Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 24 de març de 2017
[1]  [2]  [3]  [4]  >  >> 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1702 | 24/01/2017   Imprimir

El pas del temps, el futur

Com que aquesta aportació meua setmanal va començar el 2017 amb una petita reflexió sobre el temps que passa, o més aviat “com” passa, entre segles i anys, em permetran de fer-ne una altra, una mica més llarga, sobre el temps que no ha passat, el temps futur. Tucídides, en la cèlebre “introducció i mètode” a la seua Història, afirma que una de les raons que l’han mogut a escriure-la és que espera que servirà per a les generacions futures, ja que fets i condicions semblants probablement es tornaran a repetir “katà tà anthrópina”, segons “les coses humanes”. I les “coses humanes”, en tot cas, no pareix que caminen cap a la perfecció ni cap a algun final que Algú ha definit: la història no és, per als grecs, una evolució cap a alguna part o punt. No està feta d’acumulacions, etapes i progrés, sinó de repeticions. Com a màxim, quan el present siga vist com a “millor” que el passat, ho serà en termes de poder i d’estabilitat territorial d’aquest poder. Com en l’historiador grec Polibi, contemporani i admirador de l’expansió imperial de la Roma republicana, que defineix precisament la superioritat de la seua narració per ser una “historía katholiké”, de valor universal, en la qual el poder de Roma sobre tota la “terra habitada” és el signe que els temps han arribat a una maduresa abans no coneguda. O siga, el que ara en diríem “el final de la història”: s’arriba a l’ordre universal, punt i final, no es pot avançar més, i el futur ja seria una continuació indefinida del present. Així és com, en certa manera, ho van veure durant molt de temps els romans (i potser també els xinesos, a l’altre extrem del món...): no imaginaven què podia haver-hi després, ni com es podia acabar el present i convertir-se en un futur diferent i nou. Amb l’arribada del cristianisme, però, aquesta perspectiva es capgira del tot. El cristianisme, si bé es mira, no té cap sentit sense el llibre del Gènesi, perquè sense un  acte puntual de creació no hi ha punt zero ni inici dels temps. I sense inici dels temps no hi ha tampoc ni progrés ni final (la idea de “progrés”, estimats lectors, és un invent cristià!). De fet, sense aquesta forma de pensar el passat no hi ha tampoc un futur com a culminació del projecte diví... o d’alguns altres projectes, humans però més o menys divinitzats, de paradisos futurs garantits. És dins d’aquesta visió lineal on es situa la idea de nou començament, d’un esdeveniment fundador i decisiu (la renovació de la història i de la humanitat que significa la vinguda de Crist), que difícilment hauria pogut situar-se en el temps difús i sense perspectiva dels grecs i els romans.

En realitat, eren els jueus els que esperaven l’arribada d’un fet puntual i transcendent, una “vinguda”, en la seua relació amb el Déu etern, i algú va dir: el moment ja ha arribat, i a partir d’aquest punt la història adquireix tota la seua plenitud, i tot el temps posterior serà una maduració progressiva fins a la segona vinguda de Déu a la terra. Quan el Déu creador “descendit de coelo” i s’encarna i es fa home, tal com diu el Credo, tot comença de nou, i aquest  moment esdevé el punt central entre l’inici primer i la consumació final, entre un passat i un futur clarament definits. I això, que òbviament no ho podia pensar ni un grec ni un romà (ni un hindú, un xinès o un budista...), ha esdevingut un dels fonaments de la manera “occidental” de veure el món: un fonament tan substancial com sovint invisible i poc explícit. D’ací, d’una manera o d’una altra, per vies ben curioses, vénen també els nostres mil·lenarismes diversos (recorden els “terrors de l’any 1000”, i les fantasies al voltant del 2000...), els reinicis de la història a partir d’una revolució perfecta com les del 1789 o el 1917: reset, comencem de zero. I alguns abusos importants de vocabulari: com ara que la paraula “apocalipsi”, que originalment significa descobriment o revelació (que en l’evangelista Joan és revelació escatològica: sobre les coses últimes i el final dels temps) haja passat a ser, en el llenguatge més comú, una cosa equivalent a fets terribles i brutals, cataclisme o catàstrofe última. I que “cataclisme” i “catàstrofe”, al seu torn, hagen adquirit un sentit de “destrucció” extensa o completa que no és en absolut el que tenien en la seua forma grega. Katastrophé, per cert, era més o menys l’equivalent a “revolució”: revolutio en llatí, que en realitat vol dir un gir de la roda (la “roda del temps”?), que seria una imatge d’origen grec i oriental inevitablement associada al  final d’un cicle complet i l’inici d’un altre. Curiositats, coincidències, o alguna cosa més? Continuarem especulant un altre dia.

