Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimecres, 18 de setembre de 2019
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 530 | 04/11/2010   Imprimir

La llengua i l'amor

Continuem amb Jacques Derrida, amb la llengua i la vida i la responsabilitat. I què ha de fer algú que té una llengua com a substància i element bàsic de la pròpia experiència de viure?, es preguntava el filòsof, apassionadament. Doncs, l’ha de tractar “d’una manera, no diria perversa, però sí una mica violenta”. Per amor, diu Derrida: violenta, però amb una delicadesa perfecta. “L’amor en general passa per l’amor a la llengua, que no és ni nacionalista ni conservador, però que exigeix proves, i superar proves. No es pot fer qualsevol cosa amb la llengua, que ens preexisteix, que ens sobreviu. Si hom afecta la llengua d’alguna forma, ho ha de fer de manera refinada, respectant, en la falta de respecte, la seua llei secreta. És això, la fidelitat infidel...” Són unes ratlles bellíssimes (en francés són encara més belles: és natural...), i una idea, una actitud, una ètica, que els escriptors i els parlants públics en llengua catalana, i també en “l’altra”, haurien de meditar seriosament: l’amor, la lleialtat, un cert refinament. I un sentir-se’n responsable, que té una càrrega d’ètica personal i compartida. “Jo visc d’aquesta passió”, conclou Derrida, “si no per França, almenys per alguna cosa que la llengua francesa ha incorporat des de fa segles. Supose que si estime aquesta llengua com estime la vida, i de vegades més de com l’estima aquest o aquell francés d’origen, és perquè jo l’estime com un estrany que hi ha estat acollit, que s’ha apropiat d’aquesta llengua com la seua única possibilitat”. ¿Què hauríem de dir o d’afegir els qui, com jo mateix i els meus companys de generació, i els d’abans i molts de després, hem hagut de fer nostra, amb el mateix amor, una llengua que no ens van “ensenyar a cultivar”, que era pròpia i alhora no ho era, al costat i per sota d’una altra que era l’única que sí que ens ensenyaven a tractar com a pròpia sense ser verdaderament pròpia? ¿I què hem de fer si patim, encara, aquesta forma perversa de “monolingüisme de l’altre”? No sé si amb amor, lleialtat, i una delicadesa refinada en tindrem prou. Estic segur, però, que sense molt de tot això, no tindrem res. I açò mateix pensava el grandíssim filòleg Joan Solà, a qui dedique aquestes ratlles.

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS