Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 24 de novembre de 2017
<<  <  [4]  [5]  [6]  [7]  [8]  [9]  [10]  >  >> 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1688 | 18/10/2016   Imprimir

Jarque, l’ull sobre el meu món

Hi ha un xiquet a cavall, per un carrer ample als afores d’algun poble. El cavall té una crinera llarga i clara i duu la gropa coberta no amb una sella o amb una manta de festa sinó amb el que sembla un tros de sac. El xiquet s’aguanta dret agafant ben fort la corda entre les mans. I quan he vist la foto, m’he vist a mi mateix. No en la “Vella Espanya dels 70”, que diu, sinó en el País Valencià dels quaranta i dels cinquanta, més vell encara. M’he vist potejant marges a entrada de primavera en algun camp de l’Horta, que és com els xiquets apreníem a muntar a cavall. Després, els cavalls han desaparegut de la meua vida, per sempre més, si no són els cavalls de bronze que abunden als monuments de la vella Europa, el del nostre rei En Jaume del Parterre, el de la plaça de Sant Wenceslau de Praga, el de Garibaldi al Gianicolo, o el del condottiero Colleoni. Cavalls il·lustres, que no han hagut d’acabar dificultosament desmuntats, amb el genet penjat d’un cable, com acabà un altre cavall que ens van posar a València en la plaça de molts noms. Al municipi de València, doncs, capital d’una il·lusió de regne, el tramvia urbà passava per davant de ma casa, un tramvia groc de fusta, i per darrere hi havia séquies, cavalls i camps. 

El tramvia que portava les dones al mercat i els xiquets (pocs) als col·legis de frares, passava pel Camí Real, i fora de les vores del camí la gent vivia en alqueries i en barraques encara. I jo podia cavalcar com el nen de la fotografia, cavalcar sense estreps i sense sella, però també sense abandonar el perímetre del camp: potejar marges volia dir endurir amb el pas del cavall les vores quadrades d’un camp on s’havia de fer planter d’arròs. Eren rossins pesats i pacífics que mai no tenien la vel·leïtat d’abandonar l’itinerari, una volta i una altra i una altra, cada pota caient sempre exactament davant de l’altra, potejant. Així hem passat més o menys la vida. Cada any, per Corpus, passaven per davant de casa cavalls vestits de festa amb aparells de Massanassa que anaven a la processó (tal com, de la primavera a la tardor, formaven el tir dels carros de l’“entrà de la murta” en les festes del meu barri i dels pobles), pel carrer de Cavallers passava gent estranya que ma mare no sabia explicar-me molt bé, ancians barbuts, balladors, capellans amb capa, autoritats de cara antipàtica i dura, hi havia molts soldats amb casc alemany i uniforme de país pobre, i la doctrina oficial era que els soldats espanyols només dobleguen el genoll i reten les armes davant del mateix Déu. En efecte, passava Déu dins la custòdia (sota pal·li, com Franco), i els soldats inclinaven el cap i amorraven el màuser, era admirable i educava molt.

Ara torne a veure aquells cascos en fotos de Jarque, i recorde quina educació tan sòlida vaig rebre, entre cavalls, tramvies i soldats, boines roges i processons i el Reial Col·legi de l’Escola Pia del carrer de Carnissers. Però ningú no em va explicar qui era la Moma que ballava com una marededéu, i ara la veig en la foto amb la màscara i el vel, com una misteriosa princesa d’orient o d’occident amb guants i corona i mostrant cos i mamella gloriosa als seus fidels. Allò era abans que es cremaren els boscos i que les donzelles dels horts de Botticelli foren retratades pel gran Francesc Jarque vestides amb plàstics transparents entre carrasques socarrades. Tampoc no em van explicar qui era el Tirant, i ara el veig no a cavall i cobert d’armadura, sinó tot nu i pelut i a peu dret com un home, només armat amb un casc de ferro a manera de testa de minotaure, no se sap si per afirmar una aspra condició de guerrer fins i tot quan fa l’amor, o perquè les altres peces de l’arnès de cavaller són fetes de carn. Carmesina la princesa se’l mira amb ulls de qui espera algun prodigi imminent, i ja no és la Moma ni marededéu amb corona, sinó que porta cabell de valenciana o de dama d’Elx sense ornaments ni joies, i llavors tots els mites poden fondre’s i no passa absolutament res. A penes un petit miracle de la màquina de retratar de Jarque, un altre prodigi, i així entre ell que feia les fotos i nosaltres que les miràvem i ens mirem, anem construint a poc a poc una memòria. Que és tant com fer-nos a nosaltres mateixos i construir alhora, a poc a poc, el país que hem d’habitar els valencians. Coses així vaig escriure fa més de vint anys, a propòsit no sé si d’una exposició o d’un llibre de Jarque, i no puc recordar en quin lloc van aparèixer publicades, i pocs anys després vaig tindre el privilegi de produir amb ell un volum, València per a veïns i visitants, amb fotos seues i textos meus, que figura entre els que més m’estime.

