tota la plaça mateixa.
Després, a l'església i a la plaça, hi havia molts senyors i senyores amb aire d'haver vingut de Barcelona, amics o coneguts de l'escriptor, o dels qui llegien Destino i després tenien a casa els quaranta volums de l'obra completa. Però sobretot hi havia gent del poble, veïns de l'escriptor o simplement gent que retia homenatge al nom del mort. Incloent-hi molts dels qui mai no havien llegit, i segurament mai llegirien, cap pàgina de Pla. Incloent-hi andalusos i murcians, que no sé què devien pensar de la importància del mort il·lustre. Però del ram de la ploma, del gremi del difunt, les cares conegudes no eren tantes com els dits d'una mà. Ho puc ben assegurar, i em va ser confirmat pel portador d'una d'aquelles poques cares: tan poques, que era com si la confraria de la lletra s'hagués posat d'acord a fer-hi escandalós acte d'absència. Com una confabulació del silenci o de la indiferència. A mi em va fer una miqueta de pena: no pel mort, a qui allò ja no feia ni fred ni calent, sinó pels absents tan unànimes en la fredor i en la distància. “El gremi no perdona”, que em va dir el mateix col·lega, home no gens sospitós d'afinitats ideològiques amb el de cos present. Devia ser això, per tant: que el gremi no perdona.
A Pla, ja difunt, i qui sap si fent un descans i un cigarret a la porta de l'hipotètic paradís dels agnòstics, tant se li'n devia fotre, que el “perdonaren” o no, ja objecte de les últimes absoltes del ritual i entrat definitivament en les florides valls de la llegenda. Ell, en tot cas, havia aconseguit allò que s'havia proposat: morir-se quan tocava i a la seua manera, morir-se al seu mas i no entre màquines d'hospital allargavides, morir-se després d'haver fet desesperar els metges i d'haver passat per última setmana els comptes amb el masover. Les coses importants i positives, la roda que no canvia, i al final el petit cementeri de Llofriu, que és com un corral de parets de pedra, aquell dia tot ple de fang i d'herbes, i passar els segles següents en un nínxol, com un veí de tants, ara ja eternament contemplatiu. Era obvi que l'absència massiva de confrares no era deguda a l'escassa rellevància literària del mort, sinó a una certa part o cara de la biografia política del viu. Era com l'última resposta col·lectiva a un pecat del difunt, com un càstig final o una penitència pòstuma imposada, com una pena de purgatori.
El seu pecat, la seua adhesió transitòria i més aparent que real a l'enemic triomfant, l'havia comès moltíssims anys abans. Un pecat contra l'esperit, imperdonable? No ho sé. Els confrares quasi unànimement absents aquella tarda d'abril no devien pensar, com jo, que allò havia quedat ja cobert per quaranta anys de solitud i per una muntanya de desenes de milers de pàgines escrites. Ben escrites. On quedarà, si alguna cosa queda de tots nosaltres en el futur, una visió ja irrepetible de Catalunya, un país sencer preservat amb la matèria de la llengua, i la crònica de més de mig segle d'història d'Europa. Una obra molt més important i positiva que la de qualsevol dels confrares absents. I malgrat tot, estic segur que molts col·legues es devien sentir aquell dia moralment superiors al difunt, que no consideraven digne de la seua presència i companyia en aquell últim trajecte terrenal.
L'abat de Poblet, que semblava un abat molt com cal, va parlar, en l'homilia del funeral, de la vida eterna i d'altres temes i matèries del seu ram. Però sobretot va parlar de literatura. Del difícil art de posar en lletra les coses vistes, una paraula darrere de l'altra. D'aquell art, tan falsament simple, que el difunt havia practicat com ningú dels escassos col·legues presents o dels moltíssims absents. Es notava que aquell abat era un senyor de molta cultura, i que havia llegit amb calma moltes pàgines de l'escriptor difunt. Ja he dit que semblava un abat excel·lent. Com que els convents o monestirs dels escriptors no tenen ni abats ni priors, el mort de cos present no pogué rebre la benedicció final d'algun confrare amb jerarquia suficient. Una pena, perquè, llavors, el funeral hauria estat perfecte.
| Joan F. Mira | Avui | 09/04/2011
 Afirma el professor Eco, Umberto Eco, en una entrevista al diari Le Monde, quan li pregunten què significa ser italià en aquest 150 aniversari de la unitat del país: “És pertànyer a una nació jove, immadura, comparada amb vells països europeus com França, Espanya o Anglaterra. Per mi, Itàlia és en primer lloc una llengua. Si un francès fulleja avui dia un llibre de Rabelais en la versió original, tindrà dificultats per comprendre el text. Ídem per a un britànic si recorre una obra de Chaucer. Per contra, un taxista italià pot comprendre fàcilment la Divina Comèdia de Dante. La llengua italiana ha evolucionat poc des de fa mil anys”. El professor Eco sap molt de lingüística i de llengües, sap molt de tot, és cèlebre per moltes savieses, i tanmateix ací no sap molt bé què diu. Primer, cau en el tòpic, poc informat, sobre les “velles” nacions d'Europa, comparades amb les “joves”. Les velles serien normals, les joves no, ja que la “joventut” d'Itàlia sembla un tret singular, al costat de la, diguem-me, normalitat de les altres. O siga, França és un país madur, perquè va fer un estat uniforme fa molts segles. I Espanya igualment, i Anglaterra (o Gran Bretanya, potser, perquè després fa referència a l'hipotètic lector britànic de Chaucer…). Madurs, pel que es desprèn d'altres passatges de l'entrevista, vol dir sobretot cohesionats, units, sense dialectes forts i sense “regionalismes” com a Itàlia, sense una Lega Nord ni coses per un estil. El professor Eco devia dormisquejar, en l'entrevista, si realment suposava que Espanya, país vell i madur, no té els “problemes de joventut” que Itàlia no ha resolt.
I també dormisquejava el savi quan afirmava que “l'italià ha evolucionat poc des de fa mil anys”, i per això un taxista pot comprendre els versos de Dante. Sap de sobres, el professor, que si el taxista entén l'italià de Dante, el toscà de finals del segle XIII i primers del XIV, és probablement perquè l'ha après a l'escola, on certament l'italià oficial i literari no està gaire lluny de la llengua de la Comèdia (no tan lluny com el nostre català literari de la llengua del seu contemporani Ramon Llull, posem per cas). Però no perquè l'italià (quin italià: el de Nàpols, el de Roma, el de Milà…?) no haja canviat gaire durant mil anys. Quines coses arriben a dir, els professors famosos. Perquè després el periodista li recorda que, en el moment de la unitat, els anys del Risorgimento, cap al 1860, a penes una petita minoria d'italians parlava aquesta llengua italiana. Cert, diu Eco, no del tot conscient de la contradicció: “És veritat que en el moment de la unitat italiana l'italià era encara una llengua de lletrats. Aquesta és, d'altra banda, la raó per la qual ha evolucionat poc al llarg dels segles […]. Aquest estat lingüístic ha afavorit la unificació tardana d'Itàlia al llarg dels últims cent cinquanta anys. La llengua italiana va fer els italians. Perquè Itàlia, abans de ser una nació –recordeu-vos que, durant el Congrés de Viena el 1814-1815, Metternich considerava Itàlia com una expressió geogràfica–, és abans que res una cultura portada per una llengua”. És a dir, Itàlia era, sobretot, una llengua literària. Hi ha qui diu que, ara mateix, no és molt més que això, però aquest seria un altre discurs.
Aquella frase que Itàlia era només una expressió geogràfica, en tot cas, ja la va dir Napoleó abans que Metternich. I els mateixos prohoms del Risorgimento sabien molt bé que Itàlia podia ser una altra cosa, un regne unit, per exemple, però que els italians estaven encara per fer: “Ja hem fet Itàlia –deien–, ara hem de fer els italians”. Els van fer, formalment, amb aquell plebiscit d'unitat que recorden plaques de marbre en places i carrers de tot el país, i que ben pocs ciutadans, fa un segle i mig, devien saber de què tractava i què volia dir. Certament, recorda Eco, la unificació d'Itàlia s'inscriu en el moviment de les nacionalitats que agranà tot Europa (Polònia, Hongria, Alemanya, són països joves, o països vells, per tant?), després de la Revolució Francesa i de l'imperi napoleònic. “Però aquesta aspiració a la unitat –afirma– és vehiculada per una llengua comuna a les elits dels estats italians, i es nodreix d'ella. Així, els generals de Garibaldi, a falta de comprendre el poble menut, poden conversar amb els burgesos i els grans propietaris sicilians. Recordeu Il Gattopardo!” Ara, però, justament, els sicilians i els napolitans evoquen aquella història amb ben poc entusiasme: recorden Garibaldi i els piemontesos com uns invasors que no entenien on anaven, i que potser van bloquejar tota una cultura. Hi ha una mena de neoborbonisme, una enyorança d'aquell Regne de Nàpols i Sicília, que segurament era vell i reaccionari, però almenys era seu.
