Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 21/01/2010   

València, Santiago

Això era  una petita ciutat  de la costa d’Apúlia, pulcra, amorosament conservada, elegant, carregada d’història, amb una fortalesa immensa per on han passat venecians, francesos, alemanys, catalans i castellans, i amb una catedral romànica bellíssima, blanca, que jo visitava fa poc de temps. La catedral és en un replà elevat, damunt la mar, i la meua dona i jo n’érem els únics visitants. Se’ns va acostar un capellà, vestit amb suèter i coll clerical, i vam fer una mica de conversa. Som de València, vaig respondre a la seua pregunta, i el bon home digué que la coneixia, que li havia agradat molt, i a continuació va afegir: “València, Santiago...” I jo que li dic que potser anava una mica desorientat, que València i Santiago són bastant diferents, i distants. I ell: “No, no, València: Santiago Calatrava!” Sense resposta coherent, només vaig murmurar alguna cosa com: “Ah, sí, però València és molt més que això...” Ja hi som, doncs, ja hem arribat al punt que un clergue italià que ens visita no recorda, d’entrada, ni la ciutat mateixa, ni les esglésies, ni els barris vells, ni el nostre gòtic, ni cap altra cosa digna d’esment: només “València: Santiago... Calatrava”. Ho hem buscat, ho han buscat els nostres governants, els d’abans i els d’ara, i en el pecat portem la penitència. València igual a Santiago. A Santiago Calatrava, i la resta no compta. Admirable resultat, en virtut del qual una ciutat amb dos mil anys d’història, amb un patrimoni urbà considerable, amb tot això i allò, queda anul·lada com a tal en la percepció pública de veïns i visitants. Queda substituïda per un conjunt extraterrestre que li han afegit a la vora, per aquesta arquitectura de l’artifici buit, pel ciment i el prodigi tècnic, per l’enginyeria espectacular, per aquesta disneylàndia per a adults, per aquesta falsa ciutat que no és ciutat de res. I València no existeix, existeix Santiago. No és estrany, doncs, que vulguen destruir el Cabanyal. I no sé si cap ciutat d’Europa, del sud, del centre o del nord, ha practicat amb tanta satisfacció un suïcidi com el nostre, tan insensat i tan estúpid.

Joan F. Mira | El Temps | 19/01/2010   

Núvols negres

Núvols negres amenacen la situació econòmica d’Itàlia, assegurava la premsa d’aquell país el mateix dia que el senyor Rodríguez Zapatero inaugurava la presidència semestral europea amb discursos banals i optimistes i amb un espectacle de dansa flamenca, signe d’identitat cultural, emblema d’Espanya. Ja sabem que Itàlia és un país mal organitzat, amb una classe política de qualitat dubtosa, amb un govern de proclames reaccionàries, amb un president que ja no cal definir (i que em resulta especialment desagradable per molts aspectes). Lògicament, per tant, els núvols negres deuen ser conseqüència del mal govern que governa els italians, no com el nostre, que és exemplar, seriós, progressista i d’una eficàcia indubtable. Els núvols, ací, ja se sap que són blancs i rosats, sobre un cel blau, i que això de la crisi, si existeix, ja ho superem veloçment, no som tan pessimistes com uns altres: Zapatero dixit. És clar, també, que al País Valencià, digué Camps i companyia, som i serem els primers a sortir-ne, gràcies a polítiques glorioses de resultats evidents. I quin és el contingut de la nuvolada italiana? Bé, segons la premsa i l’Institut d’Estadística, el núvol més gros i més negre és la desocupació, que a finals del 2009 havia augmentat en prop de 400.000 persones respecte a l’any anterior. Insuportable, negríssim. Tan negre, que la taxa d’atur ha arribat fins al 8,3%, cosa no vista en molts anys. O siga que, ara mateix, els aturats ja arriben a la ratlla dels dos milions, i això és una tragèdia, de la qual, òbviament, té la culpa aquell govern irresponsable i frívol. No com ací, que amb un govern seriós com cap altre, només hem arribat al 19% d’atur, i als quatre milions de gent sense faena (en un país amb prop de vint milions menys d’habitants). Ací, els nuvolets són primaverals, i no cal preocupar-se’n. En tot cas, ja alçarem més voreres i les tornarem a cobrir amb un altre “Plan E(spaña)”, signe de modernitat i de progrés. Ja farem més quilòmetres d’AVE per anar volant a Madrid, signe de fe en el futur. I sobretot, ara que som presidents eventuals d’Europa, ja explicarem als veïns com es fa una bona política econòmica, que d’això, pel que he sentit i llegit, els nostres prohoms i prodones en saben més que ningú: escolten el president, la vicepresidenta, i la ministra del ram.

No som italians, nosaltres. Allà, si l’atur ha pujat fins al 8,3%, la culpa la deu tindre Berlusconi. Ací, si només arriba al 19% (i pujant...), el mèrit és de Zapatero, ja que sense els seus plans “E” i altres encerts memorables, encara seria molt pitjor. Ací, durant la passada dècada prodigiosa, o dècada i mitja, cantàvem les glòries del camí triomfal de l’economia espanyola, una direcció lluminosa: el creixement de PIB era molt més alt que a la resta d’Europa, es creaven més llocs de treball, el dèficit públic havia desaparegut (però la despesa social era de les més baixes d’Europa, cosa que no alterava l’alegria de l’administració socialista), i els governs successius s’atribuïen sense empatx el mèrit del miracle: érem els millors, l’enveja del continent, el somriure d’orella a orella, the Spanish miracle. Perfecte, però això no podia durar. Perquè Espanya no creixia perquè augmentava la productivitat general (de fet disminuïa, almenys comparativament), ni perquè la manufactura, l’agricultura o els serveis de més valor i qualitat incrementaven sòlidament la riquesa. Però es construïen moltes cases, moltíssimes: de cada deu habitatges nous a Europa, quatre a Espanya, una cosa increïble, impossible. El més gran balafiament de recursos que ha conegut la història, la més gran bombolla, la més gran bestiesa col·lectiva. Petarà un dia, indefectiblement, pensava jo, ignorant en matèria econòmica, i ningú vol saber què passarà. El govern, mentrestant, tan content, i el país també. Què més podíem demanar? Pensar en la balança de pagaments, la més brutalment negativa de cap país del món? No cal: ja tornarem els diners algun dia. Pensar que tenim un problema profund i molt gros? De cap manera: com hem de tindre un problema, si som els millors? I ara, quan la realitat destrueix per fi la fantasia, la culpa, com sempre, la tenen uns altres. Insensats. Els grecs en deien hybris, supèrbia sense seny. I quan a la insensatesa s’uneix la frivolitat, els resultats poden ser històrics: no una nuvolada negra, sinó una llarga i humil travessia del desert.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 14/01/2010   

Àtoms

Això era un dinar del jurat d’un premi d’assaig  (bàsicament filosòfic) en memòria de Josep Lluís Blasco. Dinàvem, doncs, tres filòsofs, un físic teòric, i un servidor que no és ni una cosa ni l’altra. Tot menjant coses bones i bevent vi del Pinós, excel·lent, parlàvem dels dèficits ontològics de la realitat, que és una qüestió molt antiga. Parlàvem de la física com a metafísica del nostre temps, i jo vaig recordar una expressió que pensava que era invenció meua: “metafísica experimental”. Amb gran escàndol dels filòsofs, el físic digué que ell també creia que l’havia inventada ell, però que després resultà que apareixia en algun paper acadèmic del ram. Parlàvem de la cèlebre tesi setena de Wittgenstein, segons la qual “Sobre allò de què no es pot parlar, hom ha de callar”, que és tota una filosofia, una teologia i, segons com, una finestra cap a la mística. Jo, que tinc com a principi intentar saber què és, més o menys, allò que no sé i que no entendré mai, l’endemà mirava (en una dels escassos moments que mire la tele cada dia), un programa de National Geographic que parlava dels àtoms. Allò que van inventar els grecs, allò que durant molts segles sembava la part mínima de matèria de què tot està fet, i que resulta que està compost de multitud de partícules que formen el nucli, a més d’electrons impalpables que circulen velocíssims al voltant. D’això, doncs, estem fets vostés i jo, l’aigua de la mar i les estrelles, i les pedres de les catedrals. Una imatge em va deixar perplex: el nucli d’un àtom, de la grandària d’una taronja, enmig d’una catedral immensa sobre els murs de la qual volaven els electrons immaterials. La resta és buit i no res. Vol dir que, en realitat, també estem fets d’una grandíssima part de buit i de no res, de l’espai enorme que queda entre els electrons i la massa del nucli de cada àtom. Misèria de la matèria, o glòria de l’esperit, qui sap. I això, potser, explica moltes coses, fins i tot en la literatura, la història i la política: estem fets molt més de buits que de plens, molt més de no res que de cosa palpable, molt més de fum que de llenya. Parlar de coses com aquestes, o pensar-hi, és també una manera com una altra d’acabar un any i començar-ne un altre. 

Joan F. Mira | El Temps | 12/01/2010   

Els ossos de Sant Nicolau

El viatger que passege per la ciutat vella de Bari no deixarà de visitar, certament, la basílica de Sant Nicolau, patró de la ciutat, el nom de la qual sol portar afegit al seu. És un construcció romànica, sòlida i blanca, amb un aire de fortificació perfectament comprensible, si hom atén a la història perillosa del lloc, sovint exposat a atacs per mar i per terra. Dins de l’església, i a l’establiment contigu on venen records piadosos, grups de cristians ortodoxos, russos o búlgars o serbis, participen de la devoció universal al sant. Els ossos del qual, segons és tradició acreditada, reposen des de fa prop de mil anys en aquest santuari insigne. Tot va començar l’any 1087, explica la premsa italiana, quan una expedició de seixanta-dos religiosos i mariners baresos va navegar pel Mediterrani fins arribar a la ciutat de Mira, a l’Anatòlia, on sant Nicolau va morir l’any 343, després d’haver-hi estat bisbe i personatge molt conegut per la seua generositat en favor de la gent necessitada. L’objectiu del viatge era, òbviament, trobar i endur-se les despulles del sant. Tal com havien projectat, els expedicionaris ho van aconseguir, portaren els ossos a Bari, i d’allà va nàixer la construcció de l’esplèndida basílica i un centre de pelegrinatge internacional. Les llegendes al voltant de sant Nicolau, tal com jo mateix les he escoltades i llegides per ací i per allà, són espectaculars i delicioses. Com ara aquella segons la qual hi havia un pare molt pobre que no podia casar les filles per falta de dot, no tenia diners, i va decidir dedicar-les a la prostitució. Nicolau, no cal dir-ho, ràpidament va posar els diners del dot de les senyoretes, i d’ací ve la seua qualitat d’afavoridor de matrimonis honestos. A València, l’església de sant Nicolau m’és testimoni: cada dilluns s’hi fan les “caminates”, o siga entrar i eixir set voltes al temple per portes diferents, amb les quals les mares demanen un bon promés per a les filles. Si funciona o no, no ho sé. L’altra llegenda és la dels pobres xiquets que el pare, carnisser miserable, volia vendre a la botiga a pes de carn. Horrible història extrema. El sant no solament els va salvar, sinó que es va fer famós pels regals que feia a les criatures de la ciutat. D’ací, amb tota certesa, nasqué i s’escampà la fama de sant Nicolau com a repartidor de regalets als nens, i als països del nord Sankt Niklaus esdevingué Santa Klaus, que encara circula pels dies de Nadal vestit amb capa magna, mitra i bàcul episcopal.

Llavors, no sé de quina manera, la figura d’aquell bisbe grec de finals de l’Imperi Romà, es barrejà eventualment amb la d’un vell de la neu i dels boscos boreals, que corre amb un trineu fent la mateixa funció de repartidor de regals i joguines. Santa Klaus no és el Pare Nadal, però les figures es confonen. I ací ve la curiosa història d’actualitat. Resulta que les autoritats turques, començant per la ciutat de Demre, que és l’antiga Mira, ara reclamen per via oficial i diplomàtica que Bari els torne les restes del sant. Un cert professor Nevzat Cevik, cap dels arqueòlegs (?) locals, assegura que ha trobat documents segons els quals sant Nicolau desitjava ser enterrat a Mira, i per tant, molts segles després, cal respectar la voluntat del bisbe i tornar els seus ossos a la ciutat turca. El ministre de Cultura pensa fer una demanda formal, el diari Hürriyet, el més important del país, en parla molt seriosament, i el primer ministre Erdogan (el de l’“aliança de civilitzacions” de Zapatero) també dóna suport a la demanda. Cosa que tindria un sentit si, posem per cas, els turcs es consideraren continuadors i hereus dels cristians grecs, i consideraren el seu patrimoni religiós com a propi, incloses les relíquies dels sants. O si es tractara d’una obra d’art famosa, espoliada i robada com tantes altres. El fet, però, és que tot ve del turisme: les autoritats de Demre volen atraure visitants amb el pretext del sant, i pensen que un grapat d’ossos episcopals de Santa Claus seran un atractiu irresistible. Per confirmar-lo, van començar per substituir l’estàtua de bronze de sant Nicolau per un ninot del Pare Nadal amb tots els atributs habituals. Bens culturals, història, patrimoni, diplomàcia i civilització. Tot en un cas exemplar, digne de meditació profunda.

Joan F. Mira | El Temps | 05/01/2010   

El cardenal optimista

Veure i sentir, fa pocs dies, el cardenal Rouco d’Espanya fent un discurs a Madrid davant d’aquella multitud devota de “famílies cristianes”, em provocava, per dir-ho amb caritat evangèlica, uns calfreds de repugnància estètica. El cardenal Rouco viu en un món de terrors dogmàtics i de pessimisme moral insalvable. El resultat, per la societat global que representa (se suposa que parla en nom de l’església universal), és el retorn a la secta, secta massiva però secta, ja que no poden tornar al franquisme o al temps de Felip II. Hi ha una altra mena de cardenals, però, que viuen en un optimisme històric o teològic admirable, i un bon grapat són italians, ves per on. Allà on tenen com a cap de govern, votat amb majories absolutes i entusiastes, un senyor que no és precisament un model de pare cristià de família, o pare de família cristiana: divorciat, tornat a casar, en procés de segon divorci escandalós, i amb les historietes escassament exemplars que tothom coneix. Fins i tot els cardenals en actiu, alts càrrecs del Vaticà, i responsables de la premsa catòlica oficial, es manifesten una mica nerviosos, no per l’estat de la família en general, sinó per les derivacions d’una família en particular, la del primer ministre. Que no és tan modèlica com, per exemple, la del president Zapatero. Dels cardenals jubilats, Carlo Maria Martini, que va ser arquebisbe de Milà, és segurament el més visible dels optimistes, a pesar del parkinson que l’afecta ja fa alguns anys. Regularment, escriu una resposta als lectors que li envien missatges al diari Il Corriere della Sera, que poden ser tan sucoses com les seues llargues entrevistes amb filòsofs o intel·lectuals no religiosos. El mateix dia que Rouco feia cara de vinagre i pronunciava paraules més vinagroses encara a Madrid, Martini, a Milà, es declarava optimista sobre el present i el futur de l’església. “L’església en decadència? Mai ha estat tan fiorente”, que vol dir esponerosa, florida i vital. No serà pels Roucovarelas que corren pel món. Els lectors, pessimistes, li escriuen que l’església va malament, que no l’escolta ningú, que s’ha quedat fora del món present, que està morint-se, i li diuen “cardenal, faça vosté alguna cosa, que tot va molt malament”. I el gentile cardinale, com li diu un corresponsal, comença contestant que no, que la seua opinió és que la història mostra que l’església, en el seu conjunt, mai no ha estat tan fiorente com ara. Que per primera vegada té una difusió global, amb fidels de totes les llengües i cultures, que pot exhibir una sèrie de papes d’altíssim nivell, una florida de teòlegs de gran valor i de gran densitat cultural. I que, a pesar d’algunes tensions inevitables, l’església es presenta ara unida i compacta com mai ho havia estat en la seua història.

Formidable, el cardenal, i a primera vista sembla que l’optimisme seu és tan gran, tan inspirat i visionari, que el fa ignorar la realitat. Amb una mica de calma, però, amb una mica de perspectiva, resulta que la realitat s’acosta més a la visió històrica de Martini que a les cròniques circumstancials de la premsa. No recordem ja les lluites feroces entre “ortodoxos” i heretges, no recordem els cismes violents, les guerres de religió intracristianes, l’horror de les fogueres inquisitorials, la ignorància brutal dels fidels i del clero (i dels bisbes i companyia) al llarg de la història, ni les croades, ni tants horrors i tantes bestieses. No recordem que al llarg de més de quinze segles l’església (i tot el món cristià) s’estenia només per un racó del planeta, de nom Europa (justament on ara ja no s’estén sinó que es contrau), o que l’expansió de l’Islam va cobrir mitja cristiandat. El cardenal, que sap història i coneix com va el món, recorda que moltes crítiques pessimistes “naixen de la consideració del nostre món occidental”. I que “no tenen en compte la vivacitat i la joia que es troba a les esglésies d’Àfrica, d’Àsia i d’Amèrica Llatina”. Jo, que sóc un agnòstic de tradició cristiana occidental, un no-creient de cultura llatina i catòlica, i algunes coses més que ara no és el cas d’explicar, crec que el cardenal optimista té raó, i me n’alegre. La seua religió i la seua església són també les meues, i se suposa que encara transporten imatges, paraules i actituds ètiques que són igualment meues. No de Rouco Varela i de la major part de bisbes espanyols, que formen més una secta amarga que una alegre església universal. Amén. Ah, Martini era un candidat important en el darrer conclave: no va guanyar, guanyaren els pessimistes.

Joan F. Mira | El Temps | 29/12/2009   

El TC i l'entitat de la nació

I quines coses tan abstractes, amb un títol impossible, ens vol fer llegir aquest senyor, justament aquests dies de Nadal i Cap d’Any, diran vostés amb molta raó. Ho lamente: m’agradaria estar d’humor més positiu. Parlar de l’èxit (?) de la consulta sobre la independència a la comarca d’Osona. O dels triomfs del Barça als emirats del Golf, exemples mundials de finor esportiva. O de l’admirable política econòmica del senyor Zapatero, pròxim president (?) de torn de la Unió Europea. O del colp a la cara de Berlusconi, amb immediats efectes benèfics sobre la seua popularitat. Però no. Qui sap si la culpa de les meues cavil·lacions i abstraccions la té l’insigne Tribunal Constitucional del Regne d’Espanya, un alt exemple universal de professionalitat, imparcialitat i independència, que no acaba de pair una certa terminologia, segons la qual, posem per cas, Catalunya és una nació, i els seus símbols també són nacionals. Però com que de nació a Espanya només n’hi ha una, i de símbols nacionals també, la cosa és complicada. Què hi poden fer, els pobres magistrats supremament constitucionals, davant d’una aporia com aquesta, que vol dir un problema insoluble, sense eixida. Perquè la cosa és política, certament, però és sobretot ontològica, qüestió de correspondència entre els conceptes i la realitat de l’ésser. Entre l’essència i l’existència, com plantejaven els filòsofs escolàstics. És a dir, una qüestió d’entitat. És una obvietat afirmar que els humans, que som una espècie social, com que no podem no ser res (no podem no pertànyer a cap grup), hem de ser alguna cosa: algun id que ens afirma i distingeix. Una obvietat que, tanmateix, cal deixar ben clara. Parlar, doncs, dels continguts i espais de la id-entitat, és parlar de l’entitat d’aquest id necessari: què és, com es defineix i es delimita, fins on arriba i en què consisteix, aquesta cosa –aquest id– que som? “En un món fet de nacions” (que és també títol de papers meus publicats), allò que ens defineix de manera més visible és justament l’entitat nacional, i el seu id, i allò que la delimita i la presenta al món. Etcètera. I no és difícil constatar que aquells que combaten aparentment el concepte mateix d’identitat, gairebé sense excepció el que busquen –amb major o menor capacitat de dissimulació– és combatre la “identitat” d’alguns altres... que és tant com reforçar la pròpia. Preguntar-se per l’entitat de l’id (és a dir pel contingut de la cosa: la cosa-nació, en aquest cas) sembla pura especulació, i tanmateix no ho és: té una realitat vital, i sovint decisiva per a la vida civil i política, i per a la posició i responsabilitat de l’individu dins de la pròpia societat.

Què és aquesta nació, haurien de preguntar-se els senyors magistrats, només una o impossiblement diverses, quina és la seua consistència o existència, la seua entitat, allò que fa que ser-ne part (constituent i constitucional, és clar) produesca una id-entitat indissoluble indubtable, etcètera. Però no s’ho pregunten: ells ja ho saben. Ja he dit que preguntar-se per l’entitat de l’id, per l’ontologia de la nació, sembla un plantejament purament especulatiu, però no ho és. Si ho fóra, aquest Estatut de Catalunya, tan discret en aparença, no llevaria la son metafísica a ningú. No seria important ni en la teoria ni en la pràctica. Però sembla que sí que té importància. Venint al cas que conec millor i que em toca de més a prop: és o no és important saber quina és l’entitat, la definició, el valor i el contingut, del nostre “ser valencians” o del “ser catalans”? Són o no són decisives les posicions que es mantenen –en el nostre cas, de vegades conflictives– sobre aquesta entitat particular? Influeixen o no aquestes posicions en les actituds personals i col·lectives sobre la vida pública, institucional, cultural o política? No és cert que ací, com allà, un determinat concepte de país (els termes de la seua definició, i els “continguts” o “entitat” d’aquesta definició) implica també unes certes actituds cíviques i fins i tot ètiques, una certa racionalitat i una certa responsabilitat? També ho saben enllà d’allà, al tribunal de Madrid, i per això cavil·len tant. Feliç any 2010, amb entitat o sense.

PS. Enric Solbes. S’ha mort un home extraordinari, discret, sensible, un artista elegant de la pintura, el dibuix, el disseny, la il·lustració i el maquetatge de llibres: un com n’hi havia ben pocs. Vaig treballar amb ell en algunes edicions: era una meravella.