Ara mateix, quan ha passat un mes de la desaparició de Francesc Jarque, estic més segur que mai que no tornarem a tindre entre nosaltres una mirada com la seua, la que ens mostrava la substància profunda del món, del nostre món, en gran part ja perdut, que les seues fotografies conservaran per sempre.

 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1687 | 11/10/2016   Imprimir

Marx: des de Roma a València


Si als amables lectors no els molesta, aprofitaré una mica més les entrevistes aproximadament biogràfiques que comentava la setmana anterior. Això era, doncs, que en la meua més tendra joventut jo volia ser pare escolapi, com els del meu col·legi de València, i vaig passar tres anys al monestir d’Iratxe, explicava a l’entrevistador, “...estudiant matèries diverses i sobretot filosofia, i com que devia ser una miqueta espavilat, em van enviar a Roma, a continuar allà els estudis fins al final, a acabar la llicenciatura de filosofia i fer després la teologia, i vaig estudiar filosofia a la Universitat Gregoriana. Els escolapis tenien, i tenen encara, el que se’n diu Casa Mare, la casa original de Sant Josep de Calassanç, el fundador de les Escoles Pies, al costat de Piazza Navona. Des d’allí, cada dia anava a la Universitat Gregoriana, que era la universitat de més pedigrí de les de l’Església, a càrrec dels jesuïtes, molt internacional, hi havia estudiants de tot el món. I aquells mesos, jo anava pel carrer, i veia les xiquetes a Roma, devia ser l’any 59, que començaven a portar faldetes curtes... em vaig posar una miqueta nerviós, i resulta que ja no em veia amb ganes de ser capellà: me’n vaig anar a casa, i vaig tornar un altre any a Roma, però pel meu compte, vivint en pensions de mala mort, per acabar la llicenciatura i poder-la convalidar després.” “O siga, que a Roma ja havies acabat, però després hagueres de convalidar?” “Perquè el títol em valguera a Espanya, havia de fer les assignatures espanyoles, literatura espanyola, història d’Espanya, etc., per aconseguir la llicenciatura de filosofia i lletres, i jo ho vaig fer l’any 61 i 62, que ja era a València. Encara no havia arribat la burrera de l’especialització des del primer dia, que és un disbarat: una carrera de filosofia i lletres eren tres anys que en deien comuns, història universal, història antiga, medieval, contemporània, història de l’art, història de la filosofia, literatura, geografia..., i això tres anys, i els altres dos anys eren d’especialitat, però en eixos tres anys tenies la formació sòlida que havies de tindre. Cosa que continuen fent en els estudis seriosos, com per exemple enginyeria...” “Em parlares que a Roma vas fer, no sé si era una assignatura d’antropologia filosòfica. O era a València?” “A Roma. L’antropologia filosòfica era una de les assignatures de la carrera de filosofia, igual que estudiaves cosmologia, psicologia, metafísica, lògica, no sé què, etcètera. Encara tinc ahí manuals ciclostilats dels cursos de la Universitat Gregoriana en llatí.”

“Estudiàvem història de la filosofia en sèrio... Hi ha un detall, que quan li ho he contat a algú no s’ho ha cregut: jo tenia una assignatura que es deia Filosofia Marxista, i tenia un professor jesuïta, alemany, que casualment, ara me’n recorde, tenia la mateixa cara de Lenin, tirant a calb i en la barbeta eixa, i el tio, que era una autoritat, ens explicava el materialisme dialèctic, el materialisme històric... el que feia falta saber: no feia propaganda anticomunista, no, no, explicava filosofia, la filosofia bàsica ben explicada, i clar, quan arribe ací, i la gent començava a descobrir el marxisme, jo dic: ‘Macho, yo ya lo tengo estudiao eso, ya sé lo que es’. Era molt bèstia aquella formació.” “No em vares contar que era alemany...” “Sí, sí. Allí hi havia professors alemanys, francesos, anglesos, italians, espanyols, alguns sud-americans, per exemple el de psicologia era argentí, i havia sigut psicoanalista i director d’un hospital psiquiàtric de Nova York o no sé què... El de cosmologia era el director de l’observatori vaticà de Castelgandolfo, que és un dels centres històrics d’investigació astronòmica, eren tots primeres figures mundials. I llavors, passava que cadascú parlava llatí a la seua manera: els francesos parlaven llatí fent agudes totes les paraules, i els anglesos amb fonètica anglesa, i en fi, era molt divertit, però ens aclaríem. La llengua de relació entre la gent de diferents països, o era una miqueta d’anglès que encara no tenia la universalitat d’ara, o l’italià.” “A València, planteges fer la tesi de llicenciatura al catedràtic d’Ètica i Sociologia.” “Sí, al Pare José Todolí, dominicà. El qual em va tirar al carrer i ja està. Em va dir: ‘Fora!’, i ja està. Què vols que et diga? Era una altra època, jo hi vaig anar tot innocent, però ell era molt animal, era immensament reaccionari i ja està, era així. Com si haguera anat a San Valero, catedràtic d’Etnologia i Prehistòria, d’ideologia super blavera, dels que diuen que els íbers ja eren valencians i som descendents directes seus i bestieses d’estes. Pues imagina’t que jo vaig a San Valero i li dic que vull fer una tesi sobre la repoblació catalana o sobre l’estructura social medieval de la repoblació catalana del Maestrat, m’haguera dit: ‘Foraaaa!’, i m’hauria tirat al carrer...”.
 



O siga, que quan li vaig fer la proposta de tesi de llicenciatura, el pare José Todolí, de l’Orde de Sant Domènec i catedràtic d’Ètica i Sociologia de la Universitat de València, em va tirar al carrer. –“Però al pare Todolí què li plantejares exactament?” –“Que volia fer una tesi justament sobre el concepte de l’home en les obres de joventut de Marx, que eren les que a mi m’interessaven. Les obres de joventut de Marx no són les doctrinals, ni les economicistes... Marx encara no havia llegit història econòmica, encara no vivia a Anglaterra mantingut per un industrial burgés com Engels, o siga un explotador de la classe obrera que mantenia al senyor Karl Marx, el qual per cert va fer la seua tesi doctoral en llatí sobre uns filòsofs grecs. Llegia grec; cada any, una de les coses que feia era llegir una tragèdia grega en grec, poca broma. Però quan se’n va anar a Anglaterra es troba la revolució industrial en el màxim esplendor, les fàbriques terribles, la situació de la classe obrera que era una cosa miserable absolutament, era una explotació sense misericòrdia. Bé, pues com varen veure aquella situació tan terrible, els xiquets treballant a les mines, aquella nova classe obrera industrial, i aquella explotació sense misericòrdia i tal, ho va veure tan en directe que allò ho va haver d’explicar d’alguna manera, i es va dir: ‘Pues a estudiar història econòmica’. Abans d’això ell tenia una formació filosòfica. Marx era un filòsof.” “A tu t’interessava la part filosòfica.” “I a més humanista, estan ací totes les seues primeres obres sobre això...” [L’entrevistat porta un llibre de la seua biblioteca]. “Sí, el concepte filosòfic de comunisme.” “Concepte de consciència, per exemple. La consciència humana, en què consisteix la consciència. Tot això és antropologia filosòfica. El fet de la consciència. D’on procedeix la consciència que tens de les coses. Quan tu penses això, tens una consciència, és a dir, un reflex sobre tu mateix, que això és estrictament humà. I la crítica de la religió...”. “Fa crítica de la religió?”. “Sí, sí, en el famós text de la qüestió jueva, Marx era jueu evidentment. La idea d’emancipació, emancipació religiosa, emancipació política, dels jueus i de qui siga. La relació de la propietat privada amb la identitat humana. Veus?... [Està llegint les seues pròpies anotacions al llibre que va comprar a Alemanya fa més de cinquanta anys, anota l’entrevistador]. Tot això són temes que estan ací. La idea de l’alienació. En estes obres filosòfiques inicials ja apareix sovint l’alienació, que és una idea d’antropologia filosòfica”.

“L’individu s’aliena, és a dir, deixa d’identificar-se ell mateix per si mateix, i s’acaba identificant com una cosa diferent d’allò que realment és. Tu deies: ‘Què és antropologia filosòfica?’, ahí tens una sèrie de mostres, mostres soltes”. “Fins i tot està apuntat Düsseldorf 1962...”, observa l’entrevistador. “Sí, sí, ahí estan les notes. No podran dir que el senyor Mira s’ho ha inventat després: ‘No, perdone vostè, no s’ho ha inventat, que està ahí en estes notes...’. L’essència humana, la humanitat, es pot estudiar com un objecte natural? O no? O d’una altra manera? Tot això són reflexions, tu t’has interessat per què és l’antropologia filosòfica. Ací tens mostres de per on va. Tot en la perspectiva a partir de les primeres obres: són ‘Els escrits primerencs’, Die Frühschriften. Comença des del principi, mira, una carta a son pare de 1837, parla de la seua dissertació doctoral. Punts nodals del desenvolupament de la filosofia. Ara, la crítica de la filosofia de l’Estat de Hegel”. “Clar, donant-li voltes a Hegel”. “I açò són articles d’una revista. Dels dietaris alemanys-francesos, intercanvi de cartes sobre la qüestió jueva, sobre Bruno Bauer que era un gran filòsof i teòleg de l’època, tot això eren anotacions seues. Economia nacional i filosofia. L’autoconsciència. La religió. El coneixement absolut, últim capítol de fenomenologia.” 

Tot això quan el jove Karl tenia vint-i-pocs anyets... De manera que un servidor, molt jovenet també, va rebre les primeres –i sòlides– nocions de filosofia marxista a la molt pontifícia Universitat Gregoriana de Roma. El mateix servidor va anar completant aquestes nocions –especialment les més, diguem-ne, humanistes i purament filosòfiques– a partir de certes lectures alemanyes, i després hagué d’abandonar tota pretensió especulativa quan va ser protagonista passiu d’una escena memorable on un frare corpulent i violent, en una universitat no de l’Església sinó de l’Estat (español, por supuesto), l’expulsava d’un possible camí cap a l’antropologia filosòfica. Expulsió que, d’altra banda, em va obrir tots els camins d’una altra antropologia, social o cultural, a la qual he dedicat tants anys i tants esforços. Déu escriu dret amb ratlles tortes, etc.

Article publicat originalment en dues parts a El Temps, números 1.686 (04/10/2016) i 1.687 (11/10/2016)

 

Joan F. Mira | El País | 05/10/2016   Imprimir

Reina d’Àfrica

Amb aquest títol, Reina d’Àfrica, vaig publicar una columneta, fa alguns anys, en aquell temps feliç que al País Valencià teníem també un Quadern com aquest. I ara l’he tornada a veure, la Reina d’Àfrica, o més exactament una altra reina, tan plena de majestat com la primera. El cas és que a la ciutat on visc tot un barri sencer, molt prop de casa, ha esdevingut a poc a poc una mostra perfecta del canvi dels temps: allà on hi havia una barreja estable de població autòctona i d’andalusos, murcians o manxecs ja de llarga residència, hi ha ara abundants romanesos, a més de magribins, ucraïnesos, colombians en proporció variable, i un nombre creixent d’africans que em solem dir subsaharians.

Els africans tenen locutoris i petits establiments on reparen i venen electrodomèstics usats, els romanesos tenen botigues i carnisseries per als seus connacionals, i uns i altres, i alguns més, tenen capelles o esglésies amb gran varietat de creences i cultes. Hi havia una església ortodoxa, amb clientela escassa (tan escassa que hagué de tancar), ja que els meus veïns romanesos, no sé per què, són majoritàriament adventistes. Hi ha capella evangèlica, hi ha església Pentecostal, d’altres de varietat que desconec, i hi ha l’església per als africans, Església Redimida de Déu, o alguna cosa semblant, a més d’una altra que fa referència als Ministres de la Vinya del Senyor, si ho he interpretat correctament.

Els africans, per anar als serveis religiosos, es vesteixen impecablement, com si acudiren a un casament o a una festa de luxe: homes amb camisa i corbata, vestit complet i sabates lluents, xiquets endiumenjats, i dones amb robes llampants i capell. Així va ser com un diumenge de matí, fent la passejada habitual en benefici del sistema cardiovascular, em vaig trobar de cara la gran senyora resplendent. Alta, esvelta, de cara perfecta i bellíssima, lleument maquillada, pell de color de xocolata amb llet, ulls amb mirada orgullosa i serena. Duia un vestit a la moda de Nigèria o de Ghana, tot de roba daurada brillant ben arrapada al cos formant plecs elegants i subtils, amb els muscles inflats. I sobre el cap un d’aquells grans mocadors o turbants, de plecs i volums impossibles, de la mateixa roba daurada sobre la qual llampeguejava el sol.

Caminant pausadament, amb una ondulació lleugera de tot el cos, emetia una onada potent de bellesa, de majestat, que podia anul·lar i enfosquir mig món al seu voltant: una esplendor reial capaç d’encegar l’homenet insignificant, que ella ni va veure quan passava. Déu siga lloat, vaig pensar, que permet que aquesta criatura seua visca entre nosaltres. I com que el creador o conservador del món no sempre és just en el repartiment, fa pocs dies vaig trobar una altra dama semblant, alta, perfecta, molt bella i molt negra, vestida amb aquella noble elegància inimitable. I al seu costat, els pobres caminants blanquets, vulgars i pàl·lids, no superàvem la condició de súbdits reverents.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1685 | 27/09/2016   Imprimir