Itàlia, doncs, pareix que era una geografia i una història antiga, i esdevingué un estat unitari, i una hipotètica nació poc o molt unida, amb les guerres del Risorgimento i amb la llengua de Dante. “I com arribà aquesta llengua a ser verdaderament llengua nacional?”, pregunta el periodista. “En tres fases”, respon el professor. “Primer, gràcies a l'escola, al servei militar i, sobretot, a la Primera Guerra Mundial. Cinc milions d'italians van ser mobilitzats. Van aprendre a viure i a morir junts sota l'uniforme italià. La guerra va ser un gresol”. En efecte: l'ensenyament elemental, el servei militar, i la I Guerra Mundial. Exactament com a França, “país vell” i d'unitat antiga: l'escola, la caserna i la trinxera. I doncs, quina és la gran diferència entre Itàlia i França, entre una nació jove i una de vella? I quina seria la diferència amb la “vella” Espanya, si ací l'estat haguera sigut més eficient, més potent, i si en comptes d'una guerra de Cuba, o del Marroc, desastres dissolvents i sense glòria, haguérem tingut una “gran guerra patriòtica” i unificadora d'emocions comunes? Després, afirma Eco, a efectes de la unificació lingüística, vingueren les grans migracions dels anys 1950 i 1960, i finalment… la televisió. Això també ens recorda alguna cosa, en aquest “vell país” d'Espanya.
I la major part dels italians, pregunta el periodista, què pensa de l'epopeia garibaldina? Eco respon que hi mostren un desinterès educat: supose que com els andalusos per Don Pelayo, o els catalans per Hernán Cortés, no sé. Que Garibaldi és intocable, cada poble té un carrer Garibaldi, i l'heroi, simplement, forma part del paisatge. I llavors es lamenta el professor que la unitat nacional no es correspon amb símbols forts i immediats, amb un referent potent. Deu ser que Itàlia, com diu Eco, és un país massa jove encara. I a Espanya, país tan vell, quins deuen ser els referents forts, immediats, potents i compartits, de la “unitat nacional”? Caldria, potser, convidar Eco a fer una mica de turisme comparatiu. I en acabant, no sé què explicaria sobre països joves i països vells.
| Joan F. Mira | Avui | 12/03/2011
 Això era ja fa un bon grapat anys, potser prop de vint-i-cinc, que amb Eliseu Climent i l'advocat Rafael Mansanet vam eixir del metro de Madrid a l'estació Nuevos Ministerios, presidits per l'estàtua eqüestre del general Franco quan el PSOE ja feia uns quants anys que governava. Admirable sentit de la història: sorties del metro, i et trobaves el caudillo a cavall. Vam entrar a l'edifici del ram dels transports i comunicacions, o algun nom ministerial semblant, i el personal devia estar fent la llarga pausa del cafè, perquè semblava tot mig desert. Però, desert i tot, aquell era un espai on el poder de l'Estat surava en l'aire dels corredors, escales i salons. Finalment, ens va rebre el senyor ministre, José Barrionuevo, després conegut per altres afers també relacionats amb el poder de qui té el poder, i vam parlar del cas que ens ocupava. El cas era, ja aleshores, la recepció de TV3 al País Valencià, a través dels repetidors d'Acció Cultural. Una qüestió d'Estat, segons semblava, i segons les informacions que el ministre havia rebut de Joan Lerma, president de la Generalitat Valenciana. El resultat de la conversa, en forma de resposta i de decisió ministerial, va ser la presència de la Guàrdia Civil al repetidor de Castelló, i el tancament manu militari de les modestes instal·lacions.
Les vam tornar a connectar subreptíciament i cladestina, el president Pujol va fer alguna gestió personal i enèrgica, i així passaren els anys. Alternant indiferència i amenaces en temps de l'insigne estadista de Cartagena i honestíssim polític Eduardo Zaplana. Rebent promeses enganyoses del ministre José Montilla, i l'activa passivitat del ministre Joan Clos, tots dos suposadament amics. I després suportant l'hostilitat declarada, immutable, repressiva i mortal del senyor Camps i els seus col·legues de govern i de partit. El menyspreu i la indiferència d'uns, la violència dels uns i dels altres. Abans, entremig i ara: deu ser una de les poques constants del darrer quart de segle. Ara l'amenaça odiosa ha arribat fins als últims projectes de destrucció, i fins a les declaracions de la senyora Sánchez de León, portaveu de la nostra Generalitat: diu, amb gest de menyspreu i de burla, que al País Valencià això de TV3 només interessa dues o tres mil persones. Però són desenes de milers les que han eixit ja als carrers (espontàniament, els ho assegure), i centenars de milers els qui firmaren la iniciativa legislativa popular (sense suport dels populars del PP, ni dels socialistes del PSOE).
Es tracta, doncs, d'una obsessió antiga i permanent: que els valencians no puguen veure la televisió catalana, que el ferrocarril entre València i Barcelona continue ofegat per una via única de fa segle i mig (deu ser l'única d'Europa occidental), que la llengua comuna, al País Valencià, no siga ni comuna ni respectada i usada pels polítics grossos. Passen ministres, passen governs, passen partits. L'obsessió és la mateixa. El resultat, en aquesta matèria de les televisions, és una persecució metòdica, incessant i brutal, que dura ja un quart de segle. La dedicació persecutòria de Joan Lerma, una inútil visita al ministre Barrionuevo, repetidors de televisió tancats per la força armada, totes les estacions d'un calvari inacabable, fins a l'execució de la sentència de mort. És l'aplicació continuada d'una antiga hostilitat irracional. O perfectament racional i comprensible: el vell anticatalanisme espanyol, en la seua miserable i patètica versió valenciana. El menyspreu, la prepotència violenta dels uns i dels altres. Ara, aquesta hostilitat inalterable, històrica, és obra sobretot del senyor Camps i dels seus col·legues de govern i de partit. Deu ser que el simple intent de voler veure una televisió pública veïna, la catalana, és un atemptat a la salut de la població, un perill de contagi, un risc de malaltia, o vés a saber què, davant del qual cal mostrar contundència autoritària i, si pot ser, la més alta eficàcia destructiva.
També per al govern espanyol la idea sembla nefanda, i per això van bloquejar (amb intervenció personal de la senyora De la Vega, valencianíssima) la tramitació d'una ILP amb més 650.000 firmes, en prova de profundes conviccions democràtiques. I les multes administratives i arbitràries que imposa Francisco Camps, valencià exemplar per tants conceptes, arriben ja a quantitats tan inaudites i brutals que només s'entenen si el que busquen és l'aniquilació total de l'enemic, destrucció física inclosa. Perquè es tracta, en últim extrem, no tan sols d'impedir la recepció de la televisió catalana, sinó també i sobretot de destruir l'entitat cívica que manté i fa possibles els repetidors, i que és alhora el nucli i l'emblema visible de tota una concepció de la cultura i la llengua comunes: es tracta de destruir Acció Cultural del País Valencià, amb tot el que és i representa. Tot plegat, aquesta llarga història m'omple de tristor, i d'un profund sentiment de repugnància.
Molt sovint, anant per terres de Catalunya o d'Espanya, em pregunten “com van les coses” al País Valencià, i si és cert tot això que de tant en tant llegeixen als diaris. Això que vostés llegeixen als diaris és cert, conteste invariablement, però és només una part de la veritat. Perquè la veritat completa és molt pitjor: la major part dels valencians viuen en un món de falsedats brillants, en una societat d'espectacles inútils i caríssims que afalaguen vanitats estúpides, de fracassos profunds en economia, finances, política, moral pública, ètica i estètica. Les coses, doncs, no van bé: en realitat, van fins i tot molt pitjor del que sembla. Alguna cosa, molta cosa, fa olor de podridura, a Dinamarca, com escrivia Shakespeare, i pareix que moltíssima gent no troba desagradable l'olor. Aquesta és la tragèdia, no sé si la del “ser o no ser” de Hamlet, la del Rei Lear o la del moro de Venècia. És com aquella pudor insuportable que feien nobles i reis de segles passats, que no es rentaven mai, i la cobrien arruixant-se amb perfums intensos. Alguna cosa fa pudor, i la causa de la pudor és profunda i extensa. La cosa més alarmant i perillosa, però, no és la podridura i la mala olor: és el perfum aparentment agradable que la dissimula. La colònia sobre la brutícia, el desodorant amb aroma d'espígol, i el bon poble del bon país caminant feliç cap a la ruïna, entre els efluvis de perfum sintètic. El perfum d'un “despotisme suau”, com recordava jo ací mateix, fa dos o tres mesos. Un monstre dolç, un monstre perfumat.
Enllaç original
| | 1 2 3 4 5 6 7 > >> |
|
|