 


 

Si tot això del final del temps i de l’apocalipsi té algun origen i sentit, segurament és perquè allò que imaginaven els profetes jueus (sobretot Isaïes) o que “revela” sant Joan en el seu llibre, no està tan lluny de la visió cíclica i pessimista present entre els babilonis i els perses, i en part del pensament grec. En el somni de Nabucodonosor, interpretat pel profeta Daniel, apareix la cèlebre imatge del gegant que té el cap d’or, el pit de plata, el ventre de bronze, les cames de ferro i els peus de fang... i la pedra miraculosa que colpeja els peus i destrossa el gegant. La imatge és, en el fons, la mateixa de les quatre edats de la humanitat (d’or, de plata, de bronze i de ferro) tal com apareix en Els treballs i els dies d’Hesíode, i després va ser d’ús general. La degradació dels metalls expressa una visió de l’evolució (“involució” en realitat, pessimisme, com el que ara comença a escampar-se: qualsevol temps futur serà pitjor...) des d’un temps primigeni feliç, sense dolor ni fatiga, fins a una edat contemporània plena de violència i de mort. I al final, en Isaïes però no en Hesíode, la destrucció i l’ordre nou. I apareixerà, paral·lelament, la idea dels cicles còsmics i de l’etern retorn, que trobà en la llengua grega el vocabulari que ens resulta més pròxim: el camí “cíclic” o en forma de roda (kúklos), el “període” o recorregut circular dels planetes, el gran “any còsmic” al llarg del qual es produirà el retorn o la restauració de les constel·lacions i el “nou naixement” (palingenesía) o re-producció de tots els éssers i de tots els esdeveniments: tot tornarà a passar, una vegada i una altra. Amb totes aquestes al·legories, mites i paraules, el temps jueu i cristià, progressiu, lineal i limitat, de l’alfa a l’omega, no va arribar a escapar-se (en el vocabulari comú i en l’imaginari popular) de les imatges cícliques i “catastrofistes”, de la roda i tornada a l’origen, de l’etern retorn, l’edat d’or antiga i el futur com a decadència i retrocés. No parle tant del pensament sistemàtic, teològic o filosòfic, com de la visió general, de les metàfores actives, de la poesia, dels usos del llenguatge que revelen el fons de les imatges que expressen: el “futur” no com a ascens cap a la perfecció i el progrés, o com a preparació per al judici i el final dels temps, sinó com a retorn a un temps primigeni o com a catàstrofe regressiva.

La primera visió del futur (un futur sempre llunyà per a la majoria, però per a les sectes que cultiven expectatives imminents) correspon a la visió moderna o la visió cristiana, o a totes dues juntes i combinades: la humanitat avança cap a una condició millor, en aquest món o en l’altre, o en tots dos. La segona visió, tan present a pesar de tot, és la visió “antiga”, premoderna i també precristiana: tot tornarà endarrere, inevitablement, tot progrés és buit i fals i s’ensolsirà un dia no molt remot. Una pel·lícula tan representativa com 2001, Odissea en l’espai, és sobretot una al·legoria del gran cicle de la història humana: el futur brillant, l’expressió més avançada del coneixement i de la tècnica, es resol en una “regressió” a l’estat embrionari i als gestos violents i crits inarticulats dels primers homínids. Però és encara més significativa, potser, l’abundància de films que retraten un futur, pròxim o no molt distant, en què la humanitat simplement ha regressat a una vida de violència extrema i de barbàrie, en societats més o menys orwellianes o simplement bestials: el futur com a retorn a, o caiguda en, alguna forma d’horror primitiu. El fet, en qualsevol cas, és que ara, des de finals del nostre segle XX, i ja ben entrat el XXI, es torna a estendre la percepció d’un temps no lineal (no “temps de salvació” o de progressió cap a un futur desitjable i perfecte), sinó cíclic i retro-spectiu, de mirar endarrere. Com si, en la imaginació o en el projecte, o en alguna forma d’història recent, haguérem estat ja en el futur, i resultà que no era un bon lloc per viure-hi. Hi hagué projectes d’acostar-nos a un “final dels temps” definitivament tancat i feliç: el mil·lenni implacable del nazisme, el “paradís” comunista, o la fe en una imprecisa “modernitat” com a remei eficaç de tots els mals. I els projectes es van resoldre en l’horror, la inhumanitat o la simple decepció. De tal manera que l’única utopia positiva, sense temps ni lloc precís, resulta ser la recuperació dels aspectes més aprofitables i humans del temps passat, o més ben dit, recuperar un ideal d’harmonia i de “vida natural” que se suposa que “abans” existia i que “ara” hem perdut. Una mica, potser, a la manera com pensaven els estoics −i els epicuris− antics, però d’aquella gent tan clàssica i antiga, qui se’n recorda? 

Article publicat originàriament en dues parts a El Temps, números 1.701 (17/02/2017) i 1.702 (24/02/2017)

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1700 | 10/01/2017   Imprimir

De València al mar

Una llarga passejada amb amics visitants, pel Cabanyal, pel Grau, per la vora de la platja, i dies després un dinar nadalenc en un restaurant clàssic de Les Arenes amb gran part de la família, m’han fet pensar una altra vegada en la vella relació difícil entre ciutat i mar. De València al mar hi hagué un tren de vapor, que començà a circular fa més d’un segle i mig, un dels primers trens de la península, i la inauguració va ser un esdeveniment memorable: “Gloria al Ferro-Carril que nos lleva / desde el Grao a Valencia del Cid...”. Un tren entre la ciutat i el Grau (on encara se’n conserva l’estació, abandonada), fet pensant en el port encara en construcció, volia dir no solament que el progrés havia arribat, sinó que per fi el mar estava prop. Perquè València, si vostès miren distretament els mapes, pareix una ciutat litoral, una ciutat a la vora del mar, però si observem atentament, no ho és, i ho mostren clar els mapes més antics. No és com Gènova, Marsella o Barcelona. És com Roma o Pisa, o com Gandia i Castelló, a una prudent distància de la mar i d’esquena a la mar durant molts segles. Els romans no van fundar aquesta ciutat amb intenció de fer-ne un port o un centre de comerç marítim, a la manera de Tarragona: la fundaren com a centre i cap d’una extensa plana litorial i agrícola, i això és el que va ser en temps de moros i de cristians, medievals i moderns. Fins ara mateix, que el mar el tenim ja a la vora de casa, o hem dut la porta de casa fins gairebé a la vora de la mar. Però no hem d’oblidar que a València, al llarg dels segles, per anar a veure el mar, calia fer un viatge. Ací no hi ha una Promenade des Anglais com a Niça, ni una Esplanada amb palmeres com a Alacant, ni un passeig del Born com a Palma, ni una Rambla que arriba fins al port. València és una ciutat de terra endins, poca terra però prou per marcar una diferència. Entre l’antiga Porta de la Mar i la mar hi ha una mica més de tres quilòmetres, que en la meua adolescència es feien en mitja hora de tramvia i ara es fan en pocs minuts amb autobús o amb cotxe, però que des dels temps medievals fins al segle XIX representaven tot un món de distàncies. València era una cosa i el mar una altra, i la gran avinguda que, en el primer terç del segle XX, la ciutat ja moderna imaginà per arribar a les platges, la que ara porta el nom de Blasco Ibáñez, es digué fins fa poques dècades passeig de València al Mar, expressió de dos espais diferents, i manera d’unir allò que estava encara separat. Tallant mig barri del Cabanyal, si calia, que és una idea antiga i funesta: era vist només com un destorb.

Vull dir que, fins fa poc més d’un segle, València era una cosa i els Pobles de la Mar n’eren una altra: municipis diferents fins a la ratlla del 1900. Encara avui dia, quan tot és ja un únic espai urbà, la gent del Cabanyal i del Grau quan van al centre de la ciutat diuen que van “a València”; i ser grauer se suposa que és una manera especial de ser, tal com correspon, segons és fama, a una gent d’arrel pescadora i marinera. Són barris que són molt més que barris, tenen les seues festes pròpies, són els únics que fan processons antigues de Setmana Santa (tirant a pintoresques, i escassament ortodoxes), i han sigut tradicionalment hostils als “senyorets” de la capital i al València Club de Futbol, i partidaris de la República i de l’equip del Llevant. Tinc la impressió que ara mateix els valencians de València ja no sabem on comença o acaba la ciutat, i potser no sabem tampoc què fer amb el nostre mar, si és encara nostre i no de les empreses constructores, dels polítics fantasiosos o de l’autoritat portuària i dels contenidors. Perquè el port devora implacablement la costa i l’horta, devorà Natzaret i Pinedo i les platges on jo anava de menut, el nostre riu Túria ja no existeix i allà on el seu llit arribava a la mar s’alcen ara exòtiques construccions enormes de ciment que sembla que és l’única cosa que ens dóna fama i atractiu universal. Que siga a fi de bé, i que, de passada, els visitants contemplen també la pedra gòtica i neoclàssica de què està feta València, i no tan sols el ciment gris contemporani. I que ara que hem descobert el mar no el tornem a cobrir, ja no de distància històrica sinó d’insensatesa i d’excessos presents. Mentre ens queden els carrers del Cabanyal i els gloriosos restaurants de Les Arenes (velles cases de banys i merenderos) ens queda l’esperança de ser per molt de temps una ciutat, amb mar tranquil·la, discretament feliç i fins civilitzada. Que no tot ha de ser, en aquesta pàgina, parlar d’ètica i política o d’història de la teologia.

 

Joan F. Mira | El País | 06/01/2017   Imprimir

Tancs

Això era, pocs dies abans de cap d’any, una entrevista a Iñaki Anasagasti en un diari digital de Barcelona. El senyor Anasagasti, durant molts i molts anys diputat i senador i la cara més visible del PNB a Madrid, és un polític amb llarga experiència, raonable, molt ben informat, i amb un admirable sentit de la mesura. Ara, lliure de càrrecs públics, també pot dir amb més llibertat allò que pensa (cosa que, d’altra banda, no havia deixat mai de practicar). Així, en l’entrevista, quan li pregunten si veu possible que Catalunya siga independent a curt termini, contesta: “Ho veig molt difícil. No pas per la voluntat catalana [en això, jo discreparia: de “voluntat catalana” potser no n’hi ha tanta, de moment...], sinó per la voluntat espanyola.

“Quan vaig anar a Madrid, Xabier Arzalluz em va dir que em fiqués en la Comissió de Defensa i que, si podia, anés a fer un tomb pels quarters. I efectivament ho vaig fer. Quan el vaig tornar a veure em va preguntar: has vist els tancs que tenen? I les armes? Vull dir amb això que Espanya existeix”. La resposta pot escandalitzar un lector civilitzat, espantar els qui venerem la democràcia, o reforçar la nostra fe en la impossibilitat de certes decisions i accions. També ens pot fer dubtar d’aquesta fe, i d’algunes altres. L’entrevistador, per tant, pregunta: “De debò creu que enviaran els tancs?” I el polític experimentat respon: “Els tancs jurídics, sí. I la Brunete mediàtica, també. Els altres tancs, serà difícil. Potser... No ho sé”.

Fa molts anys, en temps del govern de Felipe González, sí que ho sabien. I això era que el meu gran i enyorat amic Alfons Cucó, llavors senador socialista i vicepresident de la Comissió d’Afers Exteriors, conversava amb amistat i confiança amb el ministre del ram, Francisco Fernández Ordóñez, i li va fer la mateixa pregunta: en cas que Catalunya es proposara de manera imminent i formal la independència, què faria el govern espanyol, hi enviarien els tancs? “Evidentment”, va respondre el ministre, persona de llarga i acreditada trajectòria democràtica, liberal exemplar, adherit al Partit Socialista i un bon ministre d’Exteriors, no hi ha res a dir. Però enviarien els tancs, era una obvietat. El senador Cucó li preguntà (ja imaginava la resposta) si això dels tancs no era un acudit o una broma, si ho deia seriosament: la Brunete, digué? I tant que sí, la Brunete, va afirmar sense la mínima ironia el ministre.

El meu amic Alfons Cucó, després de quinze anys fent (o intentant fer) política a Madrid, coneixia certes realitats, intimitats i doctrines potser tan bé com ara les coneix Anasagasti. I sabia que, tal com afirmava la Llei Orgànica de l’Estat del 1966, hi ha principis que són “por su propia naturaleza inalterables y permanentes”. Dit això, tinguem els millors desitjos, i pacífics, per a aquest any 2017. I per als següents, si pot ser.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1699 | 03/01/2017   Imprimir

Viure en tal any i en tal segle

Viure en un temps numerat −pensar “naturalment” que tot el planeta “està” en el mateix segle i any: segona dècada del segle XXI, últims dies de l’any 2016 o primers del 2017− és una cosa absolutament original, insòlita i del tot excepcional si considerem el breu present i el llarg passat del conjunt de les societats humanes. A Tucídides, per exemple, que és el meu “pare de la història” preferit, no se li hauria acudit mai posar dates i anys a la seua Història de les Guerres del Peloponès. Mai va pensar (no podia!) que calia “situar” en tal any de tal segle els fets narrats: els grecs, i tothom i a tot arreu, els situaven en termes de proximitat o llunyania respecte d’altres fets pròxims o coneguts, i prou. Com si nosaltres no poguérem parlar de la “Guerra del 36” o “del 1914-18”, de la qual ara fa un segle, sinó únicament de la Guerra del temps dels nostres pares, o la guerra dels besavis. Eventualment, els grecs feien referència a l’arcontat atenès, com els romans a l’any del consolat: “essent cònsols en Tal i en Tal”, això era l’equivalent de la data, i qui no tingués molt bona memòria podia consultar els arxius del Capitoli... En temps hel·lenístics es posà de moda comptar segons una hipotètica cronologia dels quadriennis olímpics (l’any tercer de l’Olimpíada vint-i-set, posem per cas: però com havia d’aclarir-se el comú de la gent?), igual com els romans començaren a comptar ab urbe condita, any tal des de la fundació (mítica) de la ciutat. Però una cosa i l’altra no van passar mai de ser un tret formal i  erudit, i la gent del carrer ni sabia que existien les cronologies: no vivien en cap any ni en cap segle.

Per a nosaltres, és inevitable situar-nos en l’any tal i en el segle tal, i situar també els fets i noms antics en algun punt concret del segle II d.C., o del V a.C., o del que siga (ara, per no fer al·lusió a Crist, que sembla que fa lleig, hi ha qui compta com a “era comuna”, i prou!). Per als “altres”, era simplement impossible situar-se en el temps d’aquesta manera: els antics, i gran part de la gent medieval, i la resta de la humanitat, no han pogut mai veure’s com els moderns els veiem, ni atribuir-se en la història i en el temps el lloc que nosaltres inevitablement els atribuïm. Potser sant Agustí ja podia una mica, i sense dubte sant Tomàs i els escolàstics medievals podien ja, definitivament, veure’s en el punt del temps en què nosaltres els veiem. Perquè el punt zero −el naixement de Crist, la baixada de Déu− ja estava consolidat i per tant el temps ja podia ser lineal, un temps ordinal, ordenat: fins que el Senyor de la Història, no els homes, decidiren que ja n’hi havia prou. El calendari jueu, pel seu costat, comença amb la creació del món, i el musulmà amb la fugida o hègira de Mahoma: també un punt zero.

Allò que resulta fins a un cert punt sorprenent, vista la lentitud i irregularitat de la seua difusió durant tants segles, és l’absolutització universal que després (durant els temps que anomenem moderns i contemporanis) se n’ha fet, d’aquell “punt zero” cristià: no ja com a fet central d’una història humana  expressada en termes de projecte diví, sinó com a fonament d’una cronologia universal i com a única manera, no divina sinó pràctica i humana, d’expressar el temps nostre, i també tots els temps: aquest temps tan arbitrari, tan inexistent en ell mateix, ha esdevingut el temps de tota la humanitat. Tots viuen ara (inclosos els musulmans, els jueus, o qui siga que gaste encara una “era” pròpia) de grat o per força en el mateix dia del mateix any universal, i a més a més ho saben: això no havia passat mai de mai, és una cosa realment fabulosa, una revolució mundial, metafísica, una experiència inesperada, increïble. I tan “obvi” com pareix! És clar que la unificació del temps, viure en els segles i els anys, no passa de ser un efecte de l’expansió colonial europea, com les armes de foc, la burocràcia i l’electricitat. Però aquesta és la condició moderna universal, i la major part de vostès deuen recordar l’expectació (sovint alarmista i estúpida) que hi hagué fa pocs anys quan s’acostava el final del segon mil·lenari d’un fet tan puntual −i de data tan incerta− com el naixement d’un jueu de nom Jesús, i pràcticament tota la humanitat estava plena d’una expectativa concreta o difusa. Un resultat de la teologia, de les càbales de l’Església de Roma, i del sistema decimal: dos mil anys d’un any zero diví, vint vegades cent anys, nombres absoluts, arbitraris i mítics, segles, mil·lenaris, i l’antiga idea oriental, mesopotàmica o hebrea, que el món s’ha d’acabar algun dia. De manera que vagen passant vostès els fulls del calendari, i descansen: tot és pura il·lusió, tot és fals, tot és mite, i són ganes de numerar l’eternitat.

 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1698 | 27/12/2016   Imprimir

Nadal, l’abundància

Tal com recorda cada volta menys gent en aquestes societats no sé si encara “cristianes”, fa poc més de dos mil anys Cèsar August va tindre la idea de fer un cens general dels súbdits d’allò que encara no es deia Imperi romà. I així va ser com un jueu, Josep de nom, hagué d’anar a inscriure’s a la vila de Betlem. L’acompanyava l’esposa joveníssima, Maria, embarassada de nou mesos (pareix que l’embaràs l’anuncià un àngel, misteri que amb el temps domaria origen a relats i quadros deliciosos). No van trobar lloc a l’hostal, Maria va parir la criatura en un estable, i allà van acudir uns pastors cridats per veus celestials, i també uns astròlegs que venien d’Orient guiats per un estel prodigiós. Punt i final. Aquesta narració seria només una petita llegenda entre tantes, si no haguera canviat profundament la història sencera del món que en diem occidental i de gran part de la resta. El resultat final és que, per celebrar aquell naixement remot, els aparadors de les botigues s’omplen d’estrelles de purpurina i de cintes de plàstic, de flocs de cotó simulant una neu incongruent, i de figures estranyes d’un barbut boreal, la indumentària del qual imiten estúpidament aquests dies milers i milers d’habitants de terres càlides o meridionals. Llavors, el bon poble cristià només pensa a omplir bosses i a embolicar regals en paper de colors, a comprar xampany i quantitats absurdes de menjar, i fins i tot a instal·lar un arbre propi de boscos nòrdics, probablement de plàstic, i omplir-lo de boles i llums i regalets penjats. És Nadal quan ho diuen els grans magatzems, recordava jo ací ara fa un any: quan ho diu la publicitat dels diaris, els anuncis a la televisió, i la il·luminació prodigiosa i caríssima que els nostres ajuntaments (laics i esquerrans inclosos) instal·len quatre setmanes abans, en benefici del comerç i de l’alegria general. El pobre Nen Jesús, que n’hauria de ser el protagonista, simplement ha deixat d’existir. Si no és entre escassos fidels residuals, l’únic sentit possible de la festa ha quedat reduït a no res: Nadal és “natal”, natalici, com “Navidad” és nativitat, però d’això qui se’n recorda?, qui sap què vol dir ni de qui es tracta? Nadal sense natalici, l’aniversari de ningú, la festa buida, el no-res, l’abolició de la història. Tothom ha de ser molt feliç, aquests dies, però ningú no recorda per què: això no té gens d’importància. I jo pense que és un pas més cap al desastre de la banalitat universal sense memòria.

Així, un mes abans de la data que commemora el naixement d’una criatura en un estable, fill de pares molt pobres, pareix com si de tota l’escena evangèlica només quedara el record dels obsequis dels mags d’Orient: or, encens i mirra… i ara joguines infinites per als nens, bosses, paquets, roba supèrflua, discos, llibres il·lustrats, maquinetes inútils, i objectes infinits que tenen com a únic propòsit estimular la mateixa passió que se suposa que han de satisfer. Pobres Josep i Maria i pobre Jesuset, pobres mags que vingueren de viatge seguint l’estel famós que ara decora el comerç universal: qui els havia de dir que, passats els segles, aquella escena entranyable esdevindria el pretext −ja oblidat, d’altra banda− d’un dels instints més brutals i funestos dels humans: la necessitat de posseir, d’acumular, comprant, baratant, robant si cal o, en la mostra més social i agradable, intercanviant regals. No conec cap societat humana, petita tribu o gran civilització, que quan pot gaudir de l’abundància trie l’escassedat i la moderació. Perquè el desig d’abundància és universal, però en temps passats aquest desig, per a la immensa majoria, quedava permanentment frustrat. Fora de petits sectors privilegiats, la població urbana o rural d’Europa, fins a un temps molt recent −dos, tres o quatre generacions, segons regions i països− vivia en condicions que ara definiríem com de modèstia extrema: amb el rebost buit del tot o mig buit, amb mobiliari pobre i mínim, amb poca roba i poc variada, i amb molt escassa possibilitat d’adquirir productes de luxe o superflus, que d’altra banda el comerç i la indústria oferien en quantitat ben limitada. Qualsevol que ara tinga més de seixanta anys, o que pregunte què recorden els avis, sabrà de què parle: els dies o setmanes abans de Nadal no anaven associats a l’espectacle de les compres massives, a l’exhibició de l’abundància infinita, a la fascinació que provoca la possibilitat (real o imaginada) d’adquirir-ho tot sense més límit que la mateixa capacitat personal de control que aquests dies és atacada amb armes tan potents. Deu ser efecte del progrés, supose.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1697 | 20/12/2016   Imprimir