Estiu del 61. Europa

Per raons que ara no són del cas (el cas, supose, es veurà a mitjan desembre), un jove col·lega del ram de l’antropologia m’ha fet quatre llargues entrevistes o interrogatoris sobre alguns aspectes de l’itinerari de la meua vida en anys que són ja remots. Qui sap si m’he fet massa vell, o si aquelles dècades dels 60, els 70 i els 80 del segle passat (i tan “passat”, ai las...) s’han convertit ja en història. I de camí, recomane vivament als amants de la bona literatura de memòria que llegisquen amb calma La última posada (crec que encara no hi ha traducció catalana) del gran Imre Kertész, mort a Budapest la primavera d’enguany. Espere que els seus records, més valuosos que els meus, siguen encara història contemporània, no medieval o antiga.

De manera que, en una de les entrevistes l’interrogador em preguntava sobre les meues temporades d’“experiència obrera” a l’Alemanya dels primers anys seixanta. En una empresa metal·lúrgica, per exemple. I jo explicava, tal com ací ho transcric: “Jo vaig estar treballant sobretot en una màquina, que d’eixa sí que me’n recordaré tota la vida, perquè era la meua, que era per refinar o calibrar barres d’acer, barres que eixien del forn, les treien cobertes d’una crosta, les posaven en líquid, en aigua, les deixaven allí, i després ja les duien a una màquina, que les acabava de netejar i ja els donava el diàmetre exacte, estava calibrat...” “I estaves tu allí, en eixa màquina?” “Sí. I a eixa màquina venia una grua, i et deixaven una garba de barres llargues i tu amb unes tenalles, un guants i tal, enxufaves una barra pel forat d’un extrem de la màquina, perquè entrara en la màquina, i la màquina l’anava xuplant i l’anava rodant a tota pastilla; i entre l’espècie de canal on estava la garbera de barres que tu anaves posant i l’entrada del forat, hi havia com un tros així, i si el final de la barra per casualitat estava tort d’una determinada manera, podia passar que el mateix moviment de la barra a l’entrar la doblegava i el tros de barra es convertia en una espècie d’hèlix... No sé si m’entens el que vull dir...” “Sí, sí, perfectament.” “Si la barra al final es queda així, al girar què passa? Pues que fa eixe moviment... I em diu el cabró del Vorarbeiter, el capatàs: ‘Vaja vostè alerta ací, perquè sobretot durant la guerra, que treballaven dones, a més d’una li va obrir la panxa...’, això em va dir el cabró. Jo vaig tindre per dins un acolloniment, mirava, mirava, i quan veia que començava a fer això, saltava cap arrere i parava...”

“Que et jugaves la vida.” “I em deia: ‘Durant la guerra, perquè les dones anaven més distretes...: ahí, en esta màquina mateixa, ahí, ahí’... Allí la gent estava traumatitzada, perquè a Europa la segona guerra mundial van ser sobretot alemanys i russos, la guerra a Rússia, i al front oriental van fer, i després van patir, tota classe de cabronades i d’horrors, i tots estaven traumatitzats encara. Bevien com a bèsties... I va ser el temps a més que es parlava molt de la bomba atòmica, i tal... Només tenien dues obsessions... la bomba i els russos, die Bombe, die Russen, no podien parlar d’altra cosa que de la bomba i els russos.” “I el moviment obrer estava organitzat?” “Jo què collons sé. La gent només pensava en la supervivència, supervivència... I el trauma. Com el dia que va entrar aquell, el capatàs i començà a pegar crits: ‘Pareu, pareu, pareu les màquines, pareu’, paren tots i diu: ‘Que els russos estan fent una muralla a Berlín, estan alçant un mur...’, Això era a mitjan agost del 1961: imagina’t l’efecte que va fer, allò era molt heavy. A banda d’això, pensa que sobretot per als italianitos i españolitos que estaven arribant, que tenien vint, vint-i-cinc, trenta anys, a Alemanya hi havia milions de dones sense home, que tenien entre trenta i quaranta o quaranta-cinc o cinquanta anys... Dones entre trenta i quaranta anys, milions així. Dones sense home, i sense esperança de tindre’n perquè no n’hi havia. Hi havia tota aquella generació de milions d’homes que havien desaparegut, morts o desapareguts a la guerra, i les dones equivalents... Resultat: que les cerveseries els divendres i dissabtes a la nit, allò era...” “Una passada!” “Allí el que no sucava era perquè tenia por o perquè no volia... Però allà anaven els obreros españoles estos, andalusos i castellans, o valencians o el que fóra, i els sicilians, i napolitans i companyia, anaven en uns ulls desorbitats, allò era... Allò era tot un... que ara no t’ho pots imaginar, i això era Europa, allò era Europa que s’estava fent.” Això era, i no sé si ja és història.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1684 | 22/09/2016   Imprimir

Aparició

Tal com com va la història més rigorosament contemporània (vull dir la d’aquests darrers anys, tan contemporània que no sé si ja se’n pot dir història), i tal com es pot aproximadament preveure la hipotètica història futura (un altre dia en farem un petit catàleg de previsions) de l’Europa occidental i d’alguna altra regió del planeta Terra, potser de tant en tant caldria oblidar provisionalment l’economia i la política, la part d’injustícia i de pobresa que pareix irreductible, el terror ja quasi habitual dels il·luminats d’Al·là, i altres ocupacions i misèries de la vida. 
 
Potser ens aniria bé fer un descans, tornar a les delicadeses de l’ànima, escoltar més música de Bach o de Monteverdi, imaginar que podem passar una horeta agradable al paradís, i si pot ser al Paradiso de Dante: al celestial i, prèviament, als inoblidables cants del paradís terrenal, el jardí al capdamunt de la muntanya del Purgatori. I doncs, de tant en tant, almenys de tant en tant, ens hauríem d’aturar una mica en aquest camí aspre i costerut que les informacions quotidianes en imposen. Tornar una estona a la Comèdia, que no és simplement una llarguíssima successió de versos bellíssims, un gran poema més o menys esotèric i tancat. En absolut. 
 
És certament un “poema sacre”, tal com volia el seu autor, però és també una esplèndida narració, un “viatge” per descobrir i ordenar el món i alhora la pròpia vida: com l’Odissea d’Homer, com Don Quijote de Cervantes, com l’Ulisses de Joyce: una nova i definitiva versió de la “realitat total”, de la història humana i de la història divina. I tot això amb el protagonisme, encara més agosarat i més radicalment poètic (i ací la poesia és póiesis, creació, i creació radical i perfecta, en una llengua que és al mateix temps creada en tots els seus registres), de la figura incomparable de Beatriu, unió de l’amor i la salvació, de la bellesa i el coneixement, de la mort i la immortalitat. Beatriu és la veritat de Dante, i la seua diritta via, el seu saber humà i la seua ciència divina: una creació literària tan increïble no s’era vista mai, i no se n’ha tornat a veure. Sense Beatriu, l’ànsia pel coneixement, com en el darrer viatge d’Ulisses del Cant XXVI de l’Infern, només pot conduir a la catàstrofe. Amb Beatriu, i amb allò que encarna i representa, la veritat i la bellesa superbament unides, Dante mortal –i doncs, també nosaltres...-- pot experimentar un instant d’esplendor i de glòria. 
 
Com al principi del Cant XXX del Purgatori, en una escena memorable : “He vist a voltes, quan comença el dia, / la part oriental tota rosada / i la resta del cel d’un blau serè, / i la cara del sol nàixer velada / de forma que, ombrejada pels vapors, / l’ull la podia sostenir més temps; / així fou com, dins d’un núvol de flors, / que pujava des de les mans dels àngels / i que queia per fora i dins del carro, / amb corona d’oliu sobre un vel blanc, / sorgí un dona, sota un verd mantell, / vestida de color de flama viva”. Tanqueu els ulls, poseu-vos en el lloc de Dante: reposem uns minuts de les misèries de la vida, i acceptem compartir una estona l’enamorament per la figura de Beatriu. És cert, tal com afirmen els que saben de llibres, que la Comèdia continua sent la més extraordinària i misteriosa de totes les obres amb què puga ensopegar un lector ambiciós. És cert que el cinisme, l’agressivitat, l’orgull i l’audàcia de Dante ultrapassen els de qualsevol escriptor, d’abans i de després. I és cert també que ell ho sabia: pareix inconcebible, però ho sabia. I estava convençut, com mai no ho ha estat cap altre autor que no siga el de la Bíblia, que la seua obra era la veritat, tota la veritat, la veritat que té més importància que totes. 
 
Allà hi ha tota la història de l’eternitat, la història de la humanitat, la de Dante mateix, que és la que compta, i la de Beatriu, que està per damunt de totes. Això no seria més que especulació doctrinal si no tinguera la potència narrativa i poètica que té. I no seria més que una gran història (a l’altura, això sí, de les històries d’Ulisses, de Hamlet, del Quixot), si Dante no haguera inventat el més fabulós personatge que mai ha passat per la ment i la ploma de cap escriptor: Beatriu, l’enviada de Déu, criatura de Dante que la crea. Una cosa mai no vista tampoc, ni abans ni després.
 

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1683 | 13/09/2016   Imprimir

Sobre retòrica i política

L’art de parlar en públic pot ser, com totes les arts, estèticament atractiu o del tot desagradable, entretingut o pesat, molt bell o molt lleig (els debats parlamentaris d’aquests anys: quina pobra loquacitat sense elegància!), o allò que vostès voldran. En qualsevol cas és un art molt antic, consubstancial amb l’espècie social i parlant que som els humans (els àngels parlen poc: més aviat canten himnes i fan música a les altes esferes o a la capella major de la seu de València). Dels molts invents dels grecs, la retòrica i la política no haurien de figurar entre els menors, encara que l’ús que en feien no era sempre exemplar. L’invent de la política vol dir l’invent de la ciutadania, del que ara en diríem “sobirania popular” i d’alguns detalls més que defineixen allò que solem anomenar democràcia. I això funcionava a través d’assemblees amb poder decisori en matèria de lleis, de càrrecs públics, de guerres i paus o de conflictes jurídics (l’“assemblea ciutadana”, la van inventar els grecs antics, no els modernets poc il·lustrats de Podemos: la diferència és que els grecs la practicaven, i els de Podemos no). Sempre sobre la base de l’habilitat de qui parlava per convèncer els oients, que eren també els votants. Dit d’una altra manera: la democràcia funcionava (i funciona encara, si funciona) amb els instruments de l’art de la retòrica. És a dir, sobre l’habilitat per parlar en públic, amb un discurs eficaç i persuasiu. La retòrica va ser també l’instrument de la república romana, de la pràctica judicial, i de l’educació dels joves de casa bona des del temps de Demòstenes fins al de sant Agustí, i més endavant des dels segles XIV o XV fins ben entrat el segle XX. Saber parlar en públic és, des dels grecs i els romans, una alta qualitat humana. 

L’orador, l’home que parla bé en públic, és un dels models ideals, antics i permanents, de la història social i cultural d’Europa. O era: escolteu, ara, els discursos dels polítics i els d’alguns suposats “professionals”. Ciceró parlant davant del Senat de Roma ha estat per a innombrables generacions d’escolars europeus una mena d’exemple suprem, de number one de la paraula pública. No exactament per allò que deia, sinó per l’estil. I l’estil, en els discursos públics, pareix que també s’ha acabat. Exposar tesis, encadenar amb mètode idees i fets, utilitzar amb art i amb ordre els arguments adients, i en definitiva transmetre el propi pensament als oients i si pot ser convèncer-los. És l’art de l’expressió i de la persuasió, un dels més valorats i més activament influents en la història europea. 

Fins i tot quan l’efecte persuasiu fallava, per excés de retòrica (i després d’escoltar l’eloqüent orador sagrat el fidel podia comentar allò de “no hi he entès res, però ha parlat molt bé”), aquest aparent fracàs manifestava el valor superior de l’art de la paraula: l’admiració que desperta –que despertava, ai, en un temps segurament ja passat...– el fet mateix de “parlar bé”. Però fa temps que aquest art ja no s’ensenya enlloc. “Saber parlar” formava part, durant generacions i generacions, de les qualitats que havia de tindre la persona plenament acomplerta, des dels grecs fins als fills de la burgesia industrial, educats per a una vida professional que volia dir també vida civil, vida social i vida pública. Fins i tot quan s’insultaven en públic –com ha estat pràctica immemorial al Parlament britànic–, ho sabien fer amb una certa qualitat retòrica. És clar que aquesta educació arribava només a les elits, i que –fora del camp eclesiàstic– només els membres d’aquestes elits “sabien parlar” en públic, i per a un públic que estava compost igualment per membres dels mateixos grups socials. I és clar també que tot això canvia, o comença a canviar, quan l’ús de la paraula pública és un element central de les revolucions burgeses, i després dels seus derivats, els moviments populars i proletaris. La democràcia de masses, que d’una manera o una altra s’enceta amb la Revolució francesa, i continua al llarg del segle XIX i del XX, a Europa i fora d’Europa, no representa només una expansió del discurs parlamentari, sinó sobretot l’aparició d’un fenomen del tot nou o radicalment renovat: el míting de sala, de carrer o de plaça. El fet és nou, perquè en el míting ja no es tracta sobretot de “parlar bé” amb els recursos i els referents de la retòrica clàssica (és a dir, de parlar bé davant d’un públic elegit i expert), sinó de moure a la convicció i a l’acció un públic popular, compost per gent que no ha tingut cap contacte amb un llenguatge i amb uns conceptes propis de la cultura d’elit. Continuarem, i dispensen tanta història de la cultura en aquest pantanós final d’estiu.

 
Convèncer i moure a l’acció els assistents a un míting de masses ja no serà, doncs, resultat de la claredat i l’ordre de l’exposició, ni de l’elegància oratòria i la precisió de les idees: en el míting, el desordre i la improvisació, la invectiva directa, l’atac personal, l’insult o la burla, i sobretot l’adequació a allò que l’orador percep com a desig i expectativa dels oients, poden constituir recursos molt més eficaços que els de l’antiga retòrica clàssica. Així, el domini d’aquests recursos clàssics (ordre, argumentació racional, mètode, elegància i estil...) no és condició per a l’exercici de la “nova professió” de la política: qualsevol, doncs, sense cap preparació diguem-ne “tècnica”, pot aspirar a l’èxit, convertir-se en un líder –en un “líder de masses”, o en un “líder d’opinió”: conceptes nous–, arrossegar la gent amb discursos abrandats, guanyar una elecció, dirigir un moviment polític, sindical o social. De tal manera que, en l’activitat política entesa o practicada com a activitat demagògica (però si “demagògia” vol dir moure o arrossegar el poble, hi ha cap polític que no la practique?), i en l’activitat intel·lectual, periodística o simplement social que s’hi relaciona de prop o de lluny, el discurs públic té necessàriament com a objectiu incitar a l’acció: de la pacífica i modesta acció de votar, a la revolució violenta. Es pot parlar, per tant, dient molt poques coses i mal dites, i tanmateix tindre un èxit notable, si els oients queden confusos i enganyats, però disposats en favor de qui parla i en contra dels seus adversaris: és, exactament, el sistema dels debats televisius (i dels líders inflats que fabriquen), i algun dia en parlarem... 
 
A la mort de Pèricles, Atenes va ser dirigida, catastròficament, per una mena d’homes nous que sabien arrossegar el poble i l’assemblea amb discursos virulents: homes com Cleó, mercader de cuiros, Eucrates, cordeller, o Hipèrbol, fabricant de llànties. Perquè aquesta és també una antiga tradició, portada a la seva màxima esplendor els nostres dies: Hitler, com sap tothom, era només un mal pintor barat, i demane disculpes als pintors. Quan les condicions de la vida política permeten –com ha de ser– que tothom puga parlar en públic davant de tothom, la confusió general n’és un dels resultats inevitables. El “problema” (només és problema allò que té solució possible...), és que l’expansió del dret universal a parlar en públic –i de les oportunitats d’exercir-lo– ha anat acompanyada del descrèdit o la desaparició de la retòrica, de l’art de “parlar bé”. Amb els funestos resultats que se’n deriven, des de la paraula política fins a la paraula radiofònica, televisiva o de qualsevol altra espècie de sermons. Perquè l’art de la retòrica implicava l’existència d’una posició, una “tesi”, alguna cosa, idea o principi, que calia exposar i expressar ordenadament: calia donar forma a una matèria, per tornar a una altra fórmula ben clàssica. I quan es perd la forma, hi ha el gravíssim perill que la matèria es dissolga també en el no-res. I sense matèria i sense forma, ja m’explicaran què en quedarà, de tot plegat. 
 
Robots sense esme, parlant amb langue de bois, com diuen els francesos: amb llengua de fusta, reiteracions sense convicció ni contingut, sense gràcia, sense res. Llengua de buròcrata o de profeta sense profecies. Aquests mesos passats, primavera i estiu de l’any olímpic 2016 (per no parlar d’anys anteriors), si vostès han seguit els parlaments, declaracions i discursets dels grans líders polítics d’Espanya (inclosos els valencians i catalans, tot s’ha de dir), potser conclouran, com jo, que les raons dels uns i dels altres no són proporcionals a l’eficàcia persuasiva amb què s’expressen. Això, suposant fins i tot que les raons diverses siguen realment raons, és a dir, racionals i raonables. Sense oblidar –lamente haver de dir-ho– que en el marc incomparable de la política espanyola, quan el parlament era obert i els parlamentaris parlaven, Mariano Rajoy, comparat amb els seus antagonistes, pareixia sovint un Ciceró gallec. Vull dir que, si hom recorda els discursos dels bons temps d’un Miquel Roca, un Guerra o un Felipe González, Rajoy i la resta semblen a penes aprenents ineptes, però enmig de la companyia present don Mariano pot arribar a semblar un clàssic. En tot cas és un professional i, encara que molt parcialment, controla un art perillosíssim si qui l’ha de combatre apareix apagat, ineficaç i trist, buit i reiteratiu. Les raons, sense retòrica, poden ser veritats impotents. I això els valencians ho sabem massa bé: repassem, per no oblidar-ho, la trista història dels últims trenta anys, o quaranta.

Article publicat originalment en dues parts a El Temps, números 1.682 (06/09/2016) i 1.683 (13/09/2016).  

 

<<  <  [4]  [5]  [6]  [7]  [8]  [9]  [10]  >  >> 
Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS