Joan F. Mira | Avui | 13/08/2010   

Bous al carrer

Si el Consell de Garanties Estatutàries afirma que la llei que regularà els correbous és tècnicament correcta, un servidor ha d'estar-hi d'acord, i content. Que la llei arribe tan aviat com puga ser, que els bous i les vaques puguen córrer pels carrers on ja corren, i que deixen en pau els veïns de tants pobles i viles que ara semblen fins i tot mal mirats per alguns rigoristes de la defensa d'uns hipotètics drets dels animals. Ací hi ha dues coses ben diferents, que sovint es barregen per ignorància, per fonamentalisme o per simple mala fe. Una cosa és una corrida o correguda de toreros, banderillers i picadors, llança i espasa, amb l'animal torturat i ferit fins a la mort i amb les graderies plenes (o mig plenes) de gent que contempla l'espectacle barroc, ritual i sagnant. Una altra cosa són les vaques i bous (mai n'hem dit toros, en aquest cas, i els valencians en cap cas) que corren pels carrers envestint els participants actius i igualment corredors, i on l'objectiu i la substància no és torturar, ferir i matar l'animal sinó jugar-hi, esquivar-lo, i passats uns minuts tornar-lo al corral sa i estalvi, sense sang ni ferides. Qui pense que tot és igual de brutal i pervers i cruel, no en té ni idea. Potser té moltes teories al cap, però no sap de què parla.

Jo he corregut aquests bous i vaques moltes vegades, de dia i de nit, sobretot de nit amb les banyes embolades, quan feia d'antropòleg de camp pels pobles en festes. Fins i tot els vaig dedicar un treball més o menys acadèmic en una revista del ram. I he de confessar que, en aquell temps, parle de finals dels anys seixanta, m'agradaven els bous. Aquests bous. No els bous de plaça de toros, sinó els bous de carrer, els embolats, les vaques soltes. No he assistit mai en persona (per televisió sí: pura curiositat científica) a allò que se'n diu una corrida, amb tot el cerimonial suposadament estètic, tan espanyol i tan clàssic: m'interessen ben poc. I no oblide tampoc que jugar amb bous, córrer bous o fer maleses amb els bous o davant dels bous, és una activitat que, en altres segles, era bastant general, almenys als països del sud europeu. A la Roma renaixentista –a la via del Corso, a la plaça de Sant Pere, al Testaccio– corrien toros i altres bèsties amb una freqüència i afició possiblement superior a la dels països hispànics. La meua indiferència, per tant, no és una qüestió nacional: en gran part del País Valencià, sobretot en la meitat nord, i en alguna part de Catalunya, sobretot a l'extrem sud (una coincidència ben curiosa amb els límits històrics del bisbat de Tortosa), córrer bous és una pràctica festiva tan autòctona com a Castella, al Llenguadoc, a Andalusia o a Portugal. No m'emocionen tampoc els protectors metafísics d'animals, que es commouen davant del breu patiment de la bèstia que corre, que més que patiment cruel i buscat, és incomoditat i estrès: moltes més bèsties pateixen, més llargament, començant per les gallines ponedores, i acabant pels porcs portats en camió a l'escorxador. Sense comptar que, en els correbous i en el bou embolat, fer patir físicament l'animal no és l'objectiu, ni de lluny. Fins i tot és una cosa que els participants habituals eviten com a norma, i jo he vist algun jove jugar-se una envestida perillosa per corregir la posició d'una bola encesa i evitar que li caigueren al bou gotes de cera calenta a la cara. I de tota manera, si a mi m'agradaven els bous de carrer, era segurament per una mena d'empatia antropològica, o com en vulguem dir. Fa molts anys, doncs, jo passava molt de temps en alguns pobles, vivia amb la gent, observava, estudiava, preparava una tesi doctoral, escrivia papers acadèmics sobre aquelles petites societats rurals, gent de muntanya que encara mantenia en gran mesura una cultura tradicional completa.

I en aquells pobles feien bous: en feien pocs, només la setmana de la festa grossa, i els bous tenien un gust aspre i violent de celebració comunal, de ritual íntim del poble, alguna cosa de perfum espès, de fusta tallada i de corda d'espart per fer les barreres, d'homes que “anaven per davant” a buscar l'animal, d'arribada solemne de la bèstia. En temps del franquisme els bous de poble i de carrer estaven formalment prohibits, no sé per quina raó, però igualment es feien, tolerats pel governador de torn, i al programa de festes apareixien invariablement com a “exhibición de ganado vacuno”. Entraven les vaques, corria la gent, i a la nit d'un sol dia hi havia un sol bou embolat. M'estalviaré interpretacions més o menys etnològiques: només diré que la festa del bou de mitjanit era perfecta si l'animal era verge, mai no embolat ni corregut, si era comprat i no llogat, i per tant, en acabar de córrer el lligaven, el carnisser del poble el matava gairebé en privat amb un colp fulminant al clatell, i l'endemà de matí repartien per les cases la carn del bou sacrificat. I no continuaré amb al·legories de comunió de la carn.

Llavors, torne a dir que per respecte o per impacte, els bous de poble m'agradaven, i no només com a espectador: n'he corregut uns quants, nocturnament i amb una certa habilitat! Després, però, vingué el progrés, l'eficàcia de l'administració municipal, i sobretot l'abundància de diners i les ganes de fer-ho tot més gros, d'exhibir i d'exhibir-se. Ara, per tant, els pobles i viles del País Valencià (i supose que també a les terres de l'Ebre) fan dies i dies de bous, setmanes i setmanes de vaques, una invasió bovina que ocupa carrers i places com si no hi hagués festa possible sense ramats sencers de bèsties grosses, de matí, de vesprada i de nit. Les comissions o els ajuntaments porten animals caríssims de ramaderies de renom, grossos, inútils per a la forma antiga de la festa. Carrers i places s'omplen de milers de veïns i visitants, una massa vociferant i anònima, una nova barbàrie que s'escampa: s'escampa en festes de bous, com en altres festes que són falses tradicions de renovada i extensa insensibilitat, en places i carrers plens d'immundícia després de l'alcohol obligat i massiu. Enguany, per pobles i viles del país, hi haurà més de cinc mil dies de bous, una bestiesa sense nom. Un absolut desastre, sense comptar morts i lesionats, un grapat de cadàvers i multitud de ferits. Allò que era tradició intensa i viscuda, s'ha convertit en barbàrie massiva immoderada. No m'agraden, aquests bous moderns massius, no m'agraden aquestes festes, però ja se sap que el progrés no té remei, i almenys en aquest cas la prohibició, que ja imposà el franquisme, seria el pitjor remei de tots. Paciència i, si pot ser, una mica de senderi i de civilitat, que no seria poca cosa.

Enllaç original

Joan F. Mira | Avui | 17/07/2010   

Espanya, Estatut, futbol

És obvi que ells, els polítics d'Espanya, i els seus intel·lectuals, periodistes, militants, votants, i públic en general, no voldrien que se'n parlara més. “Roma locuta, causa finita” que es deia abans: parla la justícia suprema, tema tancat. Sobretot el tema de les definicions i dels conceptes, que, finalment, és el que compta i el que preocupa. Si Catalunya, doncs, no és una nació, o només ho pot ser de manera retòrica i sense cap conseqüència efectiva, el tema queda resolt i liquidat per sempre més, Espanya no corre perill, la resta són detalls que ja s'arreglaran amb paciència i resignació, i els militants i els votants del PP i del PSOE poden quedar-se tranquils i satisfets, com els seus líders. Zapatero ja ha dit amb claredat oracular que l'aixeta s'ha tancat: ja no li donaran més competències a Catalunya, i no li concediran tampoc més identitat. La identitat (nacional, quina si no?) deu ser una possessió o propietat que ells tenen, i poden donar-ne o no als altres segons convinga. Cal, per tant, que els catalans deixen de pensar que són una nació. Que pensen que són una altra cosa, o que no hi pensen. Ser això o ser allò, ja se sap, no té gens d'importància.

El cas, però, és que en el món contemporani, és a dir en el conjunt de les societats humanes, el ser això substancial, la identitat bàsica de grup, és encara, i serà previsiblement en el futur, substancialment un ser nacional: l'entitat que defineix per damunt de les altres la vida política, moral, cultural, informativa, simbòlica, etc., és encara i sobretot nacional (excepte, potser, per determinats fonamentalismes religiosos, tipus comunitat dels creients, basats en l'oposició fidels-infidels). L'entitat dita nació no ha estat substituïda com a marc central o suprem de la vida de les societats: ni les regions, ni Europa, per exemple, no han assolit un valor definitori equivalent. Fins i tot els grans temes o problemes d'abast universal tenen moral i contingut nacionals: interns com a l'Iran o a la Xina, externs/interns com el nou patriotisme nord-americà després de l'11 de Setembre, o com l'enfrontament Índia-Pakistan. O en la matèria de l'esport, posem per cas, gran tema universal, amb patriotismes particulars portats a extrems de bogeria compartida.

El fet, doncs, és que el marc-espai nacional continua, i continuarà previsiblement, com a definidor màxim d'identitat (de l'auto- i hetero- reconeixement en el món), i com a territori que delimita màximament la responsabilitat moral, cívica i política. Per tant: davant d'aquesta realitat, cal assumir sense escarafalls la vigència efectiva (desitjada o no) del patriotisme o nacionalisme (tant se val: poden ser usats com a sinònims, encara que sovint hom en fa una distinció valorativa a favor d'un terme o de l'altre) com a ideologia democràtica, ètica, inclusiva i constructiva: la pàtria o nació és el locus definitori d'una societat o poble en el món, i el marc més significatiu de la responsabilitat civil. Si té estat propi, l'estat mateix s'encarrega de la seua preservació com a tal espai. Si no en té, li caldrà alguna estructura equivalent o suficient: altrament, es produeix la dependència, la submissió i la subordinació en termes desiguals.

Si, per al quart de segle passat i per a la primera dècada d'aquest, el projecte històric i nacional de Catalunya era trobar un encaix acceptable dins d'un estat-nació espanyol descentralitzat i condescendent, un lloc no del tot incòmode dins de l'Espanya de les autonomies, cal dir que l'èxit ha estat considerable: Catalunya com a regió autònoma d'Espanya funciona satisfactòriament. Però el catalanisme (com a hipotètic bloc nacional, o els diferents catalanismes polítics, ideològics i culturals... i l'econòmic, si pot ser) ha de decidir si una autonomia regional suficient és també el projecte per al futur, o si cal assumir ja una altra perspectiva que no implique l'acceptació indefinida de la dependència. Si “Catalunya és una nació” és més que afirmació retòrica, ha de tenir conseqüències efectives: si és una nació no pot ser alhora part d'una altra, i el seu centre moral, cultural i polític es troba en ella mateixa i no fora. Catalunya ja no té (si és que mai l'ha tinguda, fora de la pròpia fantasia) una missió espanyola: ni reformar ni modernitzar Espanya. Entre altres coses perquè Espanya no ho accepta, ni li interessa: es reforma sola, i s'ha modernitzat sola. La il·lusió de Catalunya (des de Prat de la Riba, o des d'abans), de veure's com a “capdavantera d'Espanya” és més il·lusió que mai. I a més a més, suposa la pròpia dependència mental, cultural i moral, compensada amb el mite –cada dia més invàlid– d'una suposada superioritat cultural o econòmica.

I ara els explicaré una petita història que aclareix perfectament què és una nació de debò, la que per a definir-se no depèn d'un tribunal. Això era que jo comprava el diari fa pocs dies al meu quiosc-botiga habitual, on venen també tota mena d'andròmines imaginables, i damunt del taulell hi havia un munt de banderoles i de bufandes, amb els colors de la bandera espanyola, i amb inscripcions patriòtiques dedicades a l'equip de futbol que representa la nació davant del món sencer. Nació abatuda en la derrota, exaltada en la victòria i en la glòria, tal com és habitual. Llavors, veig que en una bufanda plegada apareix la paraula “Dios”, la desplegue, intrigat, i la inscripció completa era: “Con dos gotas de sangre y un rayo de sol / DIOS hizo una bandera y se la dio a un Español”. Ja se sap que la nació i la teologia poden anar lligades de tant en tant, des de la Bíblia fins al dia del Pilar, festa nacional, abans Día de la Raza. Comprenc que el projecte diví en la creació del món hi pot jugar un paper decisiu (“España estaba en la mente de Dios desde toda la eternidad”, afirmava J.A. Primo de Rivera, o això m'ensenyaven a mi en el batxillerat). I la sang i el sol són un recurs ben clàssic: “Salve a ti, pabellón de Castilla, / pincelada de sangre y de sol. / Quien no doble ante ti la rodilla, / no merece llamarse español”, etcètera. Però aquesta bufanda patriòtica és una novetat moderna: deu ser que no era prou tindre a favor el Pare Etern, Castella, els raigs del sol i la sang vermella, tot i que, ben mirat, no sembla poca cosa. En tot cas, atribuir a Déu Omnipotent en persona la confecció de la bandera, i el lliurament directe a “un español” diria que és fer-ne un gra massa. Ara bé, el Tribunal Constitucional, la Conferència Episcopal, i la premsa espanyola en bloc, ho deuen trobar la cosa més natural del món. Una nació ab aeterno, quin jutge la discutirà?

Enllaç original

Joan F. Mira | Avui | 12/06/2010   

Padània

Enllaç original

La celebració, enguany, dels cent cinquanta anys de la unitat italiana, del moment més gloriós del Risorgimento, està trobant dificultats molt serioses, entre la indiferència i en alguns casos l'hostilitat, almenys en una tercera part del territori, les regions de la vall del Po. Això va ser que Cavour i el rei del Piemont pensaren que convindria fer un Regne d'Itàlia tal com pertocava (Napoleó havia dit que Itàlia era només una expressió geogràfica), els burgesos llombards van dir que per ells encantats de la vida, i amb l'ajut de França, de Garibaldi i de les òperes de Verdi (Vittorio Emmanuele Re D'Italia: VERDI), van fer efectivament un regne nou. El príncep de Salina, ballant amb Claudia Cardinale, va descobrir també que calia ser moderns, fins i tot a Sicília. Llavors digué Massimo d'Azeglio, successor del gran Cavour: "Ja hem fet Itàlia, ara hem de fer italians". I passat un segle i mig, encara no els han acabat de fer. No per falta de patriotisme abrandat, de bersaglieri desfilant, de monuments, de Mussolinis, de partigiani i de tot el que cal, inclosa una I Guerra Mundial com a gran guerra patriòtica.

Però no ho han fet del tot, i la Itàlia del nord camina amb un pas, la del sud amb un altre, i Roma ni d'una manera ni de l'altra: no camina. La Itàlia del Po funciona com Holanda o com Baviera, o això creuen. I l'antic regne de Nàpols i Sicília funciona com si fóra l'antic regne de Nàpols i Sicília. Llavors, al Nord, els botiguers, els obrers, els petits empresaris, les secretàries, els dissenyadors i els empleats de Benetton i d'Olivetti, es posen una túnica de guerrer medieval i acudeixen en massa a escoltar les soflames del condottiero Umberto Bossi. L'escut i emblema de la Lega és, en efecte, un guerrer amb escut i espasa, i el partit és conegut com Il Carroccio, que era el carro de guerra dels municipis llombards, amb campana i altar.

Alerta: són les regions d'indústria més moderna i més pròspera, el poble cultíssim i ric, el país de l'electrònica i de la moda, són irònics i intel·ligents, estan plens de museus i van moltíssim a l'òpera. I arriba Bossi, un no ningú, un saltamarges tocat de geni polític, trau l'espasa i l'escut, recorda batalles medievals, parla de diners i de finances, i en pocs anys passa de fer riure a proclamar el nou país o pàtria de la Padània, el país del Po. Això és Europa occidental. Com si a les regions de la vall del Rin i anunciaren la secessió de la Renània, com si de Lió a Marsella amenaçaren amb crear el país de la Rodània, com si des de Catalunya, Aragó i la Rioja proclamaren la Ibèria (de l'Ebre: però ací ens han furtat fins i tot el nom!). Ja sé que els italians tenen un sentit de l'escenografia molt desenrotllat, i que els números que organitza Bossi són irrepetibles: qui eixiria ací al carrer amb espasa i escut? Bossi és una mica boig, però no del tot. Una mica silvestre i primari, però no tant que no col·labore amb Berlusconi i la italianíssima Forza Italia, ara Popolo della Libertà, incloent-hi el superpatriota italià Gianfranco Fini, quan li convé governar ciutats i consells regionals.

El projecte, la fantasia, no tenia ni nom, i li'l van inventar: Padània. No és que siga la primera vegada que un projecte de país no té nom i li l'inventen: de Bolívia fins a Euskadi, i alguna dotzena més. Però és la primera vegada que a Europa –i això d'Europa és important: hauria de ser una garantia– una idea de país, a més de no tindre nom, no té ni història, ni poble o ètnia, ni llengua ni cultura, ni tradició, ni territori definit, ni cap d'aquelles coses que solen formar la base o matèria per a l'existència d'una nació. O d'un moviment nacional, projecte de nació, o reclamació de sobirania. Deu ser per això que mai no li he tingut gran simpatia al senyor Bossi. Bé, potser sí que li'n tenia una mica fa molts anys, quan dirigia només la Lega Lombarda, i allò tenia un aire de folklore assenyat i de reivindicació autonomista o federal més assenyada encara. Després la Lega Lombarda es digué Lega Nord, i això ja és ben revelador: de Gènova a Venècia, o de Ferrara a Milà, l'únic factor comú era ser del nord. Una condició accidental, però que tothom entenia: el nord és treballador, el sud és ineficaç (per no dir coses pitjors), el nord paga i el sud cobra, el nord és al cor d'Europa, el sud és mig africà o no se sap què, i el nord n'està de tot plegat fins a la coroneta. I a més l'Estat, que és Roma i una mica de màfia, no funciona. Per tant el nord reclama una reforma substancial de tot l'insuportable muntatge.

Ara bé, les exigències de reforma de l'Estat són una cosa, i l'existència d'una nació n'és tota una altra. Quan Bossi i els seus ideòlegs més abrandats es van inventar la Padània, sabien perfectament que estaven fent això: un invent. Devien conèixer la història d'Itàlia, i per tant no ignoraven allò que sap tothom: que el Nord és el nord, i poca cosa més. Que mai no ha tingut la més remota forma d'unitat política, que no és un territori definit des de cap punt de vista (la Padània és la vall del Po: però també és Ligúria, i Toscana, i Umbria i les Marques?, i per quina raó ho hauria de ser?), que no té una llengua comuna que no siga l'italià formal sobre un conjunt de dialectes distant i dispersos, que no ha tingut cap unitat cultural, i que ningú mai no ha dit que fóra padano. No ignoren, supose, que d'ací van eixir precisament... la unitat d'Itàlia i el més directe, combatiu i eficaç nacionalisme italià. Itàlia, en definitiva, el modern Estat italià, és obra de gent del nord. No ignoren res d'això, i tanmateix s'han decidit a inventar-se un país. Un país fruit de la frustració davant del bloqueig de les reformes necessàries, de la desesperant ineficàcia romana, i de la sensació de ser víctimes d'una maquinària sense reparació possible.

Però amb aquestes sensacions no es construeixen pobles ni nacions, ni es projecten independències. La nació i el nacionalisme, per bé i per mal, són coses molt més serioses. I voler proclamar un futur estat de Padània sense nació padana pot arribar a produir els lamentables ritus fluvials que oficiava fa alguns anys el gran sacerdot Umberto Bossi (amb alguns acompanyants de casa nostra que haurien d'haver tingut més cultura política i saber una mica més d'història). I Umberto Bossi, després, s'ha convertit en un tipus sovint bàrbarament histriònic, grotescament xenòfob, i a hores d'ara perfectament impresentable. Fa poques setmanes, en aquest mateix diari, un bon senyor, doctor en història, assegurava que "Abans es tendia a buscar un Kennedy català [¿?]. Ara el referent no és el Quebec ni Escòcia, és el nord d'Itàlia, la Lliga Nord." Que Santa Llúcia li millore la vista.

Joan F. Mira | Avui | 15/05/2010   

El tapís de Bayeux

Enllaç original

El visitant, si té una mica de curiositat i de sentit dels llocs clau de la història, no passarà prop de la ciutat de Caen i de les platges més famoses de Normandia (famoses pels records de Marcel Proust i altres raons literàries, o per raons d’un dels dies més coneguts del segle XX), sense dedicar algunes hores a contemplar amb molta calma un dels documents més impressionants i més contundents de la història sencera d’Europa. La paraula història haurà d’aparèixer sovint en aquesta mena de crònica o recordatori. Per fortuna, la ciutat on es conserva el document brodat l’exposa en un petit museu, exclusiu, que hauria de ser de visita obligada per als ciutadans d’aquest continent, i més encara per als qui pensen que Anglaterra, i la Gran Bretanya sencera, és també continent, almenys d’ençà de les conquestes romanes, de l’emperador Claudi i dels seus successors, quan era una Britannia molt més pròxima que cap Germania encara bàrbara i remota. A Bayeux, doncs, al costat d’aquestes platges, hi ha el testimoni més deliciós i més complet d’aquesta llarga història que tant els continentals com els britànics obliden de tant en tant que és la mateixa. Units, tal com sol passar, no únicament per la cultura sinó per les guerres, les invasions i les ocupacions. I en aquest cas, pels desembarcaments.

La narració comença l’any 1064, quan Eduard, rei d’Anglaterra, veient que s’acostava la mort i que no tenia fills, envia el seu cunyat Harold a Normandia a comunicar al duc Guillem que el rei anglès l’ha nomenat successor seu en el tron. És la pàgina inicial del llibre, que no és un llibre sinó la més llarga narració lineal completa i en imatges mai produïda enlloc, o almenys a Europa. Aquest llibre obert, conegut com El tapís de Bayeux, és la meravella més gran que el gènere de la història il·lustrada ha produït en mil anys. Fa pocs dies, doncs, el contemplava jo llargament en el museu de la ciutat normanda, on està exposat de manera admirable, en una sala única, dins d’una llarguíssima vitrina semicircular. Ja he dit que val la pena de fer un viatge només per causa d’aquest llibre o no llibre, per aquest tapís delicadament brodat de setanta metres de llarg i a penes mig metre d’ample, com una inacabable cinta il·lustrada amb imatges de colors perfectament conservades, i d’una eficàcia narrativa tan moderna que semblen fetes ara mateix. El tapís es desenrotlla en una successió d’escenes delicioses, que exposen i expliquen un dels capítols centrals de la història d’Europa: com i per què els normands van conquistar Anglaterra, amb tot el que això representa per als segles futurs. Europa, després d’aquestes escenes, ja no seria la mateixa: Anglaterra no seria una terra de pobles del nord, angles i saxons, sinó això i alguna cosa més: terra de monarques i nobles que parlaven francès i el van parlar durant un grapat de segles (“Honni soit qui mal y pense”, com diu l’emblema de l’orde reial de la Jarretière o Lligacama, i com diu el lema “Dieu et mon droit” que encara hi gasten els monarques). D’ací vingueren, doncs, les complicades relacions entre una banda i l’altra del canal de la Mànega, o English Channel, i l’Aquitània anglesa, i la Guerra dels Cent Anys, i tota una llarga peripècia fins a Dunkerque i fins al juny de 1944, i fins ara, amb euroescèptics inclosos. És a dir, mil anys d’història d’Europa.

Història que, en aquest tapís, omple setanta metres amb escenes plenes de cavallers armats, amb ambaixades, visites i negociacions, i que en aquestes imatges està feta de juraments i de perjuris, de navegacions i expedicions, d’escenes quotidianes i de combats, de la gran batalla que va decidir la història futura del continent. Sota les imatges centrals, un seguit d’escenes més petites mostra animals de tota mena, reals o fantàstics, pagesos llaurant i sembrant o perseguint bèsties salvatges, exhibicions insòlites d’atributs sexuals, i sota les escenes de la batalla decisiva hi ha els cossos dels ferits, els membres tallats, els morts despullats pels vencedors, tot l’horror de la guerra sota les figures del triomf i de la glòria. Una mena de meditació final, de realisme terrible del patiment, sota els cavallers armats i poderosos. No és habitual, aquesta reflexió gràfica, però els romans, per exemple, ja la feien en les columnes narratives que tothom coneix, com la de Trajà i les guerres danubianes. Això és la història, que és més que literatura i més que dates de batalles i de reis.

I hi ha el text superposat, que explica cada escena en un llatí elemental: “Hic dux Wilgelm cum Haroldo venit ad palatium suum”: al palau on Harold va fer el jurament de lleialtat que després trencaria per proclamar-se rei ell mateix, cosa que donaria origen a l’expedició normanda i a la conquesta. Sempre ha d’haver-hi un traïdor, o un renegat, o un gran patriota, segons com es mire, en els grans moments que canvien la història. Abans de l’expedició, cal construir i preparar la flota, cosa que sovint s’oblida: “Isti portant armas ad navem et hic trahunt carrum cum vino et armis”. No obliden, doncs, que també cal carregar vi, a més de les armes. La flota s’embarca, i tindrà lloc el primer gran desembarcament, no a Normandia sinó des de Normandia. La flota normanda és impressionant, tant com aquella flota que prop de nou-cents anys més tard apareixeria en direcció contrària, amb imatges més famoses encara. Descarregar cavalls devia ser tan difícil com desembarcar tancs i camions, pel que es pot veure en l’escena: “Hic exeunt caballi de navibus”. Ixen els guerrers de les naus, acampen, i es preparen un àpat memorable, on el bisbe beneeix el menjar i la beguda, abans de llançar-se al combat.

Venien just des d’aquesta mateixa costa on nou segles més tard arribaran els britànics i els seus descendents americans, i Bayeux serà, segons diu una placa al costat de la catedral gòtica i bellíssima, la primera ciutat alliberada el juny de 1944. Pels anglesos, no cal dir-ho, que segurament s’ho degueren proposar amb plena consciència. En la llarguíssima escena de la batalla de Hastings, en la costa d’Anglaterra, el dia més llarg de 1066, metres i metres del tapís mostren càrregues de cavalleria, núvols de fletxes, homes ferits i morts, cossos esquarterats, i el bisbe normand que, com que té prohibit vessar sang amb l’espasa, despatxa els enemics a garrotades. El tapís de Bayeux és el pare de totes les històries il·lustrades, i cap film ni cap llibre se li pot comparar en bellesa. El van brodar fa més de nou segles, i és encara un tresor incomparable, intacte, etern. Mai una visita a un museu amb una sola obra m’havia fet cavil·lar tant, i somriure, i meditar què vol dir ser europeu, ara que les monedes i l’economia semblen la realitat més important i profunda, però no ho són. És més important aquest tapís.

Joan F. Mira | Avui | 17/04/2010   

Cultura i sobirania

Enllaç original

Un dels processos més profunds en la història de les nacions i dels Estats, i dels Estats-nació, d’aquesta Europa occidental nostra, és que al llarg de les últimes dècades els atributs més clàssics de la sobirania s’han esvaït progressivament. I que alhora, en canvi, alguns dels que abans es consideraven secundaris han esdevingut els més potents. ¿Quins eren els atributs de la sobirania dels Estats, que abans eren intocables i que avui ja no existeixen o són poc importants? Un era el fet de tindre una moneda pròpia que es podia no sols encunyar amb més o menys abundància, sinó que pujava i baixava segons les circumstàncies o les decisions dels Estats. S’ha acabat per als setze països de l’euro. Un altre era el tancament de les fronteres, un límit que no es traspassava sense permís de l’Estat, amb barreres, control de passaports i tota la resta. Ara, les creuem sense aturar-nos. Quant a l’atribut de les relacions exteriors sobiranes, no cal dir que la llibertat (sobirana) d’acció dels Estats és només molt relativament independent, condicionada com està a les polítiques conjuntes de la Unió. Doncs també la "sobirania de relacions" s’ha quedat en poca cosa. I l’atribut més espectacular, el poder militar, dins de cada un dels Estats europeus té cada vegada un paper més secundari, excepte en el terreny representatiu (fer desfilades, etc.), i en general només s’aplica en missions exteriors: no exteriors a un país europeu i contra un altre, sinó exteriors a la Unió Europea. Una cosa mai no vista abans, impensable fa pocs anys.

En canvi, allò a què avui, com sempre, no renuncia cap Estat, sinó tot el contrari, són els elements de caràcter o contingut simbòlic, cultural i comunicatiu. Cap Estat europeu no està disposat a deixar de fer la seua pròpia política cultural, la seua pròpia política lingüística i la seua pròpia gestió dels elements simbòlics, ja siguen dates i commemoracions o personatges històrics, de l’art o de la literatura: de totes les figures, en fi, que es projecten com a emblema i representació de l’espai nacional, endins i enfora... A això, cap Estat no hi pot ni hi vol renunciar. És a dir: durant els últims anys, s’ha intensificat el poder dels Estats en aquelles dimensions que abans es consideraven més accidentals o secundàries. Perquè abans, allò important, fonamental i primordial era la sobirania política amb els seus atributs irrenunciables: el fet que un Estat poguera prendre amb total independència les pròpies decisions en política internacional, en política econòmica, en política militar i en control de fronteres. De manera absoluta, sense condicionaments externs. Ser sobirà vol dir que les decisions pròpies són supremes, estan per damunt de tot i no estan sotmeses a res. Però resulta que, avui dia, les decisions d’un Estat de la Unió Europea, en termes de control de fronteres, de política monetària, de política exterior, i fins i tot de política militar, estan sotmeses a uns condicionaments superiors. Per tant, en aquestes qüestions els Estats ja no són rigorosament sobirans. Tenen una sobirania limitada o relativa, condicionada. Excepte en el cas de la moneda dins de l’espai de l’euro, on ja no tenen cap sobirania ni una.

Allò en què els estats continuen sent absolutament sobirans és en la política lingüística i en la política de símbols etnoculturals amb els quals i en els quals la gent se sent reflectida o representada. Per dir-ho d’una altra manera, avui dia un Instituto Cervantes, posem per cas, té moltíssima més potència que no tenia fa trenta anys. L’Estat espanyol, doncs, actua amb molt més vigor en el terreny lingüístic, en la política de consolidació i expansió del castellà que no ho feia fa trenta anys. És la seua arma de combat en la projecció nacional, la seua força, la nau almirall de la flota. Això per no parlar de França, que inverteix milions incomptables i dedica una quantitat extraordinària d’esforços en el camp de la francité, per al manteniment del prestigi i de la difusió de la cultura francesa. Si tots els països plantegen la batalla en aquest terreny, ¿per què nosaltres no hem de fer-ho, per què Catalunya no aplica tots els recursos possibles en aquest camp decisiu? ¿Per què el catalanisme dels darrers anys (o allò que es vol presentar com a tal), no defensa i promou una política cultural, simbòlica i lingüística infinitament més activa i contundent?

Em sembla molt significatiu, i molt alarmant, l’aclaparador domini que, des de fa alguns anys, ha tingut i està tenint el tema financer en tot el debat político-nacional a Catalunya. Com si les balances fiscals i altres factors per un estil foren la substància més sòlida i profunda de l’afirmació d’una existència nacional pròpia, i no estic exagerant. Però el futur del país, la consistència i perdurabilitat de la identitat catalana, no depèn de si la Generalitat negocia uns milions d’euros més o menys pel nou finançament. I en canvi tots els polítics dits catalanistes sembla que és en l’única cosa en què pensen. Jo pensaria més aviat en Navarra, un ideal gairebé inassolible per al catalanisme dels diners, que té una pràctica sobirania fiscal, ...i on això no ha produït ni ha consolidat cap nacionalisme navarrès, ni cap nació navarresa, ni cap altre resultat semblant.

En definitiva, es tracta d’una manera de mirar les coses que és producte d’un error de plantejament conceptual. És l’error de donar un significat (teòric) que no té al tema (pràctic) fiscal i econòmic. Perquè els interessos pressupostaris i fiscals i la solidesa nacional són, com a conceptes, dues coses diferents. I la primera no condueix infal·liblement a la segona: els anys 80 i 90, quan Espanya havia fet un gran salt econòmic endavant i tenia molta més riquesa i recursos que Portugal, a Portugal li hauria interessat, des d’un punt de vista econòmic, de formar part d’Espanya. A cap portuguès se li va acudir proposar-ho, si no era algun excèntric. Als portuguesos, en massa, no els va passar pel cap que el sentit de l’existència, i el present i el futur de la nació portuguesa tingueren cap relació amb la renda per càpita o amb els recursos fiscals, que haurien augmentat moltíssim si Portugal s’hagués convertit en una comunitat autònoma espanyola. Però, justament, ells no voldrien ser mai una comunitat autònoma d’Espanya. Ells són una altra cosa, i volen continuar sent allò que són. Els catalans, sovint, sembla que no saben quina cosa volen ser. Si ho saberen, parlarien més de cultura, de símbols i de llengua, que de diners i de balances fiscals. Proclamarien la independència cultural, mentre esperen que arribe la financera. Segur.

Joan F. Mira | Avui | 20/03/2010   

Som una nació?

Enllaç original

Cavil·lava jo per escrit en un altre lloc, ja fa prop de cinc anys, quants lectors, o en general quants ciutadans informats, devien recordar aleshores que, dos anys abans, quan es debatia al Parlament de Catalunya el text (en gran mesura il·lusori) del nou Estatut d’Autonomia, un dels temes que va fer córrer més saliva i més tinta va ser la famosa qüestió de l’ús del terme nació, l’eterna ambigüitat del qual serà sempre matèria d’entreteniment lèxic i polític. Vist amb perspectiva valenciana –o almenys d’un valencià considerat catalanista, que ha meditat tants anys sobre el tema, que n’ha escrit dos llibres sencers, parts d’alguns altres i papers innombrables–, els arguments del debat parlamentari, el text aprovat solemnement, la frase que per fi va quedar al preàmbul, i tot plegat, despertaven una perplexitat inexhaurible. Ja sé que, tal com deia Joan Fuster, “ni l’Esperit Sant ni vostè ni jo, ni Don José Ortega y Gasset, sabem què és una nació”. Perfectament, el tema és complicat, no hi ha en les ciències socials cap definició universalment aplicable, no és un concepte unívoc, i jo mateix, a més de centenars de pàgines escrites, he dedicat a la qüestió milers d’hores de lectura i de meditació, no sé si gaire productives. Deixem estar, doncs, de moment, el concepte, i deixem estar la història i la cultura.

Parlem, per exemple, de l’acord que llavors van adoptar finalment els partits catalans (amb la reticència o resistència del PP, per raons, precisament, nacionals), segons el qual el nou Estatut començaria afirmant que Catalunya és una nació. Això ja ho afirmava molta gent, i ara segurament encara més, vista la petita passió pels referèndums locals, però se suposava que era, si tot anava com semblava que havia d’anar, un concepte o principi en un text de caràcter constitucional, que fins i tot seria aprovat pel Parlament espanyol, i per tant no solament tindria força de llei fonamental de Catalunya sinó de llei orgànica d’Espanya. A mi em semblava perfecte, que Catalunya pujara de categoria, i que així com uns altres –el País Valencià, Andalusia, i qui sap si Múrcia, Extremadura o la Rioja– pretenien entrar legalment en la divisió ja quasi general de les nacionalitats (categoria purament lèxica i buida de qualsevol contingut, en realitat), Catalunya passara a la més alta de les nacions, a la Primera Divisió, no sé si amb opció a jugar en la Lliga de Campions a Europa, cosa molt més dubtosa.

En qualsevol cas, va ser ben interessant contemplar com resolien el tema conceptual de les categories els diputats i senadors espanyols: si Espanya és la nació espanyola, i per tant nació de tots els espanyols, ¿com hi podia cabre una altra nació en la nació, suposant que la categoria de nació siga la mateixa? La solució, evidentment, va ser fer trampa i aplicar el mateix terme amb valor diferent: allò que en la moral jesuítica se’n deia una restricció mental. Però afirmar que una nació és part d’una altra nació no té cap sentit conceptual, de cap manera honestament possible: una nació es defineix com un tot, en els seus termes, no mai com una part d’un altre tot de categoria i valor equivalent. O no és una nació, i punt. Políticament, administrativament, etcètera, Catalunya pot ser una nació i ser part de l’Estat espanyol, però no pot ser definida formalment com a nació i ser alhora part de la nació espanyola, que és l’única que reconeix la Constitució vigent. Sempre, ho repetiré encara, que en els dos casos o conjunts el terme nació tinga el mateix sentit. Si no el té, la trampa és clara i flagrant, tot i que serveix per anar fent.

Però no passa res, no ens fem la sang amarga. I no ens la hi fem tampoc si l’altre conflicte conceptual quedava ocult i oblidat. Perquè afirmar estatutàriament que Catalunya és una nació és afirmar que la nació catalana és Catalunya, on té valor l’Estatut. O siga, Catalunya és una nació que arriba, pel sud, fins al riu de la Sénia. Delimitació políticament irrefutable, institucionalment claríssima, i que al Parlament de Catalunya van votar amb perfecta consciència i alegria els mateixos que sostenen la doctrina segons la qual la nació catalana inclou també el Rosselló, la Franja de Ponent o d’Aragó, el País Valencià i les Illes Balears. O siga, els territoris formalment i estatutàriament exclosos de Catalunya-nació. Tornem a deixar de banda la història i la cultura, i quedem-nos en la política, la llei, el territori: qui afirma que Catalunya és una nació, i ho posa en l’Estatut de Catalunya, no pot afirmar alhora que els Països Catalans són també una nació. O sí que pot, però llavors ha d’afirmar que Països Catalans i Catalunya són termes rigorosament sinònims, són una i la mateixa cosa, el mateix territori amb els mateixos límits. Cosa que, ni en la més remota de les fantasies, no preveu l’Estatut que van votar, i de la qual, com és ben lògic, no se’n va parlar en cap acord o negociació.

Vejam, per tant, si ens entenem, pensant des d’aquest costat de la ratlla, que és on jo visc: Catalunya és una nació, ells són una nació, o almenys ho afirmen solemnement, i nosaltres ja ens apanyarem com podrem. ¿Som una nació diferent, per tant, els valencians, ja que no podem ser la mateixa que l’Estatut de Catalunya delimita i defineix? I si no som una nació, vol dir que som part d’una altra: però de quina? O som però no som, i no som però sí que som? Alguns partits o grups, fa tant de temps que ja sembla quasi una altra història, enganxaven de tant en tant cartellets pels carrers del País Valencià amb afirmacions contundents i agosarades. Com ara aquesta, que recorde vivament i que deia: “Xàtiva, la Catalunya tropical”. O aquesta: “Alacant és Catalunya”. No sé què en devia pensar la gent d’Alacant o de Xàtiva, però m’ho puc imaginar. La fantasia és lliure, i els seus resultats, sovint, perfectament previsibles. I mentre ací ens entreteníem, com els conills de l’apòleg castellà, pensant si devien ser “galgos o podencos”, vigueren els gossos i se’ns van cruspir de viu en viu. D’altra banda, així és com són les coses, i així és com han estat, més o menys, des del temps de Felip V. L’Estatut de Catalunya diu allò que ha de dir, amb permís o sense d’un alt tribunal de Madrid, i la resta és sobretot llengua i literatura, que no és poca cosa. I una bella il·lusió de l’esperit. Que també és meua, però és una il·lusió.