Immaculada

Escric aquest paper (que vostès llegiran pocs dies abans de Nadal) el dia de la Immaculada Concepció de Maria, dia de la Puríssima, festa de totes les Conxes i Conxetes, Pures, Immaculades i Immes, i sobretot patrona d’Espanya, dels Tercios de Flandes i de l’Arma d’Infanteria. La història de la doctrina cristiana, en totes les seues variants, oriental i occidental, grega i llatina, catòlica i protestant, pot arribar a ser fascinant, sobretot si hom la contempla amb la saludable actitud de l’agnòstic: un agnòstic pacífic i càlid com jo, cristià cultural i estètic (m’agraden les esglésies medievals, la litúrgia solemne, l’art barroc, i algunes coses més...). Si la teologia professional pot resultar especialment recargolada, abstracta, complicadíssima i sovint purament especulativa i buida de contingut real, la teologia “profana” i recreativa em resulta especialment suggeridora, com ara els fonaments d’aquest dogma de la concepció sense taca de la Mare de Déu, que té, com a idea o creença, un mèrit molt particular. En efecte, per mirar d’aclarir una miqueta en què consisteix aquesta concepció immaculada de Maria (que, en la incultura religiosa creixent, molts confonen amb la concepció virginal de Jesús, per obra de l’Esperit Sant, un altre petit o gran misteri...), cal en primer lloc tindre clara la idea de pecat original i de la seua transmissió universal, idea que, si la considerem atentament és un disbarat insostenible. Sant Agustí, bon escriptor, pensador genial i defensor furibund de posicions sovint inhumanes i brutals, va recollir antics conceptes maniqueus, neoplatònics i gnòstics, els barrejà amb el mite bíblic del pecat d’Eva i Adam al paradís, i va concloure que tal pecat és una taca hereditària que condemna la humanitat sencera a la perdició, una generació rere l’altra: en l’acte de la generació es transmet la impuresa, la màcula, el pecat, i no hi ha res a fer (deu ser que el pecat residia en els espermatozous, qui sap, potser algun teòleg modern hauria d’elucubrar sobre el tema...). Només Jesús va ser concebut sense taca, perquè era Déu ell mateix, i perquè no hi hagué mascle ni sexe. I la resta, tacats des de l’origen, sense excepció. Sense excepció?, van pensar alguns Pares de l’Església, orientals sobretot, fascinats progressivament per la figura de la Mare de Déu, la Theótokos. I si hi hagué una excepció, una sola? I si sant Joaquim i santa Anna no van transmetre la taca fatal, i Maria des del primer instant (des de l’òvul fecundat, diríem ara...) ja va ser neta, pura puríssima, immaculada?

Impossible, van afirmar molts teòlegs, sants, bisbes, papes i monjos diversos, i la controvèrsia durà segles, amb acusacions mútues d’heretgia: en quin text revelat apareix la idea, eh?, deien uns; en quin cap cap que la mínima Maria embrionària, que havia d’engendrar un Déu, estiguera tacada de pecat?, deien uns altres. I a partir del segle XIII dominicans i franciscans aprofitaren el tema per enfrontar-se una vegada i una altra. Sant Tomàs d’Aquino, posem per cas, proclamat Doctor Angèlic i teòleg suprem de l’Església, va escriure repetidament contra la tesi “concepcionista”, amb gran disgust i escàndol de successives escoles de teòlegs franciscans. D’una manera o d’una altra s’havien d’entretindre. Fins que l’any 1848 s’estengué per Europa sencera l’onada de revolucions urbanes, moviment democràtic que arribà fins als Estats de l’Església, i el papa infeliçment regnant, Pius IX, s’espantà i va fugir de Roma, on es va proclamar fins i tot una república, aviat esclafada per la pressió d’Àustria i la intervenció militar de Lluís Napoleó (que volia fer mèrits amb els catòlics abans de fer-se elegir emperador) i fins i tot d’una inútil expedició espanyola. Davant de la seua posició insoluble i angoixosa el papa, refugiat a la plaça forta de Gaeta, es queixà un dia al cardenal Luigi Lambruschini: “No trobe solució humana a aquesta situació...”. “I doncs”, digué el cardenal, “busquem una solució divina, Santedat: proclameu el dogma de la Immaculada Concepció”. Resposta genial i oportuna: el papa es decideix i fa l’anunci, la solució arriba per via militar, el Sant Pare recupera el poder absolut, les revolucions fracassen a tot Europa, i el dia 8 de desembre de 1854, el papa més reaccionari de l’època moderna proclama que la doctrina de la Immaculada Concepció és revelada per Déu (revelada com i on?, no se sap...), i que “si algú arriba a sentir o pensar el contrari, sàpiga que ell mateix es condemna, que naufraga en la fe”, i que cau ipso facto sota totes les penes que el dret estableix. Així va ser la cosa, més o menys. La infanteria espanyola, però, no hi tingué res a veure.

 

 

[1]  [2]  [3]  [4]  >  >> 
Